Читать книгу: «Contra la inèrcia», страница 2
UNA FEMINISTA KILLJOY
HELENA GONZÁLEZ FERNÁNDEZ
Maria-Mercè Marçal, cronista política i en gallec? Com va arribar a publicar vint-i-sis cròniques al setmanari independentista A Nosa Terra entre 1979 i 1980? Què aporten aquests textos perduts a la comprensió de la trajectòria política i intel·lectual de Marçal, llavors col·laboradora habitual a Lluita, revista del PSAN? En quin sentit trastoca el relat de les relacions polítiques entre Catalunya i Galícia? Què documenta i per què eixampla el relat polític del postfranquisme? Des de quina posició ressegueix les tensions existents entre independentistes —part dels quals havien defensat la lluita armada en un marc global de descolonització dels pobles—, constitucionalistes del 1978 i autonomistes del 1979? En quins termes es va produir el debat sobre l’anomenada «doble militància» que van obrir les feministes independents? Encara espurneja aquest debat? La figura autoral que s’albira en els textos polítics de Marçal en la premsa independentista gallega i catalana es correspon a la feminist killjoy de Sara Ahmed? Anem a pams.
El 25 de juliol de 1979 Marçal participa, com a representant del PSAN, en el Día da Patria Galega. La diada reivindica la pàtria i no pas la nació per tal de refermar, des del pensament fort, el nacionalisme i l’independentisme envers la idea de nació del galleguisme. Aquell dia la catedral separa dues concepcions divergents de Galícia: per davant, des de la Praza do Obradoiro, s’accedeix a la catedral per a la litúrgia oficial, amb refermament monàrquic; per darrere, la Praza da Quintana s’omple per al míting polític de l’esquerra independentista. Hi ha encara dues manifestacions més convocades a Compostel·la.
El 1979 la Unión do Povo Galego (UPG), l’Asamblea Nacional-Popular Galega (AN-PG) i el Bloque Nacional-Popular Galego (BN-PG) organitzaven la diada no unitària de l’esquerra independentista. La UPG i el PSAN-p mantenien contactes des de 1974, un moment marcat per l’agonia del franquisme, ETA i aquella espurna de felicitat que va provocar la Revolução dos Cravos del 25 d’abril entre els partits d’esquerra. Una revolució que barrejava la pèrdua de les colònies portugueses, la victòria contra la dictadura militar, l’aliança entre exèrcit i ciutadania, la flor als fusells i la utopia de l’alliberament socialista i popular vinguda d’un Portugal precari.
La crònica fotogràfica que fa Xan Carballa aquell 25 de juliol brinda una imatge desconeguda fins ara: Maria-Mercè Marçal porta una pancarta a la manifestació prèvia al míting de la Praza da Quintana, al costat de representants del Frente Sandinista, l’OLP, Herri Batasuna (HB) i Herriko Alderdi Socialista Irautzalea, IPC o el bolivià MPLN. En el reportatge gràfic que Pablo Viz i Xurxo Fernández fan per A Nosa Terra (2/08/1979) al fons de la Praza da Quintana destaquen l’estelada i la pancarta del PSAN, que portava escrit «INDEPENDÈNCIA». I a l’escenari, Josep Guia, del PSAN, comparteix parlaments amb l’històric dirigent basc Telesforo Monzón, que en aquell moment milita a HB, i Bautista Álvarez per la UPG, entre d’altres.
Una mica més tard, a la romaría de San Domingos de Bonaval, Margarita Ledo Andión (Castro de Rei, 1951), que va ser dirigent de la UPG i era llavors directora d’A Nosa Terra, li proposa a Marçal (Ivars d’Urgell, 1952) col·laborar en la secció «Estat». Són dues dones amb experiència en els òrgans de partits per l’alliberament, amb una idea formada sobre el feminisme i alè literari. Marçal accepta i, de diada —de Galícia— a diada —de Catalunya—, el primer text que dicta és la crònica de l’Onze de Setembre, marcat també per la divisió davant dels estatuts, «molles caigudes de la Puerta del Sol». Així els anomenava Telesforo Monzón el 25 de juliol. La secció «Estat» resseguia des del primer número, l’activitat del nacionalisme a Euskadi i els Països Catalans, però el 1979 s’hi produeix un canvi: passa de les col·laboracions de to periodístic per entendre l’actualitat política catalana de dreta a esquerra, a les cròniques posicionades de Marçal, fetes des de l’independentisme, i fins i tot com a candidata a les eleccions al Parlament de Catalunya. La seva incessant activitat situa Marçal en un lloc molt interessant per fer crònica de la campanya electoral, del joc d’escacs que durà cap a la primera legislatura del Parlament en democràcia. Com a independentista de l’alliberament valora les estratègies dels sectors autonomistes i les friccions entre les organitzacions d’esquerres, configurant una constel·lació canviant de partits i coalicions. També la creació de Nacionalistes d’Esquerra, amb la seva Assemblea de Dones, i l’obertura de l’independentisme cap als moviments socials.
A «Països Catalans» escriuen també el periodista Emilio Prado —signava Emilio Veiga—, el director de Lluita, Xavier Romeu, que entra per proposta de la Maria-Mercè, i, de tant en tant, apareixen comunicats i declaracions de diversos sectors de l’independentisme sobre les eleccions, les diades o els presos independentistes catalans detinguts, com ara un article d’Eva Serra sobre l’anomenat cas Batista i Roca. Afonso Eiré, Pucheiro, director molts anys d’A Nosa Terra, suggereix que la secció Catalunya servia per informar a Galícia de l’actualitat als Països Catalans però també per participar per via indirecta en el debat nacionalista a Catalunya. Com argumento en el meu capítol al quadern de les VII Jornades Marçalianes que publica la Fundació Maria-Mercè Marçal (en premsa), la sospita d’Eiré és certa. A Barcelona es rebia el setmanari per subscripció, intercanvi —aquest és el cas d’Eva i Blanca Serra— o es comprava a quioscos i llibreries barcelonines, com la desapareguda Sargadelos, al carrer Mallorca.
La darrera crònica de la Maria-Mercè, del 7 de novembre de 1980, just abans del naixement de la seva filla, se centra en les tensions entre Adolfo Suárez i Jordi Pujol. Després encaminarà el seu activisme cap al feminisme independent, la defensa de la llengua, el pacifisme o la creació d’organitzacions feministes, com ara el Comitè d’Escriptores del PEN Club català. Totes aquestes passions apareixen en aquests escrits polítics de 1979 i 1980.
Malgrat que en la xeira galega Marçal s’ocupa sobretot de la política de partits o el confrontament electoral i pot semblar allunyada, doncs, del seu activisme feminista, una lectura atenta, com ara la de Lluïsa Julià a les VII Jornades Marçalianes, permet comprovar que les cròniques gallegues completen i refermen els textos sobre política feminista de l’autora a Lluita en un període clau per als nacionalismes, els feminismes i la trajectòria ideològica de l’autora. I encara més. A A Nosa Terra s’esmenten debats que es desenvolupen als seus articles a Lluita, com ara la doble militància feminista, l’avortament —encara una prioritat feminista pel persistent totalitarisme gestacional— o l’emergència del moviment organitzat gai i lèsbic.
Aquesta coherència no amaga, però, la diferència en el to i la temàtica. Que potser les cròniques gallegues, centrades en l’actualitat política, responen a la lògica del «paraigua totalitzador» de la nació? O només es deu a un condicionant formal, que tenia a veure amb els continguts que s’esperaven de la secció «Estat» del setmanari? Justament en aquest període Marçal és ben conscient de la doble, o més ben dit, la triple militància feminista que prioritza com a assumpte «de tots» l’agenda pàtria envers la democràcia i l’alliberament nacional i posterga les reivindicacions «de part», en aquest cas les dones, relegades a la simple condició de minoria. Algunes de les reivindicacions feministes s’anaven recollint en el nou marc legal, ja que eren una prova de modernitat imprescindible per a la democràcia postfranquista, com ara l’abolició de l’adulteri, la consecució de drets civils per a les dones, el divorci... L’avortament, sempre el dret més fràgil, arribaria més tard, i en aquests textos tenim la crònica d’un moment fonamental en la seva legalització: la campanya arran del judici de «les onze de Bilbao».
Marçal, doncs, obre escletxes feministes en la crònica política amb mencions puntuals a l’activisme feminista i d’altres moviments socials, però també, subratllo, amb la força de l’autoria: ella, com a dona, era «autora» d’opinió en una secció en la qual només s’esperava el punt de vista masculí. I, reforçant el poder del cos com a lloc d’afirmació, una de les seves col·laboracions portava foto seva. Cap altre col·laborador de qualsevol secció del setmanari en va tenir en aquella època! Marçal, fins i tot, va entrar al consell de redacció d’A Nosa Terra. És clar que A Nosa Terra, el principal mitjà informatiu nacionalista gallec, era un setmanari singular. Tenia com a directora Margarita Ledo, periodista, escriptora i cineasta, mediadora entre Galícia i Catalunya en els àmbits polític i cultural, amb un perfil públic i polític contundent. Dirigent de la UPG exiliada a Portugal poc després de la Revolução dos Cravos, més tard farà el disseny de la revista de referència del feminisme independent (FIGA), Festa da Palabra Silenciada, però també col·laborarà a Andaina, la revista del nacionalisme feminista.
Per tal de fer un retrat integral del posicionament polític de Maria-Mercè Marçal, en aquesta edició dels seus escrits polítics s’aplega i es posa en diàleg la xeira galega amb set articles a Lluita del 1979 i 1980, i es completa amb altres textos que permeten entendre més bé el perfil polític i activista en un període en què la política catalana viu un gir fonamental. L’objectiu d’aquest volum, Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980), és deixar que Marçal parli des dels seus textos per tal de no caure en un retrat polític esbiaixat. I potser, a més a més, aquest llibre ofereix arguments per a un debat no resolt. En un moment transicional com l’actual, en què els partits i organitzacions que lluiten pels alliberaments —per dir-ho amb Marçal— defugen la lògica del paraigua totalitzador i alhora encaren l’embat de la reacció misògina i homòfoba, com han canviat els dilemes que afronten els feminismes, dits en plural? ¿Com ha permeat el feminisme radical l’espectre polític independentista i nacionalista? ¿Quina posició cal ocupar per fer avançar l’agenda dels feminismes i el moviment LGTBQ+: dins dels partits o en organitzacions independents?
Els textos polítics de Marçal de 1979 i 1980, permeten albirar una feminista killjoy. Una embrutasopars per a l’independentisme, per causa d’un feminisme que començava a anar més enllà de la igualtat, i alhora per al feminisme pel seu independentisme. «Una lluita constant contra la inèrcia».
Manifestació del Dia de la Pàtria Gallega. Santiago de Compostel·la, 25 de juliol de 1979. Al centre, Maria-Mercè Marçal. Fotografia de Xan Carballa.
AQUELLA OLOR: TRADUIR MARIA-MERCÈ MARÇAL AL CATALÀ
PERE COMELLAS CASANOVA
Jorge Luis Borges, en una nota a peu de pàgina del famós conte «Pierre Menard, autor del Quijote», diu que s’atribueix al simbolista francès una «versión literal de la versión literal que hizo Quevedo de la Introduction à la vie dévote de san Francisco de Sales», cosa que ell desmenteix perquè «en la biblioteca de Menard no hay rastros de tal obra». Aquest conte és moltes coses, entre les quals una broma enjogassada: Borges se’n fot de la traducció, o si més no d’una manera molt habitual d’entendre-la, aquella que creu que el text traduït ha de ser una còpia al més exacta possible de l’original, una rèplica idèntica, i com que això no s’arriba a assolir mai, tota traducció és per definició un fracàs més o menys escandalós.
Si Pierre Menard hagués fet una traducció al francès de la traducció literal al castellà que Quevedo va fer d’una obra en francès, i traduir fos efectivament replicar exactament, el resultat hauria de ser forçosament, fins a l’última coma, el text original. I per tant, es confondria perfectament amb l’original: no hi hauria «rastros de tal obra», perquè tal obra seria exactament el que ja va escriure sant Francesc de Sales. Però qualsevol que hagi provat de retraduir a la llengua original un text ja traduït sap perfectament que el resultat mai no serà un text idèntic. Potser si és un text de sintaxi senzilla, i la traducció és entre llengües pròximes, s’hi acostarà força, però sempre hi haurà diferències. Això, que sovint s’ha considerat la prova del fracàs inevitable de qualsevol traducció, és per a Borges i per a molta gent justament la gràcia de traduir, la característica clau que converteix aquesta operació en un acte creatiu, en un gènere literari més. Tot gènere té les seves normes i les seves restriccions; la més important pel que fa a la traducció és que ha d’aconseguir fer creure —malgrat l’evidència que ni una sola paraula hi coincideix— que de fet allò que llegim és l’original. Quan diem «he llegit Tolstoi» o «he llegit Safo» no diem cap mentida, simplement acceptem la convenció segons la qual una traducció és (tot i saber perfectament que no ho és) Tolstoi o Safo.
Per què tota aquesta xerrameca? Perquè traduir els articles que Maria-Mercè Marçal va publicar en gallec al setmanari A Nosa Terra entre 1979 i 1980 m’ha semblat en certa manera una operació molt borgiana. D’entrada, traduir Marçal al català ja sembla allò que potser no va fer Menard amb la versió castellana de sant Francesc de Sales, és a dir, traduir un text a la seva llengua original. Traduir al català la Maria-Mercè! Això sol ja em semblava una trapelleria que tan aviat feia venir vertigen com feia pixar de riure. Em preguntava què n’hauria pensat, ella. I m’estimava més no contestar.
Tanmateix, l’excentricitat no s’acaba aquí. De fet, la Maria-Mercè no va escriure mai aquests textos en català. La versió gallega no és una traducció d’escrits fets en català, sinó en castellà! Marçal dictava aquestes cròniques per telèfon als redactors d’A Nosa Terra, que traduïen directament al gallec. En aquella època, l’autora va anar a viure uns mesos a casa d’un dels seus grans amics, en Josep Parcerissa, que s’estava en un pis compartit al passeig Picasso de Barcelona. També hi vivia en Josep Illa, un altre bon amic seu, que se’n recorda perfectament, d’haver vist la Maria-Mercè parlant per telèfon amb la redacció del setmanari gallec.
Ara bé, que potser no es podria dir, coneixent l’obra de la Maria-Mercè, que ja el mateix text que dictava en castellà era una traducció del català, la llengua en què pensava i escrivia? No és ben versemblant que la mateixa Maria-Mercè pensés en català uns textos que parlaven de la situació política i social dels Països Catalans d’aquell moment? Potser és un prejudici, però llegint els textos en gallec hi ha moments en què m’ho semblen, una traducció del català (però bé, Borges deia que quan llegia El Quixot en espanyol li semblava veure-hi calcs de l’anglès).
Sigui com sigui, aquests textos de Maria-Mercè Marçal publicats en gallec mai no van tenir una versió en català més enllà de la que es devia formar dins del pensament de la seva autora, i això si acceptem la idea que els pensava en català tot i escriure’ls en castellà. Tampoc no hi ha rastre de la versió escrita castellana: és molt probable que un cop dictats, no en guardés les notes.
Com en tota traducció, doncs, els textos traduïts del gallec que es poden llegir en aquest llibre són i alhora no són de la Maria-Mercè Marçal, amb la particularitat estranya que això passa tot i estar escrits en la seva llengua. A mi em sembla un detall important, perquè pot provocar a qui els llegeixi reaccions gairebé oposades. D’una banda, qui sempre es miri les traduccions amb desconfiança, amb la impressió que li estan aixecant la camisa, que és davant d’una falsificació, veurà confirmades les pitjors sospites: llegir Marçal en persa o en iucatec al capdavall no enganya ningú del tot; però llegir-la en català i que no siguin les seves paraules, això ja és una estafa sense pal·liatius. D’altra banda, a qui s’estima més deixar-se endur per la paradoxa del ser i alhora no ser, qui accepta que llegeix Virginia Woolf encara que no llegeixi ni una sola de les frases que ella va escriure, com se’n recordarà, de recordar que aquelles paraules no les va escriure qui hi figura com a autora? Com serà capaç d’entreveure en tot moment una altra veu si la traducció com a tal s’ha tornat completament invisible?
Com deia, una cosa la sabem segur: Marçal no hauria escrit aquests textos en català exactament com ara surten publicats. Com que el trànsit s’ha produït entre llengües molt semblants —de castellà a gallec, de gallec a català—, és probable que no fossin tan diferents, és clar. Però qui sap si Marçal hauria triat aquí un «amb tot» en comptes d’un «tanmateix»? D’entrada vaig pensar que seria interessant fer un inventari de connectors discursius, de vocabulari i de recursos sintàctics habituals en els seus textos per mirar de fer-los servir. Però em preguntava si realment calia imitar la seva llengua d’aquesta manera, si no acabaria fent un pastitx. Per què no traduir aquells esdeveniments de manera que m’ajudessin a comprendre’ls i a comprendre qui els relatava?
L’any setanta-nou jo tenia catorze anys i vivia a Cal Rosal, una colònia industrial del Berguedà en plena crisi econòmica. Fins allà arribaven els ecos de l’agitació política, de l’entusiasme i la decepció d’un moment en què tot semblava possible. Recordo els cartells de Nacionalistes d’Esquerra i les expectatives que va aixecar entre gent una mica més gran del nostre voltant. En Josep Parcerissa —que també és de Cal Rosal— ens explicava què passava a Barcelona, i també qui era la Maria-Mercè Marçal (de qui s’havia fet amic a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu). Per a mi tot el que explica Marçal en aquests articles és al mateix temps llunyà i familiar. Molts dels detalls m’eren desconeguts; d’altres els havia oblidat, o els coneixia vagament. Però el clima, l’olor del moment, sí que m’és familiar. Aquesta olor és el que voldria transmetre amb la meva traducció.
A NOSA TERRA: CRÒNICA POLÍTICA DELS PAÏSOS CATALANS
DIADA DE 1979:
EL SORGIMENT DE DUES DINÀMIQUES
NÚM. 73 — 14-20/09/1979
El triomfalisme de les forces parlamentàries, tant de dreta com d’esquerra, al voltant de l’«Estatut de la Moncloa»,1 i la repressió dels actes independentistes convocats per organitzacions clarament contràries a l’autonomia regionalista: aquests són els eixos principals entorn dels quals ha girat la celebració de l’Onze de Setembre d’enguany. Dues concepcions cada vegada més antagòniques de la Diada s’hi han fet evidents, si no del tot en la forma, sí en el fons. I així ho va demostrar l’actuació del Govern Civil i de la policia, que van deixar ben clara la seva intenció d’actuar amb el màxim de rigor per aïllar l’esquerra d’alliberament nacional i frenar-ne l’avenç. I això amb el consentiment dissimulat, o si més no amb l’actuació ambigua, de les forces de l’esquerra parlamentària.
Tant l’Onze de Setembre com a dia de lluita per la plena recuperació de les llibertats nacionals com la Diada com a festa nostàlgica van tenir lloc, malgrat que ni tan sols va ser possible que deixés de ser dia feiner. La Diada com a «afermament de l’Estatut» negociat a Madrid, i la Diada com a denúncia de les insuficiències d’aquest Estatut, «molles caigudes de la Puerta del Sol», com va dir Telesforo Monzón2 a Santiago el 25 de juliol. Dues dinàmiques que semblen enterrar per sempre el mite de la unitat antifranquista, i que marquen clarament la línia divisòria entre els qui tenen la dèria de la consolidació i/o la reforma de l’Estat espanyol, i els qui des d’una perspectiva socialista el que busquen és la ruptura.
La repressió al Fossar de les Moreres
Van ser precisament els independentistes els qui van començar els actes commemoratius de la Diada el matí del diumenge dia 9, amb la ja tradicional concentració al Fossar de les Moreres, on reposen els patriotes catalans caiguts el 1714 en defensa de Barcelona contra l’exèrcit borbònic. L’acte significa també des de fa dos anys una clara afirmació de la unitat nacional dels Països Catalans, tant per la presència solidària de representants del País Valencià i de les Illes com pel fet que també hi ha enterrats els voluntaris valencians i els illencs que el 1714 van acudir a defensar les llibertats nacionals comunes.
La concentració d’aquest any de seguida es va presentar problemàtica, tant per la dificultat d’acord entorn del manifest —en l’últim moment se’n va fer enrere el Front Nacional de Catalunya3 per causa del seu desacord amb el rebuig frontal que s’hi feia de l’Estatut— com per les amenaces dels grups feixistes, que van anunciar la seva presència, o per l’estira-i-arronsa que hi va haver amb el Govern Civil per aconseguir el permís legal. El Bloc Català dels Treballadors, el BEAN, IPC i el PSAN4 en van ser, al final, els principals organitzadors, amb el suport de col·lectius de menys entitat. L’assistència al Fossar va superar les previsions, si tenim en compte que les dificultats assenyalades van impedir fins i tot l’existència de cartells de convocatòria de l’acte. Tot i les provocacions de la ultradreta, i de la més aviat neguitejadora presència de la policia pels voltants, en jeeps i a cavall, la concentració va aplegar 5.000 persones. I és ben clar que l’acte no es va poder dur a terme fins al final per l’actuació sospitosament coordinada dels uns i dels altres. Tot just acabava la lectura del text unitari i començava la d’un missatge que des de la Model havien fet arribar els patriotes catalans que hi són tancats,5 la policia va donar ordre d’acabar l’acte i, sense deixar temps de desallotjar el lloc, va carregar contra els assistents —amb l’ajuda dels elements feixistes suposadament incontrolats— amb una contundència que posa de manifest els límits de la tan pregonada democràcia espanyola. Diverses manifestacions espontànies van sorgir pels voltants amb el lema de «Fora les forces d’ocupació». Les organitzacions convocants han fet públics diversos comunicats denunciant la connivència entre les forces d’ordre públic i els provocadors, en què s’exigeixen explicacions sobre els fets, així com la dimissió del governador, i s’anuncia la decisió de prendre mesures per aclarir l’actuació de la policia. L’exsenador Xirinacs va anunciar també en un acte organitzat aquella mateixa tarda pel BEAN l’inici d’una vaga de fam. La solidaritat de les altres nacions oprimides per l’Estat espanyol va ser un element present a la diada independentista. A Girona, el Govern Civil va prohibir un acte organitzat per les Assemblees Populars en què havien d’intervenir representants del BN-PG i el diputat basc Letamendia.6 Tanmateix, es va celebrar clandestinament a porta tancada. Un acte semblant va organitzar el PSAN a Barcelona, amb l’assistència d’un miler de persones el dilluns dia 10, amb la intervenció de Lope Martín7 pel Bloc de Galícia, i representants de les Canàries i d’Euskadi. Hi va haver altres actes independentistes, a diverses comarques del Principat, molts encapçalats, com a la comarca d’Osona, pels regidors de l’esquerra d’alliberament nacional.
El que va ser el dia 11
Les forces parlamentàries, igual que la Generalitat, van convertir la seva Diada en una festa per l’Estatut, presentat en general com «un èxit», o com «un pas al qual cal donar suport», tot i que se li va intentar donar un matís reivindicatiu. La provocació neolerrouxista de Rojas-Marcos8 els va donar una bona oportunitat per a l’exaltació de l’«unitarisme» entorn de l’Estatut pactat. «Afermem l’Estatut» i «Més que mai, un sol poble» van ser les consignes dominants. L’acte central convocat pels parlamentaris, la manifestació del dia 11, es va preparar els dies anteriors amb altres concentracions menors de suport a l’Estatut, organitzades pels diversos ajuntaments de Catalunya, en un intent de crear un clima d’expectació esmorteït. El monument a Rafael Casanova, conseller en cap en el moment de la desfeta, va polaritzar els actes del dia 11. Per davant seu van desfilar la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, nombrosos partits polítics i organitzacions ciutadanes, com també les dues manifestacions programades per a la tarda. Una, la dels independentistes, convocada per BCT, BEAN i PSAN, per rebutjar aquest Estatut, prohibida pel Govern Civil i tossudament desautoritzada per la ràdio i la televisió, i que, tot i això, va aplegar uns quants milers de persones. L’altra, encapçalada pels parlamentaris, que la premsa va qualificar de suport massiu a l’Estatut, i que malgrat la notable baixa d’assistència en comparació amb els anys anteriors —es calcula que hi havia cap a 200.000 persones— va ser considerada un èxit important per part dels líders de la dreta i l’esquerra espanyoles.9 Dues dinàmiques que cal preveure que cada vegada seran més divergents en l’etapa a què ens portarà l’aprovació de l’Estatut. Mentrestant, els patriotes de 1979, igual que els de 1714, són reprimits a les presons.
