Читать книгу: «L'art de perdre», страница 2

La polisèmia de determinats mots permet igualment al poeta construir significats diferents en les diverses repeticions de la tornada a partir d’un únic terme. Així, Marilyn Hacker juga amb el sentit bàsic de moviment del verb come [venir], i amb el seu sentit sexual [escórrer-se].

El joc més radical, i el que parcialment atempta contra les regles de repetició característiques de la villanella, és aquell que introdueix canvis lèxics en els versos de tornada. Les variants poden ser mínimes, com ocorre en una de les tornades de One Art d’Elisabeth Bishop on la tornada “The art of losing isn’t hard to master” [en l’art de perdre no és dur ser-hi un mestre] es converteix en el penúltim vers en “The art of losing’s not too hard to master” [... no és massa dur...]. O un simple canvi de verbs en l’estructura gramatical paral·lelística del vers, com en A Past-Due Notice de Cynthia Macdonald, on “It isn’t what you think; it’s what you say” [No és pas el que tu penses; és allò que tu dius] es converteix en “It isn’t what you say; it’s what you think” [No és pas el que tu dius; és allò que tu penses] en el vers de cloenda. Les modificacions poden ser molt més grans, com, en la segona tornada de One Art, on Elisabeth Bishop únicament manté la paraula utilitzada en la rima disaster [desfeta]. El canvi lèxic, d’altra banda, pot no significar un canvi fonètic, com en el poema Conversation in the Park:

Only a girl goes down the stairs that way (v. 3)

Only -a giri gets down! the stares -that way (v. 15)⁸

on stairs [escala] i stares [mirades] són paraules homòfones.

Deixant de banda el tema de les repeticions de les tornades i dels canvis que s’hi introdueixen per enriquir-les, passarem tot seguit a comentar l’altre tema que havíem plantejat al principi d’aquesta presentació: el tema del pentàmetre iàmbic com a metre majoritari tant en la villanella com en la tradició poètica de llengua anglesa en general. El joc formal típic d’una bona part de la poesia contemporània serveix moltes vegades perquè la ironia o simplement l’humor s’introdueixin en una forma poemàtica que habitualment s’ha associat amb la meditative speculation,⁹ generalment en un to trascendent i planyívol. Un caràcter seriós i meditatiu, que, en bona mida, és degut a l’ús del metre iàmbic, vinculat històricament a la gran poesia anglesa, com ara la de Shakespeare o Milton, que, segons Fraser, “lends itself to serious and reflective poetry... because there is a strong iambic element in ordinary speech rhythm”.¹⁰

La història de la villanella sembla provar aquesta darrera afirmació. La villanella s’origina a França a partir d’un tipus de cançons camperoles que provenien d’Itàlia (el nom, villanella, deriva de l’italià villano [pagès]) i que tenien un caràcter marcadament popular i profà. Aquestes cançons lleugeres, còmiques, fins i tot llibertines, volien oposar-se al madrigal, una composició més aristocràtica i culta. Es podria pensar, doncs, que, quan a partir del segle xix fonamentalment, els escriptors de llengua anglesa adopten la villanella de manera continuada, la despullen del seu caràcter popular i allarguen els versos de les set síl·labes originàries a les deu de la majoria de villanelles, per tal de poder-les adequar a allò que és essencial en la poesia en anglès: el ritme iàmbic.

Pel que fa a la problemàtica de la traducció, aquestes característiques mètriques de les villanelles s’han reproduït en català tractant de mantenir en alguns casos el vers decasil·làbic original, com, per exemple, en el poema The Waking de Theodor Roethke o en el poema Refrain de Mary Jo Salter. El manteniment del sistema mètric planteja, però, la dificultat provocada pel fet que l’anglès és una llengua amb mots generalment més breus que no els de les llengües romàniques (fins i tot més breus que els del català on tant abunden els monosíl·labs). Per tal de resoldre aquest problema sense haver de sacrificar excessivament el contingut del poema original, els traductors han optat en la majoria de casos per allargar el decasíl·lab original anglès fins a convertir-lo en un alexandrí de dotze síl·labes amb cesura en la sisena. D’altra banda, els autors no s’han estat de combinar en alguns poemes els decasíl·labs i els alexandrins. En aquests casos, la necessària regularitat i coherència mètrica tan típica de les villanelles s’aconsegueix en les versions catalanes fent recaure els accents en les síl·labes quarta, sisena i vuitena, que es converteixen, així, en les columnes que suporten el bastiment rítmic de la versió catalana. Aquesta proposta mètrica, que es troba en poemes com ara Do not go gentle de Dylan Thomas, o en One Art d’Elisabeth Bishop, s’ha mantingut també, en les versions dels poemes anglesos menys tradicionals, com ara les villanelles en octosíl·labs de Marilyn Hacker (Ruptured Friendships, or, the High Cost of Keys) o de Tom Dish (Entropic Villanelle).

Pel que fa encara als problemes mètrics, cal esmentar també el fet que l’adopció de la morfologia catalana oriental permet als traductors construir determinades sinalefes impossibles en la major part del dialecte valencià, com per exemple, en el divertit poema de John Hollander For Gregory,

Cuinar és escurçar amb llard; quan es contrau el pam

de terra que voldrien despullar els peus que amiden,

les sabates fregides cruixen; quan l’oli es calfa,...

Noteu que el fet que en el català general no es pronunciï la -r final de paraula permet llegir amb sinal·lefa, i estalviar per tant una síl·laba en contexts com ara “cuinar és...”, “escurçar amb...” i “despullar els...”.

El recurs de la rima també ha estat sotmès parcialment a la claredat expositiva: els traductors han assajat en algun cas rimes assonants que reprodueixen fins a cert punt les rimes dels poemes en anglès com, per exemple, en el poema The Right Thing de Theodor Roethke, o els poemes Villanelle i Ruptured Friendships, or, the High Cost of Keys de Marilyn Hacker. Normalment, però, s’ha prescindit de la rima per tal de no allunyar-se excessivament del contingut del poema de partida.

Hem plantejat alguns dels problemes més colpidors que han aparegut al llarg del projecte de traducció que presentem. La selecció d’un tipus d’aproximació que privilegia l’aspecte conceptual de les villanelles s’ha tractat de compensar amb una altra actitud formal. Aquesta ha consistit a presentar els poemes a través d’esquemes mètrics equivalents als anglesos, per la generalització i dominància en la poesia de la nostra llengua. Des d’aquesta recreació d’un tipus de construccció poètica poc coneguda en català, s’ha pretès trobar un camí modern però al mateix temps ancorat amb força en la intenció que s’ha considerat que fonamentava el poema. A partir d’això, s’ha tractat d’arribar a aqueix punt d’acord ideal entre el text original i la versió traduïda que es troba en el misteri que sosté l’experiència estètica del llenguatge. Com manifestà Walter Benjamin en un conegut article:

Si existeix una llengua de la veritat, en la qual els misteris definitius que tot pensament s’esforça per desxifrar es troben recollits tàcitament i sense violències, aleshores el llenguatge de la veritat és l’autèntic llenguatge. I justament aquest llenguatge, en la intenció i en la descripció del qual es troba l’única perfecció a la qual pugui aspirar el filòsof, roman latent en el fons de la traducció.

VICENT J. BENET

JUAN LÓPEZ GAVILÁN

1. Babelia, 66, 16 de gener de 1993.

2. Metre, Rhyme, and Free Verse, Bristol: Methuen & Co. Ltd., 1970, p. 61.

3. Rhyme’s Reason: A Guide to English Verse, New Haven, Yale University Press, 1981, p. 40.

4. Aquesta peça amb dues tomades paral·leles? / (Fixa’t en l’obertura i en la tercera línia) / Les repeticions formen la villanella. // El tema una vegada establert pot acréixer / tot al llarg del disseny del poeta arquitecte: / aquesta peça amb dues tomades paral·leles // no ha de fer-les dringar mai com una campana, / melòdica mes buida, avorrida i suau; / les repeticions formen la villanella // ultrapassant la cel·la del tercet (tot i que / tenir tan sols dos sons-rimes pot limitar / aquesta peça). Amb dues tomades paral·leles // un poema és capaç de trobar el seu camí envers l’infern / de la ingenuïtat per tomar a dissenyar / les repeticions. Basteix la villanella // fins que hagi dit el conte que havia de contar. / Llavors dues tomades s’enllaçaran per fí. / Aquesta peça amb dues tomades paral·leles, / les repeticions la basteixen: és una villanella.

5. No ha de fer-les dringar mai com una campana, / melòdica mes buida, avorrida i suau.

6. Les repeticions formen la villanella // ultrapassant...

7. Es gastava els diners amb un estil tan fi / que no em vaig poder estar. Vaig haver de somriure.

8. Sols una noia baixa així l’escala (v. 3) // Sols una noia es deprimeix! Les mirades, així (v. 15)

9. J. Hollander, ibidem.

10. Op. cit, p. 28.