Читать книгу: «El món d'ahir de Joan Estelrich», страница 4
3.Manuel Jorba, «Epíleg. Avatars dels dietaris i contingut», a J. Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 568. Per a les lectures de Joan Estelrich, veg. Sílvia Coll-Vinent, «Lectures europees als dietaris (1918-1920)», L’Espill, 47 (2014), pp. 95-100, i dins aquest mateix volum.
4.Entre altres coses, aquests dietaris permeten també precisar la identificació d’algunes de les persones esmentades als dietaris ja publicats: és el cas, entre d’altres, de l’Agneta esmentada el 10 d’agost i el 23 de setembre de 1918, als Dietaris editats, i els dies 1 i 6 de gener de 1918 dels nous, i més de passada alguns dies més, que no és la seva futura muller, Anna March i Olasso, sinó una Agneta Canut, anomenada Anita (o Aniteta) familiarment, com ho era, Anita, Anna March, que no li seria presentada, com a «gentilíssima pianista», i justament amb el nom d’Anita, fins el 27 de març de 1919, i que és esmentada com a Agneta el 2 de novembre, a propòsit d’un concert de piano dedicat a Chopin. Es casarien el juliol de 1921.
5.Josep Massot i Muntaner, «Joan Estelrich, entre la col·laboració i el desencís», a Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992, pp. 75-87.
6.Aquest dietari de l’Horta de Pollença deu haver-se d’identificar amb l’esmentat el 10 de novembre de 1949, o amb el que el degué seguir (el que ha estat ara rescatat acaba prop de dos anys abans), el gener de 1948: «La represa dels sentits m’és palesa a partir de 1945 i de les estades a l’Horta pollencina. Totes les coses tornaven a parlar-me directament…Un raig de llum, un crit d’ocell, un bri d’herba, una floreta silvestre…(¿Per què, Déu meu, a casa m’han fet fonedís el quadern de les meves anotacions? Hi ha aquí un irritant misteri que no he pogut aclarir)» (Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 470).
7.Manuel Jorba, «Un arxiu per a unes memòries…», op. cit., p. 158.
8.Andreu Manresa, «Inèdits i perduts. L’obra embastada o projectada que Joan Estelrich no pogué publicar», a Jaume Pomar (coord.), Miscel·lània Joan Estelrich, Palma de Mallorca, El Tall editorial, 1997, p. 261 (anotació del 23 octubre 1950).
9.Nadejda Mandelstam, Contra tota esperança. Memòries, Barcelona, Quaderns Crema, 2012, p. 208.
10.Xavier Pla, Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària, Barcelona, Quaderns Crema, 1997, p. 397; veg. Manuel Jorba, «Eugeni d’Ors als primers dietaris de Joan Estelrich (1918-1920)», L’Espill, núm. 47 (tardor 2014), p. 84.
11.Biblioteca de Catalunya (BC). Fons Joan Estelrich (FJE), (Correspondència, I).
12.Joan Estelrich, «Mallorca», Anuari de Catalunya […] 1917. Dirigit per A. Rovira i Virgili, Barcelona, Editorial Mentora, 1918, pp. 201-213. L’article és datat el gener de 1918, però l’Anuari aparegué a finals d’any, segons una anotació del dietari: «Ha sortit a la fi l’Anuari de Catalunya en el qual hi ha un llarg article meu» (31 desembre 1918 i 1 i 2 de gener de 1919).
13.Francesc Riera i Montserrat, «Tres cartes de Joan Estelrich a Bartomeu Forteza», a Jaume Pomar, Miscel·lània Joan Estelrich, pp. 215-221, i Antoni Pizà, «“Gent de forca i de presó”. Jueus i xuetes als Dietaris de Joan Estelrich», L’Avenç, 405 (octubre 2014), pp. 58-61.
14.Carta de 20 de maig de 1920 a Plàcid Vidal (BC, FJE, Correspondència, I).
15.Joan Estelrich, Per la valoració internacional de Catalunya, Barcelona, Editorial Catalana, 1920, pp. 29-30. Era el text d’una conferència feta a Valls el 14 de març de 1920, «sobre la propaganda de Catalunya a l’estranger i manera de realitzar-la dins els nuclis intel·lectuals, [que], modèstia a part, me sembla que podrà ésser profitosa als catalans d’Amèrica en llur actuació» (carta del 13 de març de 1920 a Joan Ventosa i Calvell; BC, FJE, Correspondència, I).
16.«Diu en Folguera: sóc cast perquè sóc orgullós. Més just seria: sóc cast perquè sóc impotent» (16 abril 1918).
17.Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 70.
18.Id., p. 71.
19.Per a Estelrich, Riba era un «demonió», la presència o el record del qual l’«angunia i desespera» i el torna «covard i pessimista» (17 setembre 1918) (id., pp. 78 i 103); és «l’homúnculus» (29 novembre 1918), que intrigaria «contra mi prop d’En Cambó» (5 juny 1936) i que «s’ha aprofitat de la situació per a actuar com a director de la Bernat Metge i continuar desacreditant-me» (19 octubre 1936) (id., pp. 164 i 331). Riba «explica que Estelrich és buit, té personalitat però poca; vivia maritalment amb Paulina Pi de la Serra, a París; i a Tànger dirigeix España subvencionat per l’Estat» (Glòria Soler (ed.). Diari d’un funàmbul. Les llibretes d’Alexandre Cirici Pellicer, Barcelona, Editorial Comanegra, 2014, p. 210; apunt de «dilluns, 15 setembre 1952»).
20.A proposta d’Estelrich mateix a Gustau Gili (16 febrer 1918). En una carta del 7 de març de 1918, Poal informa Estelrich de les gestions fetes davant Gustau Gili i de la resolució d’encomanar la secretaria a Eladi Homs (BC, FJE, Correspondència, I).
21.Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 129; veg. també p. 68.
22.Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 85.
23.Estelrich volgué implicar-lo en la Fundació Bernat Metge i, en carta del 29 de març de 1922, li proposava traduir obra de Properci, Fedre, Persi, Juvenal o Marcial. No arribà a traduir cap autor, malgrat que s’havia decantat pel darrer, perquè, en carta de 8 de juny, Estelrich li pregunta: «I el Marcial?». Carner preveia acabar el primer volum el mes de febrer de 1923, segons carta de 17 de desembre; el 20 de juny de 1923 li confessava que «els treballs» que passa «amb la traducció de Marcial són grans»; més endavant li comunica que es proposa de fer-li les primeres trameses el gener de 1924; la darrera referència que em consta és de setembre de 1924: «Tinc molt avançat el 1r volum del Marcial» (Josep Carner, Epistolari, vol. 6. A cura d’Albert Manent i Jaume Medina, Barcelona, Curial, 2009, p. 1).
24.Jorba, «Eugeni d’Ors…», op. cit., p. 86.
25.Carta de Gustau Gili a Joan Estelrich, de 12 abril 1918 (BC, FJE, Correspondència, I).
26.Jorba, «Eugeni d’Ors…», op. cit., pp. 86-87.
27.«Cada vegada que escolt un parlament d’en Cambó millor em sembla. És l’únic dels oradors polítics que conec que parla, sense retòrica, el llenguatge de la realitat. Avui ha feta gala de justesa i subtilitat en els conceptes. El mal que tenen oradors com en Cambó, que parlen de problemes vivents i de llurs solucions, és que només convencen a les seleccions; el poble, altrament –cas Lerroux– no vol realitats, no vol crueses, sinó que prefereix teories i exaltacions retòriques. La diversa posició d’ambdós homes depèn de la diversitat de sos temperaments.» (16 gener 1918). Veg., també, Estelrich Dietaris, p. 29 (entrada del 23 maig 1918).
28.Carta de Francesc Cambó a Joan Estelrich de 23 juny 1917 (BC, FJE, Correspondència, I).
29.Jordi Serramià Cendra, «Les biblioteques parlamentàries. La Biblioteca del Parlament de Catalunya: 1932-1939», Item, 22 (1998), pp. 46-73.
30.Montserrat Corretger, «El funcionament d’Expansió Catalana (1919-1928) contra la Dictadura», a Escriptors, periodistes i crítics. El combat per la novel·la (1924-1936), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, pp. 99-125, i Giovanni C. Cattini, «Joan Estelrich i l’Expansió Catalana. La traducció de Prat de la Riba i Cambó en la Itàlia feixista», Cercles. Revista d’Història Cultural, 12 (gener 2009), pp. 75-89.
31.Veg. la nota 15.
32.BC, FJE (Correspondència, I).
Lectures europees als Dietaris de 1918-1920*
Sílvia Coll-Vinent
Universitat Ramon Llull
L’expressió «el món d’ahir», en el sentit que la utilitzava Stefan Zweig per qualificar el món desaparegut amb la primera guerra mundial, serveix per centrar l’univers de les lectures del jove Estelrich a la llum dels dietaris de 1918-1920, però també per definir el món cultural d’on ve i els projectes que l’absorbeixen quan tot just comença a situar-se a Barcelona, és a dir, entre els 22 i 24 anys. També ens ensenyen cap a on va l’orientació d’Estelrich com a activista cultural que ben aviat es posarà al servei de Francesc Cambó. Els dietaris d’aquests anys –sumats els publicats i els inèdits– tenen el valor afegit d’il·lustrar d’una manera vivencial un episodi de la història cultural del moment: el distanciament progressiu entre Joan Estelrich i Eugeni d’Ors, que portarà al trencament de relacions, i finalment a la incorporació d’Estelrich al catalanisme entès com una activitat de política cultural.1
La base de l’itinerari vital d’Estelrich és l’espiritualisme de tendència vitalista i regeneracionista: al dietari inèdit s’autodefineix com a caràcter mallorquí que forma part del grup de joves literats catalanistes, «intel·lectualistes» i «espiritualistes».2 Alimentada des dels anys de formació a Menorca, aquesta via espiritualista progressa, d’una manera autodidacta, a través de les lectures d’autors estrangers (francesos, italians, anglesos, alemanys i nòrdics) que Estelrich assimila des que s’instal·la a Barcelona el setembre de 1917 per residir-hi d’una manera gairebé permanent, si bé amb estades perllongades a Mallorca, on va fer el servei militar. Va començar treballant de lector a la casa Gili, va col·laborar amb Ors al Seminari de Filosofia, als Quaderns d’Estudi i a la col·lecció «Minerva», mentre escrivia a La Veu de Catalunya (n’era redactor i membre del comitè directiu) i a La Revista, i començava a teixir una xarxa de relacions barcelonines.3
Comptava aleshores amb una bona formació de batxillerat completada a l’Institut de Maó, i amb una experiència de periodista, a Menorca i Mallorca, però no tenia estudis universitaris superiors.4 En més d’un moment del dietari es mostra la recança que aquesta situació li produeix, i s’explica també, al dietari inèdit, com es va matricular a l’Escola Normal, instigat per alguns companys, com ara el bon amic Josep M. López-Picó, però abandonà els estudis, i la base de la seva formació posterior al batxillerat fou tota autodidacta.5 Això pot ajudar a entendre el complex d’inferioritat que arrossega davant els intel·lectuals barcelonins, que se’l miraven amb aires de suficiència i amb un cert menyspreu, amb excepcions molt il·lustres, com ara l’amic Joan Crexells, o l’esmentat López-Picó, que l’invità a col·laborar assíduament a La Revista, o el mateix Josep Carner, amb qui conversà sobre lectures angleses, i li proposà més d’una vegada de collaborar en un projecte editorial que mai no va arribar a concretar-se.6
En un moment del dietari inèdit, Estelrich reporta l’opinió de Joaquim Folguera segons la qual era vist com «el més físicament, externament, vuitcentista de tots els companys de La Revista».7 Aquest retrat extern es correspon en certa manera amb l’intern, dominat per una actitud filosòfica i vital que deu molt més al món d’ahir que al món modern. La memòria de les Illes, de Mallorca però especialment de Menorca (i els records dels primers temps d’estudis humanistes), és vivíssima en aquesta etapa barcelonina primerenca, com també ho és la del passat de militància en el conservadorisme i el catolicisme reaccionari. Tot plegat desembocà en una profunda crisi espiritual i religiosa testimoniada en una entrada de 1918:
La més gran felicitat que l’home pugui esperar en aquest món, és quan viu tranquil·lament en son estat, amb esperança ferma i certa d’un pervindre molt millor (Zibaldone). Aquest estat diví jo l’he experimentat, als divuit anys, després d’haver contribuït al triomf electoral d’en Squella, considerat i conegut en tota Menorca, sense res que em preocupés, i amb l’esperança segura i apacible d’un esdevenidor ple de joia. En política tingué aquestes idees: que la llibertat és perniciosa i que la gent d’ordre ha de sostenir les institucions d’ordre diví contra la massa vulgar en els temps difícils que la providència ha suscitats per a servir de prova (conservadorisme, anti-liberalisme, jansenisme, tradicionalisme, entre els 16 i els 19 anys). En religió és poc anar puntualment a l’església. Això per mi només té una època de qualque furor místic (l’època del jansenisme rabiós), altrament era poc curós de les obligacions religioses voluntàries. Del caramull dels coneixements adquirits passa a la recerca dels principis (los primeros principios de toda moral cívica); a l’ensems abandona els dogmes, i tot l’edifici religiós que el cobricel·lava, tan sòlid en aparença, caurà[…] Tot professant les doctrines més avançades, guardarà trets d’espiritualisme, del qual podrà tirar-ne a terra les doctrines, però no destruir-ne el sentiment.8
Aquesta crisi deu ser el motor principal en la tria de les lectures que aniran conformant un jove ple d’energia, però igualment ple de dubtes i inseguretats, i l’aniran orientant en algunes de les modestes iniciatives que li permet la connexió amb Ors, López Picó o l’editor Gustau Gili, a qui recomana llibres per publicar a la Selecta Internacional.9 La crisi espiritual –com resumeix ell mateix– el porta a l’examen dels grecs, de Kant, de Kierkegaard, de Nietzsche, de Tolstoi i de Høffding.10 O a la lectura de Hartmann i de James.11 Com es desprèn de la llista de lectures de l’Annex I, Estelrich llegia molt, sobretot en francès i italià (en anglès no ho podem assegurar, perquè en aquest cas els títols no apareixen en la llengua original, llevat del de William Morris).12 Als vint-i-dos anys, es trobava absort en la lectura de Søren Kierkegaard, aspecte prou conegut.13 També mostra al dietari un interès manifest en l’obra del metge i erudit afrancesat, d’origen menorquí, Josep Miquel Guàrdia.14
Des de molt jove, Estelrich mostrava una tendència a l’espiritualisme, amb un accent vitalista i antropocèntric.15 Però passava per una crisi de fe, una crisi de creixement, arrelada en la voluntat d’afirmació i guiada per una voluntat, també, de recerca filosòfica. Fa sentit aquí la lectura de Rudolf Eucken (1846-1926), avui oblidat Nobel de literatura en 1908, i concretament del llibre traduït al castellà en 1912, Las grandes corrientes del pensamiento contemporáneo, citat al dietari.16 En la mateixa línia d’indagació podríem situar el seu interès per la filosofia d’Émile Boutroux, o de Henri Bergson i William James, fins al punt de considerar aquests tres pensadors mereixedors d’ésser divulgats als Quaderns d’Estudi.17 De la mateixa manera, li entusiasma Goethe, i proposa traduir al català Les afinitats electives, precisament una obra sobre el conflicte entre la llei moral i la llei natural.18 S’interessa igualment per la filosofia de la història del pensador il·lustrat Giambatttista Vico –l’esperit dels pobles–, i pensa dedicar-se a un projecte de treball que bateja amb el títol «L’esperit i les corrents nacionals en el món de després de la guerra».19 En la mateixa línia, dedica temps a les lectures de Vincenzo Gioberti, teòric del Risorgimento, i de Giovanni Gentile.20
El nord d’Europa és un far: les lectures de literatura anglesa, alemanya i escandinava, amb les seves «revelacions espirituals», li obren horitzons.21 És molt probable que en l’exploració de lectures filosòfiques, especialment de l’alemany i del danès, comptés amb l’ajuda del seu amic Alfred Hess –un dels noms més citats al dietari–, «intel·lectual eruditíssim» amb qui manté sovint llargues converses espirituals i estètiques. Estelrich al·ludeix explícitament al model nòrdic de cultura espiritual –del centre i nord d’Europa– que ha reeixit a acostar el món intel·lectual a la burgesia.22 Una constant del dietari és l’ambició d’ampliar horitzons culturals i aprendre llengües (particularment francès i alemany), per ser capaç de «marcar una ruta i prendre posicions».23 La llista de lectures europees fa veure la tasca orientadora d’Estelrich en la configuració d’un cànon que ell voldria divulgar per mitjà dels petits projectes editorials que li encarregava Eugeni d’Ors, cas de la col·lecció «Minerva», per a la qual havia de traduir fragments d’obres clàssiques de la literatura universal.24 A «Minerva» hi publicarà, traduïts per ell mateix, uns extractes de l’obra de William Morris News from Nowhere (1890), una utopia socialista d’inspiració ruskiniana que predicava la centralitat de l’art en la vida econòmica i social.25 A més de Morris, Ruskin i Carlyle havien de figurar en aquesta col·lecció «Minerva», si fem cas de l’encàrrec que fa a Cebrià de Montoliu perquè li escrigui les notes biogràfiques dels volums dedicats als tres autors.26
Una figura central en aquest panorama de lectures és Giacomo Leopardi. Estelrich li dedica molts fragments dels dietaris de 1918-1919, i consagrà moltes energies a la divulgació de la lírica leopardiana, en forma de traduccions i d’una conferència pública. Així, encarrega als seus amics mallorquins traduccions de Leopardi per a un possible volum de la col·lecció «Lírics Mundials» de La Revista: s’hi impliquen Joan Pons, Miquel Ferrà, Miquel Forteza, Tòfol Magraner, Joan Ramis d’Ayreflor i Guillem Colom.27 És un projecte que no qualla editorialment.28 A la llum dels dietaris d’aquests anys, l’interès per Leopardi es relaciona tanmateix amb la crisi espiritual del jove Estelrich, per la interpretació que en fa en clau melancòlica, pessimista i, sobretot, autobiogràfica i psicològica. Anàlogament a com llegia Kierkegaard, de qui li agradava la faceta d’observador implacable i el psicòleg subtil, i de qui li atreia la melangia, la filosofia sentimental i personal, el pessimisme i el sentiment tràgic de la vida, Estelrich interpreta Leopardi des d’una òptica sentimental. Hi troba, d’entrada, una ànima bessona, amb la qual comparteix la consciència de la crisi espiritual:
Leopardi simbolitzaria, si calgués donar-li una valor representativa, el turment de tota una època, qui, havent perdut ses creences antigues, i no havent-ne trobades de novelles, pateix l’angoixa del no-res.29
Hi troba, també, un referent humà i literari. S’hi identifica pel seu amor als clàssics, ja que, com ell mateix, es va abocar de jove a la traducció de les odes d’Horaci; i s’hi identifica pel seu retorn al període d’infantesa i adolescència.30
La lectura de Leopardi arriba a imprimir els matisos en el temperament, confessa Estelrich, que sens dubte admirava la capacitat d’observació moral del Zibaldone.31 Com si l’imités al dietari propi, Estelrich es pregunta per la naturalesa humana, observa el comportament dels seus companys, es busca a ell mateix, reflexiona sobre les seves indecisions i complexos, els seus dubtes i confusions: així, per exemple, es compara amb Crexells, que té clar el camí de la vida, mentre que ell es troba «envoltat de tenebres», «desconcertat». Potser és oportú citar un passatge dels Detti memorabili di Filippo Ottonieri, que el mateix Estelrich va traduir per a La Revista en 1920, en què es descriu un estat d’indecisió amb què el traductor podia identificar-se perfectament. Diu Leopardi:
Observava que sovint els homes indecisos són molt perseverants en els seus propòsits, malgrat totes les dificultats, i això pel fet mateix de ser indecisos, perquè si abandonessin la determinació presa, signficaria que haurien de tornar a decidir una altra vegada. A voltes són molt ràpids i eficaços a l’hora de posar en pràctica allò que han decidit, perquè, com que ells mateixos tenen por de dissuadir-se d’un moment a l’altre d’abandonar el camí que han iniciat i de retornar a aquella penosa perplexitat i incertesa d’ànim en què es trobaven abans de decidir-se, n’acceleren la realització i s’hi dediquen amb totes les forces, empesos més per l’ànsia i la incertesa de superar-se ells mateixos que no per l’objecte mateix de l’empresa i pels obstacles que han de superar per dur-la a terme.32
Estelrich ha viscut l’experiència de passar de ser algú conegut a les Illes a ser un nouvingut a Barcelona, lluitant enmig d’un món intel·lectual que se li fa hostil, començant pel mateix Ors. Als dietaris, les recordances d’infantesa i els anys de formació prenen envergadura i es concreten en l’al·lusió a uns llocs quotidians, a una terra, al paisatge leopardià de Montuïri que l’inspira.33 Els temps de joventut són els feliços, com afirma Leopardi al cant «A la lluna», un dels que tria Estelrich per tractar-lo en una conferència a Palma de Mallorca.34 Acaba així:
Oh que n’és d’agradable
als dies juvenils, quan l’esperança
és llarga i breu el curs de la memòria,
rememorar les coses ja passades,
encar que tristes, i que en duri l’ànsia!35
Estelrich farà un camí com a home d’acció intervenint en el terreny de la cultura que fins aleshores era «feu de l’Ors», fent servir la seva expressió. Als dietaris dels anys 1918-1919 es pot percebre com el procés de distanciament del jove Estelrich respecte a Ors evoluciona des d’una posició ancorada en un espiritualisme que sorgeix d’un aferrament patriòtic i nostàlgic a la terra i a la tradició, des del culte del jo adolescent, i des de l’experiència de la crisi espiritual. És una experiència que, en aquell moment, no es pot deslligar d’una profunda afinitat amb el món intimista de Leopardi. La selecció dels cants que comenta a la conferència de Palma de l’abril de 1918 (a banda del patriòtic «All’Italia») ja és indicativa de la inclinació romàntica que sentia per l’atractiu de l’abisme («L’Infinito», «Alla luna»), per l’evocació dels dolços i idíl·lics records jovenívols («Le ricordanze», «Il sabato del villaggio») o d’un amor de pubertat («A Silvia»), o pel cant de la solitud malaurada i dels dies més terribles de la crisi («La sera del dì di festa»).36
La inquietud espiritualista o, si es vol, filosòfica no es concretà en cap article de gran alè, ni en cap projecte acabat d’edició o traducció. L’extens treball que Estelrich dugué a terme sobre Kierkegaard, lliurat per entregues en forma d’articles a La Revista, tampoc no acabà resultant en un volum, com hauria esperat.37 Justament a propòsit de Kierkegaard hem de citar un comentari poc amable d’Ors, transmès per l’amic Crexells, que no tan sols agreuja el distanciament amb el mestre, sinó que enfonsa Estelrich en una depressió. Cito del dietari inèdit:
Com a estudiós de la filosofia es notava en el meu estudi sobre Kierkegaard, molt treballat certament, ganes de plaure als lectors, sens capficar-me en pregoneses; […] darrerament, com a crític, tampoc no assolia originalitat.38
A la llum dels dietaris, aquestes paraules són el detonant perquè abandoni el projecte de tirar endavant el volum planejat sobre Kierkegaard. A partir d’aquell moment, Estelrich va prenent consciència que és un home d’acció, poc dotat per a l’especulació filosòfica. El seu vitalisme idealista l’intentarà reconduir des d’aleshores lluny d’Eugeni d’Ors. Sempre en la línia de l’espiritualisme actiu, encaminarà les energies cap al terreny de l’acció cultural, en dues direccions en les quals albira una possibilitat de reeixir: en primer lloc, la internacionalització de la cultura catalana, i en segon lloc, el treball de divulgació de la cultura entre la burgesia. Contribuirà a construir la Bildung a Catalunya. En aquesta direcció es troba més segur perquè intueix que pot fer-se un lloc en el món cultural català, si sap treure profit de la relació amb Cambó.39
ANNEX I
LECTURES EUROPEES ALS DIETARIS (1918-1920)
Albalat, Antoine: L’Art d’écrire
Barbusse, Henri: Le feu
Barrès, Maurice: Pages choisies
Baudelaire
Bergson, Henri
Bjørnson, Bjørnstjerne: Obres completes, Plaquette sobre monogàmia i poligàmia, Leonarda
Bourget, Paul: Le Justicier
Boutroux, Émile
Brandis, H.-J.-M. de: Comment choisir nos lectures Brandès, Georges: Essais
Brøndal, Viggo
Brun, Charles: Articles sobre regionalisme
Carabellese, Francesco: Nord e sud attraverso i secoli
Carducci
Carlyle: Histoire de la Révolution française Céllerier, Lucien: L’Analyse et la critique des livres, articles de revues
Chuquet, Arthur: Littérature allemande
Colin, A.: Les Professions et la société en Angleterre
Cournot, Antoine Augustin
Coussange, Jacques de: Noruega literària
Croce, Benedetto: La Spagna nella vita italiana, Cultura e vita morale
D’Annunzio: La città morta
Dante
De Maistre
Dehmel, Richard
Diderot: Le Neveu de Rameau
Dornis, Jean: La Sensibilité dans la poésie française contemporaine (1885-1912)
Eckermann, Johann Peter: Converses amb Goethe
Eucken, Rudolf: Els corrents del pensament contemporani
Farinelli, Arturo
Fog, Émile: La Littérature danaise et norvegienne
France, Anatole: Petit Pierre
Freud, Sigmund: Psychoanalyse
Gentile, Giovanni
Giacosa, Giuseppe: Tristi amori
Gide, André: Journal, Nouveau Pretextes
Gioberti, Vincenzo: Rinnovamento civile d’Italia, Nuova Patrologia
Goethe, Johann Wolfgang: Les afinitats electives, Germà i germana, Wilhelm Meister
Halévy, Daniel: La Vie de Frédéric Nitetzsche
Hazard, Paul: Biografia de Leopardi
Hartmann, Nicolai
Hebbel, Friedrich: Maria Magdalena, Judith
Heine, Heinrich: Reisebilder
Hermant, Abel: Les Confessions d’un enfant d’hier
Høffding, Harald
Ibsen, Henrik: Un enemic del poble, Nou dietari, Lletres
Isaac, J.: Petite Histoire Contemporaine 1789-1912
Jammes, Francis: Le curé d’Oyeron
Joubert: Pensaments
Kierkegaard, Søren: Diari d’un seductor, La malaltia de la mort (Die Krankheit zum Tode)
Koszul, André: La Jeunesse de Shelley
La Bruyère
Le Bon, Gustave: Enseignements psicologiques de la Grande Guerre
Leclerc, Jules: Voyage à l’île Majorque
Leclerc, Max: L’Education des classes moyennes et dirigeantes en Angleterre
Leopardi: «Alla luna», Detti memorabili di Filippo Ottonieri, Zibaldone
Lévy-Bruhl, Lucien: La Philosophie de Jacobi
Liard: Estudi sobre Cournot
Marvaud, Angel: Le Portugal et ses colonies
Maurras, Charles
Mistral, Frédéric
Montaigne, Michel de
Montégut, Émile: Assaig sobre Tennyson, Estudis sobre literatura anglesa (els records d’un escolar anglès)
Montesquieu
Morris, William: News from Nowhere
Natorp, Paul: Pedagogía social
Nietzsche, Friedrich
Novalis
Papini, Giovanni: Il crepuscolo dei filosofi
Pascoes, Teixerira de: Terra prohibida
Paulhan, Fréderich: La Morale de l’ironie
Rabelais, François
Renan, Ernest
Rolland, Romain: Jean Christophe
Ruskin, John: Pages choisies, Obres completes
Sainte-Beuve
Schopenhauer, Arthur
Sergi, E.: Leopardi a la llum de la ciència
Shakespeare, William: Coriolà
Spitteler, Karl: Els petits misògens, Records primicers
Stendhal
Suarès, André: Ibsen, Dostoievski, Napoleon
Taine, Hyppolite
Tennyson, Enoch Arden
Tolstoi
Verlaine
Vico, Giambattista: Scienza Nuova
Villey, Pierre: Vie de Montaigne
Villiers: Contes cruels
Vielé-Griffin, Francis: Poesies
Vincent: Mistral
Vives, Joan Lluís: Diàlegs
Wilde, Oscar: Derniers essais de littérature et d’esthétique
Yver, Colette: Novel·les
CLÀSSICS
Boeci: Consolació de la filosofia
Empèdocles
Heràclit
Horaci
Prudenci
Virgili: Eneida
ANNEX II
EXTRACTES DEL DIETARI INÈDIT
7-I-1918
Entre la gent que verament té caràcter avui a Mallorca n’hi ha de tres classes: els romàntics (tipus Catarina Escales de Pol), senyores velles, senyoretes solterones, vells republicans; els positivistes (tipus Lluís Martí), vells solterons, senyors de casino, polítics, empleats; els intel·lectualistes o espiritualistes (modalitat meva d’avui) reduïts gairebé als joves literats catalanistes.
30-I-1918
Avui en consciència jo no sabria dir el que sóc; només sabria dir lo que no sóc, lo que resoltament rebutjo: el catolicisme que es practica, el castellanisme racial i patrioter, el romanticisme sentimental i qualque altra cosa. Jo pens: em cal bastir-me altres substitutius. Però, ¿oi que verament calen aqueixos substitutius? Sia el que sia sento jo la necessitat o inclinació de buscar el meu jo, la meva personalitat. Veig que estic alliberat de totes mes idees i prejudicis d’adolescent; però em trobo desorientat i sense base. Penso en el pessimisme de Hartmann, que tal volta em suggeriria una solució; penso també en el pragmatisme de James com a fórmula –només com a fórmula.
3-II-1918
He passat la tarda amb En Carner parlant de literatura anglesa; m’ha indicat la fórmula per als mallorquins respecte de Catalunya; o us resigneu a ésser uns provincians de l’Estat espanyol o castellà, o els copartíceps en la glòria de la resurrecció de l’Estat novell, el català.
25-IV-1918
El canvi esdevingut en mi començà a la tardor de 1914 quan vaig haver d’abandonar l’esperança de seguir uns estudis a Madrid i em posí a reflexionar (en companyia de La Bruyère) sobre les coses i els homes. Comencí també un dietari de pensaments i abandoní els projectes que tenia de profunditzar amb l’ajuda dels novells criteris (Maurras, Minguijón) en l’existència del tradicionalisme i treballar en el socialisme catòlic (llibre del P. Vicent).
18-XII-1918
En Carner m’ha fet present del seu llibre Bella terra, bella gent amb dedicatòria al «gai amic». ¿Gai? L’he renyat. Però, ¿què diria ell si assistís al joc fantàstic de paraules en doble i triple sentit i de bromes escandalosament rigudes que faig a la taula, superant de molt els pobres andalusos que resten atuïts davant el meu desbordament?
18-I-1919
Quan vós, Xirau, dieu que primer és el viure que el filosofar, jo us aprovo, perquè sense vida no és possible que el subjecte filosofi. Però quan vós, Crexells, dieu «primer és filosofar, després viure», també us aprovo, perquè sé que voleu dir que sense filosofar la vida no té sentit i per tal no cal viure. Cal prendre aquest sentit filosofar per manifestació, conreu de l’esperit, en art, en literatura, en ciència, en joc, etc, etc. Sense aquest conreu de l’esperit, repetesc, la vida per mi no té valor; i així primer és filosofar que viure.
Бесплатный фрагмент закончился.
