Читать книгу: «Els dics», страница 2

I la Jess li acosta el gat a la Vera perquè el toqui. I aquest és el gat repenjat sobre el pit de totes dues. Com quatre prestatgeries. I aquesta és la Vera que fa carícies al gat, i li acosta la boca per dir-li coses en portuguès. I aquest és el gat cada vegada més esclafat. I aquests són el nas, i els ulls i els llavis molls de l’animal. I aquesta és la cara de gat de la Vera. I aquestes són la Jessica i la Vera fent-se un petó que comença suau, com la pell d’un raïm, i que després s’obre, àcid, i vénen ganes de xuclar-lo perquè no es vessi. El gat miola i fa esforços per escapar-se i, quan salta, elles segueixen fent-se petons com grans de raïm. I aquestes són la Jess i la Vera que es diuen que s’estimen. Que s’estimen més que res i que a ningú. I la Jessica que diu molts cops que no és lesbiana, però que l’estima. I la Vera que no diu res, l’abraça i li clava el nas al coll com un piquet i inhala. I aquestes són la Jess i la Vera que dormen juntes almenys dues nits per setmana. I ningú no sap res, i ningú no sospita res, perquè estudien i es queden fins tard a casa l’altra per preparar exàmens. I s’amaguen als lavabos, a l’hora de pati, i al gimnàs entre les piles de matalassos, i repassen les lliçons juntes, tancades a l’habitació de l’una o de l’altra. I s’estimen a pesar d’en Mike, que és el xicot de la Jessica, i a pesar dels pares de la Vera, i a pesar dels pares de la Jessica, i a pesar de la por que tot Langley Manor sàpiga que s’estimen, de veritat, del tot.

Aquesta és la Jessica S. escoltant Nick Garrie, quan té ganes de pensar en la Vera. De pensar en el gat fosc com el quitrà. De pensar en la pell de la Vera com un te negre. De pensar en la vegada que es van amagar entre les cadires de l’auditori. O la vegada que van fer l’amor sota el llit perquè la mare de la Vera havia entrat a l’habitació sense picar a la porta, i podia tornar a entrar en qualsevol moment. I aquesta és la Jessica deixant d’escoltar Nick Garrie, quan comença a pensar en les coses que la gent de Langley Manor va dir. I les coses que ella va jurar moltes vegades. I les coses que va haver de demostrar molts cops. I en la Vera dient-li: «Judes».

I aquesta és la Jess que deixa d’escoltar Nick Garrie definitivament i per sempre, quan la seva filla, de quatre anys, comença a demanar:

–Mommy, will you marry me when I grow up? Mama, ¿et casaràs amb mi quan sigui gran?

La Jessica li treu la diadema, amb tots els cabells taronges esbullats a sota, l’hi col·loca bé, afectuosa, i contesta:

–What about daddy, hon? ¿I què en farem del papa, amor?

I la nena arronsa les celles i aixeca les espatlles, seriosa, preocupada, però sense retirar la proposta de matrimoni.

I aquest és en Mike que pregunta:

–Shouldn’t girls ask their dads and not their moms into marriage? ¿Les nenes no haurien de demanà’ls-hi als seus pares, i no a les seves mares, per casar-se?

I aquesta és la Jessica que contesta que és una etapa, una cosa de nens. Però que sap del cert, amb una certesa vella i dura com una pedra, que a la nena no hauria hagut de posar-li Vera.

Per això escriurà la carta.

Vera,

Escriurà, i després s’estarà molta estona quieta, com una serp, digerint. Com un ratolí, que sap que la serp només el veurà si es mou.

L’ESTORNELL

La primera pregunta estava formulada de la manera següent: «Dos cotxes surten a la mateixa hora des de dos pobles (A i B) separats per una distància de 28 km. La velocitat del primer cotxe és de 50 km/h i la del segon, de 70 km/h. En quin punt del recorregut es trobaran?».

I la Nàdia rumiava sobre la taula de la cuina i l’arròs bullia prop d’una nota on posava: «Nàdia, Ada i Quim, bulliu arròs per dinar. Jo arribaré a les 2 i el pare més tard. Us estimo. Mama».

La segona pregunta la feia en Jon, l’amo d’en Garfield, i deia: «Garfield, ¿on és la nevera?».

El gat Garfield havia tret la nevera al jardí i, amb el gel i els glaçons que la nevera escopia frenèticament, feia un ninot de neu a imatge i semblança seva. I l’Ada i en Quim, davant la tele, reien com bojos.

La tercera pregunta va ser d’en Quim, que va dir:

–¿Què ha sigut això?

I va treure el cap per sobre el sofà mentre la Nàdia es girava cap a la finestra. A l’altra banda, un estornell jeia sobre l’herba. El cop havia semblat una pedra.

–Ha sigut un ocell –va dir la Nàdia. Tots tres es van acostar al vidre. L’Ada va obrir la finestra i en Quim es va enfilar com una sargantana i va saltar al jardí.

–Compte –va dir la Nàdia, i totes dues van sortir, també per la finestra.

Els tres nens es van agenollar al costat de l’ocell. La Nàdia el va aixecar delicadament amb dues mans.

–Està viu –va dir.

–Correu, fem-li un llit! –va exclamar en Quim, i va arrencar herba del terra per fer una jaça. Era un dia gris, per ser principis d’estiu, i l’herba era verd fosc com una ampolla.

A poc a poc, l’ocell es va cargolar als dits de la Nàdia, i mentre feien el llit es va morir.

–S’ha mort –va dir la Nàdia. El tenia a les mans i no havia notat com es moria.

Els dos nens es van abocar sobre l’animal.

–¿Puc agafar-lo? –va preguntar l’Ada. I l’arròs a la cuina bullia.

–Jo també –va dir en Quim.

–Primer un i després l’altre. Primer tu, Ada.

–¿Per què ella primera? –va fer en Quim.

–Perquè ho ha dit primer.

La Nàdia li va passar l’ocell a poc a poc. Pesava com una sola ploma. Tenia el bec groc i els ulls fosquíssims i les plomes del ventre eren clares i fines, les del caparró fosques i blaves i liles, i les de les ales, castanyes i negres tacades de blanc com una nevada. L’Ada li va tocar el pit amb el polze i era suau i sobresortit. Les potes esgarrapaven. En Quim es repenjava al colze d’ella, impacient.

–Ara jo –va dir.

–Ara en Quim –va fer la Nàdia, i va supervisar el transvasament.

–Se li ha trencat el coll –va dir en Quim. El cap de l’ocell penjava fora de les seves mans petites.

–¿Què farem ara? –va preguntar l’Ada.

–El deixarem –va respondre la Nàdia.

–Si el deixem aquí, se’l menjaran els gats –va dir en Quim–. L’hem d’enterrar.

–Si l’enterrem, els gats el desenterraran –va dir l’Ada–. L’hem de cremar.

–L’hem de cremar! –va repetir en Quim.

I la Nàdia, que hauria hagut de dir que no, no va dir res.

Aleshores l’Ada va ordenar:

–Quim, vés a buscar llenya de la llar de foc i paper de diari i mistos.

I la Nàdia va exclamar:

–Ada, vés-hi tu!

–Però algú s’ha de quedar a vigilar l’ocell –va fer l’Ada.

–Quim, ¿vols quedar-te a vigilar l’ocell o vols ajudar l’Ada? –va preguntar la Nàdia.

–Vull ajudar l’Ada.

–Aneu, doncs, jo em quedo –va dir la Nàdia, i va vetllar l’ocell.

Un minut després tornaven amb llenya, paper de diari i mistos. Amb tota la saviesa dels seus tretze anys, la Nàdia va decidir fer la pira sobre l’herba del jardí, per no cremar res.

I l’arròs bullia.

Els nens van construir una pira funerària triangular. Van col·locar-hi els troncs més gruixuts, com braços i com dits, a sota. I paper de diari arrugat al fons. I després branquetes més fines, com el dit petit, i com palletes, i com escuradents, a sobre. A dalt de tot, en Quim hi va posar l’ocell.

–Jo l’encenc –va dir la Nàdia–, però abans ens hem de donar les mans, així, tu aquí, Quim, fent un triangle. Ara heu de pensar una cosa per dir-li a l’ocell. De comiat.

–Adéu, ocell, sento que hagis xocat contra la finestra de casa nostra –va dir l’Ada.

–Ho sento, ocell, que hagis xocat amb la finestra de casa nostra –va dir en Quim.

I després la Nàdia va dir:

–Adéu, ocellet bonic. –Va encendre un misto cerimonialment i el va acostar al diari del fons de la pira.

Tots tres van mirar la flameta que s’agafava al paper de diari, i el foc que pujava pira amunt, del paper als branquillons, enlaire, groc i taronja i amb les puntes blaves. El foc va torrar les soques de les branques gruixudes i verdes. Va socarrimar superficialment les plomes de l’estornell. I es va apagar.

Els núvols tenien panxa, i en Quim va exclamar:

–No s’ha cremat.

Aleshores, la Nàdia va dir:

–L’enterrarem a l’hort.

I ningú es va queixar i el van sepultar a l’hort. Van fer un forat fondo com un pam a les arrels d’una tomaquera i hi van posar l’ocell. Queien gotes. L’endemà, quan la Victòria veiés la terra remoguda, pensaria que tornava a tenir talps.

Quan van ser dintre, Garfield s’havia acabat feia estona, els dos cotxes s’havien trobat en algun punt del recorregut entre els pobles A i B que la Nàdia no sabia, i l’olla d’arròs encara bullia, i vessava sobre els fogons una massa espessa i blanca.

L’Ada va dir:

–Merda.

I la Nàdia va parar el foc i va tombar el contingut de l’olla en un colador. Quan va veure la pasterada immensa i blanca i fastigosa, i el dit d’arròs carbonitzat i enganxat al fons de l’olla va exclamar:

–La mama em matarà.

Aleshores, van sortir fora, sota la pluja. Van abocar l’arròs darrere el cobert de les eines de l’hort, on tenien menjadores per als gats salvatges. Hi havia tanta matèria blanca i pastosa sobresortint i regalimant, que la menjadora més petita gairebé no es veia de tan plena.

Van tornar a dintre, van netejar l’olla i van tornar a posar arròs a bullir.

La Victòria no veuria les menjadores plenes d’arròs covat i aigua de pluja i formigues, que els gats no haurien ni tocat, fins l’endemà, poc després de pensar en els talps. I diria:

–¿Com volíeu que els gats es mengessin aquesta porqueria? –i els ho faria netejar.

Tot netejant les menjadores, en Quim reflexionaria en veu alta:

–Hauríem hagut de fer un foc molt més gros per cremar totes les plomes, i tots els ossos i la carn i la sang i els budells i el cervell i els ulls de l’ocell. El foc petit que vam fer no servia ni per cuinar-lo. Un foc gros com una bala de palla, hauríem hagut de fer.

Aquesta és l’Ada notant a la llengua la translucidesa de la paraula escriure i la paraula novel·la. El cafè tenyint-les, desfent-les, com glaçons. L’Ada que explica que ara que ha tornat d’Anglaterra, i mentre busca feina, vol escriure. Una novel·la. En Lluís que diu: «Molt bé» i «Sempre has escrit meravellosament bé, princesa». Són en un restaurant. En Lluís pregunta: «¿Sobre què la vols escriure?». I l’Ada respon: «Sobre el divorci». I aquest és en Lluís que diu:

1. Com?

2. No ho entenc.

3. ¿Jo i la teva mare?

4. ¿Per què?

«La gràcia és escriure una novel·la amb personatges reals. Us deixaré els noms tal qual també. I demanaré permís a tothom que hi surti. Als que no me’l donin els canviaré el nom. No serà només sobre el divorci, serà tot. I estarà en part ficcionat i novel·lat perquè és una història, però la gràcia és novel·lar-nos a nosaltres».

En Lluís obre els ulls sense mirar enlloc. L’Ada afegeix: «Vull escriure sobre coses que conec». I aquest és en Lluís que esguarda la finestra, la vorera, la senyora embarassada a l’altra banda del carrer. I aquesta és l’Ada que diu: «¿Em dónes el teu permís, doncs?». I en Lluís que respon encara sense mirar-la: «Sí, és clar, el meu permís el tens sempre».

I aquesta és l’Ada que condueix cap a casa i pensa que és un error gegantí parlar-li a algú d’una cosa que vols escriure abans d’haver-la escrit. Pensa en en Holden Caulfield al final d’El vigilant. ¿Com ho diu? «No li expliquis mai res a ningú. Si ho fas, començaràs a trobar a faltar tothom». Però no és el mateix.

I aquest és el començament inacabat de la novel·la. Que feia així:

La Victòria es va posar els dits davant la boca, com barrots entre els quals va repetir: «És difícil, és molt difícil». Va inspirar i va baixar la mà, forta, per la barbeta, la mandíbula i el coll. Com una màquina llevaneu. Va dir: «Ens divorciem. Hi ha una altra dona». Va encerclar la copa de vi i va fer un glop. Havia trobat una mica de plaer en dir-ho. Alleujament, en el pragmatisme de les paraules. Els conceptes s’havien posat damunt del mal com un llençol. Va pensar que havia fet servir la paraula dona i altra mil altres vegades, i que les faria servir mil vegades més. I parlarien d’altres coses. Eren suaus i seques. No tenien res a veure amb en Lluís ni amb aquella dona. Hi havia centenars de persones fent-les servir llavors mateix: altra, dona, mares que començaven històries dient: «Hi havia una vegada una dona», nens que assenyalaven la finestra i deien: «Hi ha una altra aranya».

No van dir res. En Quim va posar una mà calenta damunt la seva, l’Ada al seu davant, la Nàdia va preguntar: «¿Quant temps fa que ho saps?». La resposta va sortir de la seva boca indolora, com un peix. Havia començat feia un any i mig, aproximadament. Es deia Teresa. Era una altra professora. Ella no la coneixia personalment però l’havia vist alguna vegada. Va dir que va trigar mesos a adonar-se’n, i que quan ho va fer, al març, van parlar-ne. Després de trenta-dos anys de casats es poden parlar les coses abans de llançar-ho tot per la borda. Els anys et fan veure les coses amb perspectiva, menys visceralment. En Lluís va dir que pararia. La Victòria va dir que si parava, el perdonaria. Va parar. O va dir que havia parat. Va parar. Segurament va parar. Però hi havia tornat i ara es divorciarien.

I aquesta és l’Ada dient en veu alta «Puta merda».

POETA

Té els dits de marbre. I els peus i els turmells de marbre; inflats i robustos i quadrats. I les cames de marbre; grosses, inertes i pesades, com objectes que rellisquen a poc a poc i que agafa, i col·loca, amb poca destresa, al reposapeus de la cadira. Té la cara també de marbre, com l’estàtua d’un senador romà, poc agraciat però masculí i inflexible. O el bust d’un conqueridor espanyol, rígid i obstinat. Erròniament, les faccions no destil·len intel·ligència, però sí certa fermesa i tossuderia; un front prominent, uns ulls rodons, una boca grossa i els cabells foscos i gruixuts. Seu com un sac a la cadira de rodes. I té la boca oberta gairebé sempre. Quan la Victòria se li acosta, les comissures dels llavis s’enlairen, insinuant un somriure murri molt subtil. A la Victòria, la seva fisonomia li fa pensar en un toro negre. Pregunta:

–¿Com t’ha anat l’estiu, Victòria?

La Victòria es col·loca darrere la cadira. Ell treu els frens amb un gest del dit índex.

–L’estiu, Pablo, m’ha anat força bé, però ha passat molt de pressa.

–Estàs molt guapa –costa entendre’l, arrossega les s i les r com si se li escapessin de la boca i trigués una estona a estirar les brides per controlar-les.

–Tu també estàs guapo. ¿A tu com t’ha anat l’estiu?

–T’haig d’explicar moltes coses.

–Moltes coses! ¿Aventures d’estiu? –pregunta la Victòria.

–Sí –contesta ell.

–Aventures d’estiu. M’agrada.

La Victòria té dues filles i un fill. Una és gran i ja té un fill també, i l’altra és més petita però més gran que en Pablo i viu a Anglaterra. El fill és el més petit, però també és més gran que en Pablo. En Pablo no els ha vist mai, però ha vist una foto que la Victòria porta a la cartera. A en Pablo li agradaria tenir un germà, però no en té cap. La Victòria tenia un home, abans, un home que es deia Lluís, però se’n va anar a viure amb una altra dona i no duu cap foto d’ell a la cartera. Va sentir que en parlaven els seus pares, de l’home d’abans de la Victòria. En Pablo té la teoria que, com que es mou poc, i com que la cadira de rodes queda sota dels caps, i dels camps de visió, i de les boques, i per sota de les ones sonores que surten de les boques, la gent oblida que hi és, i parla de secrets davant seu.

El dia que en Pablo va conèixer la Victòria, ella li va dir: «Tens nom de poeta, ¿ho sabies?». Ell volia que tornés l’Encarna, que era la mestra que tenia abans, quan no havia d’anar a fer treballs a la biblioteca. I li va contestar: «Sí», secament. La Victòria li va preguntar: «¿Saps quin poeta vull dir?». I ell va esbufegar i va començar: «Me gustas cuando callas porque estás como ausente, y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca. Parece que los ojos se te hubieran volado, y parece que un beso te cerrara la boca», més o menys en aquest punt havia deixat de recitar com un ase i s’havia posat a fer-ho bé: «Como todas las cosas están llenas de mi alma, emerges de las cosas, llena del alma mía. Mariposa de sueño, te pareces a mi alma, y te pareces a la palabra melancolía». Quan va acabar, la Victòria va aplaudir-lo i va exclamar: «Fantàstic» i «Espectacular», i ell es va oblidar de l’Encarna. La Victòria li va dir que sempre que volgués podia recitar-li poemes, que la poesia era una de les coses que més li agradaven del món. I en Pablo li va dir que a ell també. Però no va ser fins més endavant, cap a mig curs, quan ja es tenien més confiança, que li va explicar perquè s’aprenia els poemes de memòria.

Quan era petit podia escriure. La seva mare guardava en una carpeta dibuixos que havia pintat quan no passava de la ratlla. Ara feia mala lletra, i només pintava quan a l’institut no sabien què fer-li fer i li deien que decorés un cartell per a la Meritxell Casas, que es canviava d’institut, o alguna cosa així. Tenia un ordinador especial amb les tecles molt grosses, que pitjava a poc a poc, i un programa que li reconeixia la veu i transcrivia el que ell deia. Però l’ordinador gairebé mai l’entenia. I escrivia bajanades. I a vegades el deixava als companys de classe perquè fessin que l’ordinador escrivís «polla».

Els nois que no coneixia, o els que no eren de la seva classe, o els de les colònies d’estiu, tampoc l’entenien. Sempre li deien: «Què?!» i els havia de repetir les coses. Per això a vegades no feia classe normal, ni classe de gimnàstica, i se n’anava a la biblioteca amb la Victòria a fer treballs especials. Com els superdotats.

–I doncs –diu la Victòria entrant a la biblioteca, deixant anar la cadira per tancar la porta. En Pablo la condueix fins a davant d’una taula–. Aventures d’estiu, a veure.

A la biblioteca sempre hi fa un o dos graus més que a la resta de l’institut, i s’hi sent un zum-zum constant i acollidor. En Pablo torna a somriure, murri, es col·loca les mans damunt els genolls i diu, fent servir els seus millors dots de narrador:

–Es deia Aiyla.

La Victòria se li asseu al costat. Li mira dissimuladament el rellotge Casio del canell i pensa que la xerrameca no pot durar més de deu minuts.

–Tenia els cabells molt negres, molt llargs i brillants. I els ulls molt negres. És la noia més guapa que he conegut mai. Aiyla vol dir ‘llum de lluna’ en àrab. Perquè els seus pares són àrabs. Però no coneix el seu pare. No tractava bé la seva mare i el van abandonar, i ara viu amb el marit de la seva mare i el seu germà petit, que és fill de la seva mare i del seu padrastre.

–Quin nom tan bonic.

–La vaig conèixer a les colònies d’estiu perquè li va tocar anar al meu grup d’anglès. Estàvem al grup dos, que és el grup dels bastant bons.

–És que tu ets molt bo en anglès –fa la Victòria.

–Sí. Han sigut les millors colònies de la meva vida. De totes les noies que m’he declarat a la vida, l’Aiyla és la més guapa.

–Pablo, ets un Casanova.

–Li vaig recitar Neruda de memòria.

–I un poeta.

–De totes les noies a qui m’he declarat: la meva cosina de Salamanca, la Laia Besora, les bessones Bertran i la Tae-ju, la noia de les colònies de l’any passat, ¿te’n recordes?, l’Aiyla és la més guapa.

–¿Et vas declarar a les dues bessones Bertran?

–Sí.

–Alhora?

–Victòria, ¿et penses que no hi toco? –exclama en Pablo.

La Victòria riu fort i diu:

–Vinga, a treballar, Casanova.

En Pablo encén l’ordinador amb un dit gruixut, lent i parsimoniós, i afegeix:

–Va dir que m’enviaria missatges de Facebook, Victòria.

Aquest és el cotxe de la Nàdia i l’Ivan que derrapa sobre la grava de l’entrada de la casa, aixecant polseguera blanca. El nen es desperta i fa un crit petit d’excitació i l’Ivan fa un crit també i la Nàdia somriu i clava el fre de mà.

Aquesta és la Nàdia que diu:

–Que bé que tornis a ser aquí! –i abraça l’Ada i després afegeix–:¿Has vist la Sílvia, i en Diego i aquesta gent?

I l’Ada respon:

–Sí. –I aquesta és la Nàdia que pregunta:

–¿I què faràs ara? –I l’Ada diu:

–Escriure.

–¿I de què treballaràs?

–He pensat que puc fer classes d’anglès o buscar una guarderia.

Aquest és en Quim que serveix un platet d’olives. I la Victòria que cola la pasta i els diu que vagin a la piscina, que posa els macarrons a gratinar i surt també. I aquesta és la Nàdia que afegeix que la Júlia amiga seva busca algú per fer tres dies a la setmana a la botiga.

–Escriu-li –diu–. Per fer alguna cosa mentrestant.

Aquest és en Dídac que exclama:

–Les abelles són amigues nostres i les vespes no.

I aquests són els manguitos, amb tota la pressió de l’aire i del plàstic i de l’Spiderman que s’aferren als braços d’en Dídac. Aquests són els braços d’en Dídac, rodons i molsuts i blancs i untats de crema. I aquesta és la pell de préssec d’en Dídac, i les mans d’en Dídac sempre enganxoses, i les dents petites i totes separades, i el cap com una escarola d’en Dídac, i els ulls tan marrons i lluents que a vegades brillen una mica vermells, com una brasa. I aquestes són les abelles ofegades a la deriva. I les abelles vives bevent al costat de les mortes al voltant de la piscina. I aquesta és la Nàdia que aguanta el nen, amb una marca d’aigua que li travessa la panxa del banyador. La Nàdia, morena, dins de la piscina. La més guapa dels tres germans. Com si els altres dos s’haguessin aigualit. Els fills cada vegada menys foscos, menys brillants. Aquesta és la Nàdia amb els cabells llargs i bruns, i els ulls petits i foscos i els llavis prims però plens, la Nàdia, que sense les ulleres ho veu tot desenfocat. I aquest és en Quim que pren el sol sense banyador, i mira el mòbil de tant en tant, moreno i alt i fibrat, amb els músculs prims però marcats, el pit una mica enfonsat, els mugrons foscos i els cabells ondulats i daurats que li cauen front endavant, despreocupats i seductors, i els ulls grocs, com la mel, i els peus i les mans gegants. I aquesta és la Victòria que llegeix una novel·la. I aquest és en Lluís que deia, cada maleït hivern, que construirien una piscina d’obra. Per nedar quan fossin vells. I aquest és el paleta, tres tardors enrere, quan finalment es van decidir a fer-la, preguntant a la Victòria: «¿Vol que li escrigui al fons de la piscina, amb rajoles d’un blau més fosc, el seu nom i el deu seu marit? ¿“Victòria i Lluís”, al fons?», i la Victòria, a qui les obres fan posar nerviosa, que va respondre: «Sí». I aquestes són les rajoles on posa «Victòria i Lluís» brillant al fons de la piscina. I aquesta és la Victòria que sempre que neda procura no trepitjar-les. I aquest és l’Ivan estirat a la tovallola que pregunta:

–¿Estàs escrivint?

I l’Ada que respon:

–Sí.

–Que bé. ¿Com ho portes? –diu l’Ivan.

–Malament.

–¿Què vol dir malament?

–Vol dir malament. Vol dir que ho porto malament, que volia escriure una novel·la i de moment he escrit tres contes coixos i ni això.

En Quim s’aixeca de cop i volta i salta de bomba a la piscina. El penis li penja entre les cames arronsades que sembla una campana, i esquitxa la Nàdia i en Dídac, que riuen, i la Nàdia crida:

–Esquitxem-lo, esquitxem-lo, Dídac! –i entre tots dos no aixequen ni la meitat d’aigua que ha aixecat en Quim.

–¿Contes sobre nosaltres? –pregunta l’Ivan. L’Ivan està estirat amb els pantalons curts posats i el pit tatuat destapat, que a vegades en Dídac ressegueix amb el dit com si li estigués dibuixant. Aquest és el crani rodó i ben fet i estètic de l’Ivan sota els cabells foscos i esclarissats i rapats. Aquests són els ulls verds i les celles aixecades i la boca gran i la cara simpàtica de l’Ivan que mira la Nàdia i en Dídac i en Quim a la piscina:

–Alguns. ¿Per què rius? –pregunta l’Ada.

–Per res, explica-me’n algun.

–N’hi ha un sobre l’incident dels porcs senglars.

–¿Dels teus pares?

–Sí.

–Però tu no hi eres –fa l’Ivan.

–Vull escriure escenes, o contes, o el que sigui, de moments i situacions on jo no hi era. Escriure’ls a partir del que me n’heu explicat o del que me n’imagino –diu l’Ada.

–No em desagrada. Em fa pensar en en Dídac. En aquesta cosa dels nens en general, saps? Que quan no et veuen, quan no ets amb ells, és com si no existissis, com si no fessis res, com si t’aturessis i t’esperessis a tornar a estar amb ell, saps?

La Nàdia llança en Dídac enlaire i en Quim el recull i el nen riu com un boig. Primer unes mans l’aguanten fermes i l’aigua és freda. I aleshores és catapultat enlaire, amunt, amunt, cap al cel, que és blau com l’emoció i la felicitat, cap al sol, que crema groguíssim, com l’esverament. I llavors torna avall, de cop i volta, com si l’estirés una corda, i l’agafen unes altres mans i s’esquitxa.

–¿Per què rius?! –pregunta l’Ada.

–Em fa una mica de gràcia la teva manca d’imaginació i el teu vampirisme.

I aquesta és l’Ada que no diu res, i també es mira la Nàdia, en Dídac i en Quim que surten de la piscina. En Dídac té els llavis liles de fred, i en Quim frega el cos petit del nen amb una tovallola. Com si fessin una cadena, la Nàdia frega el cos llarg i fibrat d’en Quim, i a en Dídac el fa riure.

–No sou vosaltres, tampoc –diu l’Ada llavors–, són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres –L’Ivan somriu.

–Frankenstein. ¿Me’n deixaràs llegir alguna cosa?

–Sí.

–Em va agradar, el conte que vas escriure d’en Dídac –diu l’Ivan. La Nàdia li posa el nen a la falda, embolicat com un paquet amb la tovallola.

–Ja –fa l’Ada.

I aquests són els macarrons, mentrestant, gratinant-se, boníssims.