Читать книгу: «Barça, més que un club?», страница 3
14. Tendències
Valgui la introducció expressada per afrontar els temps previs a la Gran Guerra. Hauria d’estar prohibit, això de repassar la història amb ulls actuals. Els matisos de context acostumen a ser del tot diferents dels que emprem des de la perspectiva dels anys pretèrits. I quan ha passat més d’un segle, aquelles lluites polítiques d’aleshores semblen jocs infantils comparats amb les actuals, quan la importància i dimensió del fenomen Barça potencia de manera formidable qualsevol divergència o intromissió. Per tant, posem les cuites d’aleshores al nivell exacte, incomparable al d’avui, gairebé minúscul en comparativa.
L’aposta catalanista de Gamper no havia estat seguida de manera unànime ni al mateix si de l’entitat. Quan el suís va deixar la presidència el 1913, convivien al club tres sectors o, si el lector ho vol, tres maneres d’entendre com havia d’evolucionar. Totes legítimes, òbviament, però diverses en l’enfocament. Per començar, Francesc de Moxó, un noble que era diputat per la Unió Republicana Nacional i que va convertir-se en el desè president de la història. Al davant, un militar de to autoritari i, naturalment, castrense que comptava també amb suport i no s’estava gens de fer discursos. Joaquín Peris de Vargas, a tall d’exemple, no es va estar de proclamar “el Barça és el meu club” en un sentit de propietat que hagués fet enrojolar Lluís XIV. El tercer en discòrdia era Gaspar Rosés, polític de la Lliga Regionalista, el partit conservador que ja feia uns quants anys que estava directament vinculat a la rutina del club. Tots tres serien presidents en els propers anys, amb Peris de Vargas provocant greus desavinences internes a causa del seu tarannà. Gaspar Rosés —no s’ha de confondre amb el també president Tomàs—, s’acabaria convertint en un dels personatges més interessants, alhora que desconeguts, entre tots els que han ocupat el càrrec de màxim mandatari barcelonista.
15. Tensions internes
Els historiadors han deixat paleses les tensions que existien aleshores al si de la directiva entre les diverses maneres d’entendre el Barça. A començaments del 1914, el comptador de la junta, Narcís Deop, declarava públicament que “gairebé la totalitat de la directiva ha actuat en contra de la directiva”. Les friccions d’aquell precís moment tractaven de posar fi al mandat de Peris de Vargas i retornar a una línia més catalanista. El militar, que actuava com a home fort en les presidències de Moxó i Àlvar Presta, va arribar al capdamunt de la institució i va ser tombat per una intervenció directa del capità general de Catalunya, decidit a forçar la seva dimissió al juny del 1915. Que consti, un altre cop, que aquells personalismes no superaven la condició de pintorescos perquè el club mantenia encara unes minses dimensions, malgrat que el futbol s’anés popularitzant i el Barça ja acumulés un bon grapat de figures amb una certa notorietat social. Començaven, de passada, les tensions entre els gestors i els autèntics protagonistes de l’espectacle, entestats, amb raó, a voler-se emportar una part del pastís econòmic que generaven. Però encara som en temps amateurs que s’anirien progressivament embrutant de sotamà per convertir-se en el cèlebre amateurisme marró. O sigui, cobrar en negre sense que ningú no se n’assabentés per molt evident que semblés.
16. Arriba Alcántara
Poc parlarem de futbolistes, però recordem el filipí Paulino Alcántara com a símbol d’un temps. Quan la primera icona del barcelonisme s’estrenà al club encara en edat juvenil, cap al 1915, el nombre de socis amb prou feines ultrapassava els dos-cents. Quan es va retirar, dotze anys després, el que avui anomenaríem massa social s’havia projectat més enllà dels deu mil associats. Tot i mantenir les quotes mensuals en dues pessetes, el canvi provocà que els mecenes directius ja no s’haguessin de gratar la butxaca sovint per tapar els números vermells.
De manera tangencial, recordem que la neutralitat espanyola a la Gran Guerra va provocar un autèntic boom en el sector industrial català, especialment el tèxtil. I així, de passada, s’estrenaria una estreta vinculació de la gent més adinerada dels teixits amb el FC Barcelona que es perllongaria pràcticament fins a l’arribada de Josep Lluís Núñez, un constructor, a la presidència, el 1978. En el decurs de sis llargues dècades, no hi va haver cap junta del Barça sense destacats representants del tèxtil. Mentre Europa es dessagnava, la rivalitat directa amb l’Espanyol creixia de manera exponencial i l’interès popular pel futbol augmentava, com prova el fet que una visita de l’Athletic de Bilbao el 1916 provoqués la primera revenda d’entrades coneguda.
17. 1916, un any decisiu
L’any 1916, el FC Barcelona va fer un decisiu gir catalanista. Ja l’endemà de Reis, sota la presidència de Rafael Llopart, la directiva decideix comprar una bandera catalana, tot un gest simbòlic. Fins aleshores, a la seu social només hi onejaven la blaugrana distintiva i l’espanyola, per imperatiu legal. A l’assemblea del dia de Sant Joan, un soci, Lluís Brusi, demana que la llengua catalana sigui oficial en els documents del club, al costat de la castellana. Aquell mateix dia arribava a la presidència Gaspar Rosés i, només una setmana després, la primera reunió d’estrena ja té l’acta redactada en un català prenormatiu, text històric que conté algunes excusables faltes d’ortografia. Cal subratllar que, el 8 de juliol, el Congrés espanyol havia rebutjat una moció, presentada precisament per la Lliga Regionalista, en què es demanava la cooficialitat del català al Principat. Alguns diputats conservadors es van negar a votar-la perquè consideraven, indignats, que aquella era una “proposta separatista”.
18. Sense volta enrere
Plenament conscient, Gaspar Rosés va aplicar una línia d’actuació que es tornaria irreversible a la pràctica fins a l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera. Quan, al juny del 1917, Gamper va prendre possessió de la presidència per tercer cop en la seva trajectòria, els socis li van demanar que continués la mateixa orientació marcada, “refermant, si cap, la catalanitat de la mateixa”. La petició no calia en un home que ja es feia dir Joan, parlava i escrivia català i emprava la llengua en la intimitat familiar. Acabada la Gran Guerra, amb la participació de voluntaris catalans en el bàndol aliat triomfador, el 1919 s’iniciaria el costum de commemorar l’Onze de Setembre, la Diada catalana, amb una ofrena floral al monument de Rafael Casanova.
Quedava enrere, com a mostra de la rivalitat exacerbada, l’anomenat cas Garchitorena, del 1916. L’Espanyol havia impugnat, i se n’havia sortit amb èxit, la consecució del campionat de Catalunya per part blaugrana a causa de l’alineació del jugador Garchitorena, nascut a les Filipines quan encara era colònia espanyola, però posseïdor de passaport argentí a l’hora d’inscriure’s en el futbol català, que vetava la participació d’estrangers. El Barça ja funcionava de manera destacada, ben lluny d’altres clubs, gràcies a la instal·lació d’enllumenat elèctric que permetia partits nocturns al camp d’Indústria i el costum de convidar grans equips d’arreu d’Europa, iniciativa que, pel que semblava, quedava lluny de l’abast i contactes de la seva competència barcelonina.
19. Que quedi clar
2 de maig del 1920. El Barcelona es proclama campió d’Espanya després de derrotar l’Athletic Club de Bilbao per 2-0. Com que aleshores ja no dissimulava de cap manera la seva vinculació amb el catalanisme i voluntat de donar suport al ressorgiment de la identitat catalana, una publicació anomenada Catalunya Sportiva va publicar aquest text en castellà: “Eternos enemigos del Barcelona, los que lo odiáis porque lleva el nombre de la augusta ciudad; porque es el club catalanísimo. Mordeos los puños porque la victoria es nuestra.” Més clar que l’aigua…
20. Separatistes
Disculpi el lector que continuem el relat històric pel broc gros, a pinzellades gruixudes de situació. Mentre la ciutat vivia una revolta social i emergia el pistolerisme que acabaria amb figures tan destacades com Francesc Layret o Salvador Seguí, el Barça es mostrava de manera totalment desacomplexada. No mostraven la més petita voluntat d’amagar el seu catalanisme, ferm i combatiu. Pels volts de juny del 1920, el quart equip del Barcelona era conegut oficialment com a Separatistes. I altres noms d’equips inferiors de l’entitat tampoc no es prestaven a gaire confusió: Jove Catalunya, No Ens Contis, Esmolets o Nova Germanor.
Contra aquestes mostres inequívoques de catalanitat, n’hi havia que s’hi tornaven sense manies. Així, al juny del 1916, es va produir la primera picabaralla grossa amb el Reial Madrid. L’equip blanc, no cal gairebé ni recordar-ho, no es convertiria en el gran adversari esportiu de simbologia política fins molts anys després, quan va petar la tupinada del cas Di Stéfano. De tota manera, era evident que no a tothom li feia gràcia tanta desimboltura catalanista i un àrbitre anomenat Berraondo va provocar, en unes semifinals del campionat d’Espanya, una emprenyada monumental dels culers en eliminar-los, ell sol, després d’anul·lar dos gols legals que provocaren la retirada de l’equip del camp. Els futbolistes del Barça n’estaven més que tips en considerar, de propina, que tres dels gols madrilenys vulneraven regles del joc.
21. Fer-se gran
En alguna ocasió hem escrit que el Barça va començar la Gran Guerra fet un adolescent, fins i tot en edat biològica, i l’acabaria quatre anys després convertit en tot un home, preparat per viure una primera fase de gran esplendor i formidable augment de seguidors. Malgrat que convisquessin al seu si sectors clarament enfrontats, digueu-li catalanistes i espanyolistes, havia mostrat un entusiasta suport a la creació de la Mancomunitat de Catalunya com a primer òrgan d’autogovern després de dos segles justos de privació de llibertats. Es mostraven radicalment a favor que el país gaudís de més autonomia en la seva gestió pública.
Amb plena consciència, el Barça s’havia convertit en expressió esportiva de la puixant reivindicació catalanista i els seus socis eren plenament conscients de la seva personalitat. De fet, l’esperonaven i es feia palès en cada enfrontament amb l’Espanyol, partits que simbolitzaven fer la guerra per altres mitjans en teoria menys cruents. I escrivim “en teoria” perquè les batusses eren constants dins i fora del camp, el grau de tensió que ultrapassava els marges esportius s’expressava en cada enfrontament.
22. “Més que un club”
El 18 de novembre del 1918, el govern de la Mancomunitat de Catalunya presentava la campanya per l’Estatut d’Autonomia i Joan Gamper, que havia tornat un cop més a la presidència, es va sumar ràpidament a la iniciativa. El FC Barcelona es convertia així en l’únic club esportiu del país que oferia suport explícit a la demanda de més autonomia per al Principat. Aquest suport va provocar l’aparició d’un text a La Veu de Catalunya, òrgan periodístic de la Lliga Regionalista, en el qual Daniel Carbó, Correcuita, hi escrivia que, amb aquest suport tan diàfan, “el FC Barcelona ha passat de ser un club de Catalunya a ser el club de Catalunya”. Vegeu si pot arribar a marcar i definir el pas d’un article indeterminat a la potència d’un de determinat.
Tot i ser un home conservador, primer com a secretari personal de Francesc Cambó i després ja reconvertit en procurador franquista, Narcís de Carreras en devia prendre bona nota. La diferència rau en el fet que consagraria el lema mig segle just després en aquella referència al “més que un club” que ha fet història, però ha de constar, per ser conegut urbi et orbe, que els barcelonistes de primera hora ja donaven tombs a la definició quan la institució encara no havia arribat ni als vint anys d’existència. Mostres com aquesta, que anirem repassant, es convertirien en constants a partir d’aleshores i palesaven la indiscutible personalitat del club i dels seus seguidors, catalanistes de pedra picada en la immensa majoria.
23. Professionalisme i creixement
En el període de la Gran Guerra —o I Guerra Mundial, com desitgeu—, el FC Barcelona va fer el pas des de la pràctica d’aficionats no remunerada fins a un naixent professionalisme derivat dels beneficis que generaven les recaptacions del partit. Si en el naixement del club la ciutat catalana comptava amb més de mig milió d’habitants, el creixement econòmic va comportar un significatiu augment d’habitants fins a ultrapassar els 700.000. Aquesta transformació radical en, amb prou feines, quatre anys era deguda a la immigració arribada del sud i sud-est d’Espanya per la demanda de treballadors de la indústria, en especial del sector tèxtil. Un bon tou d’aquests nouvinguts estaven afiliats a sindicats. Per esmentar un exemple, la Confederació Nacional del Treball, l’anarquista CNT, comptava amb 200.000 afiliats a Barcelona i més de 420.000 a tot Catalunya.
Les tensions socials esquitxaven també el futbol i no era estrany que alguns partits pujats de to acabessin amb la intervenció i les càrregues dels uniformats. La policia, fos del cos que fos, ultrapassava els seus dics d’intervenció i la premsa, fins i tot l’esportiva, criticava que les protestes de caire futbolístic fossin reprimides a cop de sabre. En especial, ves quina casualitat, quan el Barça hi era pel mig. Bona excusa els donaven… En ocasió d’un derbi barceloní jugat just abans del Nadal del 1918, el mateix Daniel Carbó, amb ironia i una certa mala bava, deixava escrita una pregunta retòrica a propòsit del que havia vist en un Barça-Espanyol: “Però per què dimontri entre uns quants individus que s’escometen a trompada seca, sense pietat, s’hi ha de barrejar una pilota?”
24. La Canadenca
El 8 de febrer del 1919 va començar a Barcelona la vaga de La Canadenca, un conflicte que es va perllongar durant quasi quaranta dies i va acabar afectant bona part del sector industrial, aturat en solidaritat. A causa del conflicte social provocat per aquesta cèlebre reivindicació, el Barça va suspendre un banquet previst en homenatge al primer equip i el seu jugador Emili Blanco, sense que en coneguem encara les raons, va estar detingut per la policia. Després d’uns quants dies engarjolat, les gestions del club i la Federació Catalana de Futbol n’aconseguiren l’alliberament.
Parlant d’interrelacions, de situar el futbol en el context històric, la vaga de La Canadenca va tenir una importància cabdal en el canvi de costums i rutines per a milions de treballadors. Gràcies a la implantació de la jornada de vuit hores —tot i efectes col·laterals com el pistolerisme i la repressió exercida pels patrons disconformes—, les classes populars es van trobar, per primer cop, amb temps suficient per dedicar a l’esbarjo i alguns rals a la butxaca fruit del seu esforç. Per tant, i quasi de manera immediata, espectacles, terrasses i totes les expressions del lleure i la cultura experimentaren un creixement exponencial. També, és clar, el futbol.
25. Arriben dos cracs
I, ves per on, com si fos el fruit d’una conjunció d’astres, en aquell Barça creixent que gaudia ja d’un bon equip hi aparegueren junts per la porta dos fenòmens que marcarien el futbol català i espanyol durant la dècada dels vint: Josep Samitier i Ricardo Zamora. Units a una generació extraordinària de futbolistes catalans que encara perdura en la memòria, Sami i El Divino engegaren l’anomenada Edat d’Or, anys de creixement exponencial i consolidació que situaren el Barcelona entre els clubs de més prestigi europeu. A més, per si ho considereu política, plantilla, entrenadors i una afició amb forta tirada per l’estètica apostaren clarament per seguir l’estela del futbol escocès, molt més de combinació i de pilota al terra, de bellesa i associació, que no pas el futbol directe característic de l’escola anglesa. Des del primer moment, hi ha elements suficients per demostrar que el Barcelona va inclinar-se, gairebé de manera política, pel bon gust en la pràctica del seu futbol.
Amb el Paral·lel convertit en el centre neuràlgic de Barcelona, els futbolistes arribaren a tenir, ara sí, consideració de grans estrelles. Val a dir que Zamora només romandria tres temporades al Barça perquè l’Espanyol el va fitxar pagant-li una bona soldada i aprofitant, tornem-hi, que el seu tarannà conservador i idees polítiques s’ajustaven més a la personalitat del club blanc-i-blau. A més, Zamora era perico, sense embuts.
26. L’habilitat d’en Gamper
El decidit gir catalanista encapçalat per Gamper havia, per força, de generar algunes factures que els detractors volien cobrar. Així, el Barça i el seu fundador van ser acusats durant la Gran Guerra de mantenir una posició del tot germanòfila. No hi havia proves de cap mena, però es tractava de cercar l’afebliment d’una entitat cada cop més poderosa i definida en la seva personalitat pública. Segons recorda l’historiador Ángel Iturriaga, la guerra va afectar econòmicament els negocis comercials de Gamper a causa de la inestabilitat de les rutes marítimes. Acabat el conflicte amb el pacte de Versalles, Gamper va driblar les acusacions de manera brillant amb l’organització d’un seguit de partits entre el Barça i combinats de països aliats guanyadors de la guerra.
A finals de maig i començaments de juny del 1919, es disputaren diversos duels per tal de commemorar la fi de la guerra, viscuda uns mesos abans. Personalment, Gamper s’encarregà de convidar els cònsols de les nacions guanyadores, que entregaren trofeus als vencedors. Per esvair els últims dubtes, Gamper oferí un discurs de glossa a l’heroisme dels soldats durant la guerra, deixant ben clar que ell, suís com era, no havia sentit cap mena de simpatia cap al bàndol germànic i, per tant, calia esvair la incerta acusació que pesava sobre el Barça. Llançada, si cal subratllar-ho, pels seus nombrosos detractors.
27. En cas de dissolució
“Amb la denominació de Futbol Club Barcelona i siguent el seu idioma el català, existeix en aquesta ciutat de Barcelona una societat d’aficionats i amants al deport dit futbol.” Així quedava escrit, en català prenormatiu, al primer article dels 45 inclosos en els nous estatuts, ja redactats en la llengua nadiua i aprovats al juny del 1920. El club comptava en aquell moment amb 3.574 socis i a l’article 42 s’hi marcava que, en cas de dissolució de l’entitat, els trofeus, llibres i patrimoni restant havien de ser lliurats a la Mancomunitat de Catalunya i al Museu Nacional Català.
28. El gol del policia
El ritme de partits dels anys vint del segle passat no era com l’actual, òbviament, però Déu n’hi do entre duels oficials i amistosos d’alta volada. Manera d’ingressar i fer caixa, manera de distreure el temps de lleure per als seguidors. Aquesta és una anècdota menor, tot i que significativa. Durant anys i panys, per allò de la tradició oral pròpia del futbol en la qual els testimonis tendeixen a exagerar, va córrer la brama d’un fantasmagòric gol del policia. Semblava una llegenda inventada, però era realitat contrastada. Fins i tot, s’hi pot posar data: 13 d’abril del 1919.
Resulta que el Barcelona jugava al carrer de la Indústria contra la Reial Societat i Paulino Alcántara va etzibar a la pilota un dels seus formidables xuts, de potència intimidadora. Amb el porter donostiarra ja batut, un policia passava just per la línia de gol, detall que seria impensable avui dia. Tan fort era el cacau de Paulino que l’agent de l’ordre va acabar rodolant, ell i pilota, al fons de la xarxa enmig d’una cridòria descomunal dels assistents, feliços per haver assistit a una celebrada carambola protagonitzada a costelles d’un uniformat. Segur que mai més no veurem un gol així, però aleshores, amb l’excusa d’imposar llei i ordre, era quasi habitual veure policies fregant la calç del terreny de joc. Això si no l’envaïen, directament, com va ser aquest celebrat cas.
