Читать книгу: «Caminar, una filosofia», страница 2
Per contra, qui compon caminant està lliure de lligaments, el seu pensament no és esclau dels altres volums, gens pesat per les verificacions, ni engreixat pel pensament dels altres. No hi ha comptes per passar, amb ningú. Només pensar, jutjar, decidir. És un pensament que neix d’un moviment, d’un impuls. S’hi sent l’elasticitat del cos, el moviment de la dansa. Ell reté, esprem l’energia, el salt del cos. Pensar la mateixa cosa, sense la interferència, la boira, la presa, la duana de la cultura i de la tradició. No serà una tirallonga de demostracions, sinó pensaments lleugers i profunds. El repte és ben bé aquest: com més lleuger sigui un pensament, més s’elevarà i esdevindrà profund perquè estarà a la vertical, vertiginosament, de les maresmes espesses de conviccions, de l’opinió, dels sabers instituïts. Mentre que els llibres concebuts a les biblioteques són, pel contrari, superficials i pesats. Es queden en el nivell de la recòpia.
Pensar mentre es camina, caminar tot pensant, i que l’escriptura no sigui més que una pausa lleugera, com en una caminada el cos reposa en la contemplació dels gran espais.
Per acabar, en Nietzsche això significa un elogi del peu. No només s’escriu amb les mans. Només s’escriu bé «amb els peus».16 El peu és un excel·lent testimoni, potser el més segur. Cal saber si, tot llegint, el peu «està atent» —perquè en Nietzsche el peu escolta, tal com es llegeix en el segon «cant de dansa» de Zaratustra: «Els dits dels meus peus es van aixecar per escoltar; perquè el dansant porta les orelles als dits dels peus»— si tremola de plaer en llegir perquè el conviden a ballar, a marxar, a fora. Per jutjar la qualitat de la música, cal confiar en el peu. Si, mentre escolta, el peu sent el desig de marcar la cadència, de recolzar-se a terra per saltar, ja és un bon signe. Tota música és una invitació a la lleugeresa. D’aquesta manera, la música de Wagner deprimeix el peu: li fa por, no sap com posar-s’hi. Encara pitjor, s’esllangueix, s’arrossega, gira en tots els sentits i s’irrita.
Escoltant Wagner, com dirà en els seus darrers textos, és impossible de sentir el desig de dansar, perquè un se sent submergit en els meandres de la música que fan remolins, torrents vagues, empremtes confuses.
Quan aquesta música actua sobre meu, sento immediatament dificultats per respirar: el meu peu s’enerva i es revolta; li agradaria poder marcar la cadència, dansar, caminar [...], reclama de la música, sobretot, la borratxera de caminar bé.17
Ja hem vist que Nietzsche caminava tot el dia, gargotejant de tant en tant el que el seu cos en marxa, que s’enfrontava al cel, a la mar, a les glaceres, inspirava al seu pensament, d’aquest desafiament. De les seves marxes en retinc sempre el moviment d’ascensió. Jo soc, diu Zaratustra, «l’home que viatja, que conquereix les muntanyes; no m’agraden les planes, no puc estar massa temps en pau assegut; i, sigui quin sigui el meu destí futur i el que pugui viure encara, caldrà caminar i fer ascensions, perquè sempre es fa l’experiència d’un mateix».18 En Nietzsche, caminar vol dir, sobretot, elevar-se, grimpar, pujar.
A Sorrento, ja l’any 1876, triava per a les seves passejades quotidianes els senders de les muntanyes de darrere de la vila. De Niça, li agradava agafar el sender que portava en pendent fins al petit vilatge d’Eze, des d’on es trobava just a sobre de la mar. A Sils-Maria emprenia els camins que pujaven a les altes valls. A Rapallo, s’enfilava al Monte Allegro («el principal cim de la regió»).
En Nerval, els senders dels boscos —laberints plans—, les febles planes conviden el cos que camina a la dolçor, a la languidesa. I ens en tornen records com si fossin un moviment de bromes. En Nietzsche, l’aire és més viu i, sobretot, sec, transparent. El pensament és tallant, el cos està despert, estremidor. Llavors només poden ser records el que remunta, però judicis el que hi cau: diagnòstics, troballes, incisos, judicis.
El cos que s’enfila s’esforça, està en tensió contínua. Ajuda el pensament en la seva inspecció: encara una mica més lluny, una mica més amunt. No es pot defallir, s’ha de mobilitzar l’energia per avançar, recolzar fermament el peu i hissar el cos lentament, i després reprendre l’equilibri. D’aquesta manera també funciona el pensament: una idea per elevar-se a coses encara més increïbles, inaudites, noves.
I encara una mica més tard: es tracta de guanyar altura. Alguns pensaments només poden aparèixer a sis mil peus sobre les planes i els rius ensopits.
«Sis mil peus per sobre de l’home i del temps.» Aquell dia, jo caminava a través del bosc, al llarg del llac de Silvaplana; em vaig aturar a prop de Surlei, a prop d’un bloc de roca enorme, que s’aixecava com una piràmide. Va ser llavors que em va venir aquest pensament.19
Saber que el món s’agita sota els teus peus. Suave turba magna... Que n’és, de dolç, endevinar la multitud immòbil des de la transparència de les glaceres, que s’esllangueixen al seu lloc, ben ensota... Però no, l’aristocràcia de Nietzsche no arriba fins a aquest menyspreu arrogant.
És més aviat que, per pensar, cal una vista desembarassada, ser en un lloc elevat, disposar d’un aire transparent. Cal desimboltura per poder pensar lluny. I llavors què importen els detalls, les precisions, les exactituds: s’ha de veure dibuixada la nervadura del destí dels homes. Des de ben amunt, s’aprecia el moviment dels paisatges, el dibuix dels turons. Com en la història: l’antiguitat, el cristianisme, l’edat moderna. Quins tipus, personatges, essències produeix? Des del moment en què es té el nas enganxat a les dates, als fets, tot es replega sobre la seva particularitat crispada. Quan el que cal és construir ficcions, mites, destins generals.
Encara ens falta pujar un bon tros de camí, lentament, però sempre més amunt, perquè d’aquesta manera puguem guanyar un punt de vista lliure sobre la nostra vella civilització.20
Alguna cosa tan neta com el traçat d’un camí. No aquest menyspreu estúpid d’aquells que estan asseguts, ni tampoc la compassió que Nietzsche reconeix que sempre ha estat el seu problema («des que era un infant, no he deixat mai de verificar que “la pietat és el meu més gran perill”»),21 aquesta compassió de veure els éssers humans afanyar-se, anar a missa o als jocs, cercar el reconeixement dels seus semblants, empantanegar-se en imatges tristes: pobres d’ells mateixos. Mentre que, des d’allà dalt, es comprèn el que va fer emmalaltir l’home, el verí de les morals sedentàries.
A més a més, al llarg de les grans passejades sempre hi ha el pas dels colls, on de cop apareix un altre paisatge. Hi ha l’esforç, la pujada, i després el cos es gira i veu la immensitat als seus peus, o bé en un viratge del camí té lloc una transformació: una cadena de muntanyes, una esplendor que esperava.
Molts aforismes s’han construït sobre aquests canvis de perspectiva, aquestes exclamacions finals on es descobreix una altra cosa, el secret d’una troballa com un paisatge nou, i l’alegria que l’acompanya.
Finalment caldria dir tot allò que l’Etern Retorn deu a l’experiència de la marxa, sabent també que les llargues excursions de Nietzsche es feien per camins coneguts, recorreguts precisos que li agradava repetir. Qui ha caminat durant un bon temps esperant que, en arribar al final del camí, hi haurà una contemplació desitjada, quan aquesta li és donada sempre hi troba una vibració del paisatge. Aquest es repeteix en el cos del caminant. L’acord de les dues presències, com dues cordes que sonen alhora, vibren i es nodreixen cadascuna de la vibració de l’altra, és com un nou impuls indefinit.
L’Etern Retorn és desplegar en un cercle continu la repetició d’aquestes dues afirmacions, transformar en cercle la vibració de les presències. La immobilitat del caminant davant del paisatge és la intensitat mateixa d’aquesta copresència que fa néixer una circularitat indefinida d’intercanvis: sempre he estat allà, demà, contemplant aquest paisatge.
* * *
Tot i això, a mitjans de la dècada de 1880, aquí i allà Nietzsche es queixa de no poder seguir caminant de la mateixa manera que ho havia fet abans. Li fa mal l’esquena i es veu obligat a passar grans estones estirat en una butaca. Malgrat tot, hi insisteix, però les seves caminades esdevenen cada cop menys llargues. Fins i tot a vegades es fa acompanyar. L’Ermità de Sils, com li deien, surt ara sovint a passejar amb les seves protectores, les joves admiradores: Helen Zimmern, que ha traduït el seu Shopenhauer com a educador; Meta von Salis, la jove aristòcrata que li atorga l’aval de la noblesa local; l’estudiant Resa von Schirnhofer; Hélène Druscowitz, que acaba de descobrir la filosofia.
Les caminades no són les mateixes, menys solitàries. Nietzsche es comporta cada cop més com un home honest, com un galant, rodejat de dones cultes. Els fa visitar la roca a prop de la qual va rebre la il·luminació de l’Etern Retorn, els fa emotives confidències sobre la seva amistat amb Wagner.
Però el dolor l’atrapa, lentament: a partir de 1886, es torna a queixar de migranyes atroçment llargues. També li tornen els vòmits. A cada viatge que fa, li calen més dies per recuperar-se. Sovint una caminada una mica llarga aconsegueix cansar-lo durant diversos dies.
Les ciutats cada cop el disgusten més: les troba brutes, cares. Durant les seves estades d’hivern, no troba la manera de pagar-se a Niça cap habitació exposada al sud, i hi passa fred. A Sils, durant l’estiu, sovint el temps li sembla massa dolent. Venècia se li fa atroçment depriment. El seu estat es va degradant.
La darrera metamorfosi. El darrer acte de la seva vida comença com un cant de renovació, una oda a l’alegria. Descobreix Torí per primera vegada al mes d’abril de 1888. És com una il·luminació: la ciutat és completament clàssica «tant per als peus com per als ulls. I quin empedrat!».22 Li encanten els grans passejos al llarg del Po.
Després d’un darrer estiu més que ombrívol a Sils («eterns mals de cap, eterns vòmits»),23 torna de nou a Torí al mes de setembre. És de nou l’alegria, com un miracle.
És un estat de felicitat sobtada, de salut magnífica. Els patiments s’han aturat totalment, com per art d’encanteri. Ja només sent el seu cos com una lleugeresa, un impuls. Treballa de pressa i bé. Els ulls ja no li fan mal. L’estómac ho suporta tot. En qüestió de mesos escriurà diversos llibres, com reguerons de pólvora. Camina amb passió i, al vespre, acumula notes per a la seva gran obra sobre la transvaloració.
Els primers dies de gener de 1889, Joseph Burckhardt rep de Nietzsche una carta del dia 6. S’alarma: és la carta d’un dement, d’un boig («comptat i debatut, m’hauria agradat més ser professor a Basilea que no Déu; però he dubtat a portar l’egoisme fins a l’extrem de dispensar-me la creació del món»).24
Altres cartes d’aquella primera setmana de gener serveixen de testimoni del mateix estat. Nietzsche firma com a Dionís, o com el Crucificat («una vegada que m’has descobert, t’ha estat fàcil de trobar-me; la dificultat des d’ara serà de perdre’m»).25
De seguida Burckhardt avisa Overbeck, que surt corrent cap a Torí. Quan hi arriba, li costa trobar Nietzsche en el seu petit allotjament, a casa dels Fino.
Els amos de la casa no saben què fer: Nietzsche s’ha tornat incontrolable. Un dia s’havia enganxat al coll d’un cavall que el seu amo havia maltractat, tot plorant sense aturador. Deambula i llença discursos incoherents, arenga les masses, segueix enterraments dient que ell és el mort.
Overbeck entra i troba Nietzsche ajagut en una butaca, desaforat, mirant amb espant les proves del seu darrer opuscle. Aixecant els ulls, s’adona de la presència del seu amic de sempre. Sota el xoc de la sorpresa, Nietzsche s’aixeca i es tira al seu coll: l’ha reconegut. I plora. Se li abraça mentre segueix plorant. Com si veiés, escriu Overbeck, l’abisme que s’obre sota els seus peus.
Després s’asseu un altre cop i es torna a cargolar.
Nietzsche fa ara grans discursos: és un príncep a qui se li deuen totes les atencions. L’acompanyen fins al tren: canta a cor què vols i baladreja. S’ha tornat boig. Aconsegueixen dur-lo fins a Basilea dient-li que hi esperen Sa Excel·lència amb motiu d’una recepció.
Nietzsche s’ha tornat boig. És acollit a la clínica de Basilea, d’on és traslladat a Jena, sense que se li noti cap progrés. La seva mare acaba acollint-lo a casa seva, a Naumburg. S’ocuparà d’ell fins a la mort, amb dedicació, paciència i amor. El renta, el cura, el consola, el porta a passejar, el vetlla. Durant set anys.
Nietzsche es tanca cada vegada més dins del silenci, o presenta discursos incoherents. Les seves frases són retalls, vestigis. Ja no pensa. Encara a vegades improvisa al piano. Mai més no té migranyes ni li fan mal els ulls.
La seva mare comprèn que només els llargs passejos li fan bé. Però això no resulta fàcil: al carrer, increpa els transeünts, emet grunys. Ben aviat redueix les sortides, perquè se sent avergonyida, avergonyida del seu fill de quaranta-quatre anys que crida com els ossos, o insulta el vent. O bé surt cap al tard, quan no hi ha ningú, quan comença a fosquejar, i ell pot cridar sense molestar ningú.
Però aviat és el seu propi cos el que es converteix en un obstacle: la paràlisi guanya la seva esquena progressivament. Nietzsche acaba en una cadira de rodes: l’empenyen, el desplacen. Passa llargues hores mirant les seves mans, una després de l’altra, o agafa llibres a l’inrevés mentre murmura alguns mots. S’arrauleix en una butaca, mentre al seu voltant la gent s’agita. S’ha tornat com un infant. La seva mare el passeja pel porxo amb la cadira de rodes. A partir de la tardor de 1894, només coneix la gent més propera (la seva mare i la seva germana). Resta prostrat, normalment immòbil, arraulit a la cadira, mirant-se les mans. Pronuncia molt rares frases: «tot plegat, mort»; «jo no sembro els cavalls»; «més llum».
L’esfondrament és lent, ineluctable. Els ulls se li enfonsen, perd vertiginosament la mirada.
Mor el 25 d’agost de 1900, a Weimar.
És probable que sigui, per als homes del futur, una fatalitat, la fatalitat —per tant és absolutament possible que un dia em torni mut, per amor als homes!!!—.26
2. Friedrich Nietzsche, Ecce Homo: com s’arriba a ser allò que s’és.
3. Carta a Còsima Wagner. Torí, gener de 1889.
4. Carta a Franz Overbeck. Rosenlaui, 28 d’agost de 1877.
5. Carta a la seva mare (Franzisca Nietzsche). Saint-Moritz, juliol de 1879.
6. Friedrich Nietzsche, El paseante y su sombra.
7. Carta a Heinrich Köselitz. Naumburg, 5 d’octubre de 1879.
8. Carta a la seva mare. Niça, 20 de març de 1888.
9. Carta a la seva germana Elisabeth Nietzsche. Menton, abans de novembre de 1884.
10. Carta a la mare i a la germana. Gènova, 8 de gener de 1881.
11. Carta a Heinrich Köselitz, Sils-Maria, 14 d’agost de 1881.
12. Carta a Heinrich Köselitz, Marienbad, 18 de juliol de 1880.
13. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència.
14. Ibídem.
15. Ibídem.
16. Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, pròleg.
17. Friedrich Nietzsche, El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner.
18. Friedrich Nietzsche, Així parlà Zaratustra.
19. Friedrich Nietzsche, Ecce homo, «Així parlà Zaratustra».
20. Carta a Carl von Gersdorff. Steinabad, 21 de juny de 1875.
21. Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 14 de setembre de 1884.
22. Carta a Heinrich Köselitz. Torí, 7 d’abril de 1888.
23. Carta a Franz Overbeck. Sils-Maria, 4 de juliol de 1888.
24. Carta a Jacob Burckhardt. Torí, 6 de gener de 1889.
25. Carta a George Brandes. Torí, 4 de gener de 1889.
26. Carta a Malwida von Meysenbug, el 1884.
FORA
Caminar és ser a fora. Fora, a l’aire lliure, com se sol dir. Caminar provoca la inversió de les lògiques del ciutadà i, fins i tot, la de la nostra condició més comuna.
Quan anem a fora sempre és per passar d’un dins a un altre: de la casa al despatx, de la nostra llar als supermercats de proximitat. Sortim per anar a fer alguna cosa, a fora. Fora és una transició: el que separa, gairebé un obstacle. Entre l’aquí i l’allà. Però no té valor propi. El trajecte de casa al metro el fem sempre amb el cos apressat, l’esperit encara retingut pels detalls privats i ja projectat cap a les obligacions del treball, les cames al galop, mentre la mà verifica, tocant amb nervis les butxaques, que no ens haguem oblidat res. Fora amb prou feines existeix: com un gran corredor que separa, un túnel, una avantsala immensa.
A vegades també sortim simplement a prendre l’aire: per escapar de la pesantor de la immobilitat dels objectes i dels murs, perquè ens sentim ofegar a l’interior, per airejar-nos quan el sol brilla i ens sembla una injustícia massa gran refusar la llum, no exposar-nos-hi. Llavors sí, sortim a fer alguns passos, simplement per ser a fora, i no per anar aquí o allà. Sentir la frescor viva d’una brisa de primavera o la tebior fràgil d’un sol d’hivern. Un interludi. Una pausa que controlem. També els infants surten simplement per sortir. Anar a fora aquesta vegada és jugar, córrer, riure. Més endavant, sortir voldrà dir reunir-se amb els amics, ser lluny dels pares, fer altres coses. Però el més freqüent, encara que estiguem fora, passa entre dos interiors: una etapa, una transició. És espai que ens pren temps.
Fora.
En les caminades que duren diversos dies, en una excursió llarga, tot s’inverteix. Fora ja no és una transició, sinó l’element de l’estabilitat. Tot s’inverteix: es va d’alberg en alberg, de refugi en refugi. I sempre és el dins el que es transforma, indefinidament variable. No es dorm dues vegades en el mateix llit, altres hostes ens acullen cada vespre. Sorpresa renovada dels decorats, dels ambients. Varietat de murs, de pedres.
Ens aturem. El cos està fatigat, la nit s’acosta, hem de trobar repòs. Però aquests dins cada vegada són fites, mitjans de mantenir-nos a fora durant més temps, transicions.
També hem d’esmentar l’estranya impressió que fan els primers passos, els del matí. Hem consultat el mapa, decidit el camí, ens hem acomiadat, equilibrat la motxilla, hem identificat el sender, ens hem assegurat de la direcció. Tot allò que suposa un lleuger estancament, tornades enrere, puntuacions: ens aturem, verifiquem, donem voltes sobre un punt. I després el sender s’obre. El prenem, hi agafem ritme. Aixequem el cap i ja hem partit, però partit per caminar, per restar a fora. És allà, sí, allà mateix, ja hi som. Fora és el nostre element: la sensació exacta d’habitar-hi. Deixem un alberg per un altre, però la continuïtat, el que dura i insisteix, són els relleus que em rodegen, les carenes de turons que sempre hi són. I soc jo qui hi dona voltes, que m’hi passejo com si fos casa meva: caminant, prenc les mides de la meva residència. El que es travessa com si es tractés de passatges obligats, el que es recorre i que es deixa enrere són les cambres d’una nit, els menjadors d’un vespre, els seus habitants, els seus fantasmes, però no el paisatge.
D’aquesta manera, la gran separació del fora i del dins es troba alterada pel fet de caminar. No caldria ni dir que es travessen les muntanyes, les planes, i que ens aturem als albergs. Gairebé és tot al revés: durant diversos dies, habito un paisatge, en prenc possessió lentament, en faig el meu lloc.
I pot esclatar llavors aquesta impressió estranya del matí, quan s’han deixat enrere els murs del repòs, que ens retrobem de cara al vent, en el centre del món: això és casa meva per tot el dia, aquí habitaré mentre camini.
LENTITUD
Recordaré la seva frase durant molt temps. Estàvem pujant per un camí costerut dels Alps italians. En aquell moment, Mateo em sobrepassava com a mínim mig segle: tenia més de setanta-cinc anys. Era prim com un fil, amb grans mans rugoses, cara clivellada, i encara s’aguantava dret. Caminant plegava els braços, com si tingués fred, i portava un pantaló de fil beix.
Ell em va ensenyar a caminar. Tot i que no fa massa deia que no s’aprenia a caminar, que no hi havia tècnica, que no es tractava d’aconseguir-ho o no, de fer-ho així o aixà, de tornar-ho a intentar, repetir, concentrar-se. De caminar, tothom en sabia. Un peu davant de l’altre, és la bona manera, la bona distància per anar a qualsevol lloc. I només cal tornar a començar.
Un peu al davant de l’altre.
Però si he dit aprendre és per una frase. Ja feia uns quants minuts que caminaven per un sender que feia pujada i sentíem una mena de pressió al darrere. Un grup de joves, baladrers, que volien anar de pressa, avançar-nos, picava fort amb els peus per fer sentir la seva presència. Llavors ens vam apartar i vam deixar passar la tropa sorollosa, apressada, que ens ho va agrair amb mirades orgulloses. I va ser llavors que, tot mirant-los, Mateo va dir «ja ho veus, si caminen tan de pressa és perquè tenen por de no arribar».
La lliçó era que, en la caminada, el signe autèntic de la seguretat és una bona lentitud. Em refereixo a una lentitud del caminant, que no és exactament el contrari de la velocitat. És, sobretot, l’extrema regularitat dels passos, la seva uniformitat. És en aquell punt en què es podria dir que el bon caminador patina, o més aviat caldria dir que les seves cames giren descrivint cercles. El mal caminador sovint pot anar de pressa, accelerar i després alentir. Els seus moviments seran sincopats, les cames dibuixaran angles trencats. La seva rapidesa serà feta d’acceleracions sobtades seguides de respiracions profundes. De grans moviments voluntaris, de decisions en què cada cop el cos és empès o estirat. Cares vermelles i suoses. La lentitud és, sobretot, el contrari de la precipitació.
Quan vam atrapar el grup dels esportistes al cim, es trobaven asseguts comentant amb entusiasme el seu temps i fent increïbles càlculs. Si anaven tan ràpid era perquè volien fer un temps; quina expressió més estúpida! Ens vam aturar un moment per mirar el paisatge i, mentre el grup continuava fent llargs comentaris i comparacions interminables, vam marxar lentament.
La il·lusió de la velocitat consisteix a creure que fa guanyar temps. El càlcul sembla simple al primer cop d’ull: fer les coses en dues hores en lloc de tres significa guanyar una hora. Però aquest és un càlcul abstracte: fem com si cada hora de la jornada fos la d’un rellotge mecànic, absolutament igual.
Però la precipitació i la velocitat acceleren el temps, que passa més de pressa, i dues hores anant de pressa escurcen una jornada. Cada instant és descompost a força de ser segmentat, d’omplir-lo fins que rebenti; en una hora s’apilen un munt de coses.
Les jornades de caminar lentament són molt llargues: et fan viure més temps perquè et deixen respirar, aprofundir cada hora, cada minut, cada segon, en comptes d’omplir-los forçant-ne les costures. Apressar-se és fer diverses coses alhora, i de pressa. Això, després allò, i encara una altra cosa. Quan ens apressem, el temps és completament ple, com un calaix saturat, perquè, sense cap ordre, hi hem apilotat unes coses i altres.
La lentitud consisteix a adherir-se perfectament al temps, fins al punt que els segons es desgranen, fan com el gota a gota d’una petita pluja sobre la pedra. Aquest estirament del temps aprofundeix l’espai. És un dels secrets de la marxa: una aproximació lenta dels paisatges que els converteix progressivament en familiars. És com la freqüentació regular que augmenta l’amistat. És com el perfil d’una muntanya que és amb nosaltres tot el dia, que endevinem sota diferents llums i que pren precisió, s’articula. Quan es camina, res no es mou, els turons només s’apropen de manera imperceptible, igual com es transforma el paisatge. En tren o en cotxe, veiem una muntanya que ve cap a nosaltres. L’ull és ràpid, viu, i pensa que ho ha entès tot, que ho té tot controlat. Caminant res no es desplaça, en realitat: més aviat és que la presència s’instal·la lentament dins del cos. Caminant no és tant que ens acostem, sinó que les coses de fora insisteixen cada vegada més en el nostre cos.
El paisatge és un paquet de sabors, de colors, d’olors en què el cos s’impregna.
