Читать книгу: «Malalties i remeis», страница 6
7.2 Comptes i baralles al Regne de València
Les bandositats entre la noblesa valenciana tenien una llarga tradició. Al segles XIV i XV, famílies com els Vilaregut, Soler, Cervelló, Centelles, i Maça de Liçana havien protagonitzat enfrontaments, assassinats i batalles campals (García Martínez, 1980: 34-40). La bel·licositat d’alguna nissaga era tan extremada que figurava a la divisa.170 Els conflictes seguien rebrotant, periòdicament, durant el segle XVI. El 1540, Joan de Borja relata un episodi dramàtic que va ocórrer a Ontinyent:
Estando en esto ha habido que quatro hombres de los principales de Ontiniente mataron el primer día de Pascua [25 de diciembre], sobre paz y tregua, a un mancebo pariente de los Rocas y amigo mio, lo qual ha traydo aquella tierra a punto de perderse, porque con ser muchos los parientes y valedores de entre essas partes y con apoderarse los del muerto de la villa, y por querer los que estaban de fuera que eran los más vasallos de don Pero Maza, quien es valedor de los matadores que después han sido justiciados, entrar a sacarlos de la Yglesia, a donde se havían recogido, crea vuestra merced que estuvieron muy cerca de hazer un hecho del diablo, porque se juntaron de entreambas partes cerca de dos mil hombres. Si el duque de Calabria en persona no fuera allá, y con la parte que tenían los Rocas les entraron en la iglesia y los sacaron y los justició aquella noche antes que el duque llegase, la gente que don Pero Maza envió a valer a los de la iglesia, donde los tenían cercados el gobernador de Játiva y otro surrogado en la misma villa y unos alguaziles que estaban allí. Dizen que hicieron algunos desacatos y resistencia de manera que después de justiciados los otros y allanado el tumulto de la villa, el duque envió un alguazil a prender a don Pero Maza mandándole que fuese con él a Valencia...171
Quins eren els protagonistes de la baralla? Per un costat, apareixen els Roca i, per l’altre, Pero Maça, dels Maça de Liçana, senyors de la Baronia de Llutxent, entre altres dominis (Ardit, 2012; Iborra, 2015). El duc Joan donà suport a Pero Maça i demanà consideració per la seua edat i respectabilitat. La intervenció personal del duc de Calàbria, màxima autoritat del Regne de València, confirma la importància del conflicte que degué somoure la vila reial d’Ontinyent. El mort inicial i l’execució dels suposats assassins va crear una situació explosiva. Prop de dos mil homes, entre les dues parts, podien muntar-ne una de ben grossa i fer córrer la sang a boquera.172
A l’època gandienca de Francesc de Borja, els bàndols havien creat un ambient tan enrarit que el duc diu que hi havia:
aborrescimiento entre cavalleros y el pueblo, y entre cavalleros y la justicia, y entre cavalleros y cavalleros, por donde viene a estar esta çiudad [Valencia] como la de Babilonia, llena de confussión y de miseria, tanto que, si en mi huviesse alguna sombra de caridad, podría llorar sobre ella por verla qual la veo.173
Davant de l’ombrívol panorama, Borja intentarà posar pau i ordre. Va arribar a escriure que la decapitació dels presos, per suposat amb les garanties processals escaients, estaria ben vista per tot el Regne. La informació que maneja inclou acusacions tan greus com una conxorxa contra el duc de Calàbria (Iborra, 2015). En darrera instància advoca per una justícia neutral: «en lo que se huviere de hazer se haga por términos de justicia, y por juezes rectos y despassionados».174 Aleshores, però, cap dels presos era parent o amic del duc de Gandia, segons ell mateix accepta. Tanmateix, va mediar en l’excarceració de nobles. Entre altres, estaven empresonats membres dels Boil, Martí, Ferrer o Lladró (García Martínez, 1980: 34-40).
Anys després, apareix als documents un altre esdeveniment violent emmarcat en un conflicte en què participen els Borja. Ho refereix la duquessa viuda al germà: «Por la carta de v. s. del 11 deste veo la demasiada razón que hay para quexarse de la negligencia que todos tenemos en escrivir a v. s., y sin comparación más del descuydo que ha havido en avisar del suceso y desgracia de don Gaspar Centellas».175 La desgracia al·ludida de Gaspar Centelles era que fou víctima d’una pallissa, propinada per criats del duc de Gandia, prop de la catedral de València. Sembla que Carles de Borja estava ofés per una carta del baró de Pedralba. La descripció dels fets apareix al dietari de Jeroni Sòria:
Fon que diumenge a 8 de maig, 1552, a les cinch hores després dinar, lo Duch de Gandia, nomenat don Carlos de Borja, feu pegar de bastonades a don Gaspar de Centelles, jermà de don Miquel de Centelles, senyor de Pedralba; e fon que de part del Duch li portaren una lletra dos homes de cavall y la y donaren al dint don Miquel, devallant de la Seu al carrer de Çaragoça, que se veu de front la porta del campanar de la Seu, que va a la plaça de Senta Catalina màrtir, y li donà la lletra al dit don Gaspar; y en haventla y dada, ans de legirla li dix: «y esto me ha dado mi Señor el Duque que le dé»; y li pegà una bastonada al front, de hon isxqué molta sang; y lo dit don Miquel en havent rebut, los corregué fins a Sent Martí y may los pogué alcansar.176
Les discrepàncies o malentesos entre Carles de Borja i Gaspar de Centelles eren importants, però la violenta reacció del jove duc va ocasionar una commoció entre la noblesa valenciana. El rerefons de la polèmica foren les negociacions per al casament del comte d’Oliva Pere de Centelles amb Hipòlita de Zúñiga i Requesens. Aquell episodi va precedir un llarg conflicte nobiliari dels Borja i els Figuerola contra els Pardo de la Casta i alguns Centelles. L’enfrontament va comportar la intervenció reial i el desterrament dels caps de grup, inclòs el mateix Gaspar. Fins i tot, Ignasi de Loiola va intentar posar pau, des del bàndol dels Borja, naturalment.
Paga la pena afegir algun comentari sobre la figura d’aquest cavaller apallissat. Gaspar de Centelles i Moncada era fill d’Eimeric de Centelles i fou baró de Pedralba. Nat cap al 1510, va rebre una sòlida formació humanística. A la mort de son pare, va fer una vida cortesana i militar seguint l’emperador (1546-1548), i actuà com a portantveus del braç militar a les corts aragoneses. Més endavant, va encapçalar un grup d’intel·lectuals, crítics amb l’ortodòxia catòlica des de postures diverses, que van evolucionar de l’erasmisme a la Reforma. Segimon Arquer i Jeroni Conqués eren els ideòlegs del nucli de Pedralba, on s’enquadrava també Miquel Centelles, de la branca dels barons d’Almedíxer i, probablement, Pere Joan Nunyes. Gaspar Centelles fou acusat de luteranisme i pres pel Sant Ofici vers 1562-63. Centelles, que primer havia intentat eludir el càstig de la Inquisició, al final renuncià a tota defensa i menyspreà les pressions per retractar-se dels seus errors. Argumentà davant els seus jutges que els doctors de l’Església primitiva no havien consentit mai «que se matasen los hereges, sino que se les apremiasen y se enseñasen para que se convirtiesen». Els seus raonaments no foren atesos i fou cremat a la foguera el 1564.177
Després de la batussa, per encàrrec, a Gaspar de Centelles, les bregues amb morts i ferits continuen. El 27 de gener de 1554, Dídac de Borja i Gabriel Figuerola, al cap d’un escamot a cavall, van assassinar Dídac d’Aragó, fill bastard del duc de Sogorb. Dídac i Felip Manuel, tots dos germans de pare de Francesc de Borja, foren empresonats.178 Quasi vint anys després, Dídac de Borja serà executat per ordre reial.179
7.3 Bandolers i justícia a Catalunya: una lluita poc saludable
Un important focus de violència era el del bandolerisme català. Hi ha abundant bibliografia sobre el tema. Braudel (1987) l’insereix dins del bandidatge mediterrani, l’origen del qual seria molt remot. Per a Joan Reglà (1969) fou un fenomen de les muntanyes, mentre que Pierre Vilar el situa també a l’àmbit urbà, amb la ruralia com a refugi necessari (Sales, 1989; García Cárcel, 2012). Segons Bernat Hernández (2012), el bandolerisme a la Catalunya del segle XVI estaria determinat per un gran poder feudal amb enfrontaments interns que el poder reial no controlava. No hi ha un bandoler marginal i individual, sinó faccions dirigides per nobles que promouen guerres privades segons els seus interessos i les fílies o fòbies acumulades (Braudel, 1987). Reglà en distingeix tres etapes: la primera, d’incubació o arrencada, durant el regnat de Carles V (1516-1556); la segona, de consolidació i difusió, en temps de Felip II (1556-1598), i la tercera, de plenitud, a primeries del segle XVII. Aquesta darrera genera prototipus de bandolers mítics, com ara Serrallonga o Perot Rocaguinarda, dels quals la literatura es fa ressò, igual com havia esdevingut abans amb Antoni Roca, condemnat a mort el 1546.180 S’han indicat diferents factors condicionants de l’eclosió al segle XVI d’un fenomen d’arrels antigues. A banda de les ancestrals bandositats nobiliàries, Xavier Torres (1991) assenyala l’existència d’una pagesia antisenyorial a les darreres dècades del xv, conseqüència de la guerra civil de 1472, que havia ocasionat confiscacions, donacions i usurpacions de rendes i títols, amb la corresponent recialla de reclamacions i litigis. També hi havia els conflictes fronterers amb França, agreujats pels intents de recuperar el Rosselló i la Cerdanya. Quadrilles armades anaven d’un costat a l’altre del Pirineu, al servei del rei de França o del Principat, segons convenia. Cal afegir-hi encara una crisi de cereals, i per tant de subsistència, que va ser un veritable drama a la Catalunya de mitjan segle XVI. Fins i tot caldria considerar la manca de llocs de privilegi o promoció per a la noblesa catalana, cada vegada més apartada d’una cort llunyana que repartia els càrrecs preferents entre els senyors de Castella (Reglà, 1969). Tot plegat, ocasionaria un ambient afavoridor de la conflictivitat interna i de la delinqüència.
Francesc de Borja va exercir el seu virregnat durant tres anys i mig, d’agost de 1539 a març de 1543 (Canellas, 2010). El període correspon, per tant, a un moment de creixement del bandolerisme que es consolidarà a la segona meitat del segle XVI. És també una etapa de transició entre les bandositats feudals i el bandolerisme popular. La Pragmàtica de 1539 seria una probable línia divisòria de les dues etapes (Marcelle, 1980). Els documents dels MB ens ofereixen abundants testimonis.181 Pel juny de 1539, Carles V atorgava els poders al nou lloctinent general, i li encomanava tot un programa d’actuació per tal de posar ordre al Principat, especialment en allò que afectava la justícia criminal, atesa la situació de deteriorament: «es tanto el concurso de los bandoleros y gente de mala vida, que cada día se han seguido y siguen mil males, teniendo los pueblos oppresos y tan temorizados, que no bive seguramente la gente de la tierra en sus casas...».182 Es tractava de fer sentir la pressió de l’autoritat sense perdre benvolença quan calguera: «y no menos hos hayan de temer los dichos offitiales y ministros como los mesmos delinquentes, usando con ellos la severidad y reprehensión y amor y buen tratamiento, y, quando el caso lo requiriesse, del castigo merescido...».183
Borja no havia anat al regne de Xauxa, sinó a un Principat conflictiu. El manament imperial situava les bandositats com un dels problemes més importants d’una llarga llista en què figuraven: l’abús de les immunitats eclesiàstiques, els favoritismes en l’aplicació de la justícia, l’excessiva llibertat en la circulació d’armes, etc. A banda dels aspectes generals sobre defensa de fronteres i reforçament de costes, les bandositats importants són repassades per Carles V, amb nom i cognoms. Entre altres, apareixen la rivalitat entre els Pujades i els Sentmenat, o el revoltat i perillós Cadell. El paquet incloïa també qüestions de salubritat i d’alimentació, com la proposta de millorar el pa a Barcelona, i, fins i tot, qüestions de moralitat, com l’excessiva llibertat d’alguns convents de frares i monges. A totes aquestes tasques havia de fer front el lloctinent, però el bandolerisme era prioritari. Per damunt del rigor necessari, calia observar contenció i tacte, per tal de no guanyar-se resistències innecessàries. De vegades, però, era prioritària la fermesa. Borja ho sabia. L’emperador, cap a finals d’any, li ho recorda:
E porque veáys quánta necessidad hay que procedáys rigurosamente en estas cosas criminales, os enviamos la letra que havemos recebido de Meca sobre la muerte del veguer y procurador del obispo de Urgell [...] y es el caso tan feo, y la temeridad y protervia del Cadell tan descarada que conviene por todas la vías que possible sea [...] perseguir a él y a sus sequaçes, de manera que vengan en manos de la justicia, y sean exemplarmente castigados; y como por otra se os scrivió, es muy necessario que toméys a manos de nuestra corte el castillo de Arseguel, y lo mesmo se haga del castillo de Jonot Lordat y de todos los otros que son fautores de malos hombres. Y si en la execución de ello hoviesse resistencias, pues que sean rigurosamente castigados...184
Carles V estava molt enfadat davant la crueltat demostrada per Cadell envers el veguer d’Urgell:
rompiendo la fe y la palabra que le havía dado, le hizo saetear y degollar crudamente, y aunque después de hecho esto, como obstinado en su mala vida, no cesa de hacer todo el mal que puede en aquella comarca. Y que postreramente ha muerto dos vasallos del capítulo de Urgel del lugar de la vanca y robado y quemado una casa.185
Joanot Cadell no estava sol. Havia participat a les revoltes de Castellbò a favor de mossén Oliver de Boteller, cap principal del bàndol. El vescomtat de Castellbò havia format part antigament del comtat de Foix i va ser incorporat a la corona per Ferran el Catòlic el 1512, amb l’inici de la conquesta de Navarra, passant, per donació vitalícia, a la seua esposa Germana de Foix. Aquesta el va empenyorar el 1528 a Lluís Oliver de Boteller, ciutadà de Tortosa, que es dedicava a atacar els seus vassalls ajudat pels bandolers de Joanot Cadell, senyor d’Arsèguel. El 1537, quasi coincidint amb la mort de Germana de Foix, les accions delictives es van incrementar, arribant a tal extrem que els morts es comptaven per centenars. Carles V volia el cap de Joanot Cadell. Als arguments delictius, hom afegia la intenció de desfer l’empenyorament del vescomtat. Així, Castellbò tornaria a la jurisdicció reial, cosa que també desitjava la població.186 Si considerem que també els comtes de Foix tenien pretensions sobre aquest territori, és fàcil explicar certa connivència del senyoriu francés amb el grup de Joanot Cadell. El comtat fronterer podria ser base d’operacions i refugi en cas necessari, atesa la permeabilitat del territori entre la Cerdanya i Foix a través de la vall de Queralt (Obiols, 2008-2009). Lluís Oliver de Boteller (1487-1556) era, per tant, un exemple paradigmàtic de les bandositats catalanes al segle XVI amb les seues fidelitats canviants. El noble tortosí, infeudat com a vescomte de Castellbò, era genearca d’una nissaga que va donar tres presidents de la Diputació. Els Oliver de Boteller tenien una relació fluctuant amb el poder. Havien ajudat a sufocar la germania valenciana, al costat de Diego Hurtado de Mendoza, però, en temps del virrei Borja, eren un maldecap important per a la corona.187 Francesc va entendre immediatament l’estat de la qüestió i li ho comenta al secretari imperial Cobos:
tengo por cierto que por haver gastado S. M.t el dinero que la reyna [Germana de Foix] dexó, ha havido más de ccc muertes en Castelbó, por lo qual no sé si la consciencia de S.M.t esté muy saneada. Y para que estas no vengan a ser trezientas mil, y la consciencia S.M.t esté muy reposada, conviene que V.S. mire mucho esto y lo provea, como se lo supplico, que ningún otro respecto me mueve a esto, sino la verdadera voluntad y desseo del servicio del Emperador.188
Més de tres-cents morts no era qualsevol cosa. El problema de Castellbò calia resoldre’l aviat. Borja, fidel complidor de les ordres, s’havia posat ràpidament a la faena:
con haver tomado a manos de la regia corte los castillos de Bellver y de Arzevol [Arsèguel], y haver castigado algunos vellacos, pareçe que la tierra está algo más pacífica. Y uno de los hombres que la desasosegavan, que era Janot Cadell, con las diligencias que yo he puesto en hazelle prender, tengo ya sabido que ha salido de Cataluña, y que está en Francia.189
Borja no va poder enxampar Cadell i, encara que va prendre Arsèguel, el castell tornarà a ser niu de bandolers fins a les darreries del segle XVI.190
El lloctinent va continuar exercint la funció repressora sobre altres quadrilles, però no pogué evitar la mort de l’abat Funes a mans d’uns malfactors. Borja va publicar la llista d’una vintena de bandolers implicats, un dels quals «haviendole prendido un comissario mio, y teniéndole preso en la Seu de Urgel, ha sido mohina morirse en la carçel de dolencia; mas pues él hizo lo que nosotros havíamos de hazer, vaya en hora buena».191 No hi ha cap compassió per part de l’autoritat virregnal. L’execució era el destí del pres i la malaltia sols en va avançar el final. Les dones tampoc escapaven a l’acció de la justícia: «Hase proveydo de prender la biuda Callar, de cuya casa salieron los malhechores». En aquest cas la probable participació indirecta i un problema de salut, «por estar doliente», van evitar l’empresonament i permeteren la llibertat de la viuda sota fiança.192 En altres casos, el destí dels presos era ombrívol: «No sé en qué parará, que muy escandalizados los tiene[n] agora otros seys o siete delinquentes que tengo presos, de los quales me dizen que hay tres o quatro muy culpados, de los quales no digo nada hasta que los vea en la horca».193 Si bé els delinqüents no tenien pietat amb les seues víctimes, l’autoritat tampoc no en tenia amb ells. Protegir la salut d’uns anava en detriment de la salut dels altres. La forca, amb o sense esquarterament, era una forma usual d’aplicar la pena de mort. En el millor dels casos, si es demostrava la culpabilitat, hi havia la mutilació o les galeres. El testimoni del mateix lloctinent no pot ser més explícit: «Al cabo el viernes passado yo ahorqué seys destos, los más famosos, y agora se entiende en los procesos[s] de los otros con toda diligencia. Podrá ser que el que mejor librare, remará toda su vida».194 Abans dels Reis Catòlics, els remers de les galeres de la Corona d’Aragó eren majoritàriament voluntaris contractats (Unali, 2007: 65-96). Al segle XVI, els estols reials, cada vegada més grans, necessitaven molta mà d’obra que esclaus i condemnats subministraven: «Yo le [he] dado çerca de sesenta galeotes que tenía condenados a galera, sobre havelle dado el año passado çerca de hochenta».195 Els galiots, amarrats al seu banc, arrossegaven una existència precària que solia acabar amb la mort abans de deu anys.196 En ocasions, la condemna era implacable: «en este día se ha esquartizado un delado muy famoso que en tiempo del arzobispo mató un comissario. Ha confessado doze o treze muertos sin otros mucho [sic] maléficos muy grandes».197
Les mutilacions dels castigats per portar ballesta van ser objecte de polèmica. Des de l’autoritat de Barcelona, es proposava tallar el peu en lloc de la mà: «lo que paresció que cumplía para el bien desta tierra cortar los pies a muchos que lo merecen por justicia, antes que cortalles las manos...».198 L’argumentació era molt pràctica. Si els tallaven la mà, se’n fabricaven una de ferro i continuaven usant la ballesta, cosa prohibida i objecte del càstig. En canvi, si els amputaven el peu havien de renunciar a la delinqüència, però tenien les mans per guanyar-se la vida en algun ofici. Des del poder reial donaven allargues i no deixaven prosperar la proposta:
Lo que scrivís de cortar los pies sobre que el regente mocen Gort havía scripto a nuestro vicecanciller, se havía ya platicado otras veces y no paresció bien y paresce que por agora no se deva hablar en ello y caso que fuesse tan necessario como os informan en las primeras cortes, que placiendo a Nuestro Señor se celebrarán, se verá y platicará y proveerá como más convenga.199
Prop de dos anys després, Borja no oblida el tema i, recollint el suggeriment imperial, torna a presentar-lo, al si d’un memorial per a les corts.200
La polèmica sobre el membre a tallar era irrellevant quan la mutilació precedia la mort del condemnat:
Ya escriví a V. S. cómo se prendió un delado que se llamaba Pere Morer, de los más famosos de Cataluña, y que tiene hechos notables daños en Cataluña, señaladamente en las cosas del general; y assí le sentenciarán hoy, y le mandan cortar una mano a la puerta del mesmo general, y después hazelle quartos. Plega Dios que lo mesmo se pueda hazer muy presto de Antonio Roca, en cuya persecución se entiende con todas las diligencias que se pueden hazer.201
Pere Morer (o Moret), veí del lloc d’Ullà, a l’Empordà, havia desafiat Joan Rasador, guarda dels drets del General, i també tota la seua parentela i amistats. Als pocs dies, li va botar foc a la casa del germà de Joan Rasador. Era una revenja per la confiscació de diners en concepte dels deutes amb la Generalitat. Els diputats van oferir una recompensa de 300 ducats a qui el prenguera, cosa que va fer un compare del perseguit en trobar-lo pels carrers de Barcelona.202
A banda de Pere Morer, Borja va capturar famosos delats. Alguns, però, al·legaven el privilegi de la «corona», tal com van fer Francesc de Sinisterra, Gaspar Lordat o Cruïlles, acollint-se a la jurisdicció eclesiàstica, recurs que probablement els va salvar la pell. En altres ocasions, simplement se li van esmunyir de les mans, com el mencionat Joanot Cadell, Moreu Cisteller o Antoni Roca.203 Aquest darrer era una peça llargament cobejada i, des de les altes instàncies del poder, es reclamava la seua detenció: «el campo de Tarragona está sosegado y no queda sino Antonio Rocca, y que para el castigo deste se usen las diligencias que convienen...»204 Borja, per fi, aconsegueix localitzar-lo gràcies a unes informacions confidencials. Després de reunir un grup armat de cavallers va iniciar, de nit, la persecució, però en arribar al lloc indicat, Roca havia pegat a fugir. Malgrat la decepció,
todavia se tomaron unos quantos hombres que hazian al caso, y uno muy aficionado al mesmo Antonio Roca, y se tomó el castillo de Semenat por ciertas cosas que cumplian al servicio de V. M.t, y dexé el sometent, que va en seguimiento de Antonio Roca, y espero en Dios que harán algo de que V. M.t quede servido, y con estas me volví aquí anoche.205
Antoni Roca tenia valedors que li facilitaven els amagatalls i Borja ho sabia:
Muchos días ha que se alçó a don Galçerán de Pinós el arresto de la cárcel, y después el de su casa, y no ha estado arrestado sino por Barçelona, aunque él no ha querido usar dello, por lo que él se sabe; y teniendo en su mano de sacar a Antonio Roca de la tierra como ya otras vezes lo tiene sacado, y sabiendo de mí que, si agora le sacasse, se le alçaria del todo el arresto y el secresto, no lo quiere hazer.206
Si les negociacions entre Borja i Galcerà de Pinós van arribar a bon port o si fou casualitat, el ben cert és que, uns dies després del primer intent, els servidors del lloctinent van topar amb la quadrilla de bandolers i el seu cap:
El sábado passado, XVIII del presente, unos comisarios que yo tenia embiados con alguna gente en seguimiento de Antonio Roca toparon con él en Lanpurdán con una quadrilla de cinquenta y cinco, quasi todos gascones; y aunque la gente de los comissarios era mucha menos, no dexaron de dar en ellos: y dizenme que le mataron tres, y prendieron uno de los principales de su compañía, y le hirieron a él y a otros hocho o nueve, y desta manera se pusieron huyendo en el bosque...207
Els homes de Borja no van poder enxampar Antoni Roca ni en aquella ocasió ni en cap altra. Fou durant el virregnat posterior quan el llegendari bandoler va ser pres per la justícia i executat.208
No sols la institució virregnal perseguia delinqüents. També altres instàncies participaven i, de vegades, arribaven a la detenció d’alguns malfactors que Borja podia reclamar. És el cas de l’ajuntament d’Olot que rebia contestació del lloctinent a una carta prèvia:
Lo marqués de Lombay, loctinent general.
Faels de la real magestad: estos días respongueren a vostra carta, quens había dada lo present portador: ha no será pera mes de diros encarregarvos que façáu y donéus orde que los presos de la companya de Pere de Déu vingan a bon recapte ab lo algutzirs que havem tramés, y asy mateix que fagáu aparebits pera la persecutió del mals hómens qui trastejan per aquí, que no será menys que juxta las prevensions que havem fetas nos fassa algú bon eyfere; y pus asó és en benefici y quietut vostra, feu com de vosaltres se confía. Dad en Barcelona lo primer de maig del any 1542.
Lo Marqués209
Borja no sols notifica que es farà càrrec dels presoners de la colla de Pere de Déu, sinó que aprofita l’ocasió per instar la corporació a seguir la lluita contra la delinqüència. Castigar els malfactors era protegir el benestar del municipi.
Els exemples aportats corroboren el greu problema de salut que suposava el bandolerisme a l’època del virregnat borgià. L’aproximació quantitativa de Catherine Marcelle (1980) confirma que el fenomen tingué un abast rural i urbà. L’autora, amb dades procedents dels arxius de la Real Chancilleria, fa un recompte de 576 delinqüents, fitxats en el període 1539-1543, i de 124 víctimes, mortes o violentades. La tipologia del crim ve representada majoritàriament per homicidis, baralles, violències i ferides, sedició, formació de tropes armades, setges, robatoris, saqueig o incendis. Atenent a la classificació dels malfactors segons la procedència social, es troba una gran proporció de clergues (43%), que justifica la gran preocupació de la corona i els seus servidors per la immunitat que protegia aquesta fracció del bandolerisme. En canvi, si sumem els membres de la noblesa i ciudatans notables, sols arriben a un 11%. L’existència d’un 13’5% de delinqüents procedents del sector tèxtil, així com percentatges menors d’ocupacions relacionades amb el cuir, roba, metall i comerç, anirien a favor de l’àmbit urbà esmentat. Respecte a les víctimes, hi ha percentatges més equilibrats, repartits entre artesans (26%), personal administratiu (15%), burgesos (13%), clergues (8,5%), criats (8,5%), viatgers o mercaders (6,5%) i pagesos o pescadors (4%). Crida l’atenció una franja important de dones (14%), víctimes de delictes per assumptes de costumbres, però també per la seua participació en bàndols, donant suport a familiars propers. En qualsevol cas, les xifres ens permeten valorar la magnitud del problema. Borja, seguint les ordres de Carles V, mantingué una cacera despietada dels bandolers, però també una hàbil diplomàcia quan calia desactivar conflictes.
El virrei també hagué d’enfrontar-se a una forta revolta en els territoris fronterers del Rosselló. La ciutat de Perpinyà, amb 8.700 habitants, era la més poblada de Catalunya, després de Barcelona.210 Massa important i estratègica per consentir-hi avalots. Borja hagué de viatjar-hi per intentar resoldre la crisi.
Al fin yo he trabajado tanto y he usado de tales medios, como lo tengo escrito, que con los mesmos delinquentes he prendido a los otros. Y cierto no se pudiere hallar mejor remedio; y assí havrá tres o quatro días que ahorqué uno de los principales vellacos desta rebuelta, porque fué casi el primero de los que mataron al soldado Hontiveros, y el día que se effectuó la sentencia, según me han dicho, lloraban las mugeres, y los hombres maldezían a don Francès. Hanlo sentido mucho, por pareçerles que les tocavan en lo bivo. De los presos que tenía, a otro le valió la corona, y otro tengo para tormentar; y a otros que no se les han podido provar culpas, soltamos con fianças.211
El tal «don Francès» no era Borja, sinó Francesc de Beaumont que va ser capità general del Rosselló i la Cerdanya, de 1529 a 1540. Directament nomenat per l’emperador, sembla que fou una persona controvertida. La situació de les tropes imperials al Rosselló el 1539 era bastant lamentable, als soldats se’ls devia moltes pagues i, per poder menjar, en alguns casos es feien assassins a sou.212 Tot això, en un ambient d’animadversió entre militars castellans i població civil. En juny d’aquell any, els perpinyanencs, al crit de «morin castellans», van engegar la persecució de soldats. La resposta fou el posterior bombardeig de Perpinyà per l’artilleria de la ciutadella que, al seu torn, comportà el setge de la fortalesa per la població. Al març de 1540, Beaumont va tornar a bombardejar Perpinyà. El capità general era tan odiat pels rossellonesos que, per tornar cap a la seua Navarra natal, va necessitar l’escorta d’una tropa d’arcabussers. Calia protegir-lo dels afanys de revenja.213 Finalment, Carles V optà per afluixar la repressió: «por lo que he holgado mucho que S. M.t se haya resumido en lo del perdón; porque, assí me perdone Dios, que aunque soy el que más gana he tenido que castigarlos, soy agora el que más desseo vellos en gracia de S. M.t y no por ellos sino por lo que cumple a su real servicio».214 A l’altre costat de la frontera estava França que, aleshores, era un perill important. El lloctinent, com és lògic, havia d’obeir fidelment.215
7.4 La intolerància religiosa i les seues víctimes
La intolerància religiosa al segle XVI, com en qualsevol època, podia causar violència i amenaçar la salut i la vida de les persones. L’aparell inquisitorial era un instrument més de la guerra de religions. A Espanya fou aprofitat per la monarquia i va adquirir independència de l’autoritat papal. Si a l’etapa dels Reis Catòlics, l’objectiu principal eren els conversos, posteriorment fou utilitzada contra els protestants. La tortura, en principi poc utilitzada, fou cada vegada més freqüent, especialment a partir de 1530, contra heretges i conversos judaïtzants. Els acusats per la Inquisició podien ser alliberats sense càstig, o exposats a l’escarni públic i suportar distintes penes que, en ocasions, incloïen la mort a la foguera.216 Als escrits dels MB, apareixen diverses notícies relacionades amb la Inquisició. El 21 de maig de 1559 es va celebrar a Valladolid un gran «Auto de Fe» al qual Borja va assistir. Un memorial informa detalladament del procés i resultat final:
