Читать книгу: «La vida que aprenc», страница 3

Per què demanem perdó per plorar?

Després de plorar sempre em sento molt millor. Alliberat. Nou. Plorar em sembla un invent tan prodigiós com el riure, una vàlvula per desfogar-nos immillorable. Però ploro poc, segurament menys del que em caldria. Ho mirem de retenir, no ens rendim, hi oposem resistència.

L’altre dia plorava davant la psicòloga i vaig notar que li demanava perdó cada vegada. Perdó per què? Si és la seva feina, si som allà perquè surtin aquestes coses. Ni així. No sé per què ens sap tant de greu plorar en públic. Ens n’amaguem sortint del cinema, a vegades fingim que estem refredats. Aguantem el plor com podem. Hi deu haver una part cultural, perquè se’ns ha dit que no queda bé, i també algun instint protector de no mostrar-nos fràgils, no delatar debilitats.

També fot perquè ets a mig discurs aparentment racional i t’adones que té més força i veritat aquella emoció soterrada, que es desboca com un volcà, que no el teu bla-bla-bla presumptament controlat. Has d’assumir que hi ha botonets que si algú hi clica et desmunten. És una bona pista per saber què t’importa, què t’afecta, qui ets. Potser per això també ens fa por, i mirem de girar full i contenir noves llàgrimes.

És cert que mentre veure riure és agradable, veure plorar és incòmode. El que plora té problemes logístics: la connexió directa entre llàgrimes i mocs treu molt de glamur al fet i dificulta la respiració. Aquí sí que el cos no ajuda. L’acompanyant no sap ben bé com reaccionar, es genera una situació en què no tothom sap estar al costat i trobar la distància justa entre la comprensió, la compassió, l’escalf, el suport, el respecte, les paraules, el silenci, el tacte. Una persona còmplice amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.

Limitacions que ens fan créixer

La vida és limitada per definició. I plena de límits diaris que a vegades fingim que no veiem, perquè ens obligarien a ser més modestos. Però coneixe’ls i assumir-los no sempre ens encongeix, també ens pot fer créixer. Quan ets conscient del que no pots fer, et concentres molt més a treure tot el suc del que sí que tens a l’abast.

Fa poc he descobert un exercici interessant. Caminar a l’aire lliure una estona amb els ulls tancats. Del braç d’algú en qui confiïs molt, esclar. Impressiona notar a l’acte com els altres sentits s’amplifiquen, i de sobte t’arriben les olors, l’escalfor del sol, el vent, els sons de quan trepitges les fulles o les pedres. Tanques una porta i s’obren soletes un munt de finestres.

Passa el mateix quan la salut et posa a prova i els tractaments exigents t’obliguen a anar fent renúncies. Dol acceptar cada no forçat, les activitats que no podràs fer de moment, les que ja no podràs fer mai més. Té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes, i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Els mals dies t’ensenyen a viure amb eufòria els dies bons. I la por de morir fa que s’esfumin totes les pors del viure. Tens un tauler de joc més reduït, menys fitxes, i la banda sonora no és la més animada. Però si t’hi poses bé, hi ha moltes partides per jugar i encara pots decidir com balles la música que et posen. La vida continua, i quan se’t tanquen les dreceres no et queda més remei que afrontar de cara i amb alegria tots els revolts.

Tan savi com la Joana, que té quatre dies

Fa temps que no tenia cap nadó en braços, i m’ha encantat que la Inés em deixés tenir-hi la seva Joana, que té quatre dies acabats de fer. M’ha impressionat la seva capacitat per fer una cosa que a mi em costa molt, deixar-se anar, relaxar-se, entregar-se totalment en cos i ànima. La notava adormida i repartint els seus tres quilets de pes en cada mil·límetre de la seva superfície, encaixant a la perfecció amb els meus braços. M’hi he fixat perquè jo a classe de ioga tinc dificultats per aconseguir estar tan pla a terra. I quan ho aconsegueixo, la sensació de repòs és agradable com la que deu sentir la Joana.

D’adults necessitem terapeutes i cursos per saber viure el present. Hem d’aprendre el que ja sabíem de nadons, i hem desaprès pel camí. Vivim tan atrapats al passat i al futur que hi ha manuals i pràctiques de mindfulness per recuperar l’atenció plena, l’ara i aquí.

A casa em miro el meu fill de 8 anys i veig que és qui més me’n podria ensenyar. Menja quan té gana, dorm quan té son, riu molt quan li fas gràcia i plora amb sentiment quan van mal dades. Sempre és allà ben present, mentre a mi em distreu el mòbil, i els pensaments me’ls atrapen preocupacions que no són del moment i tampoc no puc resoldre.

No reivindico una societat infantilitzada, al contrari, massa que ho està. Lamento que de grans mantinguem massa actituds infantils poc adequades –les enveges, les enrabiades, la necessitat de cridar l’atenció, els numerets, la impaciència i la incoherència– i que, en canvi, perdem pel camí virtuts precioses de la canalla, com la curiositat, l’espontaneïtat, la veritat. I una vida present tan intensa que els fa ser allà on són amb un entusiasme desbordant. L’autenticitat amb què corren quan corren, i dormen quan dormen. Avui que tinc ioga miraré de ser, als 51 anys, tan savi com la Joana, de quatre dies.

Cures d’humilitat

La humilitat teòrica és assumible. Em costa poc acceptar de paraula les coses que no sé fer, en què sóc un negat, o el que no ha sortit com volia, els fracassos, les ficades de pota, els errors. Fins i tot en puc fer broma, i encara em sento millor, mira si sóc humil que ho porto amb alegria. Però la pràctica porta més feina i demostra un cop més que saber entendre les coses no és cap garantia de saber-les aplicar.

Anomenem cures d’humilitat les hòsties que ens dona la vida per recordar-nos que som imperfectes, que els plans no surten com volem, que el que fem té conseqüències, i que a vegades les conseqüències arriben sense haver-les buscat. Que som mortals, vaja. Ens solen agafar desprevinguts perquè no estem entrenats. Fugim de terrenys incòmodes, ens encarem cap al que creiem que controlem, acabem descartant el que ens és més difícil, fins i tot quan ens vindria de gust. A vegades per aquella barreja de mandra, sentit del ridícul i por de mostrar-nos fràgils.

Per circumstàncies vitals ara miro d’aprendre disciplines allunyades del meu domini. Que requereixen més silenci que paraules, més habilitats físiques que reflexió, més moviment que sedentarisme, més intimitat que exposició pública, més constància que creativitat puntual. Activitats en les quals em sento ben poca cosa, en què sóc maldestre, en què de moment l’única opció de destacar és com el que ho fa pitjor. M’havia omplert la boca presumint que m’encanta aprendre. Però em referia a aprendre a la meva manera. Quan toca un aprendre diferent, difícil, on el progrés és tan lent que no el perceps, on no hi ha recompensa immediata, t’adones que la pràctica de la humilitat és dolorosa. Tan fàcil que era dir-ho i prou.

Qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi

Tornar-te a equivocar fot, però és inevitable. La vida és assaig i error, i no hi ha alternativa. Aprenem a hòsties. Però hi ha un tornar-te a equivocar que emprenya més, que és no només repetir el fet d’equivocar-te sinó repetir l’error. Equivocar-te en exactament el mateix. I quan es fa insuportable és quan ja havies entès que aquell error no es podia repetir, t’ho havies dit, t’ho havies promès, hi havies posat paraules, et senties lúcidament compromès amb tu mateix a canviar, convençut que ho aconseguiries, avergonyit del passat patètic, entusiasmat per un futur on és evident que la vessaries, però mai més en el mateix, mai de la mateixa manera. Allò sí que no.

I llavors passa i et situes en una cruïlla terrible. A la dreta la culpa, la sensació d’estupidesa: com ho he pogut tornar a fer, qui mana en mi, qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi. A l’esquerra una acceptació perillosa perquè flirteja amb la resignació: dec ser així, no n’aprendré mai, si ni aquesta vegada havia escarmentat ja no ho aconseguiré mai, què hi farem.

Hi ha una fatalitat del que som, un pes del caràcter, de la personalitat, dels patrons de conducta, dels hàbits, de les inèrcies. Si som el que mengem i som el que diem, també devem ser el que ens equivoquem i com ens equivoquem. És part de la nostra identitat, configurada d’error en error fins a la victòria somiada. I reincidir té tant de previsible com de terrorífic. Per això quan et passa mires de recrear-t’hi poc, però una mica sí, a veure si aquest cop et queda més ben gravat. I decideixes tornar a tirar endavant, quin remei, i dir-te que aquest any sí, que allò sí que mai més, i et compromets íntimament a intentar-ho, a no abaixar la guàrdia i a no deixar-te envair per aquell tu que és tan teu que no vols que ho sigui.

Joie de vivre

L’expressió és francesa i ha fet fortuna en la seva versió original també al món anglosaxó. No és un estat de felicitat eufòrica, és alguna cosa bastant més simple i alhora més profunda. Ve a ser un estat d’ànim consistent a estimar la vida de forma natural i espontània, de veritat. I s’encomana.

Se n’han fet interpretacions literàries, filosòfiques i, naturalment, psicològiques. I per explicar-ho de forma tangible, s’ha intentat traduir a moments concrets, a instants que sovint són simples i que ens fan sentir bé.

Intueixo que el que més ens n’allunya és la sofisticació del nostre món, la sobreinformació, l’excés d’oferta i una recerca tan activa i dirigida i competitiva i exigent de la realització personal i el benestar que ens aboca a la insatisfacció, que posa l’accent en el que ens falta i no en el que tenim, que ens situa en el passat –l’enyorança, la nostàlgia de temps millors– o en el futur –els projectes i les ambicions– i ens impedeix viure el present.

Com que el més rellevant no acaba sent el que et passa sinó com hi reacciones, la joie de vivre no té receptes ni mètodes, però sí que té mestres. No els que en fan cursos, sinó els que transmeten aquest estat, sense presumir-ne. Sol ser gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, de manera que ens passen desapercebuts en un món que sembla premiar més el cinisme que la ingenuïtat. Però tots tenim algú a prop que té aquest do. Potser es tracta de fixar-nos-hi, d’acostar-nos-hi, discretament, d’observar-los, de mostrar-los un agraïment sincer, a l’espera del contagi. I segur que hi ajudarà tenir paciència, trobar certa calma i pau i silenci, connectar una mica més amb el nostre interior, tan abandonat pel soroll extern que ens monopolitza l’atenció i ens té distrets i angoixats, i per tant allunyadíssims de la joia de viure.

II
Ser i fer
Emprenedors contra emprenyadors

Hi ha gent que fa coses. És perillosa. Sobretot si t’hi acostes, perquè és imparable, i el seu entusiasme s’acaba encomanant. I hi ha gent que ni fa ni deixa fer. És encara més perillosa. Sobretot si se t’acosta, perquè és persistent, i t’acabarà desanimant.

De la gent que fa coses ara en diem emprenedors. És la gent que sabia que tot està per fer i tot és possible, abans que ho descrivís així de bé en Martí i Pol; és gent tan positiva que no sap dir que no. I tan estranya –fins i tot, sospitosa– que, a sobre de pencar per als altres, és feliç.

De la gent que ni fa ni deixa fer en diem emprenyadors. Són persones amargades, crítiques, sense escrúpols, que no es poden permetre el luxe que la gent amb il·lusió se’n surti, perquè això posaria en evidència la seva misèria moral.

El mèrit dels emprenedors, dels voluntaris i dels moviments associatius no és tot el que arriben a fer, que és moltíssim, sinó que ho facin malgrat l’oposició sistemàtica i malaltissa dels emprenyadors. I malgrat l’avantatge competitiu que té qui ni fa ni deixa fer. Els que no fan res tenen tot el temps del món per a la causa, mentre que el pobre que ho fa tot es passa el dia de reunió en reunió. Hi sol haver un 10% d’emprenedors i un 10% d’emprenyadors. Són dos pols. La gran majoria, el 80% del mig, en el fons, està a l’expectativa; avui es deixa deprimir pels arguments derrotistes dels uns, demà es deixarà engrescar per l’entusiasme genuí dels altres.

D’aquest duel anímic i de projectes, en depèn el nostre futur. Si el 10% compromès penca, s’uneix i encerta un projecte, es converteix de seguida en el 20% i és probable que acabi sent el 40% i el 60%, perquè deixa en evidència els que se’n riuen, els ignoren o ataquen amb arguments destructius. La gràcia de seguir els emprenedors que obren camins és que avances i t’ho passes bé, perquè és gent optimista. La desgràcia de deixar-te enredar pels emprenyadors és que només et saben portar cap al precipici o contra una paret.

Per sort, aquest país és ple d’aficionats i organitzadors enèrgics als quals els brillen els ulls d’alegria. Sovint s’organitzen per una causa justa, o contra una malaltia injusta. Serien les persones amb més motius per estar queixoses i són les més generoses. Es revolten amb un somriure. Cada vegada que algun voluntari, amb el seu esforç i talent, fica la banya en un problema de la societat i el resol, fa quedar molt malament els catastrofistes, que perden arguments per justificar el seu passotisme. El seu tremendisme. El seu immobilisme. L’amateur s’estima el que té entre mans i assumeix sense deprimir-se que si no ho arregla ell, allò no ho arreglarà ningú. De l’esforç que es fa sense cobrar en diem desinteressat, però en realitat es fa amb el màxim interès: interessa molt que allò funcioni. Els voluntaris són gent que porta a l’ADN l’esperit de rebel·lió contra el no, perquè són positius de mena i, si se’ls fica una idea entre cella i cella, saben implicar-hi mig poble i remoure consciències fins a fer-la realitat.

Ara bé, s’ha de ser just i reconèixer una part molt important de mèrit dels emprenyadors. Tot emprenedor sap que l’oposició descarada o la crítica sistemàtica que rep de l’emprenyador es converteix en una motivació extra. És benzina per al motor. Hi ha matins que l’emprenedor s’aixeca i està a punt de llançar la tovallola. Ja no recorda ni com es va embolicar en aquell projecte, no li queden forces ni ganes. Llavors pensa un moment en l’alegria que donarà al seu emprenyador de capçalera si es rendeix, s’adona que recarregarà la moral d’aquella persona destructiva, li donarà la raó. I ho té clar: s’aixeca i continua. Sap que el que té entre mans és massa important per permetre’s el luxe de desanimar-se, i que a sobre no té cap ganes d’alegrar el dia al desanimador de guàrdia. Sí, cal apartar els emprenyadors que entren en una organització. Però un cop externalitzats, no cal donar-los més importància de la que tenen. Cal conviure-hi, fins i tot aprendre a estimar-los. Un bon emprenyador freelance, a temps parcial, no molesta tant com sembla (si l’ignores i no hi perds el temps) i, fins i tot, afegeix èpica al projecte: tens un rival clar. És un personatge patètic, però útil.

És l’hora d’admirar, de reconèixer en públic i en privat els emprenedors casolans, de poble o de barri, que són un exemple de coratge: vencen la mandra i la por, quan l’instint els diu que toca fer-ho. No es deixen impressionar ni amargar, no estan desesperats, però tampoc els ve de gust perdre un minut esperant. Tenen el bon costum de mirar sempre endavant. Són optimistes informats, gens il·lusos, només il·lusionats. És gent que, quan segons qui els insinua que «això no es pot fer», té claríssim que cal fer-ho. I que ho farà.

Però els emprenedors no tenen tot el mèrit. El dia que el qui fa coses aconsegueix el que es proposava, hauria de ser generós i pensar un minut en qui va intentar que no ho aconseguís. No per venjar-se’n, sinó només des de l’alegria d’haver-se’n sortit. I afegir el seu nom en una placa (ben petit, tampoc no ens passem): «Això no hauria estat possible sense la capacitat emprenyadora dels senyors X i Y». Ells ja ni se’n recorden, tornen a estar ocupats emprenyant algú altre per frustrar una nova iniciativa. De fet, des que els vas avançar ja van canviar de víctima. Però és just i necessari, i tot un acte d’honestedat, reconèixer la seva inestimable col·laboració, la seva involuntària aportació a la causa.

Doncs te’ls emportes a casa

Cada cop que parlo dels drets dels refugiats m’apareixen alguns comentaris que semblen correspondre a una plantilla, perquè són idèntics. Venen a dir: «Vols acollir refugiats? Doncs te’ls emportes a casa teva i els mantens tu». M’entristeix el menyspreu cap a tantes famílies que pateixen, i m’alarma el desconeixement d’aquests comentaristes sobre com funciona el món on viuen.

He vist malentesos semblants en comunitats d’escala. En una reunió de veïns, un que vivia als baixos es negava a pagar la seva part de l’ascensor perquè ell no l’agafava. Li vam haver d’explicar que ell tenia accés directe a un pati que l’havia pagat en part el de l’àtic, que no en podia fer ús.

El funcionament d’un país va així: tenim governs, paguem impostos, els governants distribueixen en què inverteixen els recursos i els ciutadans pressionem sobre on els voldríem.

Encara que jo trobi innecessari posar carrils bici, perquè no tinc bicicleta, no puc dir a un ciclista: «Vols carril bici? Doncs te’l pintes tu al jardí de casa teva». Encara que algú no cregui en el sistema públic sanitari, no pot dir a un malalt: «Vols que et curin? Doncs t’ho pagues tu». Ni encara menys: «Vols que et curin? Doncs estudies medicina i et cures tu solet». Encara que algú no tingui fills, no pot dir a un pare: «Vols que els teus fills vagin a escola? Doncs et penges una pissarra al menjador i els fas tu de mestre». Ni podem dir: «Vols que els jubilats cobrin pensions? Doncs els passes un tant al mes». O: «T’agrada conduir? Doncs t’asfaltes tu els carrers». Per sort, les coses no van així. Per això em sento legitimitat a demanar que no desnonin sense haver d’emportar-me a casa aquelles famílies, em sento legitimat a exigir que ningú no dormi al carrer sense convidar-los al meu llit. Que aquest comentari de plantilla s’adreci gairebé sempre a drets d’immigrants o refugiats és altament sospitós. I trist.

Quan confiar és millor que vigilar

Sempre m’han fascinat les persones excel·lents en la seva feina. El cambrer de barra que va servint cafès i tallats i entrepans ell solet amb alegria, i que fa la feina de quatre i està content. Hi continua havent grans diferències, a tot arreu, segons la persona que t’atén. En un extrem hi ha el que és amable i eficient i a l’altre, el que és antipàtic i inútil, i al mig hi ha tota una gamma en què a vegades hi ha més bona actitud que habilitat, o a l’inrevés. Però quan algú és al lloc que li correspon, fa exactament allò que sap fer i li agrada, i ha trobat la manera que allò el compensi, és una meravella.

Per això em preocupa que en moltes feines de servei, des de la caixa del supermercat fins al recepcionista d’un hotel, les persones cada cop tenen menys marge de maniobra. L’ordinador no m’ho deixa fer, sents a vegades. Hem anat inventant sistemes de control per minimitzar els errors. Els processos estan automatitzats i impedeixen que la persona pugui ser flexible. Això iguala els mediocres amb els talentosos, i garanteix que un que ho podria fer molt malament, per error o malícia, quedi limitat. Però també impedeix l’excel·lència del que si tingués marge hi posaria el sentit comú i la intuïció i la intel·ligència que ho fa tot més ràpid, més fàcil, més gratificant. Si a les feines es desconfia dels treballadors en lloc de confiar-hi, si se’ls retiren responsabilitats en lloc de donar-los-en, el resultat és –per lògica– tenir gent menys implicada i menys feliç. Gent que no se sentirà motivada per fer-ho bé. Que complirà, però acceptarà que no ha d’anticipar-se a res que no sigui de la seva àrea. I, per tant, fins i tot en aquella àrea on sí que és responsable com a molt ho farà regular. Perquè sense confiança no hi ha motivació, i perquè confiar a vegades dona més fruit que vigilar. Res transmet més responsabilitat que confiar en algú.

Perquè confiïn en tu has de ser confiat. Un desconfiat no inspira confiança, t’està indicant el seu mètode, t’està encomanant el seu dubte. Es poden gestionar moltes coses petites des de la por que te la fotin, però per avançar de debò cal jugar-se-la. Cal convèncer que confiïn en tu, i una bona manera és ser capaç de confiar en els altres. Es realimenta, aquest cercle. És arriscat, però alhora té beneficis immediats. I evita els perjudicis evidents d’anar-li dient a algú que no te’l creus. Quan li has dit a algú moltes vegades que no te’l creus, estàs promovent una profecia autocomplerta. Si al fill li dius tot el sant dia que és un desendreçat i que no canviarà mai, acabarà assumint-ho com la seva realitat. Només si li recordes la importància que endreci i confies que aprendrà a endreçar, tens alguna opció que ho faci.

Com es trenca un cercle de desconfiances? Entenent que cal premiar els capaços de transmetre confiança. Confiant-hi.