Читать книгу: «Collectanus Cartusiae Vallis Iesuchristi MCCCCLIIII», страница 3

Alguns dels himnes transcrits es recitaven, al mateix temps, íntegrament o parcialment, segons ho indicava la rúbrica corresponent, tal com succeïa amb: (1) l’himne: Venit, Redemptor gentium, que es cantava complet en l’ofici de vespres de Nadal, es repetia la primera part en el primer nocturn i la seua divisio (Egressus eius a Patre) es cantava en laudes; (2) de la mateixa manera passava amb l’himne Vexilla Regis prodeunt, recitat completament en les vespres (In passione Domini), parcialment en el primer nocturn i la divisio en laudes (Arbor decora et fulgida); (3) a les vespres de la Resurrecció es recitava al complet l’himne: Hic est dies verus Dei, en el primer nocturn es repetia la part inicial i en laudes la divisio a partir del vers: Misterium mirabile; i (4) a les vespres de l’Ascensió (Optatus votis omnium), en el primer nocturn la part inicial i en laudes la divisio: O grande cunctis gaudium.

VIII. Ofici de Beata. Continua l’ofici de Beata, amb dues misses (Missa beate Marie, i Item alia missa beate Marie).[137]

IX. Ofici de difunts (Officium mortuorum).[138]

X. Oracions comunes (Preces communes ad omnes horas).

* * *

Pels textos inclosos i, també, per les seues dimensions, es tracta d’un llibre de rés transportable i susceptible de ser utilitzat pel monjo cartoixà en qualsevol moment i lloc, entre les dependències del monestir o durant un viatge. S’ha de pensar, en aquest sentit, en el prior quan es desplaça al capítol general o els visitadors, en la seua comesa pastoral, al marge d’altres circumstàncies especials en les quals un pare, amb el permís oportú del prior, està absent del cor. En aquestes circumstàncies, excepcionals o periòdiques, derivades del càrrec, els monjos requereixen llibres de rés per poder acomplir les seues obligacions litúrgiques allà on pogueren trobar-se. Un llibre de reduïdes dimensions com aquest, proporciona els elements necessaris per al rés de l’Ofici.

De la freqüència amb què s’usava, aquest Collectanus conserva un indici de singular relleu. Alguns folis conserven un fragment petit de cuir[139] que formava part de les pestanyes utilitzades en aquests manuscrits amb la intenció de facilitar-ne el maneig, així com per permetre una localització ràpida a l’usuari del text desitjat.

En aquest estat de coses, fra Nadal Yvanyes o qualsevol altre monjo, a les diverses dependències del monestir o de viatge, disposava, gràcies al Collectanus, d’un conjunt seleccionat de textos, els necessaris per acomplir l’ofici diví. El lector d’aquest se sentia guiat, protegit, ja que només havia de seguir l’ordre de lectura que li proposava el manuscrit. Ara bé, havia d’observar atentament totes les indicacions que se suggereixen en el llibre per adequar constantment la lectura al temps litúrgic.

5. POST SCRIPTUM

Conclosos l’estudi introductori i l’edició del text del Collectanus hem tingut coneixement de certes informacions relatives a la vida de dom Nadal Yvanyes, que desconeixíem en el moment de redacció de l’estudi i que, tot seguit, exposarem. La coincidència de la decoració emprada en diversos manuscrits litúrgics contemporanis, esmentats en la introducció, ens va fer concebre la hipòtesi que el monestir de Valldecrist en algun moment disposàs de monjos dedicats a copiar manuscrits, bé per a ús de la comunitat o bé per a persones relacionades amb l’erm cartoixà. La conservació en l’Archivo Histórico Nacional de Madrid d’un llibre de comptabilitat,[140] designat com a «Núm. 7. Libre de Priors», en què es recull l’administració dels priorats d’«Antoni Palomar[141] fins lo 30 de maig 1449» i «Antoni Oliver[142] fins dehembre inclús 1458», permet conèixer la quantia de les despeses derivades per les adquisicions dels materials necessaris per als copistes, com són ara: plomes, pergamins, colors per a tinta, així com els pagaments efectuats als pergaminers per preparar les pells convenientment. En una ocasió s’assenta, també, l’eixida de determinades quantitats destinades a alguns dels miniaturistes que actuaven a la localitat pròxima d’Altura. Certament, la informació proporcionada resulta excepcional perquè, fins aquest moment, es desconeixia l’activitat de còpia de manuscrits duta a terme a Valldecrist durant aquest període. No obstant això, ara, abordar un estudi sobre l’existència o no d’un scriptorium resulta prematur, a pesar que s’han individualitzat alguns dels copistes. Es tracta doncs d’una investigació que continuarà en el futur.

Excepcionalment, l’esmentat llibre de comptabilitat ha posat al descobert un episodi molt particular de la vida de dom Nadal. Els priors al·ludits, dom Antoni Palomar i dom Antoni Oliver, van registrar-hi les despeses derivades pel trasllat de dom Nadal a la cartoixa d’Escaladei, així com per la seua estada allà durant sis anys i cinc mesos (entre el 13 de juny de 1449 i el 5 de desembre de l’any 1445). L’episodi va començar el 13 de juny de 1449. Segons va anotar-hi el prior, l’orde cartoixà ordenava el trasllat de dom Nadal Yvanyes, fora de Valldecrist, i la raó esgrimida és: per sos demèrits, sense especificar-los-hi; l’enuig i el disgust del prior el van induir a concloure l’assentament comptable amb cert desdeny postillant-hi: no sé on, com si no volgués deixar constància del lloc a què se’l traslladava.

Dos interrogants sorgeixen enfront aquesta lacònica anotació. On el van enviar? I què va fer per a merèixer aquest trasllat? En què consistien els demèrits[143] (culpes)? De les dues preguntes, la primera resulta de fàcil resolució, perquè el colofó del Collectanus ja ens havia indicat que es trobava a la cartoixa tarragonina i, a més, els successius pagaments efectuats per Valldecrist revelen que la destinació era Escaladei. Resulta més difícil donar resposta als altres dos interrogants. No obstant això, degué considerar-se una falta important, perquè el 3 d’abril de l’any 1451, moment en què es paga la pensió corresponent als dos primers anys del càstig que es complirien el dia de sant Joan, el prior afirma que dom Nadal és encarcerat.[144] Els successius pagaments: el 30 de juliol de l’any 1452 (corresponent al període entre el 24 de juny de 1451 i el 24 de juny de 1452); el 15 d’abril de 1454 (per l’any complit per sant Joan de 1453); i el pagament de 23 de gener de 1456 (corresponent a dos anys i cinc mesos, des de sant Joan de l’any 1453 fins al 5 de desembre de 1455), posen al descobert la presència continuada de dom Nadal a l’erm tarragoní durant els sis anys i cinc mesos. L’allunyament va concloure el 5 de desembre de l’any 1455, moment en què dom Nadal s’incorporava finalment a la seua comunitat, al monestir de Valldecrist en què havia fet la seua professió com a pare de l’orde cartoixà.

Indisciplina? Desobediència? No es pot donar resposta a aquests interrogants amb la informació que coneixem en l’actualitat. Ara bé, algunes de les paraules utilitzades en el llibre de comptabilitat descobreixen que els demèrits es van percebre com de relativa gravetat. De la mateixa manera, l’ús del participi del verb encarcerar exhibeix una certa gravetat. I, en aquest context, l’ús de la paraula hoste pot ajudar a comprendre parcialment la situació, ja que entre les accepcions d’aquesta veu el diccionari Català-Valencià-Balear, encara que amb sentit figurat, es refereix a una «Persona molesta, que destorba o fa nosa».[145] En altres dues ocasions, el llibre de comptabilitat registra diversos pagaments fets per satisfer les despeses de dos viatges a Escaladei, on van traslladar diversos indisciplinats, entre ells fra Francesc Flos el mateix any 1451.

Hi resten, per tant, alguns interrogants per resoldre. Dom Nadal Yvanyes degué complir satisfactòriament amb la penitència imposada a Escaladei i va satisfer les exigències, tant dels pares visitadors com dels priors d’Escaladei iValldecrist, respectivament. Durant sis anys i cinc mesos, en la soledat i el silenci de l’erm va poder reflexionar profundament sobre les causes que l’havien conduït fins allà. Un període de temps dedicat a l’oració i a l’estudi en què, a més de meditar, es va lliurar a copiar el Collectanus, el text del qual s’edita ara. El colofó que va afegir-hi en concloure la transcripció revela com d’important era per a ell aquest manuscrit, la propietat del qual reclama vehementment per a la seua casa de professió, recordant així al lector que la comunitat a la qual ell pertanyia havia satisfet convenientment les despeses de la seua estada a Escaladei. Des de la vigília de santa Llúcia de l’any 1454 fins a la seua mort, ocorreguda l’any 1467, li evocaria amargures, alegries, satisfaccions personals i múltiples records; en definitiva, una part important de la seua vida religiosa.

* * *

S’editen, a continuació, les notícies relatives a dom Nadal presents en el llibre de comptabilitat esmentat.

Nº 7 Libre de Priors. Antoni Palomar fins lo 30 de maig 1449. Antoni Oliver fins dehembre inclús 1458.

Madrid. Archivo Histórico Nacional. Clero, 2642.

* * *

[1447, novembre]

||179 Ítem, doní a la mare de Don Nadal en València, per mans de frare Guillem, en satisfacció del vestiari de son fill, lo qual li havia a fer; e volch lo dit don Nadal que la valor del vestiari donàs a sa mare, posada en necessitat, e fon XXXXIIII sous.

[1447, desembre]

||180 Ítem, doní a Don Conrer divendres a XV de deembre ... Ítem, costaren dos parells d’ulleres ab son stoig e cordó, tot nou, per a don Nadal, V sous IIII [diners].

[1449, juliol 31]

||209 Ítem, huy, scilicet, digous derrer dia de juliol, pos en data com a XIIII de juny proppassat per ordinació de l’orde fon mudat don Nadal Yvanyes d’aquesta Casa per sos demèrits, no sé on. Doní per consell de frare Joan d’Enea al qui·l menava, per a messió al camí per a ell e als companyons, L reals; emperò, segons m’àn escripts, més despengueren, mes encara la demasia no he pagat, solament met en data ço que al present paguí.

[1449, novembre]

||213 Ítem, trametí a Castelló e a València a frare Johan per negocis de Casa. E en València pagà a mossén Andreu Garcia per una capçalma que féu fer en un libret de don Nadal, quant ere ací, VI sous. Ítem, diu que comprà al dit don Nadal una pauta, III sous.

[1451, abril 3]

||233 Ítem, ans que finís la visitació, a III de abril,[146] doní al prior de Scala Dei, visitador, per la messió de dos anys que aurà a sent Johan de juny que don Nadal ha feta en lo dit monestir, en lo qual és encarcerat, DCLX sous.

[...]

Ítem, doní al dit pare don Visitador, los quals ell donà a mossén Nogués, vicari de Castelldasens, que no li bastaren los L reals que yo li doní per a messió quant menà don Nadal a Scala Dei, XV sous.

[...]

[1451, abril 5]

Ítem, los doní per la messió que faria frare Guillem Jordà,[147] lo qual se’n menaren ab ells[148] mudant-lo d’aquesta Casa per disciplina.

[...]

Ítem, ans que los dits Pares Visitadors acabasen la visitació, trameteren frare Francesch Flos[149] a Scala Dei per disciplina, lo qual menava frare Anthoni Salvany, ab dos moços. E quant foren a Trahiguera fugí’ls lo dit frare Francesch en la nit. Féu lo dit frare Anthoni ab dos moços e dues bèsties en cercar-lo e no·l trobaren de messió en VI dies, XXXV sous. IIII [diners].

[1451, novembre 29]

||244 Ítem, lo dit frare Johan, per manament meu, donà a la mare de don Nadal per amor de Déu, VI sous.

[1452, juliol 30]

||255 Scala Dei. [...] Ítem, paguí lo dia mateix al dit prior de Scala Dei la messió de un any de don Nadal Yvanyes e de frare Francesch Flos. L’any de don Nadal finí lo dia de Sent Johan, pus proppassat, e l’any de frare Francesch finirà a XXII de noembre primervinent. Paguí-li per cascú de ells XXV florins en or, que só[n] L florins en or a rahó de XII sous VI lo florí, que suma: DCXXV sous.

[1454, abril 15]

||285 Scala Dei. Ítem, huy dilluns a XV de abril pos en data com ab un compte en paper, lo qual trametí ab Anthonet Vello a don prior de Scala Dei, li paguí[150] la penssió per don Nadal Yvanyes, de un any qui complí en lo sent Johan de juny de l’any pus proppassat, XII lliures. Ítem, li paguí la penssió o provisió per frare Francesch de Flos de un any qui complí a XXII del noembre proppassat altres XII lliures, que suma tot: CCCCLXXX sous.

[1455, desembre 5]

||315 Don Nadal. Ítem,[151] per ordinació de don Visitador e dels Pares Antichs de aquesta casa trametí per don Nadal, qui és estat en Escala Dei certs anys hoste; trametí-hi Johan Fababuix ab un mul de Casa. Feren de messió de XXV del mes pasat fins huy V de dehembre XXVIII sous III. Ítem, paguí al dit Johan per X dies fahenés que estigué en anar e venir de loguer XX. Suma: XXXXVIII sous II [diners].

[1456, gener 23]

||319 Scala Dei. Ítem, huy a XXIII de jener pos en data com, segons un compte que yo trametí a don prior de Scala Dei ab Johan Fabafuix a la fi del noembre proppassat, quant lo trametí per menar don Nadal li paguí per lo dit don Nadal la penssió de dos anys e V mesos que no l’havia pagat, que són XXVIIIIº lliures. Aximateix li paguí per la penssió de frare Francesch de un any e VIIIIº mesos que no l’havia pagat, car don Gomiç vingué ací en lo juliol proppassat, e de llavores ençà cessà la penssió per lo dit frare Francesch, XXI lliura. Suma tot: Im sous.

6. INCEPI ET PERFECI ISTUM COLLECTANUM

6.1 Nota introductòria

En el procés d’edició del text que hi ha a continuació, els editors s’han servit dels criteris següents:

1. S’hi ha mantingut l’ortografia original del manuscrit, raó per la qual els diftongs æ i œ, es transcriuen com a e. El grup ti s’escriu com a ci, tal com feien els copistes de la baixa edat mitjana. S’hi ha regulat l’ús de la u i la v, així com de la i i de la j. Les reduplicacions inicials d’algunes lletres, com ara f i r, es transcriuen amb una sola lletra.

2. Pel que fa a la puntuació del text, s’hi ha optat per emprar la utilitzada per l’edició del Breviarium Cartusiense de 1879.[152] La discordança respecte a altres edicions dels mateixos textos es deu a la forma que els monjos cartoixans llegeixen els textos incorporats en el Collectanus. Per consegüent, semblava oportú restituir, tant com es pogués, la presentació que del Breviarium proporciona l’orde de sant Bru; així s’invita el lector actual a escoltar, com a mínim mentalment, la remor de la salmòdia. De la mateixa manera, s’ha procedit amb l’escriptura en majúscules (litteræ notabiliores) d’alguns noms.

3. En l’aparat crític es proporciona informació bibliogràfica relativa a les edicions dels textos en el Corpus orationum del Corpus christianorum;[153] en el Repertorium Hymnologicum de Chevalier,[154] i en el Corpus antiphonalium officii.[155]

Quan la procedència dels textos és bíblica, els acompanya entre claudàtors l’abreviatura[156] del llibre a què pertanyen, així com els números indicatius del capítol i del versicle. Per a la seua identificació, s’ha usat l’edició de la Bíblia Vulgata Llatina;[157] això no obstant, s’hi han emprat, a més, les edicions de la Deutsche Bibelgesellschaft,[158] i la del Nou Testament trilingüe de José M.ª Bover i José O’Callaghan,[159] per localitzar algunes variants textuals transmeses pels vells manuscrits medievals. També hi han resultat de gran ajuda les Novæ Concordantiæ bibliorum sacrorum iuxta vulgatam versionem.[160]

La transcripció de les antífones (A), els versicles (V) i els responsoris (R), respecta el text i l’extensió escrupolosament. A vegades, Nadal Yvanyes només en va copiar una part o es va limitar a escriure’n la primera paraula, confiant que ell mateix, o qualsevol lector, sabria repetir de memòria la seqüència textual completa. En tots dos casos s’ha incorporat al final la font textual de què procedeix. El Psalterium transcrit en el manuscrit copia in extenso el tenor complet dels cent cinquanta psalms, excepte en aquelles ocasions en què ja hi havia estat incorporat amb antelació i, en aquest cas, només n’esmenta el primer vers, verbi gracia en l’apartat dedicat als Psalmi pœnitentiales. S’hi incorpora, també en aquesta ocasió, tota la informació relativa a la identificació completa del passatge editat.

N.B. Nadal Yvanyes hi va utilitzar amb gran profusió una abreviatura consistent en una P amb una titlla superposada, semblat a una i petita, on el Breviarium Cartusiense escriu la R inicial de Responsorium; la resolució d’aquest compendi resulta complexa, raó per la qual s’ha mantingut en l’edició del text. En realitat, es tracta d’un fragment, una divisió, del versicle corresponent, si entenem que la P devia ser la inicial de la paraula partitio abreujada per truncament o suspensió. Només s’hi ha substituït per una † en els invitatoris, seguint l’edició de Breviarium cartusiense esmentada. En tots els casos, sembla proposar la lectura íntegra o parcial del text corresponent.

[1] Cf. València. Biblioteca Valenciana. Arxiu, Expedient 15/99 (expedient núm. 22/00), i, més concretament, l’informe de la Sra. Francisca Aleixandre Tena, cap del Servei del Llibre, Arxius i Biblioteques de la Direcció General del Llibre i Coordinació Bibliotecària, de 9 de març del 2000.

[2] Cf. BEER, 1970, pp. 123-124. Resulta interessant, pel que fa a això, l’inventari de béns elaborat el 3 de setembre de 1835, estant presents el senyor Joaquín Sebastián, alcalde d’Altura, i dom Teodoro Ruiz, prior del monestir de Valldecrist. Vid.València. Arxiu del Regne de València, Clero, sign. 4182, on es recullen notícies relatives tant a l’arxiu com a la biblioteca monàstics.

[3] Cartoixa de Portaceli,València. Biblioteca. ALFAURA, 1658.

[4] Vid. per exemple les obres CARTUJO, 1995, CHARTREUX, 1968 i CARTUJO DE AULA DEI-GÓMEZ, 1970.

[5] «Cur deinceps ex tot Dei servis, qui in dicto ordine floruerunt, pauci solemniter in album Beatorum, aut Sanctorum relati sint, quaeritur a nonnullis. Bonifacius Ferrarius carthusianus anno 1420 tractatum scripsit, Cur in ordine Carthusiense pauci canonizati sint, et miracula nulla publica fiant [...] Frequentiam e contrario miraculorum, intercessione Dei servorum, qui hunc Ordinem professi sunt mirifice extollit et narrat Theophilus Raynaudus, Operum tom. 9 in S. Brunone, punct. 10 § 2. num. 6 ubi tandem questionem propositus sic resolvit: Non tam sollicitus fuit Ordo Carthusianus multos sanctos patefacere, quam multos sanctos facere», cf. BENEDICTUS XIV, 1773, Liber I, c. 13, núm. 18.

[6] Cf. Consuetudines cartusiae, apud AUX SOURCES DE LA VIE CARTUSIENNE, 1965, pp. 12-13.

[7] En el f. 238v.

[8] t solvebam pensionem meam, ideo dictus Collectanus est et erit Vallis Iesuchristi, afegit en el marge esquerre.

[9] Cf. ALFAURA, 1670, p. 88.

[10] Palma de Mallorca. Biblioteca Bartolomé March, ms. 103-V 1-3, cf. GIMENO BLAY, 1993.

[11] Madrid. Archivo Histórico Nacional. Secció: Clero, llibres, ms. 2623.

[12] Sub eodem Patre Domino Ioanne Sancio priore 4º, en el marge.

[13] Madrid. Archivo Histórico Nacional. Secció: Clero, llibres, ms. 2623, núm. 34. La transcripció que edite me la va proporcionar D. Luis Miguel de la Cruz Herranz, cap de la secció de Clero, cosa que li agraesc sincerament.

[14] València. Biblioteca Valenciana, ms. 688, f. 238v.

[15] ALFAURA, 1658, capítol 24, núm. 226; SIMÓN AZNAR, 2005, p. 128. Sobre l’activitat intel·lectual del pare ALFAURA, vid. CARTUJO DE AULA DEI-GÓMEZ, 1970, pp. 30-31.

[16] ALFAURA, 1658, capítol 34, núm. 322 «En que se acaba de tratar lo que toca al P. Prior Don Pedro Andrés y de cómo le sucedieron la primera vez Don Pasqual de San Juan y, la segunda, Don Gabriel Pesarach, y tratasse de las muertes y professiones de algunos religiosos».

[17] ALFAURA, 1658, cap. 34, i prenent-ho del pare ALFAURA,V. SIMÓN AZNAR afirma que va morir l’any 1464, sent «prior Dom Pedro Andrés (1459-1467)», cf. SIMÓN AZNAR, 2005, p. 141.

[18] Cf. AUSSEIL, 1910, p. 46.

[19] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXII, col·l. 685; LE MASSON, 1894, p. 89. La versió castellana del text pot llegir-se en CARTUJO, 1995, p. 327.

[20] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXII, 5 i comentari en col·l. 685, LE MASSON, 1894, p. 90.

[21] Cf. AUTORE, 1923, col·l. 2301. Una valoració, des de l’òptica de la història de la cultura escrita, d’aquesta particular circumstància del document de professió pot consultar-se en GIMENO BLAY, 1983, p. 12.

[22] CONSUETUDINES, cap. XXIII: Professio novitii, col·l. 685-686, AUX SOURCES, 1967, pp. 403-415 («Yo, fray N., prometo estabilidad y obediencia y conversión de mis costumbres, delante de Dios y de sus Santos y de las reliquias de este yermo, que está construido en honor de Dios y de la Bienaventurada siempre Virgen María y de San Juan Bautista, en presencia de Dom N., Prior», cf. per a la traducció CARTUJO, 1995, p. 327).

[23] CONSUETUDINES, cap. XXIV: Oratio super cucullam, col·l. 689-690.

[24] Cf. YCIAR, 1553, especialment les planxes de letra formada i letras de libros.

[25] València. Arxiu del Regne de València. Clero, sign. 4182, f. 146-204; cf. AUSSEIL, 1910, p. 60.

[26] València. Arxiu del Regne de València. Clero, sign. 4182, f. 187r.

[27] ritu, en l’original.

[28] València. Arxiu del Regne de València. Clero, sign. 4182, f. 190r.

[29] En aquest moment, bé pogueren haver-hi usat alguna de les versions de la Bíblia difoses a partir de la Universitat de París i emprades especialment pels predicadors medievals, cf. BRANNER, 1977, i PETITMENGIN, 1990.

[30] Cf. ALFAURA, 1658, cap. 8; AUSSEIL, 1910, pp. 6-13.

[31] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. I, doc. CCCLXXX, pp. 340-342.

[32] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. I, doc. CCCLXXX, el passatge citat en les pp. 340-341.

[33] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. I, doc. CCCLXXX, p. 341.

[34] Residium, en l’original.

[35] Apístoles, en l’original.

[36] Potser es tracta de: In Ioannis epistulam ad Parthos tractatus X, cf. CLAVIS PATRUM LATINORUM, 1961, núm. 279, p. 73.

[37] Potser es tracta de les Homiliæ in Ezechielen del papa Gregori Magne, cf. CLAVIS PATRUM LATINORUM, 1961, núm. 1710, p. 376.

[38] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, reg. 2075, f. 46v, editat per RUBIÓ Y LLUCH, 19081921, vol. I, doc. CCCLXXX, p. 341.

[39] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, pp. 342-345.

[40] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[41] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[42] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[43] Aquesta situació la il·lustra perfectament la Bíblia vulgata, enquadernada en dos volums (actuals ms. 45 i 46 de la Biblioteca de la Universitat de València), amb els comentaris d’Hug de Sant Car, que el papa Benet XIII va regalar a sant Vicent Ferrer, quan aquest era el seu confessor, segons informa la nota manuscrita següent: «Ista Biblia, glosata et postillata per dominum Hugonem, cardinalem, est fratris Vincentii Ferrarii, ordinis predicatorum in sacra pagina magistri, quam sibi dedit sanctissimus in Christo pater dominus Benedictus, papa XIIIus, dum esset confessor suus», cf. València. Universitat de València. Biblioteca General i Històrica, ms. 45, f. 1r; el ms. 46 incorpora també l’esmentada nota manuscrita al començament, vegeu la descripció de tots dos en GUTIÉRREZ DEL CAÑO, 1913, vol. I, núm. 227, pp. 87-88 i làmina VI entre les pàgines 88-89; i GIMENO BLAY, 1992, pp. 69-75.

[44] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[45] Les característiques formals adoptades per les bíblies parisenques, de la segona meitat del segle XIII, poden estudiar-se a través del ms. 304 de la Biblioteca de la catedral de València, conegut com la Bíblia de sant Vicent Ferrer, cf.València. Biblioteca i Arxiu de la Catedral, ms. 304, cf. la descripció en OLMOS CANALDA, 1943, p. 216; GIMENO BLAY, 1992.

[46] Barcelona. Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria Reial, Cartes reials Joan I, núm. 904, editada per RUBIÓ Y LLUCH, 1908-1921, vol. II, doc. CCCLV, p. 344.

[47] Cf. ALFAURA, 1658, cap. 30; MORRO AGUILAR, 1893, p. 38.

[48] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXVIII, 2; col·l. 693-694; LE MASSON, 1894, p. 97; AUX SOURCES, 1967, p. 483, així com l’extens comentari en les pàgines 483-487. La traducció castellana diu: «Para escribir (copiarmanuscritos): un escritorio, plumas, creta, dos piedras pómez, dos tinteros, una navaja, dos raspadores para raer los pergaminos, un punzón, una lezna, una plomada, una regla, una tablilla para pulir y reglar, tablillas de cera y un estilete», cf. CARTUJO, 1995, p. 330.

[49] Cf. AUX SOURCES, 1967, p. 484. L’inventari dels béns desamortitzats que pertanyien a Valldecrist inclou també els que aquest monestir posseïa a la Casa procura de Valencia, situada al carrer Serrans, núm. 1, a la sala prioral de la qual hi havia, entre altres coses, una escrivania de pino pintada con cinco cajones, cfr. València. Arxiu del Regne de València. Clero, signatura 4182, f. 202v. Certament, en aquesta ocasió, es tracta del moble sobre el qual s’escriu, ja que incorpora calaixos.

[50] Cf. Sogorb. Museo Catedralicio, 1990, pp. 62

[51] Habiit, en l’original.

[52] Cf. AUX SOURCES, 1967, p. 486.

[53] València. Biblioteca Valenciana, ms. 688, f. 238v.

[54] CONSUETUDINES, cap. XXVIII, 3, col·ls. 693-694.

[55] Cf. CONSUETUDINES, cap. XXVIII, 3, col·ls. 693-694.

[56] Amb les absències i l’error que ja s’hi han assenyalat.

[57] Sobre l’ús dels reclams verticals en la producció manuscrita del segle XV vid. DEROLEZ, 1984, vol. I, pp. 59 i ss.; cf. a més el manuscrit amb el Ritual. Sevilla. Biblioteca Capitular y Colombina, ms. 81-6-18, acabat de copiar el 5 d’octubre de 1457 reproduït en PARDO RODRÍGUEZ-RODRÍGUEZ DÍAZ, 1995, tav. 1.

[58] Cf. GIMENO BLAY-SERRA DESFILIS, 1996, pp. 17 i ss.

[59] Cf. M. RIGUETTI, 1969, p. 719 («b) La salmodia antifònica. 451. – L’Antifona (da = voce contro voce), è costituita sostanzialmente dall’alternanza del canto di due cori, a voci pari, o dispari se il coro è misto, che si rispondono a vicenda nell’esecuzione melodica del salmo, ma si riuniscono in consonanza d’ottava nel canto dell’Antifona. Essa diferisce dalla salmodia responsoriale, perchè, mentre la caractteristica di questa consiste nell’assolo salmodico di un cantore cui risponde il popolo, nel canto antifonico sono invece due gruppi corali chesi rispondono reciprocamente o con i versetti del salmo, o col testo di una antifona») i J. C. ASENSIO, 2003, p. 193 («Todo esto tiene que ver con la situación física de los monjes en el coro de la Iglesia monástica: divididos en dos mitades, cada una de ellas alternaría un versículo del salmo. La precisión de San Benito parece indicar que si la comunidad es numerosa, cada una de las partes cantaría un versículo»). En la Regla de sant Benet es llegeix: Si maior congregatio fuerit, cum antiphonis. Si vero minor in directum (XVII, 6), cf. REGLA DE SAN BENITO, 2000, p. 110.

[60] Beatus vir qui in sapientia morabitur, Ps 1.

[61] Cf. VILLALBA DÁVALOS, 1964, pp. 179185 i 255-266.

[62] Horas al uso de Roma. València, c. 1460. L’Haia. Koninklijke Bibliotheek, ms. 135 J 55, cf. RENACIMIENTO MEDITERRÁNEO, 2001, pp. 219-221, en aquesta darrera pàgina es reprodueixen els f. 13v (Incipiunt hore virginis Marie secundum usum etconsuetudinem romane curie) y 84v (Incipit missa gloriosissime virginis Marie. Introitus); BIBLIOTECA DISPERSA, 2007, la descripció en pp. 2526 i la reproducció en pp. 323-325, a més de les reproduccions anteriors inclou la pàgina en què comença l’ofici de la Santa Creu (Incipit officium Sancte Crucis).

[63] València. Arxiu de la Catedral, Missale valentinum, ms. 105, (olim 97), cf. OLMOS CANALDA, 1943, p. 81; DOMÍNGUEZ BORDONA, 1933, vol. II, núm. 1875; VILLABA DÁVALOS, 1964, pp. 160-162; CIUDAD DE LA MEMORIA, 1997, pp. 102-105.

[64] València. Arxiu de la Catedral, Llibres de cor, núm. 56, cf. CIUDAD DE LA MEMORIA, 1997, pp. 136-139.

[65] València. Biblioteca Valenciana, ms. 688, f. 238v.

[66] Madrid. Biblioteca Nacional, ms. 870, f. 1r, cf. la descripció en INVENTARIO MANUSCRITOS, 1956, pp. 478-480, i JANINI-SERRANO, 1969, pp. 57-59.

[67] Cfr. INVENTARIO MANUSCRITOS, 1956, p. 480; JANINI-SERRANO, 1969, 59, transcriuen collectario.

[68] Cf. JANINI-SERRANO, 1969, p. 57.

[69] Cf. INVENTARIO MANUSCRITOS, 1956, p. 478.

[70] FORCELLINI, sub voce: Collectaneus, p. 683; vid. a més THESAVRVS, 1906-1912, III, sub voce: Collectanevs, col·l. 1582.

[71] DU CANGE, 1954, vol. II, sub voce: Collectaneum, p. 405.

[72] DU CANGE, 1954, vol. II, sub voce: Collectaneum, p. 405.

[73] Un calendari similar, procedent d’un manuscrit litúrgic de la cartoixa de Valldecrist el va publicar SÁNCHEZ ALMELA, 1985.

[74] Ianuarius habet dies XXXI, luna XXX, nox habet horas XVI, dies VIII; Februarius habet dies XXVIII, luna XXIX, nox habet horas XIIII, dies X; Marcius habet dies XXXI, luna XX, nox habet horas XII, dies XII; Aprilis habet dies XXX, luna XXIX, dies habet horas XIIII, nox X; Madius habet dies XXXI, luna XXX, dies habet horas XVI, nox VIII; Junius habet dies XXX, luna XXIX, dies habet horas XVIII, nox VI; Julius habet dies XXXI, luna XXX, dies habet horas XVI, nox VIII; Augustus habet dies XXXI, luna XXX, dies habet horas XIIII, nox X; September habet dies XXX, luna XXIX, dies habet horas XII, nox XII; October habet dies XXXI, luna XXX, nox habet horas XIIII, dies X; November habet dies XXX, luna XXIX, nox habet horas XVI, dies VIII; December habet dies XXXI, luna XXX, nox habet horas XVIII, dies VI; cfr. además AUX SOURCES, 1967, p. 555.