Читать книгу: «Curial i Güelfa III», страница 2

77. SERMÓ DEL SANGLIER

Curial, un cop recuperada la galera i obtingut el salconduit, va partir immediatament. Va navegar tant que va arribar a Alexandria, i va baixar a terra. I per terra va anar fins a Jerusalem. Després de visitar el sant lloc on nostre senyor Jesucrist va ser sepultat, va anar al Mont del Calvari i a tots els santuaris on Jesucrist havia estat. I va recórrer tota aquella terra, sempre acompanyat de guies discrets i molt aptes, que el portaven a tots els llocs on volia anar.

Així, passats uns quants dies, va arribar al monestir de Santa Caterina, al mont Sinaí, i aquí va fer novena. I tots els frares d’aquell monestir li van fer meravellosa festa, en particular un sant frare, que d’ell mai no se separava, amb el qual Curial tenia molt gran plaer de parlar, per tal com parlava francès i tenia fama de molt santa persona. El frare coneixia molt bé Curial, però Curial no a ell.

I, com que tots dos es van fer tanta companyia, Curial, essent interrogat pel frare, a manera de qui confessa, va descobrir-li tot l’afer de la Güelfa i la causa de la seva desesperança, queixant-se molt de la Fortuna, que a aquella situació l’havia portat.

El frare, quan el va haver escoltat del tot amb paciència, va respondre i va dir:

—Tens molta raó de parlar malament de la Fortuna, i jo no et sabria renyar si te’n queixes. Al contrari, em sorprèn que no te n’exclamis més fort, perquè t’ha posat molts paranys en diferents llocs i de diverses maneres, i és estrany que hagis trigat tant a caure-hi. Però deixem la Fortuna, que és relliscosa, sorda i cega, i no sap què es fa, ni sap a qui dóna ni a qui pren; i d’allò que l’hem de lloar, no la maleïm. Digues, Curial: no estàs en deute amb ella, que tant de temps t’ha sostingut i t’ha fet, si parlem segons la vanitat del món, el millor i més valent cavaller que visqui avui, i t’ha afavorit sobre tots els cavallers? Has tingut festa d’emperador, de reis i de senyors més que cap altre; riqueses amb gran generositat i, finalment, t’ha donat tots els seus dons copiosament i generosa. I després, perquè no t’ofeguessis en aquest golf de vanitat i no perdessis l’ànima, per tal que coneguessis el teu Salvador, t’ha portat en aquest punt. I encara en dius mal, quan has tingut honor en aquest món gràcies a ella, i ara et procura l’altre? Has regnat a la terra, i ara, si vols, regnaràs al cel. Dius mal, doncs, de la Fortuna? Oh, Curial! Déu et vol bé! I si les vanitats del món són algun bé, ja n’has tingut una gran part. I si després de la glòria terrenal et ve la celestial, la qual no coneixeries si la Fortuna no t’hagués mostrat les seves espatlles ferotges i brunes, per què en parles, doncs, malament? D’una cosa la pots reprendre: que ho ha fet molt tard, i el teu perill ha estat molt gran; ja que, si haguessis mort en els temps passats, te n’anaves de dret als inferns, els quals t’has guanyat amb gran treball i perill del teu cos; i allà t’esperen amb gran festa, i ja t’hi tenen preparat un lloc d’acord amb les teves errades.

»Deixa, deixa, doncs, les vanitats passades, que no són res! Pensa que s’acosta el regne de Déu! Penedeix-te del que has fet; confessa’t, germà meu; plora els teus pecats; mira i contempla el cel nou i la glòria de llibertat, i com infant gairebé acabat d’engendrar, fes el camí del paradís. Que no t’afalaguin les banalitats terrenals; tasta el pa celestial i mira la glòria dels àngels; delecta’t en el servei de Déu, i, si dius mal de la Fortuna, fes-ho solament perquè va fer que t’adormissis tant de temps en les vanitats del món, i no perquè t’hagi despertat i t’hagi presentat les riqueses i els honors celestials i eterns, els quals la Fortuna no pot prendre a qui els té. No et tindran enveja els teus semblants. Mira, germà meu, amb quanta aflicció van volar cap al cel els màrtirs de Jesucrist; ells es riuen de la nostra vanitat i s’alegren quan un de nosaltres pren consciència de si mateix. Castiga els teus membres, que et fan guerra; no desitgis les coses transitòries i de poca durada; vine, doncs, germà meu, i sent la veu divina. Vet aquí Déu que et crida i et mana que siguis seu. Elegeix el regne sense pena ni perill on no tindràs por que et matin els enemics, on la mísera enveja no té lloc, on ningú no cobejarà els teus béns, on no et caldrà pensar com mantindràs la teva posició.

»Allibera’t de la cadena, germà meu; paga el carceller, que amb una gota d’aigua callarà i no et podrà demanar més; deixa les viandes que costen molts diners i tria les que es donen sense preu i sadollen l’ànima; fuig de la fam i de la set; fuig dels afanys i dels vans pensaments. Oh, quina insensatesa és la dels homes que, esforçant-se de mil maneres, conquisten els inferns i les penes eternes! I tu plores per la Güelfa? No ho facis; plora més aviat pels teus pecats i per les ofenses fetes a Déu. Ofereix aquestes carnasses vils i pudents en sacrifici pel Salvador. Mira què va fer per tu; obre els braços i abraça la divina glòria que se’t presenta; surt-li al camí; pren-la mentre hi ets a temps: aquesta no la robes a ningú, ja que és per a tots i és teva. No la perdis.

»Ai de mi! Quant de temps vaig jeure jo en aquesta fossa! Sàpigues, Curial, que tu em vas ressuscitar de la mort a la vida, i em vas fer oblidar les vanitats que tu ara plores i et fan anar trist. No plorava Amiclas quan fugien els grans senyors i els homes rics i per por buscaven cavernes i llocs solitaris en els boscatges, on poder-se amagar amb les seves pertinences, perquè en ciutats grans i ben emmurallades no tenien esperança de salvació. Però Amiclas, alegre, cantava i apareixia per les places, sense témer la ira ni el furor dels reis. Deixa, doncs, de bon grat, el que per força et convé deixar. I, si no ho deixes, et serà pres junt amb la vida o abans. Llavors, quan perdis aquest món, no guanyaràs l’altre, si no és que tu, de bon grat, et disposes a fer el que t’he dit. I fes servir les vanitats d’aquest món com la barca que s’usa per passar d’una banda a l’altra d’un riu: que un hi passa, però després, un cop pagat el barquer, cadascú pren el seu camí i no torna a la barca sinó, arribat el cas, per necessitat de tornar a passar, i de seguida la tornarà a deixar. Serveix-te, doncs, d’aquest món només pel que sigui necessari, i expulsa les coses supèrflues del teu pensament. I no desitgis les grans coses, les quals, encara que les aconsegueixis, si després les perds, t’entristeixen el cor. Humilia’t, doncs, i Déu, que és dalt del cel, t’exalçarà. I tu, que has batallat per les vanitats mundanes, batalla ara contra el diable en defensa de la teva ànima. Ell és un cavaller fort i impetuós, i sempre et fa la guerra, i si no ens en guardem amb les armes de Crist, en la nostra mort, com a vencedor, s’emporta les nostres despulles.

Curial, un cop va haver escoltat amb gran atenció aquestes paraules, va alçar el cap i va mirar el frare a la cara, i va dir:

—Pare meu, afirmeu que jo us vaig treure de la fossa; us prego que em digueu qui sou.

—Jo sóc —va dir el frare— el Sanglier, que tu vas combatre a París.

—Oh, santa Maria! —va dir Curial—. I com pot ser que us hàgiu abaixat tant i us hàgiu doblegat a passar aquesta vida?

Va respondre el Sanglier:

—Jesucrist nostre senyor, a qui, per ser de llinatge reial, li pertanyia regne, i que, per ser Déu, era senyor de tot el món, m’ho va mostrar, perquè va voler ser pobre per nosaltres. I després m’ho ha mostrat sant Francesc, el qual, seguint la pobresa i humilitat de Jesús, va merèixer ser assenyalat amb les nafres del Salvador. I sàpigues, Curial, que no hi ha frare en aquest monestir que vulgui canviar la seva vida per la del rei de França; i és més el que menysprea cadascú dels qui viuen aquí, que no pas el que poden posseir tots els reis del món. Aquí es veu contemplativament el regne de Déu, la glòria dels àngels i la divina i eterna cort. En canvi, al món, què s’hi pot veure, sinó vanitats i foteses i coses de poca durada, i que no es poden obtenir sense grans esforços, ni es poden posseir sense majors afanys, encara que siguin vils, menyspreables i de poca durada? No és mal mercader el qui a la fira bescanvia fang per or, i bescanviar la terra pel cel no em sembla que sigui niciesa.

»Deixa, doncs, Curial, aquests pensaments folls, i expulsa’ls del teu cor. Fes lloc a les paraules de Déu, que no entren sinó allà on troben disposició. Recordes com anaves carregat de pedres i de perles i d’or? On és ara aquella vanitat? Et dic que si la glòria estava en el mirar, tots els qui t’envoltaven les miraven millor que tu, i a tu solament et quedava la feina de portar-les al coll i l’angoixa de guardar-les. I no saps que primer van ser d’altri, com ho són o ho seran d’aquí endavant? Per a qui les guardaves? Jo crec que no ho saps. Pensa, pensa bé en el que et dic, perquè t’asseguro que, si tu et vols disposar a pensar en Déu i en les seves obres, el que ara desitges, ho avorriràs, i menysprearàs aquesta misèria que ara et penses que és res de bo. I et recriminaràs molt d’haver-ho fet tan tard.

»Però el pietós Salvador té els braços tan llargs, que en qualsevol lloc i temps, si el pecador es penedeix, l’abraça, l’acull i el fa ciutadà de l’eterna glòria del regne del paradís. I et prego que em diguis: què és el que t’ha quedat de la multitud de viandes precioses que has menjat, de les danses, de les justes i dels torneigs que has fet? On són les festes en què t’has trobat? Mostra-me-les, germà meu. On és el dia d’ahir? Mostra-me’l. On és la glòria dels preciosos ornaments? No saps que totes les coses s’acaben? Només conec una cosa que et podria fer profit, si tanmateix et penedeixes i véns a estat de gràcia: haver fet una mica de bé per Jesucrist (és a dir: alguna obreta de caritat, pietat o misericòrdia als seus pobres), tot i que em penso que serà poca cosa. Però si, Déu no ho vulgui, et perds, et valdrà per rebre menor pena. I si et salves, et servirà per obtenir major glòria, encara que potser no s’haurà fet en el temps degut ni amb béns guanyats justament. Oh, infeliç! No et penedeixes de les batalles que has fet per la vanaglòria del món? Has matat homes; has enviat ànimes als inferns. Digues: on és el fum d’aquella vanaglòria? On són aquestes coses caduques? Ja no se’n parla, ni es fa menció de tu.

»Tu no em sabries mostrar el que t’ha quedat d’això, però jo t’ho mostraré i te’n faré memòria: un salvatge pecat, pudent i abominable a Déu, és a dir, obstinació i perseverança condemnada, perquè dins el cor encara t’alegres i et glorieges d’haver comès aquells pecats. I no te’n penedeixes, sinó que, ensuperbit, te’n vantes, i pensant que només per aquesta causa mereixes honor i favor, te’n vas de dret als inferns i camines cada dia mil llegües perquè puguis arribar-hi amb temps. No cal que t’afanyis, que encara que altres vagin primers per agafar lloc, a tu no te’n faltarà. El teu lloc no te’l prendrà ningú, sinó que hi tindràs una casa gran i ampla. I pots estar segur que no et fallarà aquell que has servit, sinó que ja t’ha recompensat per tot el que has fet per ell. I potser et penses que el diable, que t’aconsella obrar malament, fa injúria a l’ànima, si li dóna pena a l’infern, tenint en compte que aquella ànima l’ha servit aquí en aquest món? Com pot ser que, per servir-lo, ell li doni pena? Obre els ulls, estimat germà, i desvetlla els teus sentits, perquè el diable no et dóna pena per raó del servei que li has fet, sinó que ja t’ha recompensat donant-te glòria i honor mundans, d’aquesta manera: tu t’havies vanagloriat de cometre aquells pecats, i per això has aconseguit, tractant el diable, favor i honor mundans, si aquest nom mereixen tenir. I així, la recompensa del diable ja l’has tingut en aquest món, i si et dóna pena en l’altre, no ho fa perquè l’hagis servit, sinó com a executor de la justícia, per les ofenses fetes a Déu i danys provocats al teu proïsme; i així em sembla que ho has d’entendre. Ja t’ho he dit: totes les coses passen, i no són sinó fum.

»Digues-me: on són aquells grans reis que senyorejaven el món? On és Electra, de la qual van venir tots els reis de Troia? On és Príam? On són Hèctor, Paris, Tròiol, Deífob, Hèlenus i els seus altres trenta fills? On és la glòria de les seves nores? On és el ducat o imperi d’Agamèmnon? On són tots els reis de Grècia? Què els queda de la victòria sobre els troians, i de la cautelosa i falsa astúcia i traïció del cavall, i de la destrucció d’aquella ciutat gran? Vols que t’ho digui? Tots són a l’infern i sota la potestat del diable. La seva recompensa va ser que els més i millors van morir en aquell setge. I els qui van quedar, van trobar les seves esposes amb fills d’altres homes, i després els uns morien a mans o per tractes de les seves esposes, els altres a mans dels seus fills o fillastres, de manera que tots arreu van fer mala fi i són màrtirs en els inferns. On és la festa que el món fa avui d’ells? Repiquen les campanes a les esglésies? Celebra la gent universalment les seves festes? Van regnar els seus fills després de la seva mort? Vinga, Curial, sigues curial a la cort del cel; segueix les petjades del pobre pescador, que és a ell, i no pas a Sardanàpal ni a Artaxerxes, que Jesucrist ha encomanat les claus del paradís. Mira els sants apòstols, els sants màrtirs i confessors, de qui es celebra festa al cel i a la terra; aquesta sí que és una obra de durada.

»Descalça’t i segueix el fill d’en Pietro Bernardone, el qual, per fer-se menor que els altres, s’ha fet gran al cel i gran a la terra (de manera que tots els fets són nihil, sinó servir Déu i tenir misericòrdia dels seus pobres), i abraça la virtut de la caritat, la qual és molt agradable a Déu. I si altres virtuts no pots aconseguir, almenys aconsegueix de moment les cardinals, que són: prudència, justícia, temprança i fortalesa, de les quals, com si fossin raigs radiants, segons Macrobi, emanen raó, enteniment, circumspecció, providència, ductilitat, precaució, amistat, innocència, concòrdia, pietat, religió, afecte, humanitat, modèstia, vergonya, abstinència, castedat, honestedat, moderació, parquedat, sobrietat, pudor i fermesa.

Mentre estaven així, va sonar una campaneta al monestir, al so de la qual el Sanglier va dir:

—Curial, no puc estar més aquí. A Déu siguis encomanat. Et prego que recordis les meves rudes paraules. És veritat que et volia parlar una mica de les altres virtuts que són molt necessàries per a la salvació de l’ànima. També et volia dir algunes altres coses, però l’obediència em constreny a seguir el so d’aquella campaneta.

I, fent mitja volta, se’n va anar, dient:

—Que ens vegem al paradís!

El Sanglier va anar-se’n, i Curial va quedar tot torbat. I si hagués rebut moltes lliçons com aquella, em penso que, menyspreant el món, hauria seguit les petjades del Sanglier. Però la seva gent, que l’esperava, estava cansada d’estar en aquell lloc, perquè ja s’havien complert els nou dies, i li van demanar que se n’anessin. I el diable estimulava tan fort aquells gentilhomes, i per consegüent ells a Curial, que el van fer partir d’aquell lloc per tornar a Alexandria, on havia deixat la seva galera. I, després d’unes quantes jornades de viatge, hi va arribar, capficat pel que havia sentit, penedit de les coses mal fetes i amb l’ànima angoixada.

Un cop va tornar a ser a la seva galera, amb prou feines parlava, i els joves es reien d’ell dient:

—Oh, quin beat! Quina santa persona que s’ha tornat, nostramo!

I tots el motejaven. De manera que, al cap de pocs dies, oblidades les amonestacions del Sanglier, va tornar a ser tal com era abans.

Llavors va voler veure el mont Parnàs, on solien estar-se els poetes i filòsofs, i aprendre on eren els temples d’Apollo i de Bacus, déus de la sapiència i de la ciència segons l’opinió antiga.