Читать книгу: «Curial i Güelfa I», страница 2
CURIAL I GÜELFA
LLIBRE PRIMER
Que gran que és el perill, i quantes són les sol·licituds i les angoixes dels qui pateixen per amor! Perquè, admetent que uns quants afortunats, després d’infinits infortunis, puguin arribar al port per ells desitjat, són molts més, tanmateix, els qui amb raó se’n dolen. Amb prou feines puc creure que entre mil desventurats se’n trobi un de sol que hagi conduït la seva causa a una gloriosa fi. I si el cas següent es considera amb prou seny, encara que siguin molts els que diguin que voldrien que això els passés amb els seus amors, sabent amb certesa que aquella dolçor amarga és tota plena de penes, i no sabent del cert si la fi serà pròspera o adversa, s’haurien de guardar molt de ficar-se en aquest camí, tan amorós com dolorós. I per això us vull relatar quant va costar a un gentil cavaller i a una noble dona estimar-se l’un a l’altra, i com amb gran preocupació i pena, i després de molts infortunis, molt de temps més tard van aconseguir el premi pels seus patiments.
1. INFANTESA DE CURIAL
Segons he llegit, ara ja fa molt de temps a ... hi havia un gentilhome anomenat ..., el qual va ser més dotat amb el seny i l’estimació de les gents que no pas amb els béns que la fortuna atorga als homes, perquè solament era senyor d’una casa baixa. Tenia una molt bellíssima dona per muller, anomenada Honorada, i vivien pobrament i honesta, despreocupats dels tràfecs mundanals, però afanyant-se per guanyar la gràcia del pietós Redemptor, de la qual cosa més que de cap altra tenien cura contínua. I encara que de joves no haguessin tingut fills, nostre senyor Déu els en va voler consolar en la seva vellesa, i els en va donar un, el qual van anomenar Curial, criatura que en la seva més tendra edat era més bella que cap altra. Amb ell, el pare i la mare vivien molt contents, ells que tant l’havien desitjat, i no hi ha-via al món res que pogués fer-los més feliços. El minyó, pocs anys després de la seva naixença, va perdre el pare i es va quedar orfe.
La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marquès tenia una germana, una minyona de poca edat que es deia Güelfa.
Curial va entrar a casa del marquès, que en aquell moment s’estava en un dels seus castells anomenat Pont d’Estura. Va barrejar-se amb els cavallers i els nobles, badava i els mirava a la cara esperant que algun d’ells li digués alguna cosa. Així va topar el marquès amb el fadrí tot sortint de missa, i li va dir:
—De qui ets?
El minyó va respondre:
—Senyor, vostre sóc.
El marquès es va aturar i va mirar-se’l. I bé que encara era de tendra edat, va adonar-se dels seus ulls, tan resplendents, i de la bellesa de la seva cara, tanta que més no n’hi podria haver donat la natura; i va respondre de seguida:
—I a mi em plau que siguis meu.
I, tot girant-se als seus, va dir:
—Per ma fe, que mai no havia vist una criatura tan gentil ni que tant em plagués.
I va replicar:
—Seràs meu, ja que te m’has donat, i ho series encara que t’haguessis donat a un altre.
I, tot demanant-li el seu nom, li va respondre que es deia Curial. Llavors va fer que fos vestit i posat a punt. I va quedar-se’l al seu servei com a cambrer personal.
Va passar el temps i Curial va créixer en edat, en seny i en bellesa. Era un cas tan singular que s’havia convertit en un proverbi comú de la cort que, quan volien anomenar una bellesa grandíssima, anomenaven la de Curial. I així com Déu nostre senyor li havia donat bellesa corporal, també li va atorgar el do d’atreure la gràcia dels ulls que el veien; de manera que no hi havia persona que el veiés, que d’ell no s’enamorés.
2. MATRIMONI I VIDUÏTAT DE LA GÜELFA
En aquest mateix temps el senyor de Milà, cavaller jove i gentil, tenia una germana molt bella que es deia Andrea. Va sentir la fama de la bellesa de la Güelfa, la qual sense comparació superava en aquell temps la bellesa de totes les donzelles d’Itàlia, encara que fos molt jove, que tot just havia complert tretze anys. Va enamorar-se d’ella i va proposar el tracte que, si era acceptable per al marquès de Montferrat, amb molt de gust li donaria l’Andrea per muller, si ell volia donar-li la Güelfa. L’acord es va acomplir, després de llargs tractes. Així, doncs, el senyor de Milà, un cop va haver enviat l’Andrea, va rebre la Güelfa amb molt gran plaer. I va semblar-li molt més bella del que li havien dit, de manera que tan fort va enamorar-se’n i tant va encendre’s per ella, que cap altra cosa no sentia ni veia, ni tenia bé ni repòs sinó quan s’estava amb la Güelfa. Era aquesta Güelfa molt sàvia, i suau, i temperada en els seus moviments. I com que el seu marit l’estimava tan forassenyadament, ella es va apoderar i es va ensenyorir d’ell, fins al punt que no feia ni ordenava res sense haver-ho fet saber a ella prèviament, i ella es comportava amb tanta discreció, que els vassalls se l’estimaven gairebé tant com el marit.
Tanmateix, encara no s’havien complert dos anys del casament, que el senyor va patir una febre molt gran. La febre va atacar-lo tan fort i sense treva que tots els metges van pronosticar-li la mort; per la qual cosa va fer testament, que va dictar en presència de tots els seus barons. I va voler que la Güelfa, amb marit o sense, fos senyora de Milà. I que quan ella morís, Milà fos d’aquell o d’aquells a qui ella plauria que pervingués; i així, sent encara viu, ho va fer jurar als seus vassalls, i tot seguit va traspassar. La Güelfa va sentir un dolor inestimable, però va passar el temps, es va anar planyent menys i les llàgrimes es van anar espaiant.
El seu germà, el marquès, veient-la jove, tendra, rica i cobejada per molts, tement-se algun sinistre, va començar a sol·licitar-li amb lletres que li plagués tornar a Montferrat, acolorint amb raons diverses la causa d’aquest retorn. La Güelfa era obedient i estimava son germà més que la seva felicitat. De seguida va posar-se en camí i se’n va anar a Montferrat, a una ciutat anomenada Alba, on es trobava son germà, que va rebre-la honorablement i va assignar-li la part més bella del seu palau per al seu allotjament. I sovint la feia venir a menjar amb ell, o ell i l’Andrea se n’anaven a menjar amb ella. I així van estar-se uns quants anys convivint fraternalment.
3. EDUCACIÓ DE CURIAL
Curial servia el marquès. Però encara que fos molt estimat per ell, el marquès estava tan enamorat de l’Andrea, la seva dona, que no sols no feia cas de ningú, sinó que s’oblidava de totes les coses. Per això, el minyó, que havia tingut una entrada notable a casa del marquès, havia caigut en l’oblit d’un senyor tan afeccionat a la seva muller. Ja no era tan afavorit, guarnit ni vestit com abans que l’Andrea vingués. Per aquesta raó, trobant-se abatut i desafavorit, ja no es feia veure com solia, sinó que s’estava apartat, cosa que produïa un gran plaer a alguns envejosos, dels quals totes les cases dels grans senyors en van plenes. Llavors, el fadrí, que era una persona a qui no faltava el seny, durant l’època del desfavor, per no perdre el temps, va aprendre gramàtica, lògica, retòrica i filosofia. I va esdevenir un home molt coneixedor d’aquestes ciències, i també un poeta molt gran, tant que en molts llocs, sabent-se la seva ciència, va fer-se molt famós i era tingut en gran estima.
4. LA GÜELFA S’ENAMORA DE CURIAL
La Güelfa era jove i fresca, i no li mancava res sinó marit. Es trobava molt bella i molt lloada, rica, afavorida i ociosa. Per molts era requerida i sol·licitada. Però veient que son germà no es preocupava de donar-li marit, ni a ella li semblava honest demanar-lo, i no podent resistir els naturals apetits de la carn, que l’envestien amb contínues burxades, va pensar que no hi hauria deshonestedat si per ventura estimava algun jove valerós secretament, sense que ningú se n’apercebés (cosa que ja s’havia esdevingut en més de mil altres casos). I en el supòsit que alguns, només per indicis, volent endevinar el que no sabien, arribessin a adonar-se’n, no gosarien parlar de tan gran senyora com ella era. I així, va permetre als seus ulls que miressin bé tots els joves que hi havia a casa de son germà. I, com que no tenia en compte noblesa de sang ni multitud de riqueses, entre tots li va agradar molt Curial, perquè veient-lo molt gentil d’aspecte, prou gentil de cor i molt savi per la seva edat, va pensar que seria un home de molta vàlua si disposava de possibles. Per la qual cosa va decidir afavorir-lo, i en endavant se li va començar a acostar, i el cridava sovint i parlava amb ell de molt bon grat.
Aquesta noble dona tenia un procurador, el qual rebia i li guardava totes les rendes de Milà i també les hi administrava. Era un home molt savi, discret i valerós, ja de cinquanta anys d’edat, que es deia Melcior de Pando. La Güelfa se l’estimava molt i li confiava no solament les riqueses, sinó encara tots els seus secrets. Un dia, parlant amb Melcior dels fadrins de casa del marquès, els va venir a la memòria Curial, que Melcior va lloar molt. També va maleir la pobresa del jove i el poc coneixement del marquès, perquè li semblava que si aquell fadrí posseís uns quants béns, sens dubte esdevendria molt valuós. La Güelfa, mostrant la seva compassió, es va voler fer càrrec d’ajudar-lo i, a despit de la pobresa, fer-lo un home de profit. I tot seguit va manar a Melcior que se l’endugués a casa seva i que, sense descobrir-li d’on li venia, el deixés ben situat i li donés tants de diners com Curial en volgués i en sabés gastar.
Melcior, que no tenia fill ni filla i estimava Curial gairebé tant com la Güelfa, va agafar-lo per la mà i, tot enduent-se’l a casa seva, li va parlar de la manera següent:
—Curial, jo vaig conèixer bé ton pare, que va ser un gentilhome molt respectable i gran amic meu. He vist l’entrada que vas fer a casa del marquès, la qual no ha millorat amb el temps segons feia preveure el principi, ni em sembla que ho hagi de fer, perquè el marquès s’ha oblidat no solament de tu, sinó fins i tot de si mateix i de tothom de casa seva. I jo, veient que no tinc fill ni filla, ni parents que m’ajudin a gastar el que Déu m’ha donat, he pensat si seria possible que la fortuna que tinc aprofités a algú i que jo ho pogués veure en vida. Per això he decidit transmetre’t ara mateix una part dels meus béns. I si veig que els obsequis no són malaguanyats en tu, et faré senyor de molt major bé quan jo ja no hi sigui.
I, sense deixar-lo respondre, tot prenent-lo per la mà va fer-lo entrar en una cambra, on va obrir una gran caixa tota plena del tresor de la Güelfa. I li va dir:
—Fill meu, heus aquí una part dels meus béns. Prenne al teu gust tant com et sembli que n’hagis de necessitar per tal que estiguis ben situat. I no et preocupis perquè, si ara no te’n poguessis emportar tants com voldries, aquesta caixa no t’impedirà mai d’agafar-ne més, ja que sempre serà a punt per obeir les teves ordres. I no en prendràs avui tants que demà ja no s’hagin reposat, de manera que no s’acabaran. Emperò, fill meu, sigues savi i tingues en compte que els canvis d’estat han de ser graduals, cal pujar per l’escala a poc a poc.
El jove, fortíssimament torbat per aquesta novetat tan gran, no s’atrevia a fer una passa endavant ni encara menys gosava prendre els diners. Tanmateix el prohom va agafar tot de monedes i n’hi va donar tantes com va poder emportar-se’n. Tot seguit, encomanant-lo a Déu, el va acomiadar.
5. ENVEJA DE DOS CAVALLERS
Curial, tot vergonyós, que amb prou feines va trobar la porta per on sortir, va tornar al seu allotjament i va començar a posar en obra allò que li havia manat el prohom, i va vestir-se molt bé, i va prendre cavalcadura i algun servidor a casa seva. I, no obstant que ell estigués molt ben educat, de seguida que es va veure en un estat superior, va créixer també en virtut, i, deixant a part les seves maneres antigues, que ja eren bones, es va tornar molt prudent i apte. De seguida va esdevenir un cantant excel·lent, i va aprendre a tocar instruments, cosa que el va fer famós, i també a cavalcar, trobar, dansar, combatre en justes i totes les altres aptituds que pertocaven a un jove noble i valerós. I com que era molt bell físicament i anava molt ben guarnit, va convertir-se en un jove tan gentil que quasi en tota la cort del marquès no es parlava de res més. Això va complaure molt el marquès, que va pensar que Melcior de Pando l’havia adoptat com a fill i li havia donat tot allò que el jove gastava.
La Güelfa, veient créixer el seu Curial en bellesa i virtut, dia rere dia se li acostava cada cop més i l’animava a millorar explicant-li amb històries diverses com els homes, per una causa o altra, moltes vegades, tot i venir de la pobresa, arriben a ser grans homes, i que una vida virtuosa és el que els porta en aquesta situació, la qual està a l’abast de cadascú, sobretot d’aquell a qui Déu fa la gràcia que la pobresa no l’aixafi sota els peus. Melcior, per manament de la Güelfa, es comunicava cada dia amb Curial i l’animava a obrar correctament. I cada dia li donava diners amb gran generositat. I tant i tant va progressar, que tots els cortesans, deixant de banda altres coses, no parlaven de res més.
I mentre les coses anaven així, dos cavallers ancians que la Güelfa tenia en la seva companyia, veient Curial parlar molt sovint amb la Güelfa, i veient-lo créixer en posició i maneres, sospitant que això fos cosa de la Güelfa, empesos per l’enveja van parlar entre si, dient:
—Certament, aquesta senyora ha canviat molt de manera de viure d’un temps ençà. Perquè era una de les dones més honestes del món i ara ha canviat tota i ja no li plauen ni el nostre consell ni la nostra companyia. Al contrari, malgasta i dóna els seus béns a Curial, aquell malèvol enganyador, el qual li farà perdre no solament l’honor sinó fins i tot la fama. I si això encara no ha passat és perquè encara és al principi, però aquesta malaltia creixerà molt, i nosaltres, que no hi tenim res a veure, encara ens n’emportarem un càstig, del qual serem dignes si no fem saber tot això al marquès.
I encara que van prendre aquesta determinació, tanmateix finalment van concloure que, abans de dir-ne un mot al marquès, esperarien atentament a veure indicis d’alguna deshonestedat i, quan fos així, l’hi farien saber immediatament.
El marquès sentia molta afinitat amb Curial i li confiava tots els consells i plaers que tenia. I, veient que a sa germana li agradava molt enraonar amb ell i també la seva companyia, l’enviava sovint amb ella, de la qual cosa la Güelfa obtenia gran consolació. I com més parlava amb ell, tant més s’escalfava el seu amor i s’encenia; i vivia amb molta angoixa perquè ell no se n’adonava. I així, ella deia a Melcior que temia que aquest jove no fos un covard. I això va durar un llarg temps, perquè Curial, que no sabia ni s’imaginava que era la Güelfa qui li donava tot el que gastava, tenia l’enteniment molt apartat del d’ella i d’altra manera l’entretenia, amb mots plaents i bromes. Ara bé, que ell se l’estimés, mai no l’hi donava a entendre, ni mostrava senyal que entengués que ella l’estimava, de manera que aquella dona enamorada patia una pena insofrible.
Fins que un dia va pensar que només la vergonya li negava el seu plaer i que, no havent-hi cap altre impediment, ella es proposava de vèncer-la i complir el seu desig. I mentre hi pensava, buscant alguna manera de deslliurar-se d’aquella cruel i nècia vergonya, el marquès va enviar Curial a la Güelfa a pregar-li que anés a dinar amb ell. Ella, sense pensar-s’hi gens, va aixecar-se i va fer passar davant seu tots els altres. Ella i Curial, que la duia agafada del braç, es van quedar enrere, i, veient-hi l’oportunitat, ella li va parlar de la manera següent:
—Ai, pobra de mi! Que malament que he esmerçat el meu amor en tu! Jo, infeliç, t’he estimat durant tant de temps i t’he donat tot allò que de Melcior has rebut, i en el meu pensament t’he fet senyor de mi i dels meus béns. I tu, més cruel que Herodes, ingrat, menysprees els dons que t’ha ofert l’amor, més pietós de tu que tu mateix. Ai, carn de mesell! És que mai no sentiràs els mots punyents que tantes vegades he tret de la meva boca davant teu? Ai, vergonya, vine, vine a mi i fuig d’aquest insensat que sembla que mai no hagi tingut tracte amb persones!
I, dites aquestes paraules, amb prou feines va poder retenir les llàgrimes.
Aleshores ja havien arribat a la cambra del marquès, el qual la va rebre molt alegrement. Van seure a taula i van començar a menjar. Però la dona, pensant en allò que havia dit, i pensant encara com l’hauria entesa ell, gairebé no menjava, dient que s’acabava de llevar del llit i que encara no tenia gana. D’altra banda, Curial va començar a pensar molt en les paraules que havia sentit, i ara que sabia que la Güelfa li havia donat i li donava tot el que li calia, s’estava molt pensarós. Desitjós de respondre, li semblava que aquell dinar durava un any. I, tot i estar-ne molt apartat, encara mirava la senyora quan s’apartaven una mica els que servien a taula i els altres que estaven davant seu, i maleïa tothom que s’interposava entre ell i ella. I quan aquells apartaven els caps o, de la manera que fos, obrien una finestra a la vista, de seguida els ulls de tots dos enamorats ocupaven aquell espai; i quan la finestra es tancava, tot el plaer els fugia. I així van estar-se tots dos durant aquell dinar, que ni ella va menjar, ni ell va reposar. I en aquell pit gentil on cap impressió de plaer amorós encara no havia entrat, sobtadament s’hi va encendre una flama foguejant, la qual no es va poder apagar fins que la mort no el va ocupar.
El dinar es va acabar i les taules van ser desparades, cosa que els va fer contents a tots dos. I, després que la dona va estar-s’hi una estona, va acomiadar-se de son germà i va tornar tota angoixada a la seva cambra, acompanyada de molta gent notable. Llavors va dir a Melcior:
—Digueu a Curial que us respongui a les paraules que li he dit avui.
I tot girant-se a Curial li va dir:
—Parlaràs amb Melcior tal com ho faries amb mi.
Curial va anar a casa de Melcior i mot per mot li va descobrir el que la Güelfa li havia dit. I va afegir-hi que ell ja feia temps que s’ho pensava i esperava l’ocasió propícia per revelar-li la seva passió. I ja que nostre Senyor els havia portat en aquest punt, que fos ella qui decidís què havien de fer. I que li suplicava que volgués abreujar-ho, a fi que poguessin trobar la manera de regir-se amb discreció en aquell cas. Perquè mentre ell pensava que ella no estaria mai disposada a complaure’l, portava la pena de la millor manera possible, però ara que entre ells la cosa s’havia declarat amb paraules, li seria molt dur suportar més aquella pena. El prohom, que ja feia dies que es deia que, una entrada com aquella, aquesta sortida havia de tenir, va aconsellar el jove pregant-li molt que ho mantingués en secret i fos cautelós, i que en això li calia tenir més seny que en cap altra cosa, ja que tothom es mirava en aquell mirall. I que ja era molt envejat, i que ara ho seria molt més.
Melcior, tornant amb la senyora, va dir-li que Curial no vivia sinó per servir-la, i que ella ordenés el que volgués, que ell l’obeiria puntualment. Llavors la dona li va dir:
—Melcior, m’he ficat al cap fer-lo un home de posició perquè em sembla que s’ho mereix. I he considerat que hi ha molts homes a qui totes les riqueses del món no els farien bons, però amb un amor n’hi hauria prou per fer-los millors en tan sols un dia. La meva intenció és fer-lo un home de profit. No penso pas lliurar-li el meu amor, sinó, tot donant-li a entendre que l’estimo, fer-lo digne i valerós. I per això al vespre el portareu aquí, perquè li vull parlar davant vostre i encaminar-lo per la via de ser bo.
Quan va arribar el vespre, Melcior va agafar Curial, se’n van anar a la cambra de la senyora i, quan van ser davant seu, ella es va posar a parlar i va dir:
—Curial, he decidit transferir-te tots els meus tresors i sense dir-te’n res he donat principi al teu honor. És cert que t’estimo, i, així com t’he atorgat els béns, et donaré altres coses quan a mi em semblarà que et calgui; per això et prego que t’afanyis a cercar la via per la qual pugui créixer el teu honor. I no tinguis por que et faltin els diners. Tanmateix, vull que m’observis aquesta llei: que, del meu amor, mai no me’n demanis més del que jo decideixi donar-te. I, d’altra banda, t’aviso —i recorda-te’n bé— que si mai et declares públicament servidor meu, em perdràs per sempre més i et privaré dels béns que esperes obtenir de mi. D’ara endavant no podràs al·legar ignorància.
I, prenent-lo per les galtes, el va besar, i li va manar que tornés a casa seva. Curial, alegre sens mesura, així ho va fer. Aquella nit amb prou feines va poder dormir, tan ple se sentia d’inestimable plaer. Quan va fer-se de dia va anar a oir missa, i després va estar-se amb el marquès i va esmerçar amb ell tot aquell matí en plaers, burles i solaç. I, quan li va semblar oportú, va anar a veure la Güelfa, la qual el desitjava més que la pròpia salut, i així va estar-se amb ella una estona. Seguidament se’n va acomiadar i va tornar a casa seva.
Els envejosos, torbats, no sabien què fer, ni podien veure res de criticable si no era la freqüentació de l’anar i venir, així com el creixement de la riquesa de Curial, que, segons el seu parer, provenia d’ella.
Бесплатный фрагмент закончился.
