Читать книгу: «Germanet», страница 2

VIII

De l’estació de Conakry surten molts autocars que van cap a tot arreu. Vaig seure en un banc i vaig observar tot aquell moviment. «Aniré cap a Libèria», vaig pensar. No sé per què, potser pel nom, perquè és fàcil de dir. Sierra Leone és més llarg, i el mateix passa amb Costa d’Ivori. A més, algú m’havia dit que a Libèria era més fàcil trobar alguna feina per a un nen. Crec que va ser també per això que la vaig escollir, tot i que jo ja no era un nen. Tenia tretze anys.

Hi havia un minibús que duia escrit al vidre del davant: Li-be-ri-a. Però, quan m’hi vaig acostar, el conductor em va fer que no amb el cap. «No et puc portar, ets massa petit». «Tretze anys», vaig dir jo. «Massa petit», va repetir ell.

Vaig insistir una mica, i el conductor va preguntar-me si tenia família allà a Libèria. Vaig contestar-li que no. «I què hi vas a fer?» «Té una estona?», vaig preguntar-li jo. «El minibús surt d’aquí a vint-i-vuit minuts», em va especificar. «Oke». I vaig començar a explicar-li la meva història.

Em va escoltar amb atenció i al final va cedir: «Et portaré. Però hauràs d’anar al sostre del minibús, dans de porte-bagages». A l’Àfrica no és com aquí, allà, els equipatges es porten al sostre dels autocars.

El viatge va ser llarg, va durar tres dies. Les maletes anaven al centre i jo en un extrem, amb les cames penjant. Vaig acabar amb el cul que em feia mal i el front que em cremava. En tres dies, vaig tenir temps per pensar moltes coses. Una: per què havia triat Libèria. Dues: què faria quan hi arribés. Tres: com havia pogut deixar la mare, l’Alhassane, la Fatumata Binta i la Rouguiatou a casa. I quatre: «quan arribarem?».

Quan el minibús va començar a frenar, tot just es feia de dia. Algú va cridar «Monròvia», i tothom en va baixar. Després, el jove conductor es va enfilar al porte-bagages i va començar a tirar-li a cadascú la seva maleta. «Tu també has de baixar aquí», em va dir. «Oke», vaig dir jo, i vaig baixar a terra d’un salt.

IX

A Libèria, les paraules canvien molt, i encara canvia més la música de les paraules. La gent d’allà fa servir un altre idioma. Del mercat en diuen market, i a Monròvia hi ha un gran market que es diu Watazai. Em fa l’efecte que és una paraula francesa i sona Watazaaai, perquè en francès s’ha d’allargar una mica aquesta a. En anglès es diu Waterside, poble a la vora de l’aigua.

Watazai és un mercat immens, el més gran que jo hagi vist mai. Hi ha una barreja d’olors estranyes, i la gent s’hi mou portant grans càrregues, que de vegades són massa per a ells. Jo vaig començar a ajudar-los. Si veia algú que duia molta càrrega, agafava alguna bossa i la carretejava. Després, em pagaven alguna cosa. Tres lliures, o set, o quinze. I així, a poc a poc, vaig començar a guanyar una mica de diners.

Portar càrregues a tretze anys no és gens fàcil. Jo encara era petit, i les caixes que transportava eren grans. Les caixes anaven plenes de fruita, unes vegades de pinyes i altres d’alvocats. O de roba. I també n’hi havia d’altres que jo no sé què duien a dins, però em deixaven sense forces. «No puc», li deia a la gent, «aquesta caixa és més forta que jo». «D’acord, doncs buscarem una altra persona», em deien, i no em donaven ni un cèntim.

La gent de Watazai em va començar a agafar confiança, i aviat em van dir pel nom. «Ibrahima, vine a ajudar-me a dur aquest colis», o «Ibrahima, té els diners». Això del nom és molt important per a mi, demostra proximitat. Però cada nit, encara que em coneguessin, em quedava sol. Aleshores, tornava a l’estació, desplegava uns quants cartons a terra i em feia un petit llit. A Libèria, vaig aprendre a dormir al carrer.

Vaig passar així tres mesos, treballant al mercat i dormint a l’estació. Al final, vaig perdre una mica la noció del temps. Per això, el que explicaré ara no sé exactament quin dia va passar, però sé que era un cap de setmana, dissabte o diumenge.

Vaig veure un home en un garatge. Era mecànic, i duia les mans brutes. Me’l vaig quedar mirant i ell em va mirar a mi. «Ets guineà?», em va preguntar. «Sí», li vaig dir. «Doncs ja som dos». Es va girar i va continuar treballant. Van passar dos minuts. Potser tres. Va mirar-me de nou i em va preguntar: «Què has vingut a fer a Libèria?». «A buscar-me un futur». «Tens els pares aquí?». «No». «Treballes?». «Ajudo la gent a dur càrregues al mercat». «I creus que d’aquesta manera et podràs buscar un futur?». «No, però no tinc cap altra opció». Ell va tornar a callar i ens vam quedar així molta estona, jo mirant-lo i ell treballant.

«Jo també voldria tenir una feina», em vaig atrevir a dir-li. No em va contestar. Estava reparant el motor d’un camió. En acabar, va aixecar el cap i va preguntarme: «Què t’agradaria fer?». «M’agradaria ser camioner. Des de petit que m’agraden els camions pesants. Quan veig un jove que condueix un camió, sempre me’l quedo mirant». Li havia dit tot això d’una tirada, sense aturar-me. «Jo soc camioner», em va contestar, «però tu ets massa petit com perquè et pugui agafar d’aprenent. Quants anys tens?». «Tretze». «Ets massa petit». «Ho sé, però m’espavilaré i faré tot el que pugui fer». Li vaig insistir dos cops, potser tres, i al final em va dir que necessitava un temps per pensar, que m’esperés. «Oke», li vaig dir jo. I me’n vaig tornar al mercat.

X

Em vaig passar tres dies carregant caixes de fruita. Em feia mal l’espatlla. Era dimarts o dimecres, ara no ho sé. L’home que havia conegut al garatge es va passar pel mercat, però jo no el vaig veure. Jo estava transportant un paquet molt gros. Ell em seguia, però jo no me n’adonava. Quan vaig deixar el paquet a terra, ell em va cridar: «Ibrahima», i jo vaig girar el cap.

«Has dinat?», em va preguntar. «No», vaig contestar-li, i em va dur a una casa de menjars que hi havia allà a prop. Va demanar una mica d’arròs per a tots dos i vam menjar asseguts davant per davant, els dos del mateix bol. «Ibrahima, no et vull tornar a veure fent aquesta mena de feines, això és massa dur per a tu». «Ja ho sé, però no tinc cap altra opció, per això ho faig». «Si vols, pots venir amb mi: t’agafo d’aprenent».

Aquelles paraules van ser el primer contracte laboral de la meva vida.

L’home es deia Tanba Tegiano i conduïa un camió Behn. Els Behn són uns camions molt grans, i jo era massa petit per conduir-lo, però podia fer moltes altres coses. Podia posar oli, inflar les rodes i ajudar a lligar bé la càrrega. Quan la càrrega no es podia lligar, jo anava assegut al damunt. «Així es mourà menys», deia en Tanba.

Durant els sis mesos que vaig fer d’aprenent, vaig aprendre molt del tic-tac dels camions. També del de les persones. Per exemple, en Tanba no era musulmà, no llegia els versos de l’Alcorà ni feia les cinc oracions diàries. Ell jugava en un altre equip, amb els catòlics. Els catòlics tenen unes altres tàctiques, uns altres costums. En Tanba m’ho va explicar tot. I jo li vaig dir: «No pateixis, Tanba, el teu camió Behn és molt gros, i a dins hi cap molta gent».

En Tanba era un bon home, i no sé com agrair-li tot el que va fer per mi. Em va donar menjar, roba i una família. Vaig viure sis mesos a casa seva. La Tanba, la seva dona, i dos nens, un total de quatre persones, cinc si se’m comptava a mi. Ells dormien a l’habitació i jo a la sala, a sobre de la catifa.

Un dia, vaig trucar a casa.

La mare va agafar l’aparell. «Alo?». Li vaig preguntar com estava i ella em va contestar «Djantou». Aquesta paraula vol dir bé en pular. Però després li va passar el telèfon al meu germà petit, que no em va dir djantou. «Ibrahima, la mare no està bé de salut. Jo no acabo d’entendre el que li passa i estic una mica espantat. Si pots, has de tornar a casa». «Oke», vaig contestar-li, i quan vaig penjar el telèfon vaig notar-me la mà glaçada. Havia de parlar amb en Tanba.

«Tanba, la meva mare no està bé de salut, necessito el teu permís per tornar a Guinea». «Ibrahima, tot just acabes de començar a conèixer el món dels camions pesants i ja vols marxar?». «No, no és això», vaig explicar-li. «Jo em voldria quedar aquí, però he de marxar, la mare està molt malalta, l’Alhassane m’ha demanat que torni». En Tanba es va quedar un moment en silenci i em va dir: «Ho sé», però jo no vaig entendre què era el que sabia. «Si vols, tornarem a trucar», vaig insistir jo. «Parla amb la meva mare o amb l’Alhassane per entendre millor les meves raons». Ell va tornar a callar i va dir: «Ho sé».

Em va donar un sac gran, tot ple de roba. I una mica de diners. I amb els diners a la butxaca i el sac a l’esquena, me’n vaig tornar a Conakry. Un cop allà, vaig agafar directament l’autocar de Kankalabe. I des d’allà a Thiankoi, a peu.

XI

Quan vaig arribar a casa, vaig trobar la meva mare molt feble. «Et duré a l’hospital», li vaig dir. «A l’hospital? Com?», em va preguntar. «Tu tranquil·la, mare, que jo sé com». Saps com la vaig dur? Així, carregada a l’esquena, a cavallet.

De casa nostra fins a l’hospital hi ha nou kilo, potser deu. Vam fer caminant tot el camí, i cada passa era una proesa. Quan em cansava, m’inclinava i deixava la mare a terra per descansar una mica. Després, em posava de quatre grapes i li deia: «Puja». I un cop la tenia carregada, dret i endavant. El meu germà petit anava al meu costat. De tant en tant, em deia: «Ja no falta gaire». Ho va dir ben bé set cops: «No falta gaire». A la fi, vam arribar.

A l’hospital, ens vam haver d’estar tres o quatre hores a la sala d’espera. En una ocasió, un metge va sortir i ens va explicar que la mare tenia líquids retinguts al cos. «Ben bé dos litres d’aigua», va especificar. Ens va receptar uns quants medicaments i ens va dir: «Podeu marxar». «Vivim lluny d’aquí», li vaig respondre jo. Ell se’n va fer el càrrec. «Oke. La vostra mare la portaré jo amb la moto, però vosaltres haureu d’anar caminant». «Dakor», vam respondre l’Alhassane i jo.

El camí de tornada el vam fer xerrant. Xerrant i caminant. I més de pressa.

Primerament, dins el seu cos, nou mesos o més. Després, al pit, i a coll, quants anys més? Rentar-te, donar-te el menjar fins que et facis gran. Per això, els fula de Guinea tenim una dita que fa:

Encara que et carreguis la teva mare a l’esquena

i la portis caminant fins a la Meca,

no hauràs pagat ni un cèntim

del que ella ha fet per tu.

XII

Jo, per cert, hauria preferit no ser el germà gran. Potser el segon o l’últim, però no el primer. Això hauria canviat una mica les coses. Però Déu ho havia volgut així i jo no podia dir res. A casa nostra, jo vaig arribar en primera posició i en segona posició l’Alhassane.

Quan vaig tornar de Libèria, l’Alhassane encara era un nen, però començava a comprendre les coses. Em va semblar que havia crescut molt en el temps que jo havia estat a fora. Això passa moltes vegades quan ets el gran de la casa: la responsabilitat t’estira el cos. A més, tots els seus mestres deien: «Aquest nen ho entén tot de seguida».

El dia que vam portar la mare a l’hospital, ell em va preguntar: «Koto, i tu què faràs ara?». Koto, en la nostra llengua, vol dir germà gran. «Mentre la mare estigui malalta, jo em quedaré a casa, no tornaré a Libèria», li vaig contestar. L’Alhassane no va dir res, però es va posar molt content. Va somriure amb els llavis. I amb els ulls.

L’Alhassane sortia cap a l’escola molt d’hora al matí, perquè tenia un llarg camí fins a arribar-hi. Aproximadament, nou kilo. I també perquè les seves passes eren curtes. Tenia onze anys. Un dia, li vaig portar una bicicleta vella, i així podia fer el trajecte més de pressa. Quan tornava a casa, si veia que estava rentant la roba al pou, venia al meu costat i es posava a ajudar-me sense preguntar res.

Era conscient de com anaven les coses a casa, i per això mai no em demanava res. Jo m’adonava que volia alguna cosa, potser unes sabates noves, o roba bonica com la que tenien els seus amics. Però mai no demanava res, sabia que no podíem. Jo ho veia tot en els seus ulls i mirava de donar-li el que podia. Sobretot, perquè anés feliç a l’escola. El meu pare em va deixar aquest encàrrec: «Ibrahima, tu intenta fer tot el que puguis perquè l’Alhassane continuï estudiant».

Ara recordo molts cops aquesta frase.

XIII

Al final, em vaig passar dos anys a casa. Molts matins, la mare es llevava sense forces i no podia fer res més que estirar-se a l’hamaca. Aleshores, era jo qui havia de fer de mare. Anava a buscar aigua al pou i a agafar llenya. Després, treia les vaques i fregava les tasses de les meves germanes petites. Les feines de la casa sempre són si fa no fa el mateix. A la majoria de les cases, les fan les mares, però a casa nostra les feia jo.

Entre totes aquestes feines, n’hi havia una que m’agradava molt. Dur les meves germanes petites a l’esquena. Per fer-ho, s’ha de fer un nus amb una tela. Aquí no es veu gaire, però a l’Àfrica tothom coneix el nus de lligar-se els nens a l’esquena. Sembla molt complicat, però si ho fas dues vegades, a la tercera ja no et resulta gaire difícil. L’important és que la tela sigui llarga.

Jo tinc dues germanes petites, la Fatumata Binta i la Rouguiatou. Em sembla que això ja ho he dit abans. La Rouguiatou és la més petita, i s’escriu així: Rou-guia-tou. La Fatumata Binta és una mica més gran, tres o quatre anys, i també té un nom més llarg per escriure’l. Però parlant, normalment et menges Fatumata i només dius Binta.

Les meves germanes no han anat mai a l’escola, però l’últim cop que vaig parlar amb la Binta per telèfon, em va dir que volia posar-se a estudiar. Jo li vaig contestar que em semblava molt bé. «Ara t’estàs fent gran, has d’anar a l’escola i després aprendre un ofici». «Per exemple, què?», em va preguntar. «No t’agradaria cosir o brodar?». Em va contestar que sí.

Després, li va passar el telèfon a la Rouguiatou, que em va preguntar si ens tornaríem a veure algun dia. «Inshallah», li vaig contestar jo. «Ho estic esperant», i em va dir que es recorda de mi cada dia, que és un pensament que no abandona mai la seva ment. «I per què penses en mi i no en l’Alhassane?». «A aquesta pregunta no et puc contestar, koto, però em sembla que la mare i tu m’esteu amagant alguna cosa».

La Rouguiatou deu tenir ara uns onze anys. O dotze, no ho sé segur.

XIV

Vaig estar-me a Thiankoi fins als setze anys, portant a pasturar cabres i vaques i rentant la roba de les meves germanes petites. L’Alhassane també m’ajudava molt. De tant en tant, quan teníem una estona de calma, sèiem cadascun en una cadira i xerràvem. «La vida no és fàcil», deia un. «No, no és fàcil», assentia l’altre. I ens posàvem a fer projectes per al futur.

«Alhassane, tu has de continuar estudiant, tens els ulls grans, i amb ells aprendràs moltes coses». Volia dir amb això que era molt despert, però no trobava les paraules. Començava a adonar-me que les seves intencions estaven canviant.

Un dia em va dir: «Koto, jo també vull començar a ajudar-te». «Ajudar-me com?», vaig preguntar-li. «M’agradaria aprendre un ofici». «Però, quin ofici?». «No ho sé», i es va quedar en silenci, pensatiu, sense saber què dir. «Mecànic de motos, per exemple», va dir a la fi. «No, Alhassane, tu encara ets petit, no tens ni catorze anys, has de continuar estudiant». «Oke», es va resignar.

No s’atrevia a dir-me que no, però les seves intencions ja havien canviat définitivement. No volia continuar a l’escola i estava disposat a fer qualsevol cosa. Un dia vaig proposar-li: «Alhassane, anem a passejar». I em vaig posar a explicar-li la meva vida. Com vaig viure a Conakry dels cinc als tretze anys, a la parada de sabates del pare, a la vora del camí. I després els sis mesos a Libèria, al camió d’en Tanba. Tot el que t’he explicat fins ara.

«Tot això ja ho sabia», em va dir ell.

Un temps després, la meva mare va començar a recuperar les forces, i això va canviar el meu lloc a casa. Una nit, em vaig acostar a ella i li vaig dir: «Perdona, mare». «Digues, què vols?», em va contestar ella. «M’ho he pensat una mica i em sembla que me’n torno un altre cop a Conakry, vull veure com estan les coses per allà». La mare es va quedar en silenci, amb el cap cot. «Sí, mare, vull anar a guanyar una mica de diners a Conakry; si no, l’Alhassane deixarà l’escola». Quan vaig dir això, la mare es va posar a plorar i em va fer un petó al costat de l’orella.

L’endemà mateix, vaig sortir cap a Conakry.

XV

Nzerekore és una regió de Guinea que queda aproximadament a mil tres-cents kilo de Conakry. Hi vaig passar tres o quatre anys, fent d’aprenent d’un camioner. Una setmana anàvem de Conakry a Nzerekore i la setmana següent de Nzerekore a Conakry. Aquell home va fer molt per mi, em va ensenyar l’ofici.

Recordo una nit que anàvem cap a Banankoro, muntanya amunt. El camió anava molt carregat i patia. Jo me n’adonava, però anava callat, intentava ajudar una mica el camió. De cop i volta, vam sentir un gran estrèpit. El patró em va dir que baixés i mirés d’on venia aquell soroll. Jo vaig saltar a fora. «Posa la primera i avança a poc a poc», li vaig dir. Ell ho va fer. Però el soroll hi va tornar: ta-ta-ta-ta. «Ve de sota de la transmissió», li vaig dir, i ell em va contestar: «Le roulement. Le roulement est gâté».

Vam apartar el camió a un costat i ens vam posar enmig del camí per veure si passava algú. Però l’únic que passava allà era el temps. A la fi, cap a la mitjanit, va venir una moto i la vam parar. El patró va anar fins a Banankoro a buscar un rodament nou, i jo em vaig quedar a la cuneta vigilant el camió.

El patró va trigar dos dies a tornar.

Ara ja sé distingir quan el problema és al motor i quan a la transmissió. Conec bé la veu dels motors i els seus canvis de to. Però si el problema és elèctric, aleshores no sé què fer. De conduir, sí que en sé una mica, i de vegades el patró em deixava. No gaire tros, quan el camió anava buit i no venien revolts. «Ibrahima, porta’m el bidó», em deia, i jo li passava un bidó de deu litres que dúiem. Ell el col·locava al seient del conductor i em deia: «Vine». I jo seia a sobre d’aquell bidó amb les mans al volant.

Així vaig aprendre a conduir.