Читать книгу: «Els valencians, poble d'Europa», страница 4
Per últim, cara al futur, crec que el valencianisme de diàleg no hauria d’apostar per la ruptura amb l’Estat sinó per la inserció de la reivindicació valencianista en estructures polítiques plurals i respectuoses amb la personalitat de cada poble, adreçant els esforços a reinterpretar i modificar, si s’escau, l’Estat espanyol i la Unió Europea.
Fa uns anys, a poc de començar el nou segle, la Unió Europea va intentar aprovar un projecte de Constitució i va habilitar un procés participatiu –la Convenció– en el qual les entitats cíviques, socials i polítiques de qualsevol Estat membre podien aportar les seues propostes i els seus suggeriments. En el cas valencià, només aportaren el seu parer el Govern valencià i l’entitat cívica Unió Democràtica del Poble Valencià. Vull fer al·lusió ací a un fragment de la part preliminar del text que redactà esta entitat,29 perquè crec que s’adiu molt bé a la idea que vull transmetre ara:
[…] s’ha de tindre present que els valencians hem participat al llarg dels segles en estructures polítiques caracteritzades pel seu esperit plural. Primer, des de 1239, data en què es constituïx el Regne de València, participant com a Regne amb institucions pròpies dins de la Corona d’Aragó; posteriorment, mantenint la nostra condició fins i tot amb la unificació de les corones hispàniques durant la monarquia dels Àustries. Però des de començaments del XVIII, amb la irrupció de la dinastia dels Borbons, després del conflicte successori per la Corona espanyola i a conseqüència directa del Decret de Nova Planta, les nostres institucions d’autogovern desaparegueren, fou prohibit l’ús de la nostra llengua i tot el nostre Dret civil propi fou substituït pel de Castella […]
Des d’esta experiència històrica, els valencians tenim una especial sensibilitat envers les institucions polítiques que presenten fórmules flexibles d’articulació dels diferents espais territorials, ja que, per a nosaltres són una garantia de respecte a la diferència de cada poble, i alhora, asseguren l’obertura i la interdependència entre les diferents comunitats humanes mitjançant instruments democràtics de participació.
Els fragments reproduïts s’inserixen plenament en la tradició del valencianisme de diàleg que sempre ha apostat per estes estructures policèntriques que tant s’adiuen a la nostra història. La Declaració Valencianista de 1918 reconeixia «la compatibilitat de l’Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica» (base tercera). Així mateix, en la base huitena habilitava la possibilitat de «mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho estima convenient, conservant íntegra la seua personalitat».
Anys després, Joaquim Reig reivindicava l’articulació del País Valencià en diferents espais territorials en Concepte doctrinal de valencianisme:
El valencianisme propugna la formació de comunitats lliures cada volta majors. Refeta la unitat del País Valencià, aspira a la integració d’una sincera Confederació amb Catalunya i Mallorca, sense minva, ans per a estímul i consagració de la personalitat valenciana; en marxa eixa comunitat, vol possibilitar l’Imperi occità –Imperi, però no en el vell sentit de la paraula– establint contacte amb totes les terres d’Oc. Per este costat s’atenem al ritme cívic i cultural i quan pensem en l’econòmic, escoltem ademés [sic] les veus de la geografia i de la història, pensem en la Gran Ibèria que comprenga tots els pobles hispànics, com fa segles pressentia Camoens. […] És esta trajectòria doctrinal la que noblement ens inquieta i agullona quan algú ens parla dels Estats Units d’Europa.
Bona part dels noms més significatius del valencianisme –com Antoni Senent, Nicolau Primitiu, Martí Domínguez o Vicent Ventura–han apostat sovint per una integració en espais com Occitània, Ibèria o Europa. Cal recordar també el Missatge per a una Europa Unida subscrit el 10 de gener de 1931 i impulsat per notables valencianistes com Romà Perpinyà, Ignasi Villalonga o Joaquim Reig.30
També trobem moltes reflexions contemporànies que s’inscriuen en esta línia. Voldria subratllar, per exemple, la reflexió del professor de la Universitat d’Alacant, José María Tortosa, que en la seua obra Política lingüística y lenguas minoritarias proposa conjuminar la realitat plurilingüe de l’Estat espanyol amb una voluntat inequívoca de convivència.31 Una altra reflexió ben interessant per a superar l’estatalisme i la noció de sobirania que li és inherent és la que formula el professor August Monzon en el seu article «Liberalisme, comunitarisme, personalisme».32
Per a finalitzar este article, i aportar idees cara al futur, vull reproduir un fragment de l’excel·lent treball del professor Joan Alfred Martínez Seguí titulat Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme amb el qual em trobe plenament identificat. En la part final d’este estudi l’autor esbossa una estratègia basada en els punts següents:
– Deixar arrere els plantejaments nacionals del fusterianisme clàssic de caràcter pancatalanista, ja depurats en gran mesura pel valencianisme sociopolític gràcies a l’aportació de Joan Francesc Mira i de les terceres vies, i heretar del discurs fusterià, amb una nova perspectiva policèntrica o federalista, sobretot l’esperit democratitzador en clau moderna i la defensa de la unitat lingüística, cultural, d’espai de comunicació i d’interessos socioeconòmics entre els diferents territoris de parla valenciana-catalana a l’eix mediterrani.
– Un valencianisme dialògic, que parteix de la contribució de les terceres vies, hauria d’afirmar el poble valencià com a subjecte sociopolític bàsic de l’acció política i de la identitat pròpia. I, a més, des de paràmetres federalistes, hauria de bregar per assolir l’absorció transformadora del model dominant d’estatutisme formal. Així, s’hauria d’acceptar la unió del patriotisme valencià amb un «patriotisme constitucional», entés, no com a «gàbia de ferro jurídica» en mans dels poders centrals de l’Estat en contra dels nacionalismes perifèrics, sinó com a marc institucional flexible que permeta al poble valencià una inserció federal dins d’Espanya i d’Europa.
– Tot l’anterior hauria de servir per a erosionar i, en últim terme, transformar, tant com es puga, el regionalisme hegemònic en ver «patriotisme valencià». És a dir, més en concret, hauria de servir per a contrarestar i laminar al màxim la influència del blaverisme anticatalanista a manera de versió del nacionalisme espanyolista a València, escindint-lo de l’autonomisme estatutista estricte que li dóna legitimitat i desemmascarant clarament la seua autèntica essència antivalencianista i uniformitzadora en clau castellana.33
Quan estic enllestint estes línies (abril del 2018) s’han precipitat els esdeveniments a Catalunya. Algunes de les previsions més negatives que apuntava l’any 2013 en el meu article «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valencià»34 ja s’han desfermat. Ignore si es podrà restaurar la cordura i la negociació entre el Govern espanyol i el Govern català o si empitjorarà encara més la situació. En qualsevol cas, la urgència de replantejar l’estructura territorial de l’Estat espanyol està damunt la taula. El Govern valencià ja s’ha afanyat a reivindicar la necessitat d’avançar en una línia federalitzant35 i el consens social davant de determinades qüestions com el sistema de finançament o el corredor mediterrani semblen adquirir cada vegada més pes. La necessitat d’aprofundir en la línia d’un valencianisme de diàleg pot reportar nous consensos que permeten reforçar el nostre autogovern.
1 August Monzon, «Valencianisme dialògic i canvi generacional», a Manuel Lanusse, Joan A. Martínez, August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2010, 2a edició, pp. 429-434. En este article l’autor reflexiona a partir d’un altre treball seu elaborat en l’any 1989, «Societat valenciana i qüestió nacional: a propòsit de De impura natione» (Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 8, 1988-1989, pp. 409-423), estudi que, al meu parer, és el més rigorós que s’ha fet sobre el llibre de Damià Mollà i Eduard Mira.
2 Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione. El valencianisme, un joc de poder, Tres i Quatre, València, 1986.
3 Manuel Sanchis Guarner, Per a una caracterització valenciana, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1972. August Monzon també cita com a precedents El valencianisme polític de Cucó, El País Valencià i els altres, d’Emili Gómez Nadal, La via valenciana d’Ernest Lluch, El nacionalisme agrarista valencià de Vicent Franch, Revisió al conflicte valencià, de Xavier Marí o Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira.
4 Las Provincias, 20-11-1899, p. 1.
5 No disposem de molta informació respecte a estes emissions de segells valencianistes. Existix un catàleg filatèlic S. Nathan, Spanish separatists stamps, Spanish Philatelic Society, 1976, que arreplega les diferents emissions fetes al·lusives a la personalitat de diferents pobles de l’Estat espanyol (Catalunya, València, Aragó, Mallorca, Galícia, el País Basc i Navarra). Les primeres emissions es feren a Catalunya en 1898, de la mà de la Unió Catalanista. D’acord amb el catàleg citat, després de Catalunya, el major nombre de segells emesos foren els valencians.
6 Els comentaris de les bases es publicaren en La Correspondencia de Valencia entre el 16 de novembre i el 7 de desembre de 1918. Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga, Josep García Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor foren els autors dels textos. La Declaració Valencianista es va reproduir també en els diaris alacantins La Región (16-11-1918) i Diario de Alicante (18-11-1918). L’any 1919, amb el títol El pensament valencianiste. Declaració oficial i comentaris, la Unió Valencianista Regional (UVR) editava un opuscle de 36 pàgines que reproduïa les bases i els comentaris.
7 La Declaració Valencianista proclamava la singularitat del poble valencià com a subjecte polític (Estat valencià) i la voluntat de transformar Espanya per a facilitar la convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica.
8 La Unió Valencianista, encara que amb un perfil polític moderat, tenia un caràcter interclassista. Així, per exemple, Francesc Soto, que durant la República seria regidor de l’Ajuntament de València per l’Agrupació Valencianista Republicana, justificava la militància en la Unió en articles com ara «Socialismo y valencianismo» (La Correspondencia de Valencia, 20-8-1918): «Dentro de la UV o simpatizando “desde fuera” con sus principios, existe un grupo nacionalista y democrático que abarca desde el republicanismo conservador hasta las amplias y redentoras doctrinas de Marx. Este grupo sustenta la opinión de que el nacionalismo no es incompatible con la República –federal, se entiende–, ni con el socialismo que, según sus definidores en España, no es ni puede ser unitario. Nuestra situación en un campo donde coinciden elementos de derecha está justificada. Aspiramos, todos, y ante todo, a reivindicar los derechos de nuestra nacionalidad, a recabar una autonomía tan amplia como sea posible dentro de la Confederación Ibérica, y mientras no consigamos esto, es tonto perder el tiempo discutiendo.»
9 El 8 de gener de 1918 el president demòcrata Thomas Woodrow Wilson presentà al Congrés dels EUA els seus 14 punts, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava el respecte a les minories, la creació d’una lliga de nacions i el dret de les nacionalitats oprimides per l’Imperi Austrohongarés i l’Imperi Otomà a constituir-se en estats independents. Tots estos punts serviren per a establir el Tractat de Versalles de 1919, que va suposar la fi de la Primera Guerra Mundial.
10 «Valencianismo», La Correspondencia de Valencia, 14-9-1918, p. 1.
11 «Al País Valencià: Davant el fet que la Derecha Regional Valenciana haja expressat d’una manera indubtable la seua adhesió més completa a la trajectòria evidentment feixista i unitarista que escau de l’actuació del senyor Gil Robles en l’acte a celebrar hui dumenge [sic] a l’Escorial, les entitats valencianistes que subscriuen, incloses les diverses significacions d’esquerra, centre i dreta, però substancialment defensores de la llibertat del País Valencià, es troben en el cas de tindre que posar de manifest davant l’opinió valenciana la indignació que este fet els produix i expressar ensems la seua repulsa més ferma a este nucli de valencians que oblida la característica liberal del nostre poble i ve a posar servilment als peus de l’Espanya absorbent i centralista de Felip V la nostra invicta Senyera valenciana, expressió genuïna de llibertat i democràcia. València, abril de 1934.- Per l’Agrupació Valencianista Republicana, Enric Bastit.- Per el [sic] Centre d’Actuació Valencianista, Antoni Bru.- Per Acció Nacionalista Valenciana, Antoni Senent.» (El Camí, 112, 5-5-1934, p. 5).
12 Acció Nacionalista Valenciana havia patrocinat un dels premis dels Jocs Florals de Xàtiva que organitzava el Centre Valencianista d’aquella ciutat per al millor treball sobre «Nacionalisme valencià i catolicisme». El lema fou canviat pels organitzadors, que suprimiren la referència al catolicisme. En disconformitat amb la censura patida, ANV decidí no prendre part en els actes de la II Diada Valencianista organitzada pel citat Centre. El canvi del lema proposat per ANV no fou degut a un oblit, sinó que es va fer de manera deliberada pels membres del Centre de Xàtiva perquè consideraven «un error mesclar la política amb els sentiments religiosos» i pretenien que ANV es deslligara «de tot confessionalisme». Vegeu Agustí Colomer, Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-1936), Denes, Paiporta, 2007, pp. 35-36.
13 Miquel Nadal i Benito Sanz, Tradició i modernitat en el valencianisme, Eliseu Climent, València, 1996, pp. 28-29.
14 Joaquim Reig, Concepte doctrinal de valencianisme, Quaderns d’orientació valencianista, 1932.
15 En el penúltim número d’El Camí, Reig escriu un article amb un significatiu títol «Antiextremisme», que descriu amb encert el clima viscut l’estiu del 1934: «A l’Europa modèlica es vol el laïcisme com a suport de la tolerància; a Espanya, per a consagrar millor l’atàvica intolerància; allà es defensa l’escola pública per a què siga l’escola de tots, propugnant el respecte més escrupolós a totes les creences; ací es vol per a negar el dret de la majoria; l’antifeixisme allà representa la condemna de totes les dictadures; a Espanya és el pretext per a instaurar un règim de violència» (El Camí, 132, 22-9-1934, p. 1).
16 Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes, Tres i Quatre, València, 1988.
17 Una enumeració detallada d’estos treballs la podeu consultar en l’article d’August Monzón, «Valencianisme dialògic i canvi generacional», op. cit., p. 431. Atesa la data de tancament del citat treball (octubre del 2008) seria oportú fer-ne una actualització de la darrera dècada.
18 La definició lingüística de valencià del DNV és la següent: «Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català.» La definició de català és exactament igual a la inversa.
19 Els quatre enfrontaments més significatius entre el Govern valencià del Partit Popular i l’AVL foren els següents: el 22 de desembre del 2004, el conseller Alejandro Font de Mora, delegat pel Govern valencià, es presentà en el Ple de l’AVL per a impedir l’aprovació d’un dictamen que reconeixia la unitat de la llengua i instar la suspensió del Ple. A pesar d’estes pressions, dos mesos més tard, el 9 de febrer del 2005, el Ple de l’AVL aprovà el Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià amb una redacció pràcticament idèntica a la versió anterior. El segon enfrontament va tindre lloc el 14 de desembre del 2012, quan el Govern valencià anuncià la presentació d’un projecte de Llei que reduïa el nombre d’acadèmics de 21 a 11, obligava a elegir-los de nou i perllongava quinze anys més la tutela política en la designació dels membres de la institució per les Corts Valencianes. L’AVL es pronuncià en contra del projecte de Llei que, finalment, no es va poder aprovar perquè el PP no tenia el quòrum necessari de 3/5 parts per a modificar la Llei de Creació de l’AVL. El tercer punt de fricció va tindre lloc amb l’aprovació del Diccionari normatiu valencià el 31 de gener del 2014: l’executiu es mostrà disconforme amb les definicions dels termes valencià i català perquè reconeixien la unitat de la llengua. Malgrat les pressions del Govern, la institució es mantingué ferma i publicà on line el DNV el 4 de febrer. Per últim, el quart gran enfrontament amb el Govern popular fou a les acaballes de la VIII legislatura quan s’aprovà la Llei 6/2015, de 2 d’abril, de Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d’Identitat del Poble Valencià, que desautoritzava l’AVL en atribuir competències en matèria de docència del valencià a entitats secessionistes com Lo Rat Penat o la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Esta Llei fou derogada amb el canvi de govern (Llei 1/2016, de 26 de gener).
20 Podeu consultar els informes emesos per la institució en la pàgina web de l’AVL (<http://www.avl.gva.es>) en l’apartat «Acords», subapartat «Informes a projectes legislatius i reglamentaris».
21 Encara que no revestix la forma d’una disposició normativa de caràcter general, la publicació en novembre del 2016 dels Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana aprovats per la Direcció General de Política Lingüística resultà polèmica ja que en determinats casos no atenien les recomanacions de l’AVL. La segona edició dels Criteris, apareguda en abril del 2017, corregí parcialment el text i suprimí alguns dels punts de divergència amb l’AVL tal com consta en la introducció: «D’acord amb l’informe emés per l’AVL en data 13 de setembre de 2016, s’han revisat algunes solucions a fi d’adequar-les a les seues recomanacions», Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana, 2a ed., Generalitat Valenciana, abril 2017. A diferència dels criteris de llenguatge administratiu que fa servir el Govern valencià, el Llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació aprovat pel Consell Rector de la CVMC el 7 setembre del 2017 sí que seguix les propostes de l’AVL pel que fa a l’estàndard oral.
22 Fora de l’àmbit del Consell s’han pogut dur a terme col·laboracions molt interessants per a la difusió del valencià entre l’AVL i institucions com ara la Presidència de les Corts Valencianes (elaboració dels mapes comarcals), o l’Ajuntament de València, amb la redacció d’un vocabulari de l’alimentació arran de la designació de València com a capital mundial de l’alimentació (2017). També és molt fluïda la cooperació amb molts altres ajuntaments de la Comunitat Valenciana amb els quals s’han signat convenis bilaterals (Alcoi, Alzira, Borriana, Dénia, Elx, Gandia, Vila-real i Vinaròs).
23 En els estatuts del congrés constituent del BNV figurava a l’art. 2. A hores d’ara apareix a l’article 3a.
24 Amadeu Mezquida, El valencianisme enfront d’Espanya. Una anàlisi estratègica, col·lecció Demos 8, Fundació Nexe/Riurau Editors, València/Barcelona, 2015.
25 Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura, Tres i Quatre, València, 1984, pp. 171-172.
26 A més de la seua gestió al front de la Conselleria d’Hisenda, que acredita el seu perfil valencianista, podeu llegir alguna de les seus reflexions com ara «Algunes claus per a superar la invisibilitat dels valencians», a Manuel Lanusse, Joan A. Martínez, August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, op. cit., pp. 453-466.
27 La presència en el Congrés dels Diputats, com a tercera força estatal (67 diputats), del Grup Confederal de Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea, esdevé tota una novetat en la història política espanyola contemporània atés els pronunciaments inequívocs d’este grup parlamentari a favor de l’Espanya plural. A nivell valencià, Podemos ha mostrat sensibilitat cap a la llengua en la seua activitat parlamentària i a nivell municipal. Entre les actituds simbòliques remarcables, cal consignar la del regidor d’Oriola, Karlos Ballester, que defensà el valencià amb la primera al·locució que es feia en esta llengua en un Ple de la ciutat d’Oriola.
28 Els dirigents autonòmics del Partit Popular sovint volen fer servir la personalitat diferenciada en un sentit unívoc per a oposar-la a la catalana. Evidentment, la personalitat valenciana té un perfil propi i diferent a la dels catalans, però això no pot servir d’excusa per a qüestionar evidències com la unitat de la llengua, tal com va pretendre el Partit Popular a través de la Llei de Senyes d’Identitat. En este sentit, els anticatalanistes fan una interpretació errònia del terme llengua pròpia que arreplega l’Estatut d’Autonomia, assimilant-lo al de llengua exclusiva, per a impossibilitar compartir la llengua amb la resta de territoris on es parla.
29 El text presentat per la Unió Democràtica del Poble Valencià a la Convenció Europea duia per títol «Proposta valenciana sobre el futur de la Unió Europea». La Convenció acceptà el document i l’exposà a la seua pàgina web el 12 de maig del 2003. La presentació pública del document es féu en roda de premsa a l’Hotel Inglés el 17 de juny del 2003, dia en el qual la Convenció Europea lliurà al Consell Europeu de Caps d’Estat i de Govern a Tessalònica l’avantprojecte de Tractat Constitucional per a la Unió Europea. La UDPV convidà diferents entitats i personalitats valencianes a adherir-se: Joaquim Maldonado Almenar ho va fer a títol individual. Les entitats que se sumaren a la proposta i els signants del document foren: el Consell Valencià del Moviment Europeu (Martín Quirós), Valencians pel Canvi (Ramon Lapiedra), L’Empresarial (Miquel Portal), l’Institut d’Economia i Empres Ignasi Villalonga (Eliseu Climent), la Fundació per al desenvolupament de l’Horta Sud (Vicent Comes), Intersindical Valenciana (Vicent Esteve), la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià (Emili Casanova), la Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana (Luis Valero), l’associació Tirant lo Blanch (Nathalie Torres), la Federació d’Escoltisme Valencià (Salvador Palomares), la Societat Coral el Micalet (Tonetxo Pardiñas) i el Sindicat de Metges d’Assistència Pública (Juan Benedito).
30 El 4 de febrer del 2005, la Unió Democràtica del Poble Valencià organitzà un sopar públic per a recolzar el sí en el referèndum de la Constitució Europea i subscriure el document «Sí a Europa. Manifest amb motiu del referèndum de ratificació del Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa», en el qual s’invocava el Missatge per a una Europa Unida que trenta-cinc personalitats valencianes havien remés el 10 de gener de 1931 al Ministre d’Estat espanyol del govern d’Alfons XIII. Posteriorment, el 16 de maig del 2006, el professor Josep Vicent Boira pronuncià una conferència amb motiu del LXXV aniversari del Missatge per una Europa Unida, organitzada pel Consell Valencià del Moviment Europeu, UDPV i l’Ateneu Mercantil en la seu d’esta entitat.
31 El professor Tortosa descriu quatre models possibles de política lingüística jugant amb els valors homogeneïtat/heterogeneïtat lingüística, per una banda, i fragmentació/unificació social, per l’altra. Els models resultants són quatre: «Baix Imperi» (homogeneïtat lingüística i fragmentació social), «Món feliç» (homogeneïtat lingüística-unificació social), «Babel» (heterogeneïtat lingüística-fragmentació social) i «Pentecostés» (heterogeneïtat lingüística-unificació social). Aquest darrer model pentecostal és el que propugna l’autor per a Espanya. José María Tortosa, Política lingüística i lenguas minoritarias. De Babel a Pentecostés, Tecnos, Madrid, 1982.
32 August Monzon, «Liberalisme, comunitarisme, personalisme», a Agustí Colomer i August Monzon (eds.), Emmanuel Mounier i la tradició personalista, PUV, València, 2001, pp. 63-70.
33 Joan Alfred Martínez Seguí, Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme, col·lecció Àgora 1, Fundació Nexe/Riurau Editors, València/Barcelona, 2015, pp. 44-45.
34 Agustí Colomer, «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valencià», La independència. Qüestions de vida cristiana, núm. 247, PAMSA/ Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2013, pp. 113-123. El monogràfic de la revista s’exhaurí i al cap d’uns mesos es publicà en forma de llibre: DD.AA., La independència, PAMSA, Barcelona, 2014.
35 Vegeu el document Acord del Consell sobre la Reforma Constitucional, Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, febrer 2018.
