Читать книгу: «Quaranta anys perduts», страница 2

III

A ca l’Hermínia estaven subscrits a un diari. A un diari català. I l’Hermínia el llegia i després m’explicava el que havia llegit.

—¿Saps que al Romea fan una obra que se’n diu Montmartre? La fa la Maria Vila. ¿No t’agradaria anar-la a veure? Diu que és una comèdia que passa a París, en un barri com una mena de Paral·lel. Però tu i jo som massa joves per anar-la a veure.

—¿Que et penses que no l’entendríem? —vaig fer jo.

—Entendre-la rai —va fer ella—, però a casa meva no m’hi deixaran anar. Com no volen que vagi al Novetats, que hi fan Màrius, que també és una comèdia francesa i ja sé què hi passa: total res. Un xicot que embolica una noia i han de tenir una criatura, però el xicot no s’hi vol casar i guilla deixant-la plantada; és a dir, em penso que deu anar d’aquesta manera.

—¿I no s’hi casa al final? —vaig preguntar decebuda.

—Doncs no ho sé ben bé. ¿No veus que no volen que la vagi a veure?

—¿I si hi anéssim d’amagat? —vaig suggerir-li.

—Sí, però ¿quan? Ja saps que els diumenges no podem sortir soles i els altres dies hem de treballar.

—És veritat —vaig fer descoratjada—. És un fàstic no poder fer mai el que ens ve de gust. I sempre ens porten al mateix lloc, les teves germanes; al Maricel Parc, que encara que en diguin «el millor parc d’Europa», a mi ja em té tipa.

—¿Saps que el Club Femení d’Esports ha enviat una adhesió a l’Avi? —va fer ella saltant d’una cosa a l’altra—. «Aquest Club Femení d’Esports saluda en vós amb tot respecte l’alliberador de la pàtria, etcètera, etcètera, etcètera, i us envia la seva adhesió incondicional junt amb l’acatament al govern de la República Catalana. Visqueu molts anys per la glòria de Catalunya».

—¿T’ho has après de memòria?

—I l’himne.

—¿Quin himne?

—Un himne nacional, ja veus, que es diu el Cant del poble i l’ha escrit en Sagarra.

—¿I com fa?

—Doncs mira, d’aquesta manera:

Glòria, catalans, cantem, que es senti l’ànima. Tots amb una sola veu: ¡visca la pàtria!

La nostra terra és redimida, el gran moment és arribat. Lluny els ultratges, lluny la mentida, ¡ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel, falç i ginesta, vola sobre els fronts l’estel de la senyera.

Tenim les venes per estimar-la i en la tempesta del combat tenim els braços per defensar-la ¡ningú ens prendrà la nostra llibertat!

—I la tornada, ¿com fa? —vaig preguntar jo.

—No ho sé —va dir l’Hermínia—, però ja et pots pensar que aviat la sentirem pertot arreu. Però de la lletra, ¿què me’n dius? ¿T’ha agradat?

—Sí —vaig fer—. ¿És bonic tot això, oi?

A ca l’Hermínia estaven més ben informats que a casa meva. Nosaltres no estàvem subscrits a cap diari, si bé de vegades el pare llegia el que li deixava algun veí. N’hi havia un, el del segon pis, que estava abonat al Diluvio. Aquell vespre, el pare, després d’haver llegit el Diluvio que algun veí li havia deixat, va fer un comentari:

—Això de l’arribada dels tres ministres federals resulta que ho ha canviat tot.

—Ah —va fer el meu germà Pere—, ¿i per què?

—Doncs perquè diu que «després de les deliberacions al Palau de la Generalitat, els ministres del govern de Madrid, el govern de Catalunya i les autoritats de Barcelona han redactat una nota definint la provisionalitat de la situació política a Catalunya».

—I això, ¿què vol dir? —va preguntar en Pere.

—Doncs mira, que ens han escamotejat la República Catalana.

—¿I això ens perjudicarà? —inquirí en Pere encara.

—No ho sé —va fer el pare—. Tot són parers. Al taller hi havia discussions aquest dematí. És la política.

—¿I la política, pare, què és?

—Una merda.

L’Esperança, la mare i jo ens miràvem com dient-nos: «Això de la política és cosa d’homes».

L’endemà ho vaig explicar a l’Hermínia; ella ja ho sabia. A casa seva també havien fet comentaris de sobretaula, però el seu pare diu que no havia dit que la política fos una merda. Potser ho pensava però no ho havia dit. El seu germà fins i tot havia dit que ja estava bé allò que havien manegat els ministres i l’Avi i que les coses ja anirien venint pels seus propis passos; que ja era molt el que els catalans havíem obtingut.

A mi el germà de l’Hermínia m’agradava. No era ni maco ni lleig i no sé per què m’agradava, però resulta que m’agradava. Ell, però, ni em mirava. No crec que m’hagués mirat mai. Com a dona vull dir, és clar. Jo era una criatura esprimatxada, ensorrada de pit, poc atractiva, vestida de nena. Sense cap gràcia ni cap coqueteria. Quan, d’amagat dels de casa, em pintava, encara devia resultar pitjor. M’havia comprat un llapis de llavis de color de foc i així que sortia de la porteria i arribava a la cantonada, em treia el mirallet del portamonedes i, apa, a pintar-se els llavis. A més, me n’untava un dit que em fregava per les galtes per enrojolar-me-les. De vegades, quan tornava a casa, per més que abans d’entrar m’eixugués la cara i els llavis amb el mocador de mocar, la mare em mirava i m’assegurava molt seriosament que semblava una mona, i afegia que «tot allò» ho acabaria qualsevol dia amb un parell de bufetades ben fortes i ben donades i que aleshores sí que em quedarien vermelles les galtes. I ben vermelles. Tan vermelles que assegurava que em farien coïssor i tot.

Em semblava una injustícia que la meva mare em digués això i encara més que ho fes. I la creia molt capaç de fer-ho i fins li tenia por. Tampoc no em deixava portar sabates de taló alt. ¡Tant com a mi m’agradaven les sabates de taló alt! L’Esperança en portava. I l’Hermínia un dia va comparèixer amb unes sabates de talons, si no alts del tot, bastant més alts que no pas els meus. Aquell dia vaig tenir molta ràbia. Li vaig demanar que me les deixés emprovar i, tot i que m’eren petites i em feien mal i no hauria pogut caminar-hi ni quatre passes, hauria estat capaç de sortir-hi al carrer i aguantar-me el mal que em feien per poder-les lluir. Si hagués tingut diners me n’hauria comprat unes, però la miserable setmanada que cobràvem calia entregar-la tota sencera a la mare i ella la distribuïa per comprar-me allò que deia que em feia falta, quan a ella li semblava bé i a gust seu, no pas meu. L’Esperança, de vegades, em deixava algun vestit, perquè ella en tenia més que no pas jo; però els vestits de l’Esperança no m’acabaven d’escaure. Estava un bon xic més grassa que no pas jo i em venien balders. Jo no els omplia ni del davant ni del darrere i em feien unes arrugues que encara posaven més al descobert el que em mancava.

—Menja més —deia la mare—. Menja i t’engreixaràs, que sembles una arengada.

Ja sabia que no valia res. Ja m’havia mirat al mirall prou vegades per reconèixer-ho. No era gens d’estranyar que el germà de l’Hermínia no me’n fes cap mena de cas. És clar, ell tenia vint anys. Aviat el vestirien de soldat i no es podia pas entretenir mirant-se aquella criatura escanyolida i lletja que era jo. Els diumenges diu que se n’anava a ballar a la Bohèmia i sempre acompanyava unes noies més grans que no pas ell; m’inspiraven una antipatia que no les podia sofrir ni veure. I era un bon xicot, el germà de l’Hermínia; però, és clar, ja era un home i podia fer el que li donava la gana i, a casa seva, ningú no es ficava amb ell. ¡Quina sort, ser un home i poder fer el que et dóna la gana! Ves per què no hauria pogut sortir un xicot, jo... De vegades, quan ho deia a l’Hermínia, em preguntava estranyada:

—¿De debò t’hauria agradat ser un xicot? ¿Haver-te d’afaitar cada dematí i haver de fer el servei militar i totes aquestes coses que han de fer els homes?

És clar, jo tot això no ho havia pensat. Només havia sospesat els avantatges però no els inconvenients. Potser sí que resultava que tenia raó l’Hermínia. En tenia sovint. I era més eixerida que no pas jo, perquè m’explicava moltes coses que jo no sabia.

Un dia va dir-me rient:

—¿No saps, la Paula?

La Paula era una veïna nostra, de la nostra mateixa edat, amb qui érem amigues.

—Bé, doncs ara resulta que no es diu Paula, sinó Pau; Pau, així tal com sona; però no pas Pau com es diu Pau un home que es digui Pau, sinó Pau com una dona que es digui Pau.

Jo no ho entenia.

—T’ho explicaré: va haver de treure la partida de naixement perquè la necessita no sé per què, i s’ha trobat que no hi diu «Paula» sinó «Paz»; i Paz en català és Pau, ¿oi? Doncs com que ella és catalana bé caldrà que li diguin el nom en català. Resulta que el seu pare, que és lliurepensador, havia posat a les seves filles Paz, Fe, Alegría i Libertad, però es va trobar després que quan la cridaven Pau tothom es pensava que sortiria un xicot i no una noia i per això van acabar cridant-la Paula.

—I el dia que es casi, ¿el seu marit com li dirà? —vaig preguntar jo.

L’Hermínia em va mirar, em va fer l’ullet i em va respondre amb murrieria:

—Li dirà «vida meva».

I jo em vaig sufocar com si m’hagués dit un gran disbarat. I ella vinga riure.

L’Hermínia em deixava llibres per llegir. Me’n va deixar un que es titulava Laura a la ciutat dels sants, que acabava de sortir i havia tingut èxit. A mi em feia gràcia que la protagonista es digués com jo, Laura, i el llibre, saltant-me’n alguns fulls de tant en tant, me’l vaig empassar molt de pressa, per bé que no l’acabava d’entendre del tot. És a dir, no vaig comprendre per què la protagonista se’n va de l’home que li agrada tot deixant el marit que no estima i es fica en un convent. No, no; jo hauria deixat el marit i me n’hauria anat amb l’altre, que a més resulta que també se l’estimava a ella.

L’acció transcorria en una petita ciutat prop de Barcelona, que se’n deia Comarquinal. Vaig preguntar a l’Hermínia cap a on queia aquell poble.

—El nom no és el de debò, dona. L’autor diu que no ha gosat anomenar el poble pel seu nom de debò i n’ha dit Comarquinal, com n’hauria pogut dir un altre nom, però tothom diu que tot això va passar a Vic, ¿comprens?

Així, Vic resultava que era «la ciutat dels sants». ¿I per què? No vaig gosar fer més preguntes a l’Hermínia perquè al final acabaria tenint-me per una bleda. Però la tafaneria no em deixava tranquil·la i vaig acabar preguntant-ho al pare:

—¿Per què de Vic en diuen «la ciutat dels sants», pare?

—Perquè és una fàbrica de capellans —em va contestar.

No ho vaig entendre i vaig tornar a preguntar-li:

—Aleshores, ¿això vol dir que els capellans són uns sants?

—No, tot al contrari —va contestar-me el pare.

Aleshores encara ho vaig entendre menys. Hi havia moltes coses que no entenia. Algunes tractava de voler-les entendre perquè em burxava la tafaneria de tal manera que no em quedava tranquil·la fins que havia aconseguit aclarir-les i si no ho podia aconseguir, en patia. Algunes me les imaginava distintes de com eren i si, de cop, descobria que no eren tal com a mi m’hauria agradat que fossin, tenia una amarga decepció. També n’hi havia una pila que més m’hauria estimat no saber-les.

Tardaven a passar-me els dies i els mesos. Hauria volgut esdevenir una noia gran d’una vegada; una dona. I poder fer el que em vingués de gust. I no haver de demanar permís per totes les coses. Ser lliure. No haver de dependre del pare i de la mare, i fins del germà i de la germana. Això no volia dir que no me’ls estimés. Al contrari. Me’ls estimava molt i hauria volgut fer per ells el que fos, ni que fos a costa de sacrificis. Hauria volgut poder millorar la seva vida i que tinguessin un pis decent per viure i no aquella porqueria de porteria on respiràvem contínuament la pudor dels comptadors del gas de tots els veïns, que teníem just al costat de la cuina menjador i molt a prop dels dormitoris. I m’hauria agradat que el pare pogués tenir un taller de mobles propi i que el meu germà pogués aprendre de mecànic en un taller important on li ensenyessin bé l’ofici, i no pas allà on treballava, que l’explotaven més que no pas li ensenyaven res. I que la mare no hagués de fregar les escales fins a fer-se malbé les mans i que l’Esperança pogués tenir una botiga de cotillaire que fos seva. ¿I jo? Oh, jo hauria volgut guanyar diners amb el meu taller de costura per poder ajudar tots els de casa, però hauria volgut ser lliure, no dependre d’ells, no haver de demanar permís per tot ni que em donessin ordres, ni em renyessin sempre i m’obliguessin a fer allò que no m’agradava. Però tenir catorze anys es veu que volia dir això, obeir i obeir, obeir sempre encara que sentissis l’esperit de revolta dintre teu.

Un esperit de revolta que havies d’ofegar per força perquè no tenies més remei, perquè, per altra banda, ¿què és el que hauries pogut fer? Calia que passés el temps, és clar. I el temps trigava a passar, trigava molt. Massa. I jo hauria volgut que passés molt de pressa, anar-me’n a dormir un dia i despertar-me l’endemà amb tots els meus somnis realitzats.

L’Hermínia no era com jo. Ella era feliç. Ella es conformava amb la realitat. Val a dir, però, que la seva realitat no era la meva. A casa seva s’ajuntaven tota una colla de família i tots estaven molt ben avinguts. Hi havia el pare i la mare i les germanes i els germans i la germana casada i el cunyat i les criatures de la germana. A més tenien la botiga de sabateria i es guanyaven bé la vida. Ella no havia d’entregar la setmanada tota sencera a la mare, sinó que, del que guanyava, en podia fer el que volia.

Ella no pensava posar un dia una casa de modes com jo, sinó casar-se, com la seva germana gran, i tenir criatures. Aprenia de cosir per saber-ne, per fer-se un dia els vestits per a ella, però no pas precisament per fer-ne per als altres. I estava segura que trobaria un bon xicot per marit, tal com l’havia trobat la seva germana, i que hi seria feliç.

Jo no em feia tantes il·lusions. Els xicots no em miraven. No els agradava i potser no els agradaria mai. Per altra banda, era molt vergonyosa. I els nois m’agradaven però em feia vergonya arribar en aquesta conclusió. No sabia somriure com ho feia ella, sinó que girava el cap perquè no es poguessin pensar que me’ls mirava.

—Ets massa sorruda —em deia l’Hermínia—. No és pas cap mal mirar-se els xicots. ¿No ens miren ells a nosaltres? Doncs, ¿per què no ens els podem mirar nosaltres a ells? A més, si no goses mirar-te’ls, no arribaràs a saber si t’agraden o no t’agraden, i no els podràs triar al teu gust. ¿Per què ells trien i nosaltres no? ¿Per què no podem triar també nosaltres?

—¿Triar nosaltres? ¿És que les dones també podríem triar?

—I és clar que sí —va fer ella. Les meves germanes, quan van a ballar, només ballen amb els que elles volen. ¡Es fan uns tips de repartir carbasses!

—¿Com es pot dir que no ha un xicot que et vol treure a ballar?

—I que n’ets de bleda —em va dir.

—¿I quan podrem anar a ballar?

—Doncs el mes entrant per la Festa de les Modistes. Ningú no ens ho podrà negar perquè serà la nostra festa. Caldrà que pensem a fer-nos un vestit ben bonic i cap al Palau de Belles Arts, que allí proclamaran la reina de les llucietes.

—¿I per què ens diuen llucietes?

—Doncs perquè Santa Llúcia és la patrona de les modistes i a un periodista que es diu Domènec de Bellmunt se li va ocórrer anomenar-nos llucietes a totes les modistes.

—A mi no m’agrada que em diguin llúcia ni llucieta; sembla que vingui de lluç.

—Doncs mira que el periodista aquest fins ha escrit un himne que fa d’aquesta manera:

Modisteta, bella flor de la ciutat, cal que escoltis aquest jove enamorat. Llucieta, si em sabessis sospirant, pensaries en aquest estudiant. Modisteta, vull que em diguis si em voldràs; mentre cusis, si de mi et recordaràs.

—I la reina —vaig fer jo—, ¿la reina què?

—Oh, la reina serà molt envejada, és clar. I haurà de sortir d’un taller dels de Barcelona. Cada taller presentarà la seva candidata, però ja et pots afigurar el que passarà. Que cada taller no triarà pas la més maca sinó la que els amos vulguin. I després els jurats triaran d’entre totes les presentades la més maca.

—¿La més maca, dius?

—Bé, la que a ells els agradarà més. Però com que els del jurat ja són senyors d’edat, ja no sabran conèixer quina és la més maca de debò.

—¿Qui creus que triaran del nostre taller?

—L’Engràcia —va fer ella sense vacil·lar.

—No és pas precisament la més maca —vaig fer jo.

—Sí, però ja saps que tant la mestressa com la senyoreta Encarna li tenen molta simpatia i de vegades se l’emporten a l’emprovador i li fan posar vestits, i per mi que l’entrenen per fer-la servir de maniquí algun dia.

—N’hi ha de més maques. La Berta, per exemple.

—És una paula que no sap enraonar i no sabria què contestar quan els periodistes li preguntarien coses, mentre l’Engràcia sempre sap què ha de dir.

—¿I és tan important saber contestar?

—Ho és —va fer l’Hermínia—. Ho és tant com ser maca. Ser eixerida i riolera per a una noia és el tot. La simpatia té més importància que la bellesa. ¿No t’has fixat que hi ha noies que no valen res i van amb xicots guapíssims i en canvi noies molt maques que no tenen ganxo? Doncs és això, és que les unes són llestes i les altres són tontes. I les tontes ho tenen molt mal amanit encara que siguin maques, ¿comprens?

El mal és que jo em considerava lletja i tonta alhora. Calia que fes un esforç per vèncer la meva timidesa, que em convertia en tonta potser sense ser-ne. De riure ja en sabia, perquè totes les noies joves i sanes en saben, però no gosava fer-ho i m’adonava que calia que gosés. Calia que m’espavilés. I que m’espavilés de pressa. Aviat compliria quinze anys i en aquesta edat, si no m’aprofitava de riure, malament. El cas és que sovint tenia ganes de riure però no m’atrevia. Doncs, sí, ara de cop decidia que havia de fer-ho. Riuria sovint i riuria amb la boca i amb els ulls, perquè amb els ulls també es pot riure i de vegades fa més bonic fer-ho amb els ulls que no pas amb la boca.

IV

Un dia em va dir l’Hermínia:

—¿Per què no anem en aquest curset que estan fent a l’Ateneu Plitechnicum? Dissabte en faran la cinquena lliçó, que tractarà el tema: «El dret de l’obrera», a càrrec d’un senyor que es diu Manuel Serra i Moret, que diuen que hi entén molt.

—¿Vols dir? —vaig fer jo sense cap mena d’entusiasme—. I això del dret de l’obrera, ¿què vol dir?

L’Hermínia no m’ho va saber explicar perquè tampoc no ho sabia. A casa el meu pare em va dir:

—¿El dret de l’obrera? ¿Vols saber quin és el dret de l’obrera? Doncs treballar i que la paguin bé.

—¿Només això? —vaig respondre desil·lusionada.

—¿Et sembla poc? —va fer el pare—. El mal és que no sempre és així. Treballar sí, això rai, però ser ben pagat ja són figures d’un altre paner.

—Bah —vaig dir després a l’Hermínia—, el pare m’ha explicat què volia dir allò del dret de l’obrera i no m’ha agradat gens el que m’ha dit. Més m’estimaria anar al cine, almenys allí ens distrauríem.

El dia deu l’Hermínia va venir amb un bocí de diari retallat: era el programa de la Diada de la Modista. Al matí hi hauria sardanes al parc de la Ciutadella i un concurs de barrets de paper amb valuosos premis; a la tarda, al Palau de Belles Arts, concert per la Banda Municipal i elecció de la reina de les modistes. La Comissió havia demanat a Ventura Gassol que fes aquest any el discurs de salutació a les modistes i a la seva reina, que els dos anys anteriors havia estat encarregat a Pere Coromines i Josep Maria de Sagarra; tot això portava el diari i encara deia que a la nit hi hauria soirée de gala al Palau de Belles Arts, amb tres orquestres i el sorteig benèfic amb l’atorgament del Dot de la Modista, que es rifaria entre les candidates designades per cada taller. Deia: «Les nombroses cases que ens han ofert obsequis i encara no els han tramès a l’adreça de la comissió organitzadora (Corts Catalanes, 589) que ho facin com més aviat millor». I també deia: «Recordem que demà passat acabarà el termini d’admissió de candidates al Dot de la Modista. Encara manquen molts tallers. Les candidates han de ser solteres i menors de vint-i-cinc anys. Les noies de cada taller han de procurar que la candidata que elegeixin sigui una noia treballadora, humil i necessitada. Convé que aquestes eleccions a cada taller es celebrin com més aviat millor per tal de facilitar la tasca de la comissió organitzadora».

Jo vaig pensar: ¿i per què no podria ser jo la candidata al Dot de la Modista? ¿No deia ben clar que havia de ser una noia de condició humil?

Ho vaig dir a l’Hermínia:

—Digues, ¿per què no em podrien designar a mi com a candidata al Dot? Potser sóc la més necessitada de totes les del taller, ¿no trobes?

L’Hermínia va dir:

—Per mi rai, jo et voto, però ¿i les altres? ¿I la senyoreta Encarna què hi dirà?

—¿No diu que han de ser les obreres que han de decidir?

—Sí —va fer l’Hermínia—, però ja saps que després de tot la senyoreta Encarna també és una mena d’obrera, ja que no és la mestressa, i també resulta que treballa a la casa com nosaltres mateixes.

—Ella mana —vaig dir jo—. Si dels que manen també en diuen obrers, pleguem.

—N’hi ha que ho són —va fer ella—. Nosaltres, en tot cas, li ho podem proposar entre totes. En parlarem.

I en vam parlar. Però resultava que totes es consideraven amb drets per presentar-se candidates al Dot. Val a dir que l’Hermínia va defensar la meva candidatura dient que vivia en una porteria i que a casa érem gent pobra.

La senyoreta Encarna, com sempre, ho va resoldre a la seva manera. Va trobar que al taller hi havia una noia més pobra que jo, una que no vivia en cap porteria però que no tenia pares i que s’estava amb uns parents que la tenien recollida. Vaig haver de callar. Potser sí que, després de tot, resultava més pobra que jo. Que una no pugui ser mai la primera en res...

La senyoreta Encarna procurava comportar-se amb justícia i aquells dies estava contenta perquè l’havia anat a veure un periodista i li havia fet una cosa que en deien una interviu. Li havia preguntat qui sap quantes coses sobre les noies del taller i ella anava contestant que «totes eren tan bones noies, tan competents i tan treballadores, que totes es mereixien el premi segons ella, però que ella no era ningú per opinar i que la mestressa era una mestressa excel·lent que s’estimava totes les noies com si li fossin filles i, per altra banda, treballava tant com elles mateixes».

—És una múrria que en sap un niu —va dir l’Hermínia.

Jo ho vaig explicar a casa i la mare s’ho va escoltar embadalida, però el pare va fer-hi un comentari breu que va tallar en sec l’embadaliment de la mare:

—Punyetes —va dir.

En aquestes va començar a córrer el rumor que potser aquell any no es faria la festa. Amb la República moltes coses havien canviat i no estava bé elegir una reina ni que fos de les modistes; a ningú no se li havia ocorregut de preveure-ho, però el pitjor és que el periodista Domènec de Bellmunt, que és el que s’havia empescat aquella festa, era fora, l’havien hagut d’enviar a Madrid per coses de la política, i ara a darrera hora resultava que no se’n podia cuidar.

Les noies de can Santa Eulàlia ho van solucionar elles pel seu compte. A la una, quan van plegar de la feina, aprofitant que eren les que més a prop tenien l’ajuntament, ja que els magatzems Santa Eulàlia eren al carrer de la Boqueria cantonada amb Cardenal Casañas, es van plantar a la casa gran sense demanar permís a ningú i se’n van anar de dret a parlar amb l’únic regidor que hi havia en aquell moment i que era en Joaquim Ventalló, i li van plantejar clarament el cas o sigui que no hi havia permís concedit per utilitzar el Palau de Belles Arts i que era de la incumbència de l’Ajuntament atorgar-lo i que, per tant, calia fer via, si no, el diumenge no es podria celebrar la festa.

Diu que les va atendre tan amablement i que les va acompanyar al despatx de l’alcalde accidental, perquè l’altre alcalde, el de debò, era a Madrid, perquè es veu que aquells dies tothom anava molt amunt i avall de Madrid, i es veu que l’alcalde accidental els va assegurar que faria tots els possibles perquè la cessió del Palau de Belles Arts per a la diada del diumenge s’aprovés en la sessió municipal d’aquella mateixa tarda i, en efecte, així va ser.

El nostre himne, La modisteta, amb lletra d’en Domènec de Bellmunt i música d’en Salvador Santa, es va editar per a cant i piano amb una bonica portada, i La Voz de su Amo en va fer un disc amb la cançó cantada per la Mercè Serós, acompanyada per l’Orquestra Emporium. L’Hermínia es va comprar el disc i jo el vaig anar a escoltar a casa seva, que tenien un gramòfon. Jo no tenia diners per comprar-me el disc i tampoc no m’hauria servit de res perquè a casa no en teníem, de gramòfon.

Vaig aprendre’m la tonada i la lletra de la cançó i els la vaig cantar als de casa, però el pare ni em va escoltar perquè no estava gens content aquells dies, perquè deia que acabaven de nomenar president de la República Espanyola un tal don Niceto Alcalá Zamora i el pare deia que aquest don Niceto no li agradava i que no era l’home que ens hauria calgut, i per això ni em va escoltar quan li vaig cantar allò de «Modisteta, bella flor de la ciutat, cal que escoltis aquest jove enamorat», i ja no vaig gosar seguir cantant.

L’any abans, el Dot de la Modista havia correspost a una noia de La Física i aquest any hi havia moltes més noies inscrites.

En el concurs de barrets de paper, van donar el primer premi a les modistes de can Carressi; el segon, a les de Modes Masses, i el tercer, a les de can Rodríguez.

Van fer reina de les llucietes una noia que es deia Josefina Cubells, que tenia setze anys (total un més que no pas jo), era filla de Barcelona i treballava a Modes Masses.

A la nit hi va haver un ball molt lluït. Hi vam anar amb les germanes de l’Hermínia i també va venir l’Esperança. La mare no, perquè a les set havia d’obrir la porteria cada dia i a les nits no sortia mai. L’Esperança va conèixer aquell dia el que després fou el seu promès i més tard el seu marit. Jo hi vaig ballar perquè va ballar amb totes nosaltres i també a mi em va tocar el torn.

L’endemà van explicar que l’aviador de Canudes faria fer a la reina de les llucietes el bateig de l’aire i que al Romea, a la nit, farien una funció de gala en honor d’ella, que reposarien L’hostal de la Glòria, que era una comèdia d’en Josep Maria de Sagarra que havia tingut molt d’èxit i en feia una gran creació l’actriu Maria Vila.

I a la reina, els periodistes vinga a fer-li preguntes:

—¿Us heu emocionat molt?

—És clar que sí.

—¿No canviaríeu d’ofici si se us presentés l’ocasió?

—¿Per què? M’agrada molt l’ofici de modista i no aspiro ni sento cap desig de fer-ne cap més. És un ofici que el sento i per això, precisament per això, em plau haver estat elegida reina.

—¿Teniu promès?

—No.

—¿Quina és la vostra aspiració ara que sou reina de les modistes?

—La mateixa de sempre. Treballar, treballar i treballar. I arribar a ser, més que la reina de les modistes, la millor de les modistes.

¡Visca! Molt ben contestat. Sí senyora, molt ben contestat. Jo hauria contestat el mateix.

Ves per què no havia d’haver estat jo la reina...