Читать книгу: «Records de la meva inexistència»
Rebecca Solnit
Escriptora, historiadora i activista, ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art, política i història cultural. Publica habitualment a The Guardian i Harper’s Magazine. L’any 2010 Reader Magazine va dir que era «una de les 25 visionàries que estan canviant el món».
Angle Editorial n’ha publicat Els homes m’expliquen coses (2016, dues edicions), sobre la construcció de la diferència entre homes i dones, Esperança dins la foscor (2017), sobre els èxits aconseguits per l’activisme social i polític, La mare de totes les preguntes (2018), sobre els papers socials imposats a les dones, i Sobre l’art de perdre’s (2020), quan perdre’s és l’oportunitat de trobar-se.
Foto de portada: © Jude Mooney Photography
Rebecca Solnit mira enrere i rememora els seus anys de lluita i compromís. Recorda la seva joventut en un barri marginal de San Francisco, quan la violència de gènere era habitual, i els seus anys de formació com a escriptora i feminista, en una societat que excloïa la veu de les dones en la vida cultural. I explora quines forces i quins camins la van ajudar a alliberar-se: la guia constant dels llibres; la comunitat gai, que renovava aleshores els models de gènere i família; i el seu descobriment dels vastos paisatges de l’Oest americà.
«He voltat per l’Oest americà, he dormit en prats de muntanya, en deserts, al fons de congostos, a les ribes de grans rius del sud-oest i a l’Àrtic, he recorregut amb un vehicle llargues distàncies tota sola, he vagarejat de nit per moltes ciutats i alguns indrets rurals, m’he ajuntat amb rebels, he bloquejat carrers, he conegut herois i heroïnes, he escrit llibres, he encoratjat activistes, he trobat les amistats i les converses que somiava tenir quan era més jove, sempre he defensat el que considerava important, he viscut prou temps per veure una sèrie de transformacions al llarg dels anys que eren esfereïdores si es tractava del canvi climàtic i a vegades estimulants si es tracta-va de política cultural. D’altra banda, puc dir sense por d’equivocar-me que jo també estic ferida i formo part d’una societat que malfereix tothom, i en particular les dones.»
«Totes i cadascuna de les frases són exquisides.»
— Vulture
RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA
EL FIL D’ARIADNA
123
© 2020 Rebecca Solnit
© Josep Alemany, per la traducció
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B · 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
Disseny de la col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: març de 2021
ISBN: 978-84-18197-70-3
Producció de l’ePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Rebecca Solnit
RECORDS DE LA MEVA INEXISTÈNCIA
Traducció de Josep Alemany
Índex
Casa amb mirall
Sirenes de boira i gòspel
La vida en temps de guerra
Desaparicions
Lliure de nit
Alguns usos dels marges
Submergint-se en el naufragi
Audibilitat, credibilitat, importància
Epíleg: línies de vida
Agraïments
Casa amb mirall
1
Fa molts anys, un dia que estava dreta davant un mirall sencer, vaig veure que la meva imatge s’enfosquia, es difuminava i semblava que retrocedís, com si jo desaparegués del món, quan, en realitat, la meva ment l’expulsava. Em vaig agafar al marc de la porta a l’altra banda del passadís davant el mirall, i llavors les cames em van fer figa. La meva imatge reflectida es va allunyar de mi cap a la foscor, com si jo fos un fantasma que fins i tot fugia de la meva pròpia vista.
Era una època en què em desmaiava de tant en tant i em marejava sovint, però aquella vegada va ser memorable perquè va semblar no pas que el món desapareixia de la meva consciència, sinó que jo desapareixia del món. Jo era la persona que desapareixia i la persona incorpòria que la contemplava d’un tros lluny, totes dues i cap de les dues. En aquella època, intentava desaparèixer i aparèixer, buscava seguretat i ser algú, i aquests objectius estaven en contradicció entre ells. I em contemplava a mi mateixa, provava de descobrir al mirall què podia ser jo, si era prou bona i si totes les coses que havien dit de mi eren veritat.
Ser una dona jove significa afrontar la pròpia aniquilació, que es presenta de moltes maneres, o defugir-la o defugir el seu coneixement o totes aquestes coses alhora. «La mort d’una dona bonica és, sense cap mena de dubte, el tema més poètic del món», va dir Edgar Allan Poe, que no es devia haver plantejat la qüestió des del punt de vista de les dones que prefereixen viure. Jo procurava no ser el tema de la poesia dels altres i que no em matessin; procurava trobar la meva pròpia poètica, sense mapes, sense guies, sense gaires pistes que em poguessin orientar. Potser eren en algun lloc, però encara no les havia descobertes.
Lluitar per trobar una poesia que celebri la teva supervivència i no la teva destrucció, potser trobar la teva pròpia veu per reclamar-ho, o almenys trobar la manera de sobreviure enmig d’un sistema de valors que es delecta en l’esborrament i el rebuig de les dones és una tasca que moltes dones joves, potser la majoria, han de fer. En aquells primers anys, no ho vaig fer gaire bé ni amb gaire lucidesa, però sí aferrissadament.
Sovint no era conscient de contra què ni per què resistia i, per tant, el meu desafiament era confús, incoherent, irregular. Aquells anys en què lluitava per no sucumbir, o en què sucumbia com algú que s’enfonsa en un aiguamoll i després es debat per sortir-ne, em venen a la memòria quan veig al meu voltant dones joves que lliuren el mateix combat. La lluita no era tan sols per sobreviure físicament, cosa que podia demanar molts esforços, sinó per sobreviure com a persona posseïdora de drets, incloent-hi els drets de participar, gaudir de dignitat i tenir veu pròpia. Era per més que sobreviure, doncs: per viure.
La directora, escriptora i actora Brit Marling ha escrit fa poc: «Si et quedes asseguda a la cadira en una habitació i aguantes que un home amb poder t’assetgi o et maltracti, és, en part, perquè ben poques vegades has vist un final diferent per a les dones. A les novel·les que has llegit, a les pel·lícules que has vist, a les històries que t’han explicat des de petita, les dones ben sovint tenen un final desastrós».
El mirall on em vaig veure desaparèixer era al pis on vaig viure durant un quart de segle, a partir dels darrers mesos dels meu dinou anys. Els primers anys allà van ser l’època de les meves batalles més aferrissades; en vaig guanyar algunes, d’altres em van deixar cicatrius que encara conservo, moltes em van formar tal com soc. No puc dir, doncs, que m’agradaria que tot hagués estat diferent, perquè llavors jo seria una altra persona, i aquesta persona no existeix. Jo, en canvi, sí. Però m’agradaria que les dones que han vingut després de mi puguin evitar alguns vells obstacles. Amb una part dels meus escrits he volgut contribuir a aconseguir-ho; almenys hi esmento els obstacles.
2
Una altra anècdota de miralls: quan tenia gairebé onze anys, hi havia una sabateria on la mare em comprava les botes altes que em delia per posar-me quan intentava no ser una cosa menyspreada —una nena— i intentava tenir una aparença ben diferent: forta, preparada per a l’acció. Si recordo la botiga, però, és per un altre motiu. Si em posava davant els miralls col·locats als dos costats de l’espai central, podia veure la imatge de la imatge de la imatge de la imatge de mi mateixa, o de l’escambell o del que fos, cada imatge més esvaïda, més vaga, més llunyana, reflectint-se cap endins, més enllà, aparentment sense fi, com si hi hagués un oceà al fons del mirall i jo veiés cada vegada més lluny en les profunditats de les aigües. Llavors jo no mirava el meu jo, sinó el que hi havia més enllà.
Més enllà de cada començament hi ha un altre començament, i un altre, i un altre, però el meu primer trajecte amb l’autobús Fulton 5 podria ser el punt de sortida. És la línia que divideix la ciutat en dues parts; va des del centre, a la badia de San Francisco, cap a l’oest fins a l’oceà Pacífic, passant per Fulton Street. Els fets principals d’aquest relat s’esdevenen a la meitat d’aquesta ruta, a la meitat de la ciutat, però per un moment asseguem-nos a l’autobús que puja pel turó, passa per davant de l’església jesuïta —les seves torres reflecteixen la llum del matí—, voreja el parc immens situat al sud del carrer i enfila avinguda rere avinguda de cases, cada vegada construïdes més espaiades sobre terra, que en realitat és sorra, fins a arribar al tram arenós arran del Pacífic, l’oceà que cobreix una tercera part del planeta.
A vegades, tot el mar sembla un mirall d’argent martellejat, tan turbulent que n’ha quedat disminuïda la capacitat reflectora; la badia, en canvi, té el cel reflectit a la superfície de les seves aigües. Els dies més bonics, no tenim paraules per descriure els colors de la badia de San Francisco i del cel al damunt. A vegades, l’aigua reflecteix un cel que és alhora gris i daurat, i l’aigua és blava, és verda, és argentada, és un mirall del gris i el daurat, agafa la calidesa i la fredor dels colors amb les onades, és tots els colors i, alhora, cap d’ells, és tan subtil que el llenguatge que tenim fa curt a l’hora de descriure-la. A vegades, un ocell es capbussa al mirall de l’aigua, desapareix dins el seu propi reflex, i la superfície reflectora impossibilita veure el que hi ha a sota.
A vegades, al naixement i a la mort del dia, el cel opalí és d’un color per al qual no tenim mots, el daurat es torna gradualment blau sense la intervenció del verd, que es troba a mig camí entre aquests colors; els colors càlids pujats que no són l’albercoc, ni el daurat ni el carmesí, la llum els transforma cada segon, i el cel exhibeix més tons de blau dels que som capaços de comptar: el blau va perdent intensitat des d’on hi ha el sol fins al costat contrari del cel, on apareixen altres colors. Si apartem la vista un instant, ens perdem un to, per al qual no hi haurà mai cap mot, que es transforma en un altre to i en un altre. Els noms dels colors a vegades són gàbies que contenen el que no hi hauria d’anar, i això també passa sovint amb el llenguatge, amb paraules com ara dona, home, nen, adult, segur, fort, lliure, veritable, negre, blanc, ric, pobre. Necessitem els mots, però quan els utilitzem hem de ser conscients que són contenidors que contínuament vessen i es trenquen. Sempre hi ha alguna cosa més enllà.
3
A vegades, quan es fa un regal, ni el qui el dona ni el qui el rep no en saben les autèntiques dimensions; al principi sembla una cosa i al final n’és una altra. Com els començaments, els finals tenen tot un seguit de replecs, capes damunt capes, conseqüències que originen més conseqüències. Un diumenge d’hivern, quan era jove, ignorant, pobra i gairebé no tenia amics, vaig anar a mirar un pis per llogar. Havia trobat l’adreça als anuncis del diari, quatre ratlles d’informació a la graella grisa atapeïda de lletres. La majoria de les ofertes descrivien pisos que no estaven al meu abast. La gent se’n reia de mi quan els deia que buscava un pis per dos-cents dòlars al mes, fins i tot llavors un preu baixíssim, però, en el tercer any de la meva independència econòmica, no em podia permetre pagar més perquè encara estudiava (em faltava l’últim semestre de la meva educació universitària).
A l’època en què buscava pis, vivia en una habitació esquifida amb una finestra que donava a un celobert; malgrat això, era una cambra de luxe perquè disposava de quarto de bany, mentre que les altres habitacions d’aquell hotel apartament compartien un quarto de bany al final del passadís. Tot l’edifici compartia una sola cuina, mal il·luminada, on et robaven el menjar de la nevera o el trobaves ple d’escarabats o totes dues coses. Els altres hostes, pel que semblava, s’allotjaven allà perquè la seva vida havia anat per mal camí. Jo tenia dinou anys i la meva vida encara no havia agafat cap camí; em trobava a la fase inicial del procés de saber què volia ser i com arribar-hi, la recerca habitual en aquella edat. (Havia acabat l’institut als quinze anys, em vaig matricular a una universitat comunitària als setze i al cap d’un any em vaig canviar a una universitat de quatre cursos; als dinou anys feia el darrer curs a la San Francisco State University, la universitat de la classe treballadora, al sud-est de la ciutat, un indret fuetejat pel vent.)
Vaig agafar l’autobús Fulton 5 prop de l’ajuntament. Vam passar per davant d’habitatges socials, d’una església de Fillmore Street on un grup de negres amb cara seriosa i vestits amb terns s’aplegaven a l’exterior per a un funeral, per davant de velles cases de fusta decorades profusament i botigues de begudes alcohòliques; després vam pujar per Lyon Street, on vaig baixar. L’autobús va continuar fins al Pacífic. Vaig trobar la casa, un edifici amb una porta d’entrada enfonsada a la façana que, com molts edificis del barri, tenia un reixat de ferro forjat per reforçar la seguretat. La catifa de l’interior estava lligada a la ranura de la bústia amb una cadena rovellada i un pany. Vaig pitjar el timbre del conserge i, després que em deixés entrar, vaig pujar un ram d’escala i el vaig trobar a la porta del seu pis, a la primera planta. Em va enviar tot seguit a la segona planta, a veure el pis, situat damunt el seu.
La bellesa del lloc em va deixar bocabadada. Era un pis d’una sola habitació, a la cantonada, amb dues finestres mirador —l’una donava al sud i l’altra a l’est— per on entrava un devessall de llum. El terra de roure i daurat, sostre alt en forma de volta, parets de plafons rectangulars blancs amb motllures. Portes de plafons de vidre amb poms de cristall. Una cuina separada amb una altra finestra orientada a l’est que resplendiria amb la claror del matí quan el sol s’enlairés per damunt de la casa situada a l’altra banda del carrer. Era un pis lluminós, semblava d’un altre món, l’escenari d’un conte de fades. Era immens i preciós comparat amb els pisos d’una sola habitació on havia viscut gairebé sempre després d’anar-me’n de la casa dels pares als disset anys. M’hi vaig passejar una estona i en acabat vaig anar al pis de sota a dir al conserge que el volia llogar.
—Si el voleu, l’hauríeu de tenir —va respondre amb amabilitat.
Em delia per tenir-lo. Era més bonic que tot el que havia somiat que podria tenir, viure-hi em semblava un autèntic somni.
El conserge era un negre imponent, seixanta anys, alt, fornit, sens dubte molt guapo temps enrere; encara tenia un físic impressionant, amb una veu potent i greu. Si aquell dia anava guarnit com la majoria de les vegades que el vaig veure, devia dur una granota. Em va fer entrar a la seva sala d’estar. Aquell diumenge a la tarda un equip de futbol americà local jugava la Super Bowl i, quan anotaven un touchdown, de totes les cases del barri sortien xiscles; ell, en canvi, al seu televisor hi mirava homes negres que tocaven blues; el gran aparell estava col·locat sobre una taula per a ell tot sol, prop de la taula de pòquer de sis costats entapissada amb feltre verd. La llum exterior entrava filtrada per persianes velles de lamel·les amples. Quan em va allargar la sol·licitud de lloguer, em va fer un salt el cor. Li vaig dir que ja m’havia rebutjat la mateixa agència immobiliària que tenia el nom escrit a dalt de tot del formulari. Mentre jo el mirava, un dels empleats havia llençat despectivament la meva sol·licitud a la paperera al costat de la seva taula: jo no guanyava prou diners per satisfer les seves exigències mínimes.
El conserge em va dir que, si jo trobava una dona gran i respectable que em signés la sol·licitud, ell no esbombaria l’engany. Vaig acceptar l’oferta i vaig preguntar a la meva mare, que sovint s’havia negat a arriscar-se per mi, si volia signar. Aquesta vegada va dir que sí, va omplir el formulari i el va presentar. La immobiliària no va trobar sospitós que una dona blanca, propietària d’una casa, que vivia a l’altra banda del pont Golden Gate volgués el pis. Em sembla que ella es va empescar que així estaria més a prop de la feina perquè duia la comptabilitat d’una agència artística. Li devien llogar el pis automàticament, ja que era la persona més ben situada econòmicament que havia demanat un pis petit en un barri negre.
Durant vuit anys, cada mes vaig pagar el lloguer per gir postal signant amb el seu nom. El contracte indicava que la persona que signava havia de ser la mateixa que hi vivia. Així doncs, oficialment jo no existia a casa meva, que oficialment no era meva. Si bé vaig acabar vivint-hi una pila d’anys, durant molt de temps vaig tenir la impressió que em podien fer fora en qualsevol moment i que m’havia de fer com més invisible millor. Això em va reforçar la tendència a dissimular, el costum, adquirit de petita, de procurar passar inadvertida. En un moment determinat, l’agència immobiliària va descobrir que la persona que vivia al pis no era la mateixa que havia signat el contracte de lloguer i va demanar explicacions al conserge. Ell va assegurar que jo era una persona tranquil·la i responsable, i no va passar res més. Però encara em sentia insegura.
El nom del conserge era James V. Young, però jo sempre li deia senyor Young. Un dia va esmentar el fet que, en disset anys, jo era la primera persona blanca que vivia a l’edifici. Els altres llogaters eren gairebé tots parelles de gent gran, si bé una mare soltera i la seva simpàtica filla vivien en un altre dels pisos d’una sola habitació. L’edifici consistia en dues plantes damunt uns baixos de garatges; cada planta tenia set pisos i s’hi accedia per l’escala. Encara no havia copsat el que significava traslladar-me a un barri negre; al llarg dels anys el barri em va ensenyar moltes coses. M’hi vaig estar tant de temps que, quan me’n vaig anar, vaig deixar un indret habitat per classe mitjana blanca; no s’havien fet canvis als edificis, tret de pintar-los, però tota la resta s’havia transformat i algunes coses essencials s’havien perdut.
Jo també havia canviat. La persona que se’n va anar d’allà al segle XXI no era pas la persona que hi havia arribat anys abans. Hi ha, evidentment, un fil de continuïtat. La nena és la mare de la dona, però van passar tantes coses, van canviar tantes coses, que veig aquella dona jove esprimatxada i neguitosa com algú que vaig conèixer íntimament i que m’hauria agradat ajudar més, algú per qui sento la mateixa simpatia que per les dones de la seva edat que ara conec; aquella noia de temps enrere no era ben bé jo, no era pas com jo en molts aspectes decisius, però, comptat i debatut, era jo, una inadaptada ingènua, una somiatruites, una caminant incansable.
4
El mot «adult» implica que totes les persones que han arribat a la majoria d’edat legal formen una categoria coherent, però som viatgers que canvien i que, mentre avancen, travessen un paisatge que canvia. El camí és accidentat i sinuós. La infantesa s’esvaeix gradualment en alguns aspectes, en d’altres no acaba mai; l’edat adulta arriba de mica en mica i a batzegades, si és que arriba; i cada persona segueix el seu calendari o, més ben dit, no n’hi ha cap per a les nombroses transicions. Quan abandones casa teva, si és que n’has tingut cap, quan t’independitzes, durant una gran part de la teva vida has estat un nen, encara que no s’hagi definit clarament què significa ser un nen.
Algunes persones tenen algú que les cuida i finança i a vegades les confina durant tota la vida, algunes persones s’allunyen de mica en mica, d’altres tallem bruscament i ens guanyem la vida pel nostre compte, també n’hi ha que ho han fet sempre. Ara bé, un cop independitzats, som immigrants acabats d’arribar al país dels adults, on la gent té uns costums estranys: estem aprenent a fer encaixar totes les peces de la nostra vida, intentem saber com serà la nostra vida, qui en formarà part i què farem amb l’autodeterminació.
Durant la joventut, ens desplacem per un llarg camí que es bifurca sense parar; la vida és plena de decisions amb conseqüències profundes i impredictibles, ben poques vegades tenim l’avinentesa de tornar enrere i triar l’altre camí. Construïm la nostra vida, la nostra personalitat; és una tasca d’allò més creativa, en què és possible fracassar —una mica, molt, d’una manera lamentable, irremeiablement—. La joventut és una edat d’alt risc. Si fa no fa quan em vaig instal·lar a l’edifici del senyor Young, els integrants d’una secta em van abordar mentre em passejava per un centre comercial prop de l’ajuntament. Als primers anys vuitanta, les sectes, que havien fet tant de mal durant els anys setanta, encara no havien desaparegut del tot. Semblaven la conseqüència d’haver llançat, al mig de les llibertats anàrquiques de l’època, unes persones educades per obeir l’autoritat. Eren una opció aparentment radical de tornar al conservadorisme de l’obediència cega i les jerarquies inflexibles; així van esdevenir un escletxa fonda entre dues maneres de ser, i molta gent hi va caure.
A vegades els ocells, quan veuen la porta oberta, tornen a la gàbia, a vegades les persones lliures de decidir decideixen abandonar la seva autodeterminació. Per un curt moment, al centre comercial vaig copsar clarament, visceralment i tot, el que oferien i per què era atractiu per a la gent de la meva edat: la possibilitat de renunciar al pes de la responsabilitat que comporta l’edat adulta, de no haver de prendre decisions cada dia i assumir-ne les conseqüències, la possibilitat de tornar a una situació semblant a la infància i assolir una aparença de certesa, no pas conquerida amb esforç, sinó regalada. Em vaig adonar que el lliure arbitri quedava enterrat en aquest acte de rendició, però jo, per damunt de tot, apreciava la independència, la intimitat, el lliure arbitri, la solitud, fins i tot la més extrema, com la meva, i no hi havia cap possibilitat que renunciés a tot això.
He conegut persones que han crescut en famílies felices i que, quan arriben a l’edat adulta, no els cal esforçar-se gaire: continuen fent el que els han ensenyat; són com aglans que no cauen lluny de l’arbre; es trobaven en un camí que no es bifurcava o bé no tenien cap itinerari al davant perquè havien arribat abans de sortir. Quan era jove, els envejava la comoditat de les certeses. Ara que soc gran, penso el contrari de les vides que s’escolen sense capacitat inventiva ni recerques de cap mena. Espavilar-me tota sola era una forma d’autèntica llibertat, i, a més, podia respirar tranquil·la perquè no havia de retre comptes a ningú.
Ara conec joves que tenen les idees clares sobre les seves necessitats i la seva evolució personal, les seves emocions i els sentiments dels altres, i són unes idees avançades, cosa que em deixa meravellada. Jo voltava pel país de la vida interior com una forastera acabada d’arribar, i els meus intents per orientar-me i trobar un llenguatge per descriure el que hi passava eren lents, barroers i dolorosos. Si vaig tenir sort, va ser la sort de ser capaç de continuar evolucionant, de canviar imperceptiblement de mica en mica, a vegades expressament, altres vegades amb increments i impulsos que jo no percebia. La sort de ser una aglà que continuava rodolant. En aquell piset vaig trobar el niu ideal per a les meves metamorfosis, un cau on podia estar mentre canviava i aconseguia un lloc al món situat més enllà. Vaig adquirir habilitats, coneixements i, amb el temps, un cercle d’amics i el sentiment de pertinença. O, més ben dit, vaig descobrir que els marges podien ser el lloc més ric, el punt de sortida entre àmbits on podies entrar i sortir.
No es tracta tan sols que tot just acabat de sortir de l’adolescència, amb dinou o vint anys, arribes a l’edat adulta, categoria on s’inclou tothom qui no és una criatura, sinó que hi ha una altra dificultat: és un estat de canvis constants; és com si no ens adonéssim que les llargues ombres a trenc d’alba i la rosada del matí són diferents de la llum clara i directa del migdia, encara que de tot això en diguem dia. Si tens sort, canvies, amb el temps reforces la personalitat i la determinació; en el millor dels casos, comences a orientar-te i a tenir les idees clares, i unes qualitats que deuen ser la maduresa i la calma van desplaçant la ingenuïtat i la fúria. Ara que em vaig fent gran, fins i tot la gent que està en la vintena em semblen criatures, no pas per la ignorància, sinó per una mena de novetat: descobreixen moltes coses per primera vegada, tenen el tros més llarg de la vida al davant i, sobretot, estan enfeinats amb l’heroica tasca de l’evolució personal.
Ara a vegades envejo els qui es troben a l’inici del llarg camí de la seva vida, que encara han de prendre moltes decisions i que els espera un camí que es bifurca sense parar. Quan m’imagino la seva trajectòria, veig un camí de debò, amb ombres i arbres, que es ramifica una vegada i una altra, i noto que és ple de la por i l’emoció de prendre decisions, de començar el viatge sense saber ben bé on acabarà.
No em penedeixo pas dels camins que vaig agafar, però sí que sento una mica de nostàlgia per l’època en què la major part del camí s’estenia al meu davant, per la fase en què podia esdevenir moltes coses —la gran promesa de la joventut—; ara ja he pres una infinitat de decisions, l’una rere l’altra, he arribat al final d’un camí i n’he descartat molts d’altres. «Possibilitat» significa que pots ser moltes coses que encara no ets, i això és embriagador i, a vegades, espaordidor. La majoria de les bifurcacions on vaig haver de triar les vaig trobar quan vivia en aquell cau lluminós que vaig poder llogar gràcies al senyor Young.
