Читать книгу: «Guàrdia»

PRIMERA PART

—¿Qui hi ha?

Una mà va alçar des de fora el ganxo de la porta, va mig obrir i es va quedar quieta sense deixar-lo anar.

—Sóc jo, capità Geràssimos, l’agregat. Vull parlar amb tu. ¿Ja ets al llit?

—¿Què cony vols? Quatre hores que hem estat a dalt, ¿i te’n recordes ara? Passa i tanca la porta amb el ganxo.

El primer oficial del Piteas estava assegut en una poltrona giratòria, collada a terra. Només portava els calçotets. Una cama sobre l’altra. Es fregava el turmell amb la palma de la mà. El cos li brillava de suor. Pels quaranta, morè, ulls grossos.

—Digues. ¿Que passa res, a dalt?

Diamandís, l’oficial de pont en pràctiques, es va quedar quiet al seu davant, com un enze. Ben plantat. Ros. S’eixugà el front amb el revés de la mà. No sabia com començar, quequejava.

—Doncs... capità Geràssimos... no ho sé... però m’ha sortit una cosa.

—¿On, inútil?

—A baix... Com un gra... petit... no fa mal... però no sé...

—Així et quedessis sense, malparit.

Va picar amb dos dits al caire de la taula. Es va quedar un moment sense dir res.

—Au va, fes venir el ràdio. Si dorm, desperta’l.

—I d’això: ¿què es pot fer?

—Fes el que et dic, carronya.

Es va quedar sol. Amb un mocador caqui es va eixugar el coll. La cabina feia dos per tres. Els ulls de bou sobre la llitera. Escriptori, sofà, una lleixa amb uns quants llibres. A l’envà, collat a un escaire, penjava un llum de petroli d’aram. El ventilador girava, torrant el buit.

Es va aixecar i va apagar la bombeta, que parpellejava. Pels ulls de bou va entrar desmaiada la llum d’una alba en una longitud oriental.

Va arrencar un full d’un calendari de Brown¹ vell i va bolcar-hi el cendrer amb les burilles. Va embolicar-les i va tirar-les per l’ull de bou. No va calcular bé, van picar a la planxa i es van escampar per terra.

—La mare que em va parir —va remugar.

Es va ajupir per arreplegar-les. No havia acabat, que el ganxo es va tornar a alçar.

Primer va entrar el ràdio. Baix, per sota de la mitjana, de cabells esclarissats. Portava uns calçotets caquis, que s’aguantava a la cintura només amb el botó de dalt. No n’hi quedaven més. Una orella li penjava i era més grossa que l’altra.

—Bon dia. ¿Què passa?

—Què havia de passar! Aquest pardal, que ha pescat alguna cosa. Mira-t’ho tu, que hi entens, d’això.

Diamandís estava dret davant d’ells, amb el cap cot que recordava un Donatello.

El ràdio es va asseure en un tamboret baix de lona.

—Abaixa-te’ls.

—¿Jo?

Semblava perdut.

—Va, home, va. No ens està mirant cap mossa. Així, més a prop. Capità Geràssimos, endolla el portàtil i acosta’l per fer-li llum a les cames. Encén tots els llums. Això mateix. ¿Quan va ser l’última vegada que vas anar amb una dona?

—A Alger, quan vam fer combustible, ja fa un mes i...

—¿Quan te n’has adonat?

—Abans-d’ahir a la nit, tot just vam haver sortit de Sabang.²

—¿Què t’hi has posat?

—Iode.

—Treu-te la samarreta, els pantalons i els calçotets.

—¿Tot?

—Com et va parir ta mare.

Sota la claror tremolosa del llum de pacotilla, el cos del noi va aparèixer blanc com la llet de cintura en avall.

—¿Quants anys tens? —li va preguntar mentre se li mirava les espatlles, el pit, la cintura, les cames.

—Disset... ara els faré.

—Per molts anys. Digue’m, Diamandís, ¿era negra?

—Sí.

—¿Bonica?

—Molt.

—¿En una casa?

—No. Jo pujava pels carrerons cap a l’alcassaba. Allà al carrer del Mar Roig, anava a comprar un braçalet per a la meva germana. “Esma... Taale”, em va fer a crits. Vaig entrar. Ja està, vist i no vist... ni tan sols no ens vam gitar. ¿Et sembla que serà res?

—Au va, ara a dormir. I res de toquejar-t’ho. Posa-t’hi només aigua amb sal amb un cotó, i te l’hi deixes. A la nit, camamilla calenta. I renta’t bé les mans. Geràssimos, ¿quan arribem a Shantou?³

—D’aquí a sis dies, pel cap baix.

—I escolta: ¿et fa mal?

—No, només una fiblada de tant en tant.

—¿Mal de cap?

—No. Sí, ahir al migdia, havent dinat. Com un pes a les temples. ¿Què pot ser?

—Tu tira, a dormir. No pateixis. I creu-me: així que toquem port, de pet a cal metge. Aquestes coses són normals.

Diamandís se’n va anar sense dir adéu. Es va sentir el soroll de les seves sandàlies sobre la planxa, fins que va desaparèixer. El primer oficial i el ràdio van quedar un moment en silenci. Tot seguit el primer va agafar el llum portàtil, el va posar sobre l’escriptori i el va apagar.

—Malparit, el fill de puta. ¿Ho has entès? Va anar a buscar un braçalet carrerons amunt... Com em va poder passar la mà per la cara, el fill de mala mare: no ho puc entendre. Havíem pencat com negres, aquell dia. Ves si l’havia de trobar a faltar, jo!

—¿Tens esperit? —va preguntar el ràdio.

—Sí.

—Tira-me’n a les mans. Gràcies.

Va anar fins a la porta.

—No te’n vagis. ¿Vols res de beure? ¿Un kirsch?

—No, no bec.

—¿Whisky? ¿Brandi?

—Res.

—¿Vol dir que ho has deixat del tot? Deu fer de mal portar.

—Ja fa tres anys.

Els ulls del ràdio van topar amb una ampolla que hi havia en el vidre de sobre el rentamans. Va agafar un got i el va omplir fins a menys de la meitat.

—Dóna’m el iode —va dir tranquil·lament.

L’altre l’hi va donar sense dir res.

Deu... vint gotes. L’aigua va agafar color. S’ho va beure d’un glop. Va tossir una mica. Tot seguit va murmurar:

—¿Te’n recordes, Geràssimos...?

—Sí.

—Si te n’has oblidat, te’n faré memòria. Divuit anys. Ni un de menys. En aquella illa del Golf. Li vam passar la mà per la cara, al capità, en ple migdia, exactament igual que en Diamandís, que acabes d’insultar. Portàvem una bona trompa. Vam trobar el poble de les negres. Atònit, vas llegir un rètol: Supplying of intoxicants to natives is strictly forbidden. Portàvem cadascú, amagades, dues ampolles de whisky barat. Ara jo vaig llegir l’altre cartell: Beware of native women. All rotten here. Just en aquell moment ens van parar les dues angleses de l’Exèrcit de Salvació. La vella seca com un bacallà i de dents fetes malbé i la noieta d’ulls verds.

”—¿On aneu? —va preguntar la vella, enfadada.

”—Amb les dones.

”—Us n’hauríeu de donar vergonya. Torneu al vostre vaixell.

”—Podríem tornar-hi —va dir un dels dos, no recordo qui—. Podríem tornar-hi... si us aveníeu a acompanyar-nos-hi també vosaltres.

”I vas fer un gest amb el dit del mig de la mà. Llavors la vella ens va escopir per entre les dents fetes malbé.

”—Hell damn you both, dirty dogs.

”Em va semblar que la petita somreia.

”I ens en vam anar amb les negres. Tots dos a la cabana de canya. Nues, amb uns pellincs de coloraines als cabells. Quina olor que feien! Les mans ens feien bots pels seus cossos. Uns pits menuts i guenyos, com de goma. A la segona tanda ens les vam canviar. Vaig agafar la teva. Vint dies més tard, al golf de Biscaia, el mal va esclatar. Després tu i jo ens vam separar.

El capità Geràssimos el va aturar amb un gest de la mà, va agafar un paquet de cigarrets anglesos i l’hi va oferir.

Ell anava a encendre un misto, però es va aturar de cop. El primer oficial se li havia acostat.

—Deixa’m la mà, la dreta. Obre-la.

Ell la va obrir, mirant sense entendre res.

—Ah, vaja, ves què has anat a recordar. Criaturades.

Una fina línia blanca començava en el dit gros i arribava fins al canell.

—M’estimaria més que no hagués passat.

—Però quins acudits, a aquestes hores de la matinada. Ni me’n recordava.

—Jo sí que me’n recordo. M’ha torturat moltes vegades, de nit, estant de guàrdia. Va ser a Huelva... Aquella gitana infecta, que anava descalça i amb les cames plenes de pols, i que la suor li pudia a most. Et va preferir a tu. Encara no puc entendre per què vaig treure el ganivet que tu mateix m’havies esmolat, tres hores abans, a la pedra de la màquina, i per què tu vas engrapar la fulla. I aquest vespre et torno a trobar. D’ençà que et vas embarcar a Port Saïd,⁴ ens devem haver saludat un parell de vegades. Quan t’he vist de sobte a l’escala, m’he trasbalsat. Fa temps que volia parlar amb tu. ¿Encara me la tens guardada?

—Au va, Geràssimos. Ara et tornes un nen petit. Escolta, ¿com és que se n’ha anat l’altre telegrafista?

—Havia perdut la xaveta, l’infeliç: tenia por dels taurons, i no pensava en res més. “No tireu les deixalles al mar”, cridava als mariners. “Els esteu fent venir, aquests cabrons; els reuniu al voltant nostre.” Després es veu que va patir una rampa a la mà i no podia rutllar. No feia més que desmuntar el quadre de control i fregar els contactes. Justament el dia de Nadal, va treure tot l’equip de ràdio sobre la bodega. Va fer baixar fins a l’aigua aquella baluerna d’antena i es va dedicar a polir-la. Al final, perdeu la xaveta, tots vosaltres... M’has interromput. Deixa’m acabar. Aquell mateix vespre que et vaig fer mal, vaig fúmer el camp i em vaig embarcar com a mariner en un vaixell espanyol. Em vas enviar el meu carnet amb la baixa en regla i no vas denunciar res. ¿I doncs?

El ràdio va somriure i va respondre:

—No és que ho hagi oblidat, només: és que encara et dec un favor. En feies dos com jo, d’alt. Un tros d’home. Si m’haguessis clavat un parell de mastegots, o t’hauria fet la pell a tu o m’hauria matat jo tot sol.

Van quedar en silenci un moment, mirant el terra.

—¿Dibuixes? —va preguntar el primer oficial—. Recordo que hi tenies una dèria. Feies apunts fins i tot a les parts blanques del vaixell, amb un tros de carbó, i el contramestre t’empaitava.

—No.

—¿Per què?

—Ves. He perdut dos colors, el verd i després...

—Així —el va interrompre Geràssimos—, ¿què passarà?

—¿Amb en Diamandís? Ves. A port, fondejar i cap a cal metge. Si surt positiu, li deixaran el cul com un colador amb el bismut i la penicil·lina. ¿Vas fer un bon tractament?

—Sí. Quatre anys amb tots els medicaments, i enguany vuit milions d’unitats del nou. ¿I tu?

—Dos anys i de qualsevol manera. He pensat que és millor tornar-se boig per la malaltia que no pels medicaments. Una malaltia ben estranya. Mentre tens els granets, et sembla que estàs podrit, que fas pudor, que d’un moment a l’altre et caurà el nas. Després de la primera punxada, així que desapareixen, te n’oblides del tot. I des d’aquell dia la resta de la teva vida és una tortura. El mínim mal de cap, un barb, un mareig, i ja estàs espantat uns quants mesos. ¿No et passa, a tu, Geràssimos?

—Sí, però faig per distreure-me’n. A més, crec que estic bé. Un tractament tan llarg, els medicaments nous.

—Jo crec que no hi ha res que ho mati. Mira què em va dir una vegada un metge xinès, a Qingdao: “¿Saps per què els donem, quatre medicaments? Perquè el cuquet s’acostuma al primer, i se’l menja. També es menja el segon; amb el tercer agafa un empatx; amb el quart queda ensopit. Però no es mor. Dorm.” Jo m’ho crec, i que diguin el que vulguin. El millor remei és la calor. Per això m’estimo més els tròpics, tota la vida. ¿Has vist els negres de Jamaica, de Port Sudan, de Buixehr? Tenen les cames totes senyalades, però de senyals tancats, i cap nas ratat. Es moren de vells. És a dir, els tròpics, tota la vida. He passat angúnia, saps, amb el nano: sembla bon xicot. ¿Qui en respon?

—El capità. És oncle seu. Té la mare vídua, el cabró, i germanes. Se’n refien. Les té a càrrec seu. Si el seu oncle arriba a saber-ho, que es posi a punt.

—¿Quina mena de persona és, el capità?

—Un vedell. Segueix el teu mateix sistema, en la qüestió del tractament. Al mar Roig es tapa amb cobrellit de llana. Té una estufa elèctrica i l’encén aquí, dimoni d’home, en aquests mars.

—¿És bon mariner?

—No sap quants dits té a la mà, el tros d’ase.

—¿És de Cefalònia?

—I ara! Ni ho sap, d’on és. La seva dona és germana de l’amo. ¿Ho entens? Al pont no se’l coneix. Em fa arribar les ordres i prou, pel cambrer. ¿No hi has parlat gens?

—No. Ahir va venir per primera vegada a la porta de la cabina de ràdio. “T’agafarà rampa”, em diu. “T’has posat el ventilador dalt de l’esquena.” Em va preguntar si tenia cap Thissavrós,⁵ o revistes. Li vaig dir que no i se’n va anar. La roba li feia pudor de medicaments. No t’he deixat dormir. Vaig a treure les bateries. Vaja, quina estació de ràdio! Adéu.

—Si vols, puja durant la meva guàrdia, i la farem petar. De dotze a quatre. Recordarem els vells temps.

—No hi faltaré.

Se’n va anar. El primer oficial es va quedar sol. La llum es va apagar tota sola. Es va descordar els botons dels pantalons i es va deixar anar panxa enlaire sobre el sofà. Les sabates li van caure a terra amb estrèpit. El rellotge marcava tres quarts de sis, hora local.

El Piteas, cargo de cinc mil tones, standard de la Primera Guerra, amb sentines i motor d’expansió doble, navegava a set nusos, a l’alçada de Singapur. Pels ulls de bou entrava una llum marcida, malalta, que feia olor d’àcid fènic.

1. Probablement, el Brown’s Nautical Almanac, que es publica des de 1877 i que proporciona informació astronòmica i sobre marees i ports.

2. Illa i ciutat d’Indonèsia, dins la Regió Especial d’Aceh.

3. Ciutat xinesa de la província de Canton, a la costa del mar de la Xina Meridional.

4. Ciutat portuària d’Egipte, a l’extrem nord del canal de Suez.

5. Thissavrós (Tresor), revista popular il·lustrada, editada setmanalment a Atenes des del 1938 fins que la dictadura anomenada dels Coronels la féu tancar, el 1968.

GUÀRDIA PRIMERA

—No el forcis, ¿m’entens? El mareges a dreta, a esquerra: per això et domina. Malgastem una tona de carbó, en la nostra guàrdia, amb els teus cops de timó. T’ho he dit mil vegades: cal suavitat. Si hi hagués corrents, diria a fer punyetes.

—No és pas culpa meva, capità Geràssimos. No es deixa governar. Capfiquem un parell de braces.

—Ara m’ensenyaràs de navegar, tu, Polikhronis... ¿On és en Diamandís?

—És a veure la corredora —murmurà el relleu.

—¿Qui l’hi ha fet anar? ¿Què vol dir, la corredora?

—No ho sé.

—Em sembla que aquí ens estem tocant els pebrots. ¿Ho entens?

Es va repenjar a la barana, va agafar els prismàtics i va dir:

—Governant d’aquesta manera, ¿distingeixes bé el verd?

—Sí.

—Tal com l’estàs veient, i que no el perdis ni un instant.

—Ni un instant.

El radiotelegrafista va pujar sense fer soroll i es va parar al seu costat.

—Hola. T’he enviat el comunicat.

—Sí, l’he rebut. Alguna cosa s’està preparant a la punta de Hong Kong.

—Encara estem lluny. Fins que no serem allà dalt...

—Ja es veia a venir. Però escolta, ¿tu quan dorms?

El radiotelegrafista es va arronsar d’espatlles.

—Al migdia he fet un parell d’hores i a la matinada un parell més.

—¿Tan poc?

—M’he passat anys fent la pitjor guàrdia en els paquets. De dotze a quatre, i sense que féssim relleus. He perdut el plaer del dormir. De despertar-te i poder tornar-te a adormir al cap de poc...

Diamandís va pujar furtivament, cordant-se els pantalons. Va escopir la punta de cigarret, la va esclafar amb el peu i es va entaforar a la garita.

—Els paquets, eh. Parla-me’n, parla-me’n —va dir el primer oficial.

—Gent, enrenou, un port cada dia. No es pot arraconar ni un ral. T’ho gastes tot en taxis. Les parelles que carden a la cambra del costat i no et deixen cloure l’ull. Tens cabina i no en tens.

—¿Per què?

—Perquè ¿on dormiran els recomanats que viatgen en coberta? Quantes vegades he dormit a les butaques! ¿No hi has estat, en un paquet?

—Una vegada, sis mesos. Però en vaig sortir escaldat.

—Conta, conta.

—Tu acaba; ja et contaré.

—¿El passatge? Vaja, quina càrrega. Pitjor que el mineral i que el gra de lli. Ni que transportis el teu millor amic, el teu germà, com si diguéssim, i que t’escarrassis per ell, així que haurà arribat al port on baixa, ja l’has perdut. Ni les gràcies, no et donarà. ¿T’ho vols creure? Se n’oblidarà.

—Potser no en té la culpa. Que estigui atabalat.

—I els tripulants dels paquets, unes criatures, que ja s’han mudat tres hores abans no es veu el port. Amb tots els mals hàbits del passatge: “¿Quan arribarem? ¿A quina hora? ¿Hi haurà maror? ¿Heu rebut el comunicat?” Podrits, mesquins. Com corbs sobre el passamà, esperen la carronya. Pobra de l’òrfena que viatja sola. De la que ve de Paramé, amb el farcell a la mà.

—Un moment. Diamandís!

L’agregat va apagar el cigarret i es va acostar.

—T’he dit que no fumis durant la guàrdia. Puja a l’Aldis¹ i digues nom i destí a aquell pallús que baixa. A poc a poc, que et pugui clissar.

—¿I després?

—Després em vaig afartar del Mediterrani. Em vaig embarcar en un dels grans de la companyia, un que feia la línia d’Austràlia: Gènova, Port Saïd, Aden, Colombo, Fremantle, Melbourne: trenta-tres dies de viatge. Gaudies del mar. Haguessis vist, a Gènova, per una banda, com embarcaven els emigrants! Els altaveus vociferaven en cinc llengües. Un batibull de gent, sobreeixint de colors. Cadascú amb la seva religió i tots plegats sense fe. Anaven a tornar a començar. Molts amb el número del camp al braç. Dones que se n’anaven amb tu per un cigarret, per un traguet, per no res, perquè estaven tipes de dir que no. Així que vam haver arribat a l’últim port, me’n vaig anar a dormir, i quan em vaig despertar se’ls havia empassat tots el gebre del Yara Yara.² ¿Què se n’havia fet, de tot aquell brogit, de la fressa que durant tants dies m’havia fet dormir, que ja m’havia afartat i que estimava? Cobertes desolades, plenes de cadires trencades, de diaris en totes les llengües, llibres en hebreu, pintes i bossetes buides... Ja m’entens. I després la mànega ho escombrava tot de cop.

—Ja m’imagino què devies fer amb les jueves. T’ho devies passar bé.

El radiotelegrafista no va dir res. Va encendre un misto, el va alçar enlaire, com si volgués distingir, amb aquella petita flama, els ulls del primer oficial, i el va apagar sense encendre’s cap cigarret.

—No. Mai al mar. Vint anys en aquestes garjoles, i no he empastifat la meva llitera. Per mi que porta malastrugança. Quan alguna m’agradava i em deia que sí, anàvem als hotels dels ports. Mai al vaixell.

—Manies. Tots vosaltres, els que treballeu amb la ràdio, esteu guillats. El corrent us puja al cap. ¿Per què et vas fer radiotelegrafista? Vas començar per arribar a capità.

—No volia arribar a res. Només volia viatjar. Els que anaven amb mi la primera vegada que ens vam embarcar ja s’havien tret els papers al cap de quatre anys, tu també. A mi m’agradava la proa. La despreocupació. Molts capitans que eren paisans nostres es van posar a donar-me consells. D’altres es burlaven de mi i m’assenyalaven amb el dit. Em vaig sentir ferit en la meva dignitat. Em vaig preparar per treure’m el títol d’oficial de tercera classe. Llavors em vaig trobar un armador que era cosí de la mare. L’única persona que em comprenia i em perdonava. Sempre em donava feina, sense preguntar-me per què viatjava. Li ho vaig dir. “Fes-te ràdio”, em va dir. “Abans que no esberlar una proa, més val que destrossem una estació de ràdio.” Jo bevia, ja m’entens. ¿Tu et vas treure el de capità?

—No —xiuxiuejà—. No encara. I tampoc no sé si me’l trauré mai.

—¿Què dius, ara? ¿Per què? Coneixes el teu ofici com pocs.

—No hi fa res, que el sàpiga. No val la pena... ¿No te’n vas arribar a assabentar? ¿No ho has sentit a dir?

—No.

—Doncs escolta. Estava fent el servei quan em vaig treure el de tercera classe. Em vaig llicenciar i em vaig embarcar de tercer oficial de la marina mercant. Al cap de dos anys em vaig treure el de segon oficial, sense exàmens. Vaig tornar a sortir i vaig ser fora dos anys i mig. Em faltaven sis mesos per treure-me’l. De diners arraconats no en tenia. Però el volia. No és que m’haguessin de col·locar de primer oficial, amb vint-i-vuit i sense padrins; però de totes maneres el volia, per tenir-lo a la butxaca. Un parent llunyà em va recomanar i vaig entrar de primer oficial en un paquet. Igual que a tu, tampoc no m’agradaven, els paquets. Em feien fàstic. Fèiem la línia Alexandria-Pireu-Bríndisi. Vaig començar a ficar mà i en treia algun dineret. Una ret de cap, una bata de seda, quatre pedres d’encenedor, una mica de paper de fumar. El contraban no és pecat. Hi poses els teus calés i compres. No robes. Les drogues, ni tocar-les. La meva dignitat no podia tolerar-ho. Una cosa que no fa mal a ningú, no t’ha de fer por, pensava. Treia dues o tres mil dracmes per viatge. Un dineral, per l’època. Amb tres mesos, ja tenia els diners per a l’acadèmia, i encara me’n sobraven. Teníem un terreny petit a Atenes, quatre pams de terra. Un sostre, vaig pensar, perquè la vella estigui a aixopluc els seus últims anys. ¿Te’n recordes, de la mare?

—Sí. Una vegada vam anar a menjar a casa teva. Recordo que va matar un gall. Vam beure rombola³ i vam agafar una curda. Ens miràvem aquella mossa que havia portat del poble.

—Anguélika!

—Sí, quina llaminadura, i de seguida va enviar-la a fer feina. Una dona eixerida.

—Sí. Un mes abans de desembarcar, en tenia vint mil. I ara ve la bona, vaig pensar. I vaig perdre l’enteniment del tot. Amb tres dies hauria tingut deu vegades aquells diners. La vella, Déu l’hagi perdonada, es devia haver ensumat alguna cosa i em va acorralar. “Per l’ànima del teu pare, pel mar per on navegues, senyor meu, no t’emboliquis en males jugades.”

”Vaig dir que no i la vaig renyar. Vam tornar d’Alexandria un dijous al matí. Em vaig trobar fora de la duana, amb el gènere a bon recapte, passat Àgios Nikolas. Em vaig aturar i vaig respirar. Fora pobresa, vaig murmurar. Feia els meus comptes... Com vaig anar a parar a la garjola, al migdia, com va anar el judici, divuit mesos de presó, encara ara no ho he entès. ¿Traïció? ¿Denúncia del gènere? ¿Diràs que havia perjudicat algú? Enveja! Una clatellada així no me l’esperava pas. Quin daltabaix. I vaig quedar pelat, em pots ben creure. Coberta escombrada, que diem. Vint-i-cinc dracmes que em quedaven a la butxaca i mil que la mare em tenia guardades. Quin coratge que va tenir. Una roca, em pots ben creure. Mentre em ficaven rere les reixes, em somreia. Amb un somriure patètic, però em somreia. Un cop a la setmana li deixaven veure’m. Mai no se’m va queixar. “Cor fort, que no hi ha res que un home no aguanti. Sortiràs aviat i ho oblidarem tot.”

”Com s’ho va manegar, mai no vaig arribar a saber-ho, ni li ho vaig preguntar. Un diumenge al migdia, un dia d’hivern, va venir amb una carmanyola. Suada, tota vermella, amb el vell vestit negre que tenia i les sabates foradades i plenes de pols.

”—T’he portat el menjar que tant t’agrada —em va dir—: gallina a la cassola. Menja-t’ho ara, que no se’t refredi.

”—Escolta, mare —li vaig dir—, menjarem plegats; si no, no ho penso ni tastar; i fes-me el favor de dir-me per què has vingut a peu.

”Es va posar com una fera.

”—Fill meu, tu no estàs bé. Des d’aquest matí que m’he llevat que estic menjant. He vingut amb el tramvia. Com vols que hagi vingut a peu! T’has tornat ximple, noi.

”Era la primera vegada, d’això n’estic segur, que deia mentides. Faltaven les potes i el cap de la gallina. Quan es va aixecar per anar-se’n, em va posar a la mà un bitllet de vint i cinc cigarrets de Kalamata,⁴ dels forts.

”—Ja tornaré, fill. Dijous, que és festa i deixen entrar. Tu procura estar animat.

”Per la finestra enreixada de la presó la vaig veure com anava tota doblegada. No sé per què collons vaig haver de mirar! Hi havia uns quants nens jugant al carrer. De sobte va ensopegar amb una pedra i va caure de genolls. Llavors un bord, un cagat pel cul, un fill de puta que devia tenir vuit anys, li va anar per darrere i li va donar una empenta. Quan em vaig refer, ja havia tombat la cantonada. Els malvats encara reien. Dos dies més tard, un matí, em va cridar el director. El cor em deia alguna cosa.

”—Ei... som persones —em va dir amb aire protector—. Tots hi farem cap.

”Vaig tenir esma de preguntar qui l’havia portada a enterrar, on l’havien dut.

”—Ves, l’Ajuntament. Qui vols que sigui!

”Quan vaig sortir de la presó, a casa no hi vaig trobar ni una cassola. Me’n vaig anar de mariner en un vaixell de bandera panamenya. Vaig tornar al cap de tres anys i vaig portar els seus ossos al poble. Li vaig fer una tomba de marbre i tot al voltant hi vam posar torretes amb flors, una cosa que li agradava. Onze anys fa que va traspassar, la cefalònia. Des de llavors no he tornat a acariciar un nen. Caramels, ni als meus nebots no en dono. Puntades de peu i prou, a la mínima ocasió. Són malvats, els nens.

Es va girar per mirar el ràdio, però aquell havia baixat per les escales sense dir adéu.

—Diamandís, fes el relleu de guàrdia i vés a mirar la corredora.

Una alba groga, i la cara del primer oficial groga com cera d’abella.

1. Marca comercial d’un tipus de reflector de senyals.

2. El riu Yarra, que travessa la ciutat australiana de Melbourne.

3. Varietat de raïm i de vi blanc produïts a l’illa de Cefalònia.

4. Ciutat del Peloponès amb indústria tabaquera, la marca Karélia.