Читать книгу: «I del cel van caure tres pomes», страница 3

CAPÍTOL 2

En Hovhannés Xalvarants batia el gógol-mógol⁸ fent dringar la forquilla amb força perquè quedés una crema ben escumosa. Cada matí, independentment de l’època de l’any, de les circumstàncies i fins i tot de la salut, esmorzava la seva delícia preferida. A continuació es preparava un te amb farigola ben carregat, es cargolava un cigarro i se’l fumava amb fruïció, observant l’aromàtica espiral de fum que giravoltava per damunt d’una tassa gruixuda.

Havia d’escatimar el paper de fumar, cosa que temps enrere no passava, però temps enrere a la vall hi havia premsa babaua per donar i per vendre. Aleshores, cinc cops a la setmana, la furgoneta de correus enfilava esbufegant el coster del Manix-kar i arribava amb piles de diaris que encara feien olor de tinta fresca. En Hovhannés llegia cada pàgina a consciència. Tots els titulars sense excepció eren altisonants, però el contingut era buit, i això corroborava la seva opinió que la paraula impresa, comparada amb la paraula dita, no tenia molla ni crostó.

—Més val pensar-s’ho cent vegades i després dir-ho només una sola vegada que no pas difondre aquest enfilall de bestieses —remugava empipat en Hovhannés fent cruixir el diari mentre en passava les pàgines.

—Potser s’ho han pensat cent vegades abans d’imprimir-ho —rebatia la Iassaman.

—Si es pensessin cada paraula cent vegades abans d’escriure-la, els diaris sortirien un cop al mes a tot estirar. Que potser es poden concebre tantes pàgines amb seny diàriament?

—No pas.

—Justa la fusta!

Malgrat tot, el contingut buit del full de diari no repercutia en el sabor del tabac, de manera que en Hovhannés va continuar subscrivint-se puntualment a la premsa. Per desgràcia, des que havia esclatat la guerra la furgoneta de correus enfilava cada cop més rarament el coster de Manix-kar, fins que un bon dia ja no va tornar a pujar: a la vall hi havia talls en el subministrament de combustible i el destinaven a necessitats extremes i urgents.

Les dificultats amb el paper van començar quan es van suspendre les trameses postals. La gent se’n sortia com bonament podia. Al principi feien servir diaris vells i, més endavant, els llibres en males condicions que un dia l’Anatòlia Sevoiants, per desesperació, havia amuntegat rere la tanca de la biblioteca. Sense dir un mot, els vells desfeien els volums florits de Shakespeare, Txékhov, Dostoievski, Faulkner, Balzac... Tots aquells llibres feien pudor d’humitat i de melangiós silenci silenci. Els estalvis per als plats calents, els feien amb gruixudes cobertes de llibres, i les pàgines malmeses s’empraven per encendre el foc i per a altres necessitats de la llar. Els cigarros cargolats amb aquesta mena de paper tenien un regust amarg, feien molt de fum i s’apagaven cada dos per tres. Mig aclucant els ulls, en Hovhannés Xalvarants renegava; contínuament havia de tornar a encendre el cigarro amb una brasa encesa amb la qual sempre es cremava quan la treia de l’estufa; no hi havia prou llumins al poble, de manera que els feien servir amb comptagotes.

La guerra, que durant vuit anys insuportablement llargs havia collit una ramassada d’ànimes inquietes arreu del món, un cop ofegada, es va retirar amb un llarg udol, coixa, tot llepant-se les grapes tacades de sang. De combustible no n’hi havia prou, com abans, però a poc a poc la vida va començar a millorar i va tornar al seu curs, amb penes i tot. Tanmateix, per alguna raó aquests canvis no passaven per Maran; ningú no es recordava del poble ni tampoc ningú tenia intenció de fer-ho. L’únic vehicle que hi arribava era l’ambulància, per bé que abans calia telegrafiar la petició corresponent, perquè Maran no tenia cap altra connexió amb el món exterior llevat del telègraf. Era evident que la vall havia abandonat feia molt de temps aquell grapat de vells caparruts que en el seu moment havien refusat baixar del cim del Manix-kar.

Ara era el carter Mamikon qui ajudava amb el paper. Un cop cada quinze dies (si no hi havia cartes, i les cartes eren extremament rares), portava dins la bandolera un pilot de volants superflus que inundaven la vall i deixava a l’oficina de correus. La telegrafista, la Satenik, feia vint-i-tres piles iguals de volants (una pila per a cada casa habitada del poble) i els deixava al taulell vora la finestreta. Al vespre no en quedava ni un.

Abans de cargolar un altre pessic de tabac dins un full de propaganda, en Hovhannés estudiava acuradament la papereta. A jutjar pel contingut, els veïns de la vall no tenien gaire cervell, més aviat al contrari. Sempre segons el contingut de la propaganda, no feien res més que anar al nigromant per als mals d’amor, demanar préstecs als bancs per comprar faramalla inútil i tallar el pèl dels animals en cares perruqueries per a mascotes.

—Quan Déu vol castigar l’home, el primer que fa és prendre-li el seny —brandava el cap en Hovhannés, fent una amarga pipada.

Conreava el tabac ell mateix en un trosset de terra abandonada que temps enrere pertanyia al seu germà. El germà s’havia mort feia molt de temps, els fills s’havien dispersat pel món i el tros deixat de la mà de Déu s’havia omplert ben aviat de males herbes i gramínies. Per això, en Hovhannés va decidir plantar-hi tabac: era bo per a la terra, i la Iassaman va tenir una alegria, perquè així quedava lliure una part de l’hort, on podria plantar patates. En Hovhannés va triar el porxo per assecar-hi el tabac; va clavar uns claus als dos extrems i en va doblegar els caps perquè agafessin forma de ganxo. A mesura que el tabac madurava, en collia les fulles; ho feia sempre al vespre, de manera que la planta tingués la mínima humitat possible; després, amb una agulla d’acer enfilava les fulles en un cordill que estenia entre dos marcs i les deixava assecar a les fosques en una habitació arraconada de la casa. Després treia els marcs a la solana del porxo, penjava els cordills amb les fulles esgrogueïdes als ganxos i les deixava assecar del tot.

El tabac era excepcional: aromàtic, suau, lleugerament amarg. El dissabte, quan al maidan del poble es muntava un petit mercat, en Hovhannés posava les fulles de tabac seques en una cistella de vímet, agafava el backgammon i anava per feina. La Iassaman, baixeta, espavilada, caminava dignament al seu costat amb un elegant mocador al cap i un davantal de mudar, de seda, que es posava tan sols les festes de precepte i els dissabtes i diumenges: els dissabtes, per anar al maidan, i els diumenges, per anar a la capella on un cop al mes el pare Asària arribava de la vall per celebrar l’ofici litúrgic.

Els dissabtes, si el temps ho permetia, tots els veïns del poble s’aplegaven al maidan. Cadascú portava els seus productes: fruita-verdura-herbes de temporada, formatge, mantega, quark i smetana,⁹ carn seca amb espècies, pernil, pastissos casolans. Rarament pagaven amb diners, més aviat feien barata. Per una desena d’ous de gallina es podia aconseguir un ganivet; el calçat de pagès es baratava per un grvakan (gairebé mig quilo) de bryndza, o bé per tres quarts de grvakan si el volies de cabra; una gerra de mantega clarificada valia dues gerres de mel de flors; amb quatre grvakans de formatge d’ovella s’adquiria la llana de tota una altra ovella.

En altre temps, quan els masos eren grans i al poble hi havia mig miler de cases habitades, al maidan no hi cabia ni una agulla. Els taulells estaven plens a vessar de tota mena de gormanderies, les parades de llet s’intercalaven amb les de fruita i el xivarri era tan eixordador que calia tapar-se les orelles. Als voltants de la plaça, just darrere de les parades de verdura, hi havia un corral on regnaven unes estrictes regles de barata establertes des de temps immemorials pels avantpassats de la gent de Maran. Una vaca es baratava amb un cavall, dues ovelles valien un vedell d’un any, un porc es bescanviava per una ovella i un moltó, mentre que una vedella eren tres cabres i una vaca prenyada tenia el valor d’un bou.

Els dies de mercat una caravana de carros de gitanos enfilava el coster del Manix-kar. Després de plantar les vistoses tendes als afores del poble, arribaven al maidan formant una tropa bigarrada i sorollosa: regatejaven sense ordre ni concert; mai no perdien l’ocasió de pispar alguna cosa, però, quan els enxampaven, pagaven amb monedes d’or rient a cor què vols, i després es dispersaven, anaven per les eres, tiraven les cartes i demanaven velles andròmines. Al vespre, quan ja havien enllestit els negocis, els gitanos marxaven deixant rere seu l’olor de les fogueres i el ressò de les guitarres.

En ocasió de les grans festes, a Maran arribava un circ sobre rodes que fendia l’aire amb el xiulet estrident de la zurna. Després d’estendre un cable per sobre del maidan, els funàmbuls grimpaven amunt per fer equilibris a una alçada que tallava l’alè i, un cop havien llançat la perxa a una banda, saltaven, giravoltaven, i sempre acabaven aterrant amb els peus inconfusiblement ferms sobre una corda fluixa que maldava per escapolir-se.

A terra, sobre petites catifes empolsegades, seien uns encantadors de pell morena i ulls grocs que tocaven pungis¹⁰ de jonc i n’extreien uns sons prolongats i embruixadors. Les serps encantades es gronxaven en una dansa monòtona i terroritzaven els espectadors, mentre al voltant es passejaven les gitanes escombrant el terra del maidan amb les seves llargues faldilles i venent dolços orientals, dàtils i pastissets d’anacards, ben exòtics en aquelles latituds.

Això passava antany, però, feia molt de temps, o tal vegada no va passar mai. Ara, oblidat per tothom i per sempre, el poble trontollava incert sobre el coster del Manix-kar com un fustegal buit. La gentada al maidan es va reduir a la mida d’un didal (uns quants taulells mísers i el cloc-cloc compassat dels daus); el dia passava enmig de xerrades i records desvagats, i al vespre els vells es dispersaven cadascú a casa seva sense haver venut res; tothom se’n tornava amb els seus béns: quin sentit tenia baratar si tots els productes eren tres quarts del mateix? Els únics que en treien benefici eren en Vassili Kudamants i en Hovhannés Xalvarants; el primer esmolava les eines de l’hort esmussades, o bé les canviava per unes de noves amb un petit recàrrec, i el segon omplia de tabac les bossetes dels fumadors.

A banda del mercat del dissabte, els vilatans podien fer la compra a la botigueta d’en Mukutx Nemetsants. Dues vegades a la setmana en Mukutx enganxava el cavall al carro i baixava a la vall, d’on portava una mica de tot: sucre, sal, arròs, mongetes, mistos, sabó, conserves de peix, alguna peça de roba, sabates (única i exclusivament per encàrrec, amb la possibilitat de tornar-les si no anaven bé de mida). La botigueta proveïa sobretot productes farmacèutics: benes, cotó, iode, verd malaquita i permanganat de potassi.

Al poble tractaven les malalties amb les pocions i decoccions elaborades per la Iassaman Xlapkants. Els vells jutjaven els medicaments convencionals amb recel i amb una desaprovació manifesta.

La Iassaman preparava els beuratges cada dia rigorosament al matí abans de la sortida del sol, o bé forçosament després de la posta. Mentre ella bullia les herbes medicinals en un habitacle annex al celler, en Hovhannés batia un parell de rovells d’ou amb unes quantes cullerades de sucre granulat fins que aconseguia una crema escumosa; aleshores es feia un te ben carregat i després fumava a la cuina, a la finestra ben oberta, tot contemplant els pàl·lids retalls de cel transparent embrancats a la morera.

—Ah! Ah! —Acompanyava cada glop de te amb una exclamació de satisfacció. Després treia el cap per la finestra tot doblegant la cintura i cridava la dona—: Xlapkants! Ei, Xlapkants! Que em sents? Iassaman Xlapkants!

—Què vols, Hovhannés Xalvarants? —li responia ella, empipada.

En Hovhannés reia.

Eren la parella més graciosa del poble. La Iassaman era una Xlapkants, és a dir, del llinatge dels Xlapka. I en Hovhannés era un Xalvarants, o sigui, del llinatge dels Xalvar.

Tots els llinatges de Maran tenien un sobrenom. Molt sovint era graciós, curiós, de vegades irònic, però altres vegades podia ser molt ofensiu. El nom del llinatge depenia dels fets (exemplars o menyspreables) acomplerts per l’ancestre el sobrenom del qual heretaven els seus descendents.

Quan el besavi de la Iassaman era jove, per exemple, sovint anava a visitar un cosí que feia d’actor principal en una companyia de teatre estable de la vall. El cosí el portava a les funcions, el va introduir en la vida social, li va ensenyar a vestir-se. Una vegada el besavi va tornar de la vall amb un adorn de cap mai vist, més aviat provocatiu als ulls dels veïns de Maran. Quan li van demanar què portava al cap, el besavi va respondre, desafiador: «Un barretet!». Per això el van anomenar Xlapka,¹¹ i els seus descendents van ser els Xlapkants.

Pel que fa al nom del llinatge dels Xalvarants, la història era ben diferent. Quan al temps de la gran guerra l’avi d’en Hovhannés va haver d’anar al front, es va preparar com si hagués d’anar a una festa: es va arrissar el bigoti, es va posar el barret d’astracan, la bandolera per a les municions i uns pantalons nous i cars. El cert és que mai no va no arribar a posar ni un peu al regiment; va resultar ferit prèviament en un bombardeig. Un tros de metralla li va colpir la cama per sota del genoll, la ferida era tan greu que li van haver d’amputar part del peu. Quan va rebre l’alta de l’hospital, el van desmobilitzar i se’n va tornar a casa. A la infermeria l’avi d’en Hovhannés havia patit sense parar, no pel peu mutilat, sinó pels pantalons nous que havia hagut de llençar.

—Els meus salwars, els meus salwars! —es planyia a les infermeres i els metges. Per això el van anomenar Xalvar, i els seus descendents van ser els Xalvarants.

Al poble feien broma dient que la Iassaman i en Hovhannés es completaven l’un a l’altra com un fons d’armari.

A en Hovhannés li encantava burxar la Iassaman i sovint, en lloc de cridar-la pel nom, li deia Xlapkants. Naturalment, la Iassaman s’hi tornava i li recordava la història de l’inútil del seu avi, que havia arribat a quedar-se invàlid sense haver trepitjat el camp de batalla.

Doncs bé, aquell dia, després d’haver-se intercanviat els compliments de rigor amb la dona, en Hovhannés va fer una última pipada al cigarro, i ja estava a punt d’apartar-se de la finestra quan la tanca va petar de cop. Estirant el coll, va voler esbrinar amb una ullada qui era aquell visitant matiner. Es tractava d’en Vassili, el ferrer, un homenot alt i fort, amb els ulls grossos, d’un gris cendrós, i les celles gruixudes i poblades, que es dirigia a la porta principal de la casa amb una dalla a l’espatlla. No aparentava pas els seus seixanta-set anys: malgrat els cabells canosos, estava en plena forma, tenia unes espatlles potents, enormes, i uns punys invencibles; una vegada, quan encara jove, havia arribat a matar el toro d’en Mukutx Nemetsants en una aposta. Tot i que en Mukutx després se’n va penedir, no va tenir cap altra opció que fer-ne estofat, de la carn de l’animal, i no va gosar pas demanar a en Vassili que li pagués el toro, no tenia cap sentit fer-ho quan havia estat ell mateix, carallot més que carallot, qui en un rampell havia apostat que no seria capaç d’abatre el toro amb un cop de puny.

—Vols que t’ho demostri? —havia dit en Vassili fent una rialleta.

—Oh, i tant!

En Vassili es va treure l’armilla, es va arremangar l’arkhaluk¹² per sobre del colze i va anar fins al cobert on l’esperava un immens toro de color negre blavós, fermament lligat a una estaca clavada a terra, que esbufegava i sacsejava el cap.

—Mira que te’n penediràs —li murmuraven els altres vilatans a en Mukutx rere l’esquena.

En lloc de contestar, ell grunyia amb menyspreu. En Vassili va fer una altra rialleta, va alçar la mà damunt el toro i el va estabornir amb un cop de puny sec al bescoll. Després d’aquell incident, cap home del poble el va desafiar mai a esbatussar-se, ni tan sols encetaven una discussió amb ell. Sempre tranquil, lacònic (si no li preguntaves res, no deia un mot), en Vassili era aquella raça d’home que en té prou amb el seu posat feréstec per despertar el respecte incondicional de la gent.

—Fins i tot per les celles escup verí de serp! —deien a Maran amb veneració fent espetegar la llengua.

Per naturalesa en Vassili era una persona humil, es prenia amb humor l’actitud reverencial dels altres vilatans però no ho demostrava. Tot i ser ombrívol, de vegades fins i tot brusc i sorrut, la seva aparent descortesia no espantava els clients: tenia reputació de ser un ferrer excel·lent i un home escrupolós, i si un client no podia pagar-li, s’avenia a esperar el temps que calgués. Tot el poble li devia diners, però ell no ho recordava a ningú. Després de la guerra, la ferreria va anar de baixa; no tenia gens ni mica de feina, però no es queixava. «Si fa no fa, estem com tothom», aquesta era la seva resposta quan la dona es planyia per enèsima vegada dels pocs guanys: els minsos ingressos la treien de polleguera. La Magtakhiné Iakulitxants, amb qui en Vassili havia viscut gairebé mig segle, era una dona polida i treballadora, però no callava i, quan s’enrabiava, etzibava una paraula rere l’altra sense parar, aturant-se només un segon per agafar aire. En Vassili tenia molta paciència, fins que se li acabava, agafava la dona pel colze, i la portava a l’habitació del darrere per tancar-la a dintre amb pany i forrellat.

—Quan hagis acabat de garlar, m’ho dius!

Enfurismada per la insolència del marit, la Magtakhiné es posava a cridar tan fort que el veïnat podia sentir com es queixava, en primer lloc, del seu dissortat destí, després del pare i la mare, que per desfer-se’n l’havien casada amb aquell talòs sorrut però, en canvi, les seves germanes les havien fet casar amb molt bons partits, especialment la Xuxanik, la més jove, la preferida, que a més havia rebut el dot més abundós: tres catifes, dos baguls amb l’aixovar, un tros de terra fèrtil, tres vaques, una truja, vint gallines ponedores i tantes joies d’or que si se les hagués posades totes alhora, se li hauria trencat la columna. Ella, en canvi, n’havia rebut la meitat, de dot, i les seves joies no eren pas d’or sinó de plata, però el temps ho va posar tot al seu lloc: els altres fills, ben bé com a càstig per aquella injustícia comesa pels pares, se’n van anar d’aquest món abans d’hora; les germanes grans no van sobreviure a la gran fam; l’únic germà el va matar un llamp, i la preferida, la Xuxanik, va morir ofegada amb els seus propis vòmits per una greu angina de pit. De manera que els pares van haver de confiar en la Magtakhiné la resta dels seus dies, i ella, per descomptat, no els va fallar, hi va ser sempre, devota i afectuosa, en va tenir cura i els va protegir: quan al pare van deixar de funcionar-li les cames del tot, li canviava l’orinal, mentre que a la mare li aplicava compreses de vinagre calentes als talons per calmar-li les freqüents migranyes, agreujades quan la Xuxanik se’n va anar a l’altre món. Temps després, el pare i la mare es van morir; el pare va ser el primer, va marxar el dia que la filla feia seixanta anys, i ara ella passava tots els aniversaris al cementiri, on tenia cura de la seva tomba; i després del pare, se’n va anar la mare, però abans va crispar tots els nervis de la filla, perquè en el darrer tram de la vida se li’n va anar completament el cap: s’ho feia a sobre i després empastifava les parets i el terra amb les seves necessitats, fins al punt que la va haver de tancar a l’habitació perquè no escampés les seves creacions artístiques per tota la casa. Quan es va morir la mare, va ser ella qui va desenguixar l’habitació amb les seves pròpies mans per poder renovar-ne les parets, i déu-n’hi-do els murals que hi havia en aquelles malaguanyades quatre parets, perquè, a diferència del cervell, a la difunta els budells li funcionaven de manera correcta i puntual (per defecar no cal pensar gaire amb el cap, és clar). I ara que tots els seus familiars eren morts, s’havia quedat ben sola, llevat del talòs del seu marit, amb qui ni tan sols podia intercanviar dues paraules; abans, en canvi, podia parlar amb la mare a través de la porta tancada amb clau perquè, encara que havia perdut el senderi, podia mantenir una conversa; tu li deies una cosa, ella te’n deia una altra que no tocava, però si més no hi havia una comunicació animada i participativa. Per què el seu destí era tan amarg? No agradar a ningú, ni ser estimada, com un gossot vell a qui no fumen un tret per llàstima però que tampoc alimenten, tant se val, al cap i a la fi es morirà!

Després d’esbravar el cor, la Magtakhiné sortia per la finestra somicant i llançant malediccions. Anava amb molt de compte a l’hora de posar en cada graó la sola de les velles sabates mentre baixava l’escala de fusta que sempre guardava sota l’ampit de la finestra de l’habitació on el marit la tancava. Mentrestant, en Vassili s’estava a la ferreria; assegut, matava les hores d’un dia ociós. Tot fumant la pipa, recordava els anys en què hi havia tanta feina que no tenia temps de redreçar l’esquena, i la seva dona, atrafegada amb les tasques domèstiques, era una persona tranquil·la i dòcil com una nit de neu.

La Magtakhiné tenia la seguretat que viuria més que el seu marit, i sempre li deia «i jo què faré quan et moris?», però va succeir tot el contrari: un bon dia va sortir al pic del sol a arrancar les males herbes i va caure a terra, morta a causa d’una hemorràgia cerebral. En Vassili la va plorar amb desolació durant molt de temps fent un esforç per avesar-se al silenci aclaparador que s’escampava per la casa com un llot llefiscós. Malgrat el seu tarannà rabiüt, la Magtakhiné havia estat una bona companya; si bé no era afectuosa (l’afecte, per cert, li havia mancat tota la vida), era lleial i atenta, i va estar sempre al seu costat, en l’alegria i en la tristesa, en la riquesa i en la pobresa.

Ara era la Satenik, la telegrafista, cosina segona d’en Vassili, qui l’ajudava en les tasques de la llar. Ella, precisament, li havia aconsellat que es fixés en l’Anatòlia Sevoiants. Al principi en Vassili va fer el desentès, però la cosina no es va donar per vençuda: ella ja tenia quasi vuitanta anys, la seva vida s’aguantava per un fil, i potser el cosí era un mestre ferrer, però per a les coses de la llar era com un nen petit, no sabia cuinar ni fer la bugada; d’altra banda, per a un home no hi havia malaltia més terrible que la soledat, i l’Anatòlia encara era jove i guapa, també estava sola i era una dona de poques paraules, com preferia ell. Per quina raó no havien d’avenir-se?