Читать книгу: «Adeu fantasmes», страница 3

LES SIS I SETZE PER SEMPRE

–Sí, un moment, vol una mica d’aigua? Pel noi també, l’agafo fresca de la nevera.

–No cal, d’aigua ja en tenim, però si pot pujar un moment, necessitem que vingui a mirar un tros de paret que hi ha al costat de la cisterna, no el podem tirar a terra sense el seu permís.

–Ja vinc, voldria que hi fos la meva filla també, però encara dorm.

–Com diu la dita: un pare pot pujar cent fills però cent fills no mantenen un pare.

Atrinxerada al llit amb els ulls oberts. El meu nou dia a casa va començar amb el so del timbre i les veus de la meva mare i el senyor De Salvo.

Estava disposada a renunciar a la dignitat de llevar-me d’hora, i si no semblava una filla en qui es podia confiar i era present doncs què hi farem, volia estar sola i ningú m’ho impediria. La casa i jo havíem estat molt de temps allunyades i no podíem saber quant de temps ens quedava per estudiar-nos mútuament. A part, la mare no m’havia trucat perquè li donés un cop de mà amb les obres sinó per triar els objectes: aquesta era la feina que jo havia de fer. En Nikos devia ser al terrat, ja devia estar treballant, amb la samarreta suada i les mànigues arromangades fins dalt de tot, els pantalons a mitja cama bruts de guix i els panxells dins les botes. Eren les vuit i el sol aviat ja no ens deixaria ni respirar. El sol de setembre és desesperant, és egoista, funest i molest. La gent que no coneix Sicília es pensa que la llum et posa de bon humor i van escampant aquest equívoc de l’alegria. Però els sicilians esquiven la llum i la pateixen com l’insomni i la malaltia, si no és que l’han triada, i ningú pot triar la llum de cada dia durant tot l’any. Els faria cecs, invàlids. La llum també pot ser un enemic.

Aquell noi mig grec s’hauria d’haver posat un barret per tenir la cicatriu a l’ombra, em feia patir, encara que no fos recent. Ell i el seu pare eren sobre el meu cap per demolir i destruir, i després, potser, per reconstruir un cobert per a casa; els veuria trepitjant les meves rajoles i remenant els meus objectes –meus, i em vaig sorprendre pel fet d’anomenar-los així. Els meus objectes, vaig pensar, quan sabia que els acabaria perdent tots, o la majoria.

Vaig mirar el calaix on, sota una pila de diaris, havia conservat la capsa vermella, l’única que m’interessava salvar. Me n’ocuparia en el moment oportú: obrir-la m’hauria pogut fer mal, encara no estava preparada.

Mentrestant, notaria la respiració, l’estranya proximitat i l’olor d’aquells dos homes. Per en Nikos encara hi sentia una certa simpatia instintiva, però no podia dir el mateix del pare. Era una mica més jove que la meva mare i no m’havia passat per alt la manera com la mirava. Em vaig tapar la barbeta amb un tros més de llençol i em van quedar els peus al descobert. El cotó em protegia dels mosquits i de la calor, dels deures afegits com a filla, hereva i propietària, i de qualsevol rol que m’hagués assignat el destí. Em vaig concentrar en la capsa vermella, com si m’hi anés la vida, i em vaig imaginar a mi mateixa durant un moment, només un instant, el moment que la tornaria a obrir.

–No pateixi, així està bé, si em necessita cridi’m.

–Farem soroll al costat de la cuina, em sap greu per la seva filla.

–Tard o d’hora s’ha de llevar.

Els passos de la meva mare es van aturar al llindar de la porta. Va trucar. Me la vaig imaginar obrint la boca per cridar-me, però es va aturar prudentment i no em va dir res. Mentre la sentia girar cua vaig mirar el rellotge que havia estat tant de temps a la tauleta de nit del pare i que ara apareixia entremig d’un llum modern i un embolic de cables. Marcava la mateixa hora.

Aquell matí de vint-i-tres anys abans, el pare va obrir els ulls a les sis i setze, i les xifres es van quedar clavades al despertador apagat d’un cop sec, sis-cents setze, sis, u, sis. I durant uns quants dies, al lavabo encara hi havia el seu raspall de dents blau, a fora del got on els posàvem tots tres, deixant un rastre de pasta de dents com si fos bava de caragol. La meva mare ja havia sortit, com de costum, per regalar-se llargues caminades a trenc d’alba, abans d’anar a treballar.

Abans de les sis i setze per sempre, la mare passejava moltes hores cada matí pel camí de ronda i després tornava, obria el museu regional, i seia en un escriptori estret com un banc de guarderia per rebre els turistes que desembarcaven dels creuers. Per visitar Messina n’hi havia prou amb una parada de mitja jornada, francesos, anglesos i americans la travessaven amb sandàlies als peus i la màquina fotogràfica al coll, i eren pocs els que s’atrevien a anar al museu. La mare, a la nit, ens n’explicava històries, ens descrivia les parelles, de quina pasta eren fetes, quants fills portaven a coll o al cotxet i de quina part d’Europa venien. El pare, en canvi, ensenyava llatí i grec en una escola privada on els pares de nens rics repetidors els compraven el diploma als fills. L’institut portava el nom d’un arquitecte i escenògraf de la ciutat. «Institut de repàs Filippo Juvarra», deia al cartell; el pare era incapaç de recuperar-se ell mateix però feia recuperació als altres. De tant en tant, un estudiant més treballador o menys ric venia a casa als vespres perquè necessitava un extra de repàs per evitar un segon o tercer suspens. Jo, amb els cabells recollits en dues cues perfectes, anava corrents a obrir a aquells adolescents llargaruts («les perxes», els deia la meva mare amb una indiferència resignada), i tornava patinant cap a la meva habitació. Em deixaven patinar pel passadís, em deixaven patinar sempre. El meu pare volia que participés a no sé quina competició regional i assistia complagut a les meves millores, que exagerava clarament. Sempre que podia m’entrenava ell, i em deia que ja gairebé estava preparada, que era gairebé perfecta.

Després, els dies es van transformar en un sol dia.

El pare va deixar la feina i la mare va ampliar la seva fins a l’infinit. Ell es quedava dormint i ella s’inventava qualsevol excusa per anar al museu.

Aquell llit on temps enrere els meus pares s’havien estimat, on m’havien concebut i on havien estat feliços i joves, ara s’havia convertit en l’alcova del meu pare i la seva depressió.

La mare me’l va començar a deixar perquè el cuidés, amb mil recomanacions: cou la pasta, no la coguis massa, fes el cafè, màxim una tassa, no l’omplis fins a dalt, així és massa buida, porta-l’hi al llit, intenta que es llevi. Ja no trucava ningú. Totes les habitacions eren obertes perquè ell, emmalaltit de tanta tristesa, no estigués mai sol. I en el silenci jo podia dialogar amb els petits sorolls, el cruixit de les fundes dels coixins, el bolígraf que em queia a terra, el so del telèfon (i així intentava habitar el dia, un territori cada cop més desert de veus humanes).

El nostre món (que n’existia cap altre?) es va encallar.

Els últims mesos que el pare va passar amb nosaltres eren matèria volcànica i fangosa, un humor àton que ho tapava tot. Jo tenia tretze anys i no sabia que petit que s’és, amb tretze anys, i que gran que et penses que ets; els contes de fades que has deixat enrere no t’avisen, no et deixen eines en herència: quins són els senyals que un regne s’està acabant? El meu pare només s’aixecava del llit per anar al lavabo, havia deixat de menjar, de parlar i de fumar amb pipa.

Quan finalment va desaparèixer, també es va endur el son. Al matí arribava a l’escola esgotada, amb els cops de clàxon a les orelles i els badalls, les famílies comprimides dins de cotxes petits aturats al semàfor, a peu fins a les fleques a comprar pizzetes, als patis de l’escola els grans dient adeu als petits, els pares vivint l’abandonament dels fills com un exorcisme privat: ens veiem a la una, només fem veure que ens deixem. El mateix joc, els mateixos patis on el pare em venia a buscar quan anava a primària. En aquella època sabia que tan bon punt sonés el timbre el trobaria a fora, amb una mà a la butxaca i l’altra repicant els quatre dits nerviosos amb el polze tancat. Pronunciaven el seu nom, ben viu a les boques dels amics, per saludar-lo, ell es girava i l’entomava com si a l’altre li hagués caigut de la butxaca, tornava la salutació, es girava altre cop i m’agafava la motxilla de l’esquena per penjar-se-la ell. I aleshores a mi em creixien dues ales, tenia les espatlles cobertes fins a casa.

Al cap de poc temps que marxés, amb el rastre del seu cos encara fresc al llit, hi vaig somiar per primer cop, dos cops en una mateixa nit. S’enfilava per les canonades del pati fins al balcó de la cuina, tot despentinat i amb pijama, com si s’acabés de llevar al llit d’una altra casa, d’on s’hagués escapat amb una mirada de remordiment als ulls. Jo obria les portes i respirava l’aire del matí. Deixa’m entrar, aixeca’t, reia, tot obligant-me a deixar-lo passar; em vaig despertar cridant. La mare dormia a l’habitació que havia estat d’ells dos, atenta que ni jo ni la resta del món hi poguéssim entrar. Em vaig tornar a adormir i el pare va tornar a aparèixer, ara estava penjat al buit, sobre el pati, i movia les cames, lligat a la barana amb un llençol al voltant del coll, enforcat com el joc que fèiem amb paper i llapis després de dinar: o endevinaves la paraula secreta o et penjaves. Agonitzava i xiuxiuejava, em demanava ajuda, i si no se n’anava. Vaig obrir els ulls per segon cop i tenia els cabells suats al front i tanta por que no podia ni respirar, sense escapatòria als llimbs dels insomnes. Encara era fosc, però la nit, per a mi, ja s’havia acabat.

Reptes que em proposava per mantenir el nom del meu pare, com els següents. De nit, m’esperava que el rellotge marqués la nostra hora, sis un sis, per ensumar la seva olor de tabac i pólvores de talc. Al matí resseguia els carrers de la ciutat amb el coll tens, els ulls abaixats, mirant els intersticis de les rajoles, quadradets blancs muntats un sobre l’altre que en creaven de nous, una plana de quadrats lluminosos enfosquits per les sabates dels vianants. Alçava la mirada i em concentrava en les persones, em fixava en les faccions i les arrugues, la profunditat i l’alegria del pas, la pressa amb què pujaven i baixaven dels cotxes, espiava la neurosi de saludar-se, empentar-se i ignorar-se expressament. Foragitava els sentiments asfixiats pel costum o reprimits per les convencions. Coneixia cada centímetre i cada persona sense reconèixer ningú, perquè reconèixer és sentir-se en pau, encabir-se a la ciutat com un electrodomèstic en una cuina. Però jo no em sentia mai en pau i enmig d’aquell exèrcit de cares només veia que en faltava una. Per anar a ca la meva amiga Sara havia de passar pel costat del cementiri, i durant el trajecte m’aferrava al meu pare amb més vehemència. Travessava fora dels passos de zebra esquivant cotxes i la barricada que separava les tombes de la ciutat, m’estrenyia les corretges de la motxilleta i vorejava el regne dels morts, on el meu pare no hi vivia, i caminava com una estranya pels carrers dels vius, perquè no hi habitava ni jo. Desplegava la meva línia de defensa vorejant el mur del cementiri i no tenia por del contraatac dels fantasmes, enfortia les cames i m’alimentava de pensaments de revolta. Un dia, em deia, el meu pare tornarà i demostrarà a tothom qui érem.

En canvi, al matí, per anar a l’escola, em tocava un trajecte curt, tallava per la Villa Mazzini i saludava el Ficus Macrophylla, l’arbre de les bruixes; n’hi havia un altre d’igual a la plaça Marina de Palerm, l’havia vist i fotografiat durant una excursió amb l’escola, era més antic i més gran que el de Messina però no era el meu. Al final, al capdamunt d’un carrer secundari, davant la façana de l’institut hi havia un escrit de l’època feixista: «Trenta segles d’Història ens permeten contemplar amb pietat sobirana certes doctrines de més enllà dels Alps». Cent segles del no-res queien sobre meu, el pes dels llibres, quaderns i bolígrafs acumulats dins la meva motxilla des de primària fins a l’adolescència, ara sense cap ajuda per alleugerir-me l’esquena. Em preguntava quin sentit tenia pregonar superioritat i tristesa i continuar aferrats a la pietat. Per què m’havia de refugiar en la Història si amb catorze anys no volia altra cosa que alliberar-me’n? Com que ja no podia tenir més ales, m’esperava un futur sense obstacles, lliure. Però les astes negres de la cal·ligrafia feixista de la paret, arrogants, no em responien.

Quan plovia, plovia dins les meves sabates. El nom del meu pare, descompost en efluvis aquàtics, coincidia amb la molèstia dels mitjons molls, els peus em quedaven amarats de fang i en aquella apocalipsi el fil d’Escòcia es donava per vençut. Per quatre gotes no us quedareu a casa, cridava la professora en un to cruel i afable alhora. Em costava no dir-li mama, ella que sabia barrejar tan bé l’autoritat i la dignitat, i jo que tant necessitava tenir-ne més d’una. Han caigut quatre gotes i tenim set persones que no han vingut, us sembla normal, això, insistia bramulant; jo com a mínim em sentia orgullosa de ser allà, després d’haver travessat la ciutat com una heroïna, no com la cadira buida de la Sara, al meu costat. Ella tenia els mitjons secs i els dos pares, i jo una victòria desesperada contra el deliri de l’hivern. Però no aconseguia amagar els barrancs de la meva família, apareixien als cabells crespats pel temporal, m’eixugava els vidres de les ulleres amb un tros de camisa, abaixava la mirada fins als botins de color malva de la professora, amb l’empenya humida, les mitges clares i la punta del paraigua eixugant-se al costat de l’escriptori. El nom del meu pare espetegava en els vidres, des de l’infern de Dant venien Aqueront, Estix i Flegetont, els rius dels maleïts, silenciosament pregava perquè ningú descobrís la causa real d’aquell diluvi: jo, jo i la meva maleïda família.

La meva mare i jo no sabíem com curar el mal, així que hi habitàvem.

La desaparició del pare s’havia convertit en l’embut de les nostres culpes, la neuràlgia de les decisions que evitàvem prendre.

La nostra família, alineada i mutilada, es veia obligada a avançar i acabar feta miques per un escamot de soldats blancs. Jo m’amagava darrere dels negres, sempre dels negres, quan després de sopar col·locava el tauler d’escacs de fusta senatore a la banda del pare del llit de matrimoni. La mare avançava el primer peó dues caselles i jo feia jugades fluixes, sense fer servir rellotge, i continuàvem fins que se’m tancaven els ulls i trèiem les calces i el pijama de sobre del radiador. Els hi posàvem perquè s’escalfessin i ens protegissin de l’hivern, unes peces que cremaven com cuirasses nocturnes incolores –i al final, havent-me tret la roba de dia i armada de franel·la, sortia de la meitat dolorosa del llit i amb els braços plens de torres i alfils entrava a la meva habitació.

La partida l’havia guanyada ella sempre.

Em vaig llevar repenjant-me en els colzes, el llit es feia petit, em moriria devorada pels objectes, el despertador marcava les sis i setze, i marcaria les sis i setze per sempre. Vaig agafar el telèfon, cap missatge. El temps del telèfon és real, només és real el temps del telèfon. Les nou quaranta-vuit.

Vaig escriure a en Pietro: «Com estàs?».

I també: «T’enyoro».

I, per acabar, amb prudència: «Fa molta calor, no cal que em vinguis a buscar».

Les nou cinquanta, mínimes intrusions d’aire.