Читать книгу: «La terra prohibida (volum 1)», страница 3

—Doncs la nena de la Victòria...

—Una nena?

Tot s’esfondrava. És a dir, la construcció sempre havia reposat sobre la sorra blana i res no havia estat mai prou sòlid perquè fos permès de parlar de construcció. De tota manera, però, quelcom es desfeia, perquè la noia, llunyana durant tants anys, i gairebé pròxima recentment, reculava ara a distàncies inassolibles, on mai no se li podria reunir, perquè algú altre havia interceptat els camins: aquell que havia pressentit i temut o, menys que això, aquell en el qual simplement havia pensat quan encara era davant la casa, examinant els arbres i els balcons, el carrer i les botigues, les mateixes escales que a la fi havia pujat sense acabar de dir-se que calia esperar qualsevol contingència, que res no seria més plausible, més natural.

Però ara no era natural, ara era un dolor més o menys localitzat per aquells mots que, li semblava, liquidaven definitivament, sense ombra de dubte, tot llur passat. Ara és de veritat, es deia, sense saber que tot descansava en un error. Desganat, va afegir gairebé immediatament:

—I això què hi té a veure?

Ella va moure les espatlles per indicar que no calia que la barregés amb res del que s’havia esdevingut, atès que no se’n feia solidària ni li importava, en el fons; ella només era la portera i, encara que ho hagués volgut, certes actituds no se les podia permetre: eren de luxe, i ella havia de servir tothom, per això l’havien posada allí on era, no a l’entrada de la llotja, sinó a la llotja, o en un indret o altre de la casa si tenia l’habitatge a part, per tenir-ne cura —i també dels veïns, dels seus capricis i les seves impertinències.

—No els va agradar. Que una noia soltera...

La va interrompre. No amb paraules, sinó amb el sobresalt, ben visible, del cos. Una manera tota particular de retrocedir i després de projectar-se endavant, gairebé com si la volgués agredir. Però ella no va enganyar-s’hi, no va tenir por; callà i va esperar-se.

—Voleu dir que no és casada?

—Qui sap, ara! Aleshores no, que no ho era.

—No?

Calia que li ho tornés a dir, perquè... No ho sabia per què; la vella ara el mirava maliciosament, definint a la fi el sentit de la seva intenció en fitar-lo com ho havia fet al principi, o gairebé des del principi, quan començà a contestar les seves preguntes sense preguntar-li al seu torn per què ho volia saber, qui era, d’on li venia aquell interès per la Victòria.

Ara estava a punt de destapar les cartes. O potser era una altra cosa: que fins ara no reunia en un record únic, consistent, un feix d’impressions o de pressentiments que la cara del xicot suscitava dintre seu, barrejats amb aquells greuges que no tenien res a veure amb ell i per als quals vivia sense adonar-se que posaven com un vel entre els seus ulls i el món. Ara es desensopia i en el seu esguard brillava, a la fi, l’espurna que ho resolia tot. Gairebé va somriure en dir tot de sobte, però amb una extraordinària naturalitat:

—Vostè és aquell jove que l’acompanyava, oi?

També va somriure ell, per costum, per fer-li companyia, potser fins i tot per recompensar-la, a la seva manera, amb l’únic que li podia donar, no res de preciós ni de particularment desitjable, però quelcom encara suficientment personal per merèixer simpatia, grat, de vegades amor i tot.

—Sí, l’acompanyava sovint. Però ja fa molts anys...

—Durant la guerra.

—Això...

Ella va enretirar la cadira una mica de costat, per deixar que la llum es projectés sobre l’home que tenia davant. La llum, però, sempre l’havia il·luminat, si bé per damunt la seva testa, i ella no podia veure res que no hagués vist fins aleshores. No era la claror, doncs, allò que el va trair, sinó que va trair-se ell mateix pel fet de ser tal com era des que existia i, més encara, des que existien els seus, tots aquells que li havien donat carn i sang, i les hi havien donades d’una certa manera que ell, al seu torn, passaria als fills, els les havia passat ja, car la vella ho va aclarir amb la seva simplicitat de costum:

—És igual que vostè.

Ho va entendre; tot seguit va estar segur del que volia dir la vella, però a desgrat d’això ho va preguntar per aquesta necessitat estúpida de veure traduïts en paraules els fets indiscutibles sobre els quals ens permetem un dubte, si més no una vacil·lació, mentre no són confirmats d’una manera explícita i suficient:

—Qui vol dir? La nena?

—Sí, la Maria Jesús.

Va empal·lidir una mica. I va escollir aquell instant solemne per butxaquejar a la recerca d’una cigarreta, treure-la del paquet i encendre-la amb la mà tremolosa —perquè li era absolutament impossible de restar allí dret davant la vella, sense fer res, res més que preguntes, tot un grapat d’interrogacions que li pujaven als llavis però que hauria estat indecent, indelicat si més no, de formular d’aquella manera precipitada, desordenada, a què l’empenyia la seva ànsia.

Se sentia xop de tendresa, i d’aquesta tendresa tremolava, impacient que estava per abraçar-les a totes dues, mare i filla, la seva filla, allò que... sí, allò en què mai no havia pensat, ni somniat, perquè mai no havia tingut una sola oportunitat de confiar, d’abandonar-se, de construir quelcom de sòlid durant aquells anys a França i a Amèrica, ara amb la Jenny, després amb l’Ellen, l’Ellen que no el perdonaria i ara estava sola com ell sempre havia estat sol, sol llevat d’aquells temps meravellosos, quan era jove i tenia la Victòria i li feia una filla...

—Maria Jesús...

La portera, ara sí que tota abocada al present perquè allò era una veritable novel·la, una cosa que mai no hauria gosat ni esperar. A l’escala mai no havia passat res de verament emocionant abans d’aquella naixença de la nena, que no es va poder amagar i que la mateixa Victòria no semblava tenir cap interès a ocultar, com si s’imposés, com si sentís la necessitat d’imposar-se un càstig, o com si a pesar de tot s’enorgullís d’aquella relació que ningú no li deixaria oblidar per molt que visqués, no els seus propis familiars, ja que d’allò, d’aquella vergonya, havia mort en definitiva el vell, i d’aquella mateixa vergonya moriria probablement la mare, tan delicada des d’aleshores. Així doncs, digué:

—Ja em semblava que la seva cara m’era coneguda...

Però ell ja no s’acontentava amb vaguetats o comentaris imprecisos, ni li interessava de parlar per parlar sense moure’s de lloc, potser perquè no trobava la manera d’acomiadar-se; volia fets concrets i brutals que li feren preguntar:

—Quan va néixer, exactament, aquesta criatura?

—Deixi’m comptar... La guerra es va acabar l’any trenta-nou...

—A l’abril.

—A l’abril? Ah, no, jo compto des que van entrar a Barcelona... Però no hi fa res, perquè no va pas néixer aleshores, sinó a l’estiu... Quin mes devia ser? En Jaume em va tornar al setembre, perquè el van agafar, sap?, i va estar en un camp de concentració. Jo prou li deia que es quedés, però massa complidor que és...

Va callar, perquè entre aquell Jaume pretèrit i el fill que després va tolerar, com en Josep i en Vicenç, que les nores la confinessin a la porteria tota sola, en aquella porteria on havia passat tota la vida, trenta anys pel cap baix, però d’on ja tenia dret a retirar-se, entre un xicot i l’altre, doncs, ja no hi havia res de comú, eren estranys entre ells, d’una manera més profunda i pertorbadora que si haguessin estat dues persones distintes.

—Deia que al setembre...

No es podia esperar! En què pensava aquella dona per parlar ara del seu fill i quedar-se després muda, evocativa? Que potser no havien passat tots per les mateixes misèries, camp de concentració, presó, exili o, pitjor encara, el desarrelament i la mort? Per què parlar-ne, per què, vella?

—Sí, és quan va tornar... I ella ja l’havia tingut potser feia un mes o tres setmanes; una noia petita i tota peluda que gairebé feia llàstima, sap? Però després, Déu meu! Després sí que enamorava!...

Va comptar ràpidament, i el cor quasi se li aturava, perquè quan ell se’n va anar, al gener, la Victòria probablement ja sabia que estava prenyada, o ho temia si més no —allò havia de ser més una temença que una esperança—, soltera com era i amb ell que fugia, abandonant-la per sempre. I, tot i saber-ho, l’havia deixat marxar... No, si ho hagués sabut, o que només fos pressentit, aquell vespre no se li hauria girat d’esquena per pujar les escales precipitadament i deixar-lo a la porta, des d’on ell la mirava enfilar-se cap al pis on encara no havia estat mai i on ara ja no posaria mai els peus, vist que ella no hi vivia. No podia ser que ella s’hagués adonat d’aquell estat que tot just començava, perquè cap noia del món no hauria renunciat, en aquesta situació, com va renunciar la Victòria per pur amor propi, ara ho veia, només per l’amor propi de la femella que no se sent la primera entre les atraccions del mascle que estima. Si la vella tenia raó —i per què no havia de tenir-ne i equivocar els càlculs, ella que comptava no per dates, sinó per efemèrides, per esdeveniments familiars?— la Victòria no devia adonar-se de res fins al cap d’uns dies, quan ell potser encara no era fora de Catalunya, quan s’afanyava cap a la frontera, percaçat per una força contra la qual res no podia i amb els ulls humits en travessar la darrera cresta, aleshores que, encara en terra seva, es va girar plorant, sí, plorant per tot allò perdut i que hauria estat, que hauria pogut ser tan bell si entre tots no ho haguessin anorreat. Ella se’n devia adonar i ell ja era inassequible, ell, el pare d’aquesta noia que encara no era una noia ni era res: una massa gelatinosa que fins al cap dels dies no tindria forma i acabaria definint-se en un sexe, després en un nom, i ara, ara, en una criatura que ja tenia tretze anys! Va dir:

—Sí, ha de ser filla meva.

La portera el va mirar i assentí amb la testa, greu però complaguda.

—Ningú no pot dir el contrari; és pastada.

—Cal que la trobi.

Ho va dir ben simplement, però la vella no s’hi va enganyar; volia trobar-la de debò. Perquè ell, ara, sentia que ja no es tractava únicament de la Victòria, d’una noia estimada, més o menys estimada, sinó de la seva carn, d’una part del seu ésser desil·lusionat, i això no admetia ajornaments.

—Faci memòria. Només que recordés el carrer, el nom del carrer...

Implorava, però la vella no va fer cap esforç. Únicament va dir:

—Ai, fillet!

I ell no podia pas deixar que es tanqués aquella única font d’informació. Calia que insistís i tornés a insistir, fins que el cervell de la vella, rovellat com era, s’engegués de nou i, retrocedint d’any en any, d’etapa en etapa, assolís aquell dia concret en què ella i la nena se n’anaren i van deixar-li una adreça, no pas perquè esperessin res d’ella, sinó per les cartes que podien arribar encara, pels amics que podien visitar-les, si és que els en quedava cap...

—Pensi, faci memòria...

Li escrutava els trets, en l’ombra, perquè la bombeta era darrere seu i només il·luminava la taula i, per damunt la vella, el mateix Jesús amb les faccions gairebé desfetes.

—Conec una noia amb la qual eren amigues...

Si hagués estat un home s’hi hauria abalançat, engrapant-lo per les solapes, pel braç, per on fos, urgint-lo a prosseguir, a donar-li el nom de la noia en qüestió, l’adreça, o on podia veure-la; però era una dona, una vella, i no pas dreta al seu davant, ans asseguda, una mica distant, i va haver d’acontentar-se amb inclinar més el cap, com per rebre una confidència que no es podia fer esperar.

—Qui és? On viu?

—No ho he sabut mai. De vegades, de tard en tard, encara la veig passar, de manera que deu viure pel veïnat.

Per què li donava esperances que després destruïa amb la seva parsimònia? Va tornar a redreçar-se, amb la cigarreta entre els llavis, però sense xuclar-la, distret del fum lent que li emboirava la cara.

—Per què li interessa tant?

Va esguardar-la, incrèdul, i es va treure la cigarreta de la boca potser per contestar una mica iradament, ja que al capdavall es tractava de la seva filla i totes les explicacions sobraven. Però ella va prosseguir:

—Si les va abandonar...

Era veritat, les va abandonar o, més exactament, la va abandonar. Només a ella, la Victòria, perquè de la filla encara no en sabia res; ni l’un ni l’altre no en sabien res en aquell instant del comiat presumiblement definitiu. I encara no va ser ben bé ell qui la va abandonar, sinó ella que va renunciar al seu amor quan tractava de retenir-lo i li pregava que no marxés, perquè si se n’anava no tornaria a veure’l (i com podia passar-se la vida esperant algú que ja era com si no existís?). Però ell mai no va creure que tingués raó. Sabia, de tota manera, que en tenia, però això no ho havia descobert fins ara, quan havien passat tretze anys i havia tornat, una mica de grat, una mica per força, per trobar les coses tal com les va deixar o pitjor encara, per trobar afermats en el poder aquells contra els quals havia lluitat, aquells dels quals havia fugit i que ara ni la molèstia no s’havien pres de retenir-lo. Perquè es limitaren a interrogar-lo i a deixar-lo lliure, sense altra preocupació immediata que l’ordre, ja esperada, de presentar-se periòdicament a la policia. Per això ella havia tingut raó, quan tot semblava desmentir-la, i per això, perquè ell aleshores no ho sabia, havia perdut estúpidament tretze anys de la seva vida, fent de tot i no fent de res, vivint amb la Jenny, vivint amb l’Ellen i oblidant l’única persona que hauria hagut de recordar, ja que ella el continuava, era la mare de la seva filla, mentre que les altres no eren res ni ho havien estat mai. Gairebé amb humilitat, va dir:

—No és veritat.

—No les va deixar?

—No pas com vostè es pensa. Me’n vaig haver d’anar. Tot just fa tres setmanes que he tornat.

—Ah! Però ella...

Sí, ella. Què en deia, d’ell? En deia alguna cosa? N’havia parlat alguna vegada, del pare de la nena? O, massa orgullosa per franquejar-se, havia preferit amagar-ne la identitat als veïns, a la família? No ho va poder evitar i preguntà:

—Què en deia, ella, de mi?

Tornaria a fer aquesta pregunta al cap d’uns quants dies, sempre amb el mateix resultat, només per veure si la memòria de la dona s’aclaria, per comprovar si havia mentit la primera vegada, ara, quan li contestava:

—Res. No en deia res a ningú.

—Però vostès...

—Oh, nosaltres! Cadascú pensava el que volia.

Més s’estimava no saber-ho, això; serien tot de coses desagradables, xafarderies, murmuracions d’amagat d’ella entre dues o tres dones, o mitja dotzena, o de vegades dues o tres i altres cops mitja dotzena, totes reunides a tocar de la llotgeta i retallant-la, però callant quan la porta del principal s’obria i ella davallava l’escala per anar a comprar, o per sortir a passeig, o per anar a la perruqueria o a ca la modista, de primer, durant aquests nou mesos, sola, amb el seu ventre obscè sota la roba que li tibava, i després amb una criatura als braços, una nena que anava creixent i que tot seguit començava a caminar i que ella devia acompanyar al col·legi; una criatura que potser li preguntava: I el pare? Totes les nenes en tenen...

Totes llevat d’ella, perquè ell corria per terres llunyanes i després de tant de temps la Victòria ja no podia confiar en una carta, en un senyal, i menys encara en un retorn. No havia escrit de primer, com per significar la seva voluntat decidida de ruptura, pensaria ella, i a mesura que el temps anava passant era cada cop menys i menys probable que rectifiqués, que un dia, a l’altra banda de la frontera, s’assegués davant el paper blanc ni que només fos per preguntar-li: Com va, això, Victòria?

Totes les nenes en tenen... Ho diria la seva filla, li semblava sentir-ho, estranyada de no haver vist mai un home al costat de la mare, o només l’avi, que era això, l’avi, és a dir, el pare de la mare, una anella de la cadena, una anella necessària, però no aquella per la qual la noieta preguntava i en la qual devia pensar sovint quan les altres criatures de la seva edat deien: el pare és escrivent, o enginyer, o comerciant. I la Victòria hauria de mentir, potser pretendre que era mort. Per què no anem mai al cementiri a visitar-lo, doncs?, li preguntaria probablement la menuda. I a ella li caldria empescar-se més mentides, dir potser que havia mort a la guerra, que mai no l’havien pogut trobar i que ara devia estar enterrat sota el cel, en un bancal on els pagesos llauraven i on creixia el blat que elles menjaven, alimentat amb la seva carcassa...

Potser li mostraria la fotografia, perquè en tenia una... no, en devia tenir més d’una, la que li va enviar des del front, després d’haver-se escrit unes quantes cartes, i la que li va donar més endavant, que va telefonar-li i l’agafà de sorpresa perquè no li n’havia dit res. I ella encara era més bonica de com s’havia imaginat en mirar les seves fotos, exactament com la volia i com l’havia somniada entre dos combats o, més ben dit, durant els combats, quan dormia i no dormia i tenia el cervell ple de coses, convençut gairebé com estava aleshores que mai no les podria fer o aconseguir perquè el matarien. No hi feia res que no intervingués directament en la lluita, des del moment que no van tenir sort i aquells treballs de cartografia s’allargaren fins que la batalla els va sorprendre. I sense la batalla hi havia també aquelles tardes de tiroteig, quan ells havien de retrocedir i deixar-ho per l’endemà —i l’endemà tornava a repetir-se tot com si encara fos el mateix dia i el sol no s’hagués amagat cap vegada.

Mirarien totes dues la cartolina, mare i filla, i ella es recordaria dels primers encontres i, més enllà encara, de la primera lletra, d’aquella carta que va agafar-la tan desprevinguda, perquè ningú no li n’havia dit res: l’amiga s’havia distret de posar-la al corrent que acabava de donar la seva adreça a un soldat, a un cartògraf, com a ell li agradava de dir-se. Una lletra que ella va tardar una mica a contestar i que, com va confessar-li, de primer ni volia contestar. Ell ja havia perdut les esperances de saber-ne res, o no havia perdut res, ja que aleshores no la coneixia i ja no va tornar a pensar-hi, o hi va pensar algun cop distretament, potser per dir-se: Ja puc esborrar-la de la llista. Hi havia totes les altres que esperaven carta seva, i ella encara no era un rostre ni era res; únicament un nom, un nom que despertava ressons guerrers més que evocacions de tendreses femenívoles: Victòria, nom de dona i expressió de triomf... i el triomf ens importa més que la dona, es deia.

—Van criticar-la molt, és clar.

Ho deia la portera, i va mirar-se-la com si ara la descobrís per primer cop. Dintre seu encara hi havia la filla i la Victòria, totes dues abocades damunt la foto, i les cartes, i el primer encontre, i totes les cites posteriors, i l’amor quan es van mirar despullats per primera vegada i ell se la va endur, tota enrojolada, al llit mercenari, mentre mentalment li’n demanava perdó, incapaç com era de resistir la urgència del seu desig gairebé adolescent. Assentí:

—És clar...

I ho volia trobar ximple, i ella també devia trobar-l’hi, perquè va plegar els llavis com si anés a riure, però en lloc d’una rialla era una ganyota, un rictus de vella despreocupada ja de les enraonies, de les males llengües que potser també s’acarnissaven amb ella des que els fills l’havien abandonada.

Va escurar-se la gargamella i feu un gest per llençar la cigarreta escales avall, però va veure que no hi havia cap punta i, sense completar els moviments, tornà a mirar la vella, la qual no s’havia adonat de res ni es fixà que se la tornava a posar a la boca i, tot seguit, novament entre els dits que l’aguantarien fins al final, sempre apagada i massa curta per pensar a encendre-la abans de dir adeu a la dona i deixar aquella casa on acabava d’entrar per primera vegada, no més enllà de la llotgeta on la vella muntava la seva eterna vigilància al llindar de l’espai misteriós i desconegut per sempre que es prolongava cap als pisos.

Va parlar precipitadament, potser per amagar la seva confusió, passant per damunt dels mots de la dona i de tots els seus rumiaments de vella que tenia vint-i-quatre hores diàries a disposició de les seves cabòries, allí asseguda, dient bon dia, passi-ho bé i bona nit als veïns que entraven i sortien, indiferents i potser fins i tot una mica odiats perquè li pagaven una misèria.

—I no em podria donar cap orientació per trobar-la?... Vull dir aquesta amiga de la Victòria.

Infinitament pacient, la vella només va repetir:

—L’únic que sé és que deu viure a prop. Ara potser ja deu fer quinze dies o més que no l’he vista. Sí, i tant!

—Però de segur que la tornarà a veure...

—Potser sí.

—Li ho podria preguntar..., no li sembla?

I aleshores va fer l’equivocació, però ell no ho sabia. Perquè es va ficar la mà a la butxaca, es va treure la cartera, va obrir-la sense deixar la punta de la cigarreta i va vacil·lar breument entre dos bitllets, un de vint-i-cinc i l’altre de cinquanta, com sospesant quant valia aquell favor, en el supòsit que ho fos o que pogués ser fet, ja que al capdavall tot depenia d’aquella noia, de l’amiga. El favor no tenia preu i ell s’obstinava a donar-li’n un, ignorant que la portera ho comprendria més bé i, pobra, vella i desvalguda com era, no mostraria pas aquesta gasiveria a què ell estava acostumat. Perquè quan a la fi, maquinalment, va decidir-se pel de vint-i-cinc i l’hi allargà, gairebé avergonyit, dissimulant-lo, mig dissimulant-lo entre el palmell i els dits, ella va allargar la mà, no pas per prendre’l, sinó amb un gest com escandalitzat, mig ofesa i tot:

—No, no... I ara! No vull res!

—Sí, sí...

Continuava obstinant-s’hi com molestat d’aquell refús, però en realitat se sentia una mica miserable per haver-lo provocat, per haver mal jutjat una dona, tot i que de fet en el seu gest, tan instintiu, gairebé no hi entrava cap element de judici. Feia el que li semblava que havia de fer, allò que fa tothom i que ell sempre havia vist fer: adinerar un favor.

—No. No m’ha de donar res. Ho faré amb molt de gust...

Va callar per prosseguir a l’acte, encara amb la mà estesa al seu davant, amb el mateix gest de refús:

—Sempre me l’havia estimada molt, la Victòria. Ella sí que no era una noia gens orgullosa. És clar que...

Devia adonar-se del que anava a dir, va llambregar-lo breument i en Jesús va sentir compensat el seu error per l’equivocació de la vella, ja que, encara que no ho havia vist, era com si hagués pronunciat les paraules; la interrupció tenia un sentit inequívoc. Va continuar, més de pressa, i ara semblava que amb no tanta sinceritat, no pas perquè hagués deixat de ser sincera, prou que ho va comprendre, sinó perquè també ella s’avergonyia d’allò que havia estat a punt de dir:

—I a la nena també. L’hauria hagut de veure! Sempre la feia anar tan neta i mudada!

I tots dos van pensar en la Maria Jesús, ella tal com la coneixia, quan només tenia sis anys, ara que en devia tenir tretze, i ell tal com no l’havia vista mai, però imaginant-se-la pel rostre de la mare tot i haver-se-li dit que tenia la seva mateixa fisonomia. No podia visualitzar la seva cara en una altra cara; només, potser, un tret aïllat, el nas, o la manera de plegar els llavis, o els ulls, foscos i més aviat profunds, ara un tret ara un altre, però mai tots reunits. La veia tal com devia haver estat la Victòria de nena, tal com tampoc no la va conèixer ni la coneixeria mai, tal com ni l’havia vist després, de grandeta, perquè ella mai no li havia mostrat fotografies d’aquella edat, si és que en conservava cap, cosa que no sabia, ja que al capdavall ignoraven tantes coses l’un de l’altre!

—Em va saber greu que se n’anessin. Però en morir el pare, sap? No van quedar gaire bé...

—Vol dir que van haver de reduir despeses?

—Despeses...? Ah, sí, això! De rics, no n’eren, només que el senyor Godayol es guanyava bé la vida i, és clar, quan ell no hi va ser...

Prou que s’ho imaginava! Massa bé i tot, perquè en sofria. Va enretirar la mà, encara mig estesa, i, gairebé furtivament, va desar-se el bitllet a la butxaca. La vella ni tan sols no va seguir el moviment amb els ulls.

—Després em van dir que feia de modista... Vull dir la Victòria. Sempre havia estat una senyoreta.

Per això es va quedar!, va pensar amb ràbia. Si no hagués estat una senyoreta l’hauria seguit tal com ell volia, s’haurien exiliat tots dos i ara ell no l’hauria de cercar i coneixeria la seva filla, aquesta filla que potser havia passat misèria i tot i que ben poc li costaria d’imaginar-se demanant caritat pels carrers, com havia vist fer a Itàlia durant aquell viatge; tot de fills de pares desconeguts, deixalles de la guerra, semblaven haver-se aplegat per assetjar els forasters: nois i noies de tots colors, de cinc a sis anys, els mateixos anys que tenia la seva filla en abandonar aquella casa perquè l’avi se li havia mort i els deixava desemparats; la seva filla que es penjava de la màniga dels turistes o estirava les dones pel vestit amb la cara bruta i els peus nus, com una gitana, implorant unes monedes i mentint ja, viciosa com aquells pillets dels carrers de les ciutats italianes quan ell els passava pel costat sense parar-hi atenció, car aleshores encara no sabia que tenia una noia i que el gest presenciat a Roma i a Milà es repetia aquí, on ara havia tornat, potser massa tard per treure els seus d’una vida d’ignomínia.

Brandà la testa amb energia, sorprenent la dona que continuava observant-lo, i de cop i volta va descobrir que ja en tenia prou, que no volia saber res més, ni veure confirmades les seves temences ni pidolar una paraula tranquil·litzadora. Va mormolar:

—Parlarà, doncs, amb aquesta noia?

Ella va comprendre que se’n volia anar i va aixecar-se, per alguna cosa més que deferència, ja que no li devia res ni ho havia fet una estona abans, quan ell se li atansà, procedent del carrer, per una mena de simpatia que l’obligava, tot i no tenir-ne el costum, a apropar-se-li, no pas de baix a dalt, com hauria pogut fer asseguda, sinó d’igual a igual, de persona a persona, sense relació subordinada, per bé que en aquest cas, si hi hagués hagut subordinació, els papers haurien estat invertits.

—Si la veig, pot estar segur que li ho preguntaré.

I després, quan ell la regracià per endavant, d’una manera poc graciosa, per falta de costum probablement, i potser també per culpa d’aquell bitllet que va oferir-li i que ella no acceptà, la dona va fer unes passes darrere seu, ja que ell avançava mig girat, gairebé al seu costat, seguint-lo cap al carrer i sense arribar-hi, atès que va aturar-se a frec dels quatre graons que hi menaven i mirà cap baix mentre en Jesús, ara allunyant-se, deia:

—Tornaré a passar.

La vella va assentir, sense dir res, en el moment que ell ja posava els peus al carrer, llençava la punta de la cigarreta i, aquest cop sense mirar la casa, se n’anava amunt, cap a la Diagonal.

Quan deixà l’autobús ja era gairebé de nit, però allí, a la Vall d’Hebron, entre l’Hospital Militar i l’Orfenat Ribes, entre cases noves i cases velles, totes barrejades i les unes al costat de les altres, una lluminositat persistent s’arrapava als edificis, als arbres coputs, als camps que entre les construccions i més enllà d’elles esperaven el creixement de la ciutat, alguns ja tancats i amb fonaments i tot, d’altres encara verdejants, no verges però, perquè tot havia estat sollat d’una manera o altra pels intrusos que construïen al costat, pels veïns que sortien a passejar el gos o per les criatures que en feien l’escenari dels seus jocs; era una llum sense finalitat i al mateix temps sense origen aparent, però de la qual es desprenia una impressió de dolcesa, vagament reconfortant, que es filtrava dintre seu.

Quan va deixar tot això enrere, però, fou per endinsar-se en un altre món. Dos mons novells, ell mateix el primer, ell que ja era un altre, no el d’abans ni el que va ser durant la revelació que encara duia arrapada en les pregoneses de la carn, i després el món de la taverna, bar i taverna alhora i també establiment una mica campestre, amb la seva ampla finestra que tancaven de nit, però oberta durant el dia i per on qualsevol transeünt podia demanar un doble de cervesa, un got de vi, un cafè, allò que més li abellís i que l’Eugènia, i també el vell, l’un o l’altra, servien des de l’interior. Ella, la noia, amb un somrís agredolç, més dolç que agre, i el vell amb la seva caliquenya i la cara adusta de qui recorda els seus primers anys de bèstia de càrrega, al camp.

Ara les escasses taules eren buides, però davant el taulell, on no hi havia tamborets ni res on asseure’s, on calia restar dempeus, sense comoditat, en Cros es bevia lentament un vermut. La noia, l’Eugènia, era darrere, també recolzada a la fusta bruta, plena de rotllanes que hi deixaren els vasos servits en el transcurs de la tarda, i se’l mirava ocasionalment, però distreta; es comprenia que la majoria de vegades no el veia, ni veia res. Només era allí, quieta, desocupada, bellugant accidentalment un peu o el braç, reposant, com li agradava de fer en aquesta hora, quan la feina del dia ja era enllestida i només calia pensar en el sopar, que probablement ja era al foc. Aviat entrarien els tres o quatre habituals —fins i tot era estrany que encara no hi fossin—, els treballadors del barri que tenien el costum de beure un got o dos abans d’anar-se’n a casa a sopar, o que potser ja havien sopat encara que per a ell era com si no ho haguessin fet, tan d’hora, quan al bar tardarien bona estona a parar la taula.

En Cros no semblava que se sentís observat en aquelles ocasions que ho era, quan la noia el fitava amb un somrís ambigu, difícil de definir, el somrís que adreçava a tots els homes joves, fins i tot a aquells que ja no eren tan joves. Però ara, en obrir-se la porta, va girar-se cap a en Jesús, el va contemplar uns segons, com si no el conegués, i tot seguit va somriure d’aquella manera reservada i gairebé secreta que tenia: