Читать книгу: «Barcelona 2020»

Dedicatòria

Si els teus ulls ho veuen, és cert, ha estat veritat.

A les paraules, perquè honorin sempre la memòria dels que ja no hi són.

Crònica visual d’una ciutat resilient

Ada Colau Ballano

Alcaldessa de Barcelona

Deia Umberto Eco que la missió dels creadors és establir un nou ordre: «Alguns diuen que el món és repetitiu, d’altres, que sempre és sorprenent i distint». La crònica visual que teniu a les mans és un artefacte de memòria personal, que amb els anys passarà a ser un artefacte de memòria col·lectiva.

El diari fotogràfic de Jordi Panyella documenta la ciutat confinada i busca el que és sorprenent i distint on la majoria només hi veu falta de moviment. No hi trobareu únicament el registre de carrers buits, de comerços tancats, de missatges d’esperança, sinó també la memòria viva d’aquesta primavera del 2020 en què la ciutat i el món es van aturar.

Aquest confinament i els seus reptes no són el primer sotrac al qual s’enfronta aquesta ciutat, que ha sabut refer-se de situacions complicadíssimes: bombardejos feixistes, fam i misèria durant la guerra, i més recentment de l’esfondrament del túnel del Carmel i els atemptats de la Rambla.

La capacitat de resiliència de la ciutat és la capacitat de resiliència de la seva gent, que fins i tot en els pitjors moments tiren endavant i posen l’ull sempre al futur. En aquest sentit, la Covid-19 ens ha pres moltes coses, i sens dubte la més dolorosa ha estat no poder-nos acomiadar dels nostres veïns i veïnes, de les nostres famílies i les nostres amistats que ens han deixat durant aquest període.

També ens ha donat l’oportunitat d’aturar-nos i abaixar el ritme. De reflexionar sobre tot allò que no funciona, tot allò que volem millor. Ara que Barcelona, i a poc a poc també el món, s’obre de nou a la vida, la responsabilitat és nostra: hem de fer-nos càrrec d’aquests aprenentatges, treure el millor de nosaltres, accelerar els canvis que han de fer possible aquesta transformació com a veïns i veïnes d’aquesta ciutat lluitadora i resilient. Aprenem d’aquesta experiència i cuidem-nos els uns als altres. Només així ens en sortirem.

Del silenci, imatges

Jordi Panyella

Barcelona, primavera del 2020

Per a un periodista de paper i de paraules, un animal de tinta i rotativa, el món al revés significa que, d’un dia per l’altre, encara sense saber ben bé per què, la imatge capturada en una fotografia es converteix en el seu canal d’expressió, i el discurs en un enfilall sense fi d’aquestes imatges. Cap mot, cap verb, cap element de puntuació, cap signe d’exclamació. Increïble, però cert, és així, és la metamorfosi impossible feta realitat.

De cop i volta el món es fa tan nou com desconegut i les paraules, eina de treball de cada dia, esdevenen sobreres. El llenguatge del món antic ha passat a la història. Allò que es veu ja s’exclama per si sol, no cal escriure-ho negre sobre blanc. El relat es converteix en una desfilada visual, en un viatge que va del silenci més profund, dolorós, paorós, a la inversemblança més irreal, més histriònica. L’abisme al carrer, l’abisme dins de casa.

Per a un periodista acostumat a viure i veure les notícies des de la barrera de la privilegiada primera filera, des de la ratlla vermella que obliga a la no-interferència en els fets que s’han d’explicar, viure dins d’una notícia gegantina, una notícia que ho omple tot, es converteix en un fet excepcional, únic, irrepetible. De sobte, el carrer es converteix en una font inesgotable de fets noticiables, en una concatenació d’esdeveniments que han de ser explicats, tots i cada un, perquè tot esdevé novetat, profecia d’una realitat desconeguda. No hi ha prou ulls per mirar, no hi ha prou objectius per a tantes fotografies que hi ha per fer, per a tantes imatges úniques a capturar.