Читать книгу: «Barça, més que un club?»

Els partits polítics i el Barça

Des de la secretaria tècnica de l’editorial hem construït el nostre equip, com no pot ser d’una altra manera, amb onze jugadors que al llarg de la seva trajectòria han exhibit un esperit guanyador. Onze valents que, desafiant la crítica visceral que es provoca en l’ésser humà durant la conversa futbolística, han decidit parlar del FC Barcelona sense prejudicis. Ells no són expresidents ni exdirectius del club i mai no han tingut cap relació amb l’entitat, ni directiva ni executiva, però evidentment, d’una manera o d’una altra, l’han viscut ben de prop. Ells són onze de les persones més influents del nostre país.

Aquesta és la nostra alineació (per ordre alfabètic del cognom):

Jéssica Albiach, presidenta del grup parlamentari Catalunya en Comú-Podem.

Carlos Carrizosa, president del grup parlamentari de Ciutadans i cap de l’oposició del Parlament de Catalunya.

Jordi Cuixart, president de la Federació Llull i d’Òmnium Cultural. En presó des del 16 d’octubre del 2017.

David Fernàndez, exdiputat i referent de la Candidatura d’Unitat Popular.

Xavier García Albiol, exdiputat, exsenador i actual alcalde de Badalona sota el paraigua del Partit Popular.

Salvador Illa, exministre de Sanitat del govern espanyol i secretari d’organització del Partit dels Socialistes de Catalunya.

Oriol Junqueras, president d’Esquerra Republicana de Catalunya i vicepresident del govern de la Generalitat fins a l’aplicació de l’article 155, el 27 d’octubre del 2017. En presó des del 2 de novembre del 2017.

Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat, exiliat a Bèlgica des del 30 d’octubre del 2017. President de Junts per Catalunya i europarlamentari.

Raül Romeva, conseller del Govern de la Generalitat sota les sigles d’ERC fins a l’aplicació de l’article 155, el 27 d’octubre del 2017. En presó des del 2 de novembre del 2017.

Jordi Sànchez, president de la Crida Nacional per la República i secretari general de Junts per Catalunya. Expresident de l’ANC. En presó des del 16 d’octubre del 2017.

Quim Torra, 131è president de la Generalitat, inhabilitat per la justícia des del 20 de setembre del 2020. Exdiputat de Junts per Catalunya.

No ha estat fàcil arribar fins aquí. La Covid-19 fa travetes i juga brut. Tampoc hi ajuda la presó i l’exili que ofega cinc dels nostres jugadors. En tot cas, serveixin aquestes línies com a agraïment sincer a totes les persones que han remat a favor del projecte i, molt especialment, als onze fitxatges que han trobat el temps per posar-se a disposició. I les ganes. Malgrat tot, intuïm que tots han passat una bona estona fora dels límits de la seva quotidianitat.

Hem de deixar constància, també, de la recança que produeix als autors del llibre no parlar del Barça amb el president de la Generalitat, sorgit del dictat de les urnes als comicis del 2021. Quan aquest volum entrava a impremta quedaven encara unes quantes setmanes per conèixer la identitat de la nova màxima autoritat del país. Deixem doncs obert el darrer capítol de la nostra feina: com veu i sent el Barça del segle XXI la persona que sigui nova presidenta de la Generalitat de Catalunya?

Arrels culers

Oriol Junqueras no és soci del Barça, però n’és un declarat seguidor: “Soc del Barça, m’encanta el futbol i alguna vegada fins i tot m’han fet alguna entrevista a mitjans esportius per parlar-ne.” Ha anat al camp des de petit, “perquè m’hi va portar el pare, i recordo l’impacte de veure tanta gent patint i gaudint junta. Els darrers anys hi he anat poquet per feina i, ara, és clar, gens. Però quan tenia més temps acostumava a anar a la tercera graderia, amb els amics vicentins”.

El darrer president de la Generalitat, Quim Torra, també és seguidor del Barcelona per tradició familiar. Tampoc no és soci, però “sí que exerceixo d’aficionat social i defensor dels seus interessos a tot arreu”. Com tants i tants aficionats, “vaig anar al camp de molt jove, amb el meu pare, i em va impressionar aquella gentada, els crits de suport, l’ambient que s’hi respirava…”. I, també, com tantes i tantes generacions de barcelonistes, “a casa seguíem tota la família les retransmissions d’en Joaquim Maria Puyal. Ho vivíem amb passió, per dissort dels veïns que havien d’escoltar els nostres crits a cada gol o a cada pifiada!”.

Jordi Sànchez va ser soci del Barça durant més de 30 anys, però ara en fa quinze que ho va deixar de ser. “Em vaig cansar de pagar i no anar mai al camp.” Les coses que els passen als homes ocupats… Curiosament, però, “durant els dos o tres anys abans d’entrar a la presó hi havia tornat a anar sovint”. Els seus pares encara són socis i entre els seus fills n’hi ha de futbolers.

Dos són els seus primers records en blaugrana: el primer, un clàssic: “Aquella olor de cigar que tot ho envaïa els diumenges a la tarda a l’estadi.” I el segon, ben curiós si tenim en compte tot el que ha vingut després: “Recordo especialment l’acte de celebració del 75è aniversari [novembre del 1974]. Jo tenia 10 anys. Em va impressionar el que en aquell moment encara no entenia, la relació emocional entre el Barça i el catalanisme. Va ser probablement el meu primer gran acte catalanista. El meu i el de molta gent. Franco encara era viu.” Pel que fa als records esportius, en fi, vitrines buides: “Recordo com de grisos van ser els inicis dels anys setanta, en què guanyàvem ben poca cosa… però l’afició no defallia.”

Raül Romeva ha abraçat l’esport tota la seva vida, sobretot els que tenen a veure amb la piscina… “i tots els minoritaris perquè considero que són els meus”. El Barcelona el segueix per dues raons: “la primera, perquè és impossible no fer-ho. En gran manera, i per sort o per desgràcia, la societat es mou al voltant del Barça. Si les coses van bé al país, hi ha un sentiment col·lectiu d’orgull i, si van malament, apareix això tan català que és el derrotisme exagerat”. I la segona perquè “soc seguidor per tradició familiar. El meu avi matern era un gran seguidor del futbol. Era soci del Barça, de l’Espanyol i de l’Europa perquè així veia futbol cada cap de setmana, però bàsicament era culer. Quan va morir, el seu carnet va passar al meu pare, que ha anat al Camp Nou molts anys però malauradament, ara que em tocava a mi i per motius personals, se’l va vendre i ara no en tenim cap a la família. A veure si en el futur ens podem fer socis de nou”.

El primer record en blaugrana té a veure amb el món de les penyes, ja que la família Romeva i els amics feien via en destinació al Camp Nou des de Caldes de Montbui. “Quan anàvem al futbol baixàvem amb la penya blaugrana del poble. Era tot un ritual: pujar a l’autocar, els comentaris de baixada, arribar al camp i córrer cap a la teva localitat, veure el partit i tornar sense perdre ni un instant perquè l’autocar no esperava ningú. Qui es despistava, es quedava a terra!” Ara, la realitat és una altra: “La veritat és que darrerament hi he anat poc, i no parlo dels temps de la presó. Abans ja em costava [viu a Sant Cugat del Vallès] perquè per raons professionals no podia. No tinc gaire temps i acabava anant-hi un o dos cops l’any. Reconec que, com que és fàcil veure el partit del Barça per la tele, l’he seguit molt des del sofà.”

Jordi Cuixart també va convertir el trasllat en autocar fins al Camp Nou en un autèntic ritual: “Des de molt petit hi anava un cop l’any, quasi sempre pel Gamper. Encara hi jugaven quatre equips. Sempre acompanyava els meus tiets, els Navarro. Sortir de Santa Perpètua per anar al Camp Nou era, més que una excursió, una festa.” D’aquells temps recorda una imatge premonitòria: “Sempre, just arribar a l’Estadi, la meva tia Tere treia la senyera de la bossa perquè jo la fes voleiar durant tot el partit… Allò era més que futbol. Potser va ser un dels meus primers actes de militància catalanista.”

No fa gaire va gaudir de valent perquè “amb el meu fill Pol seguíem el Barça d’en Pep Guardiola amb total devoció. De fet, les dues darreres temporades ens vàrem treure l’abonament. Era una passió absoluta”. Per cert, en Cuixart també tenia un oncle de l’Espanyol… Del club blanc-i-blau en parlarem de seguida.

Finalment, d’entre els culers, temps per al menys futboler de la convocatòria, Carlos Carrizosa: “No soc gaire futboler però sí que soc del Barça, més de cor que de cap perquè, si ho penso, cada cop entenc menys les coses que passen al futbol.” Tota una declaració d’intencions. De fet, aviat podrà celebrar una efemèride en clau blaugrana: els 25 anys que fa que no trepitja el Camp Nou: “No tinc cap carnet de soci i no soc tan futboler per pagar una entrada.” I tampoc ha anat a la llotja, convidat? Avís per a navegants: la resposta impressiona, però el lector haurà de continuar llegint per descobrir-la…

Un soci del Girona CF

No cal dir qui, oi? Efectivament, el president Carles Puigdemont. “Soc molt del Girona, però molt, però també soc del Barça. Per la meva feina no segueixo el dia a dia però sí que m’arriba tot el que és rellevant.”

Dues anècdotes dels inicis de la relació Puigdemont – FC Barcelona: sabeu quin és el primer partit del Barça que el President va veure en directe? És un matx històric… Us convidem a descobrir-lo a la segona part del llibre. La segona anècdota: quin va ser el primer partit que va veure al Camp Nou? “Ho recordo perfectament. Va ser l’1 de març del 1981.” I com pot ser que recordi amb tanta precisió la data? Doncs perquè no va ser un dia més: “És el del dia que van segrestar en Quini. El partit el vam veure amb els companys de l’institut, des de baix de tot i just darrere la porteria, que em penso que era la del gol nord. En tot cas, vam veure gols. Assabentar-nos del segrest d’en Quini va ser, després, una gerra d’aigua freda.” Es refereix el President al partit Barcelona-Hèrcules, que va acabar 6 a 0, amb dos gols del davanter asturià Enrique Castro, Quini. Abans d’arribar a casa va ser segrestat per tres aturats que van mirar de resoldre la seva vida demanant un rescat de 2,1 milions d’euros. Quini va ser traslladat en furgoneta fins a un amagatall a Saragossa, on s’hi va estar durant 25 dies abans de ser alliberat per la policia.

Carles Puigdemont recorda, també, un altre partit especial: “No he anat gaires vegades al Camp Nou però, curiosament, ha coincidit amb partits rellevants. Per exemple, el 3 a 0 contra el Göteborg [semifinals de la Copa d’Europa 1985-1986], amb els tres gols de Pichi Alonso.” De la final també en parlarem més endavant. Com a president de la Generalitat, lògicament, va tenir l’oportunitat de ser a la llotja d’honor en alguns partits decisius, però els records de joventut i els que es viuen a la graderia amb els amics tenen un altre valor.

Dos pericos a l’equip

L’exministre Salvador Illa, com aquell qui diu, camina per la vorera oposada. “Soc de l’Espanyol perquè el meu pare era perico i em portava a Sarrià des de ben petit. Soc soci i tot. De nen hi anava sovint, però des que em vaig casar he faltat molt i ara, per qüestions de feina, no hi vaig gens. Això sí, el segueixo molt des de la distància perquè soc molt futboler.”

Tot i haver trepitjat la graderia del Camp Nou com a aficionat i la llotja com a ciutadà VIP, Illa recorda el bon tracte que sempre ha tingut en qualsevol situació a casa del rival ciutadà. “Sé viure els derbis amb moderació. I, que consti en acta, no soc gens anticuler”, matisa.

Xavier García Albiol també és soci de l’Espanyol, amb una història d’amor realment espectacular. “El meu cas és ben curiós perquè jo de petit era del Barça.” Com? Si tothom sap que es pot canviar de tot menys d’equip de futbol! “A mesura que vaig créixer vaig començar a fer-me preguntes com, per exemple: com que jo jugava a bàsquet al Joventut de Badalona i el nostre rival sempre era el FC Barcelona, com podia ser que jo fos seguidor del Barça? Aleshores vaig començar a interessar-me per l’Espanyol.”

Amb 14 anys va començar a anar a Sarrià amb un amic, però “com que no teníem entrades, esperàvem que el club obrís les portes perquè la gent pogués sortir amb comoditat i aleshores ens colàvem per veure el tram final dels partits. L’any 1988, amb la primera gran UEFA, amb aquells grans partits de quarts i semis, m’hi vaig enganxar. I poc després ja me’n vaig fer soci. I fins avui, que ja fa tres dècades que tinc carnet”.

Respecte a la rivalitat, la viu ben conscient però amb orgull: “És complicat ser el germà petit d’una entitat tan potent com el Barça, però ho porto amb normalitat perquè ho tinc molt assumit. Això sí, espero cada any amb ganes el partit contra el Barcelona perquè guanyar-lo, amb les estrelles que té, és un dels grans objectius de la temporada. Aquest any mirarem de ser campions de Segona i l’any que ve, els culers, que es preparin! I, dit això, vull dir que no li tinc una especial antipatia, al Barcelona, perquè, com us podeu imaginar, tinc molts amics del Barça.”