Читать книгу: «Tot ha de canviar!»

El cost de la Covid-19 no ha de portar el poble a la bancarrota

Vijay Prashad i Srećko Horvat

Srećko: A partir d’avui, l’Índia i el Regne Unit entren en confinament. Els Jocs Olímpics que havien de tenir lloc a Tòquio s’han ajornat a l’any que ve. Hem vist com metges cubans anaven a Itàlia i com metges xinesos anaven a Sèrbia a lluitar contra la Covid-19. A banda de ser gestos bonics de solidaritat, aquests fets també plantegen preguntes sobre el futur de la geopolítica, algunes de les quals m’agradaria tractar en aquesta conversa, Vijay.

Vijay: Tal com dèieu, el govern de l’Índia ha demanat a mil quatre-cents milions de persones que s’autoaïllin, i és probable que gairebé mil milions no ho puguin fer. Aquest és un dels aspectes estranys d’aquesta època. Els que no viuen en barris marginals poden sentir la claustrofòbia d’entrar a casa seva i tancar la porta, però gran part del planeta està format per jornalers, per gent que depèn d’un sou diari i, llevat que canviem el sistema, no només serà el virus, el que eliminarà aquesta gent, sinó la gran quantitat de virus diferents que els asfixien.

Srećko: Quan miro Twitter, veig que hi ha moltíssimes persones a Europa que es queixen perquè estan reclosos a casa seva, però des de la perspectiva de molta població de l’Índia, de l’Àsia i de l’Amèrica Llatina, això és més aviat un luxe i un privilegi. Quan les autoritats ordenen a la gent que s’«autoaïlli», no diuen res sobre habitatge o sobre mesures que s’haurien d’implantar perquè autoaïllar-se fos possible per a certes persones.

Vijay: Sí, però no exagerem els privilegis dels europeus o dels nord-americans. L’any passat, la Reserva Federal dels Estats Units va fer una enquesta que demostrava que un quaranta per cent de les llars nord-americanes no podrien assumir una emergència que els costés quatre-cents dòlars o més.5 L’Eurostat va dur a terme una enquesta similar que va evidenciar que un de cada tres europeus no podia assumir una despesa d’emergència.6 Aquest confinament és, sens dubte, una despesa d’emergència. La gent no té diners per pagar els lloguers i les hipoteques, les proves del virus o el menjar de més per a uns quants dies o setmanes, segons el nombre de persones que convisquin a la llar. Estem enmig d’una crisi produïda pel capitalisme; i la conjuntura d’aquesta crisi és la Covid-19. En certa manera, el virus ha tombat un sistema que fa molt de temps que està malalt. I crec que això ha desconcertat molta gent. Una gran part de la població ha quedat sorpresa davant la incapacitat dels governs de tenir cura de les persones en un moment de crisi i han començat a qüestionar les promeses que els feien els polítics, els mitjans de comunicació privats i les institucions educatives. Ara aquestes promeses ens semblen tan buides…

Srećko: En molts països d’Europa, una dècada d’austeritat ha fet estralls en la infraestructura pública, tan necessària en aquesta situació de crisi. Però en lloc de limitar-nos a analitzar la situació i demostrar què és el que està malament, és important que també presentem algunes propostes sobre el que es pot fer per solucionar-ho. Vijay, vós heu treballat en aquest tema, amb els vostres companys i amb organitzacions diferents, amb l’objectiu d’idear setze punts molt concrets per orientar-nos sobre què es pot fer en aquesta pandèmia mundial. Ens ho podríeu explicar millor?

Vijay: Per entrar una mica en context, l’Assemblea Internacional dels Pobles és una plataforma que aplega aproximadament set-centes organitzacions de més de vuitanta països. I nosaltres, a l’Institut Tricontinental d’Investigació Social, vam treballar en col·laboració amb l’Assemblea per idear el que considerem que és un pla molt racional.7 Un dels motius pel qual vam elaborar el programa va ser per demostrar que no podem fer les coses de manera fragmentada, és a dir, amb un confinament aquí, una altra mesura allà, etc. A ningú li inspira confiança veure personatges bufonescos com ara Boris Johnson dient una cosa un dia i una cosa diferent l’endemà. Per això vam voler articular aquest pla de setze punts. El segon punt general que m’agradaria comentar abans d’entrar en detall és que una de les grans victòries del neoliberalisme, aquesta filosofia que fa gairebé cent anys que el capitalisme propugna, és el fet de suggerir que l’estat i els organismes estatals són autoritaris i problemàtics, i que és el sector privat, més que no pas l’estat, qui hauria d’actuar. Si l’estat realment hi està implicat, el sector privat n’hauria de ser un soci. L’austeritat que hem viscut és, de fet, el resultat d’un buit ideològic que intenta destruir no només les institucions de l’estat, sinó també el concepte d’estat. Segons això, és molt important tenir una força policial i un exèrcit, però no ho és tant tenir sistemes de salut pública. A Camí de servitud, el que Friedrich Hayek argumentava en essència és que el camí cap a la creació d’institucions estatals condueix al gulag. Contràriament, ara hem observat que són els països amb institucions públiques sòlides, ja sigui la Xina o Corea del Sud, els que han estat capaços de mitigar la Covid-19 de manera eficaç. Un altre exemple és l’estat de Kerala, a l’Índia, que té trenta-cinc milions d’habitants. Kerala ha creat i ha mantingut institucions estatals malgrat l’enorme pressió d’organismes com ara el Fons Monetari Internacional, que proclama: «Erradiquem l’estat!». En poques paraules, el segon aspecte general que volia deixar palès és que hem de crear un argument per defensar la importància de les institucions públiques, en diguem o no estat. La Covid-19 no és l’última pandèmia. És, de fet, el començament d’un nou període. No només hem de construir més salut pública, sinó que també hem de lluitar per augmentar el control públic de les companyies farmacèutiques, que, ara per ara, s’ocupen principalment dels malestars dels rics i no tenen cap incentiu per invertir en l’experimentació de problemes potencials de salut pública. En elaborar la llista de setze punts, vam debatre directament la necessitat de crear més institucions públiques i la necessitat que des de les bases s’exerceixi més pressió als governs. Ara els titulars diuen que Espanya està nacionalitzant hospitals, però no crec que estiguin nacionalitzant res; és una falsedat. La pregunta més important, però, és la següent: si els països poden nacionalitzar hospitals i implantar polítiques suposadament socialistes en moments d’emergència, per què no fer-ho en èpoques de «normalitat»? Això és part del que la gent ha de demanar des de les bases. L’altre punt que voldria deixar palès té a veure amb la qüestió dels ingressos. En el transcurs dels últims trenta anys, a causa de l’elevat augment de la productivitat i del desplaçament de la producció a països amb sous baixos, hem observat una desocupació i una subocupació o ocupació «precària» estructural i a gran escala. A escala global, quantitats cada cop més grans de persones, centenars de milions, són incapaces de trobar feines adequades a temps complet. Fa molt temps que hi ha la noció d’una renda bàsica universal sobre la taula, segons la qual el govern proporciona a les estructures familiars certa quantitat de diners. Aquesta idea, i també altres demandes com ara el sou base i programes d’ocupació patrocinats pel govern, tornen a formar part de les llistes de prioritats. Tot i així, el que sol passar en una crisi és que la classe capitalista utilitza la situació per treure’n avantatge i, mentrestant, els moviments socials acaben quedant enrere. Reconec que això es deu en part al fet que aquests moviments no són prou forts. Cal que tornem a posar les nostres demandes sobre la taula i que centrem la feina dels nostres moviments. Les classes capitalistes utilitzen el concepte de la renda bàsica universal, per exemple, d’una manera molt distorsionada. Més que proporcionar una previsió social o de gastar diners en escoles, educació, salut, parcs i transports públics, el que proposen és fer un pagament d’efectiu a les persones i després privatitzar tots aquests serveis perquè la gent els hagi de pagar. La renda bàsica universal no hauria de substituir els serveis públics, sinó ser-ne un complement. Pot ser que la gent es pregunti: i com ho finançareu? Mireu, [des del 2016] s’estima que hi ha uns trenta-sis bilions de dòlars en paradisos fiscals.8 Un altre aspecte a tenir en compte, per tant, són els controls de capital que obliguen les persones a mantenir el capital dins la seva jurisdicció fiscal. I hem de tenir un impost sobre la riquesa. Més que agrair a Bill Gates les seves donacions per a la investigació de la Covid-19, hauríem d’exigir-li els impostos. No és la filantropia, el que necessitem dels multimilionaris, sinó els seus impostos. Ja hi ha suficients recursos en les nostres societats: bilions gastats en defensa, bilions en paradisos fiscals. Els hem d’ajuntar per produir una societat decent i social, no aquest tipus de societat criminal en què un virus és capaç de paralitzar-nos.

Srećko: Deixeu-me que torni al tema de l’estat i del paper de les institucions financeres avui dia, al voltant del qual heu desenvolupat una proposta concreta molt interessant. La pandèmia actual està fent que fins i tot els partidaris del neoliberalisme s’adonin de la importància de l’estat. Aquest tipus de situació evidencia que necessitem cooperació transnacional i projectes massius d’infraestructura, i m’agradaria compartir amb vós una idea que fa uns anys semblava un disbarat: parlo de la proposta de Fredric Jameson a An American Utopia, que consisteix a utilitzar l’exèrcit dels Estats Units com a institució emancipadora que ajudi la població en comptes de dedicar-se a fer la guerra pel petroli.

Vijay: Ja tenim l’exemple d’un exèrcit que no va a la guerra sinó que va a curar. És el cas de l’exèrcit cubà. Cuba va formar un exèrcit de metges, personal d’infermeria i personal sanitari sense el qual no s’hauria pogut contenir l’Ebola. El govern dels Estats Units s’atribueix el mèrit d’haver enviat recursos, però van ser els cubans els que, juntament amb els metges africans, van tenir un paper crucial en la lluita contra l’Ebola. Avui dia, els metges cubans tornen a ser a primera línia. Quan Jair Bolsonaro va arribar al poder al Brasil, una de les primeres coses que va fer va ser expulsar metges cubans, tal com havia fet Jeanine Áñez quan va arribar al poder després del cop d’estat a Bolívia. Ara els brasilers volen que els metges cubans tornin perquè s’han adonat que Cuba no ha fet servir els excedents per constituir un exèrcit immens que bombardeja gent; l’ha fet servir per crear un exèrcit de metges i personal sanitari. També hi ha un debat al voltant de si els xinesos van prendre mesures suficients quan va sorgir per primera vegada la Covid-19. He parlat amb gent de la Xina sobre la seqüència de fets que van tenir lloc abans que s’informés l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i, des del meu punt de vista, no es va ocultar informació. Tot va passar amb una rapidesa extraordinària: el vint-i-set de desembre es va confirmar que una mostra d’un pacient contenia un nou tipus de coronavirus, i el tres de gener les autoritats van proporcionar la informació a l’OMS. L’administració Trump intenta utilitzar el fet que sembla que aquest virus comenci a Wuhan amb objectius geopolítics, però la veritat és que són els xinesos els que estan enviant material i assistència mèdica a altres països de tot el món, ja sigui a Itàlia, a Sèrbia o a Grècia. I són metges russos els que van anar a Veneçuela. Els veneçolans van demanar cinc mil milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) per poder finançar l’adquisició de l’instrumental necessari per combatre la Covid-19, i l’FMI, que havia dit anteriorment que tenia un bilió de dòlars disponible per ajudar els seus membres, els va denegar la petició a l’acte.9 Això és Washington negant a Veneçuela els metges enviats pels russos. Ara som en un període diferent en què és possible veure qui és insensible i quins estats han fracassat i, per contra, qui intenta actuar decentment en l’escenari mundial.

Srećko: La Covid-19 també demostra de quina manera el món està canviant geopolíticament, en el sentit que els estats que van respondre de manera irresponsable a escala nacional també estan responent amb egoïsme en la conjuntura internacional. Nacions com ara l’Iran continuen rebent sancions, en lloc d’ajuda, per part dels Estats Units. I la resposta europea, que determinats països no ajudessin els seus veïns italians i espanyols, demostra clarament la manca de qualsevol tipus de visió geopolítica dins de la Unió Europea. Deixeu-me fer-vos una pregunta sobre un dels setze punts, el que té a veure amb la suspensió del dòlar com a divisa internacional. Podríeu explicar el pensament que hi ha darrere la petició perquè les Nacions Unides proposi una nova divisa internacional?

Vijay: És un tema molt complicat, però, en resum, hi ha dos motius. El problema no només té a veure amb el dòlar en si, sinó amb el sistema financer expressat en dòlars o el que anomenem «complex dòlar-Wall Street». Més de la meitat del comerç mundial es duu a terme en dòlars. Perquè un país com l’Iran pugui comerciar amb un altre país, per exemple, l’Índia, sovint ha d’expressar l’intercanvi en dòlars i utilitzar un sistema de transferència financera ubicat a la Unió Europea i conegut com a SWIFT. L’Iran no pot tenir una relació independent amb altres països: ha d’anar sempre a través dels Estats Units i d’Europa. En aquest sentit, no tenim un sistema financer internacional; el que tenim és un sistema financer dominat per l’Atlàntic Nord. Cal que anem més enllà i deixem enrere aquest sistema financer en què tot està expressat en relació amb el dòlar, perquè atorga un poder econòmic extraterritorial als Estats Units de manera immediata. Els Estats Units poden imprimir diner sense patir per la inflació perquè els diners es fan servir fora dels seus límits i de la seva jurisdicció. La rupia índia, per exemple, no es fa servir fora de l’Índia i, malgrat tot, el seu valor està subjecte al dòlar. La proposta que vam desenvolupar té l’objectiu de reprendre la qüestió de la divisa internacional, un debat que és molt antic. Per què Líbia, per exemple, ha de tenir dòlars al seu banc central? Per què no pot tenir-hi una divisa internacional? Si Líbia vol comerciar amb Itàlia, per què ha de convertir la seva moneda a dòlars i després a euros? Per què no pot comerciar-hi directament i expressar l’intercanvi en el seu propi idioma, en la seva pròpia divisa?