Читать книгу: «Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.)», страница 9

Era, però, només un precedent. El triomf dels ideals polítics de la burgesia té dues fites fonamentals: el text de la Declaració d’independència dels Estats Units (1776) i la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà durant la Revolució Francesa (1789).

La segona clàusula de la Declaració d’independència dels Estats Units ho deixava clar:

Nosaltres creiem que aquestes veritats són evidents: que tots els homes ha estat creats iguals; que el seu Creador els ha atorgat certs drets inalienables, entre els quals hi ha els drets a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat; que, per a assegurar aquests drets, els homes han instituït governs, que han de basar el seu poder en el consentiment dels governats.

Al continent europeu el punt d’inflexió en el procés d’eliminació dels privilegis feudals s’ha de situar en la Revolució Francesa de 1789; el seu lema, «Llibertat, igualtat i fraternitat», va en el mateix sentit que la Declaració d’independència dels Estats Units i es va concretar especialment en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà, aprovada per l’Assemblea Nacional Francesa el 26 d’agost d’aquell mateix any. Els principis de llibertat i d’igualtat establerts formalment en aquesta declaració eren la plasmació efectiva del racionalisme, de la preeminència de la raó per damunt de qualsevol altra forma de coneixement.

Aquests principis es van difondre per molts països de l’Europa occidental gràcies a l’ocupació per les tropes franceses de bona part del continent durant les guerres de 1792-1815. Tot i que en alguns casos després de la derrota de Napoleó es van restaurar sistemes de monarquia absoluta, els privilegis feudals no van ser plenament restablerts gairebé enlloc, i la tendència general va ser a la configuració de formes parlamentàries de govern. Tanmateix, l’extensió i l’aplicació real d’aquests principis no van ser ni ràpides ni homogènies: a Rússia la servitud dels camperols es va mantenir fins al 1861, i als mateixos Estats Units l’esclavitud va ser legal als estats del sud fins al 1865.

Els sistemes polítics sorgits d’aquests processos de canvi es caracteritzaven per l’acceptació del principi representatiu. Tot i que el rei o el govern mantenien el poder executiu, l’aprovació de les lleis i dels pressupostos corresponia a un parlament escollit pels ciutadans. El dret a vot va anar ampliant-se durant el segle XIX; de primer el tenien només els majors contribuents (sistema censatari); després es va concedir a tots els propietaris; cap al final de segle es va atorgar a tots els homes. El sufragi femení no va ser acceptat fins ben entrat el segle XX (els Estats Units, 1920; la Gran Bretanya, 1928; Espanya, 1931). La generalització als països occidentals d’aquests sistemes representatius de govern i de les llibertats civils bàsiques no ha impedit que a determinats països i en diferents moments les institucions i els drets democràtics fossin suprimits i s’imposessin dictadures de diversa mena.

Als països del tercer món la introducció de sistemes representatius de govern i el respecte a les llibertats individuals i col·lectives ha topat amb moltes dificultats. En primer lloc, la majoria d’aquests països van patir durant molts anys el control colonial per part de les potències europees, que impedien qualsevol expressió de la voluntat de la població. Després de la descolonització, la consolidació de sistemes de govern democràtics s’ha vist dificultada i molt sovint impedida per l’escassa articulació política dels nous estats (creats sobre els dominis colonials i no sobre els pobles anteriors), el domini d’una ètnia sobre el conjunt, la manca de formació, la corrupció, la pobresa i, sovint, els interessos i la intervenció dels països rics.

1.4 La pugna per la distribució de la renda

L’arrelament del sistema capitalista va comportar un canvi en l’estructura social fins llavors vigent. L’antagonisme entre senyors feudals i camperols va quedar substituït per l’enfrontament entre capitalistes i assalariats. El capitalista és el propietari dels mitjans de producció: la terra, la fàbrica, la mina; l’assalariat és la persona que ven la seva capacitat de treball a canvi d’una remuneració regular. Aquesta nova estructura social, que implicava un accés molt diferenciat als beneficis del progrés econòmic, va donar lloc a nous conflictes de classe, diferents en la forma i en el fons dels conflictes propis dels sistemes feudals de base agrària.

Els processos d’industrialització van anar acompanyats d’un intens procés d’urbanització que va trencar l’anterior predomini del poblament rural. A la ciutat augmentava la inseguretat en la vida del treballador, que depenia només dels seus braços i d’una feina del manteniment de la qual no tenia cap tipus de garantia. És en aquest marc en el qual cal situar la formació de la classe obrera, entesa com la presa de consciència col·lectiva de la seva situació per part dels treballadors i l’establiment d’uns mecanismes d’acció comuns per a defensar els seus interessos.

El principal instrument de reivindicació per part dels treballadors assalariats serà el sindicat. El sindicat és una associació d’obrers d’una determinada branca productiva o d’una empresa que acorden actuar conjuntament davant el capitalista o l’estat per a millorar les condicions de treball. Hom establia una quota que servia per a oferir als associats determinats serveis assistencials o culturals i per conformar una caixa de resistència que permetés als treballadors utilitzar la seva arma principal enfront dels empresaris capitalistes: la vaga. Els sindicats han estat prohibits i perseguits en diversos llocs i moments: durant bona part del segle XIX ho van ser a diversos països europeus i, ja en el segle XX, ho han estat per totes les dictadures de caràcter feixista.

Les reivindicacions dels obrers davant els empresaris no han estat sempre relacionades amb els increments salarials, tot i que aquests hagin estat l’objectiu més comú. Hom ha reclamant també la reducció de l’horari laboral, l’obtenció d’ajuts en cas de malaltia o d’accident, la millora de les condicions higièniques, etc. Només cap a la darreria del segle XIX es va començar a introduir la idea que la instauració de determinats sistemes de protecció social al treballador podria ajudar a limitar la conflictivitat i ser beneficiosa per a l’economia. Alemanya va ser el primer país (als anys 1880) que va implantar l’assegurança de malaltia i d’accidents i la jubilació, però en la majoria dels estats europeus no es pot parlar fins després de la Primera Guerra Mundial de l’adopció de sistemes mínims de protecció social, com la jornada de vuit hores i la restricció legal del treball infantil.

La constatació que el capitalisme generava creixement econòmic, però no millora del benestar de gran part de la població, va portar a l’aparició d’ideologies i moviments revolucionaris que propugnaven un canvi de sistema: la substitució del capitalisme pel socialisme. Les estratègies eren diferents segons els diversos grups, des de la creació de partits obrers a la promoció directa de l’aixecament revolucionari dels oprimits. Els principals moviments revolucionaris s’inspiraven en les idees de Marx (comunistes) o de Bakunin (anarquistes).

Els estudis realitzats sobre les diferències de renda i socials durant el procés d’industrialització mostren que, en una primera fase, les diferències entre rics i pobres van augmentar, però que en fases posteriors van tendir a disminuir. En general, hom pot afirmar que l’acció reivindicativa dels treballadors va obtenir, a partir de la segona meitat del segle XIX millores salarials significatives i, amb posterioritat, millores en les condicions de treball (reducció de la jornada laboral) i de protecció social.

2. El cicle demogràfic modern

El creixement dels dos darrers segles ha tingut també conseqüències decisives sobre la població. Aquí ens hi referirem fins a la Primera Guerra Mundial, l’etapa posterior, que tot i pertànyer a aquest cicle mostra característiques específiques, s’explicarà en el capítol 14. Les pautes de comportament demogràfic comencen a canviar a la Gran Bretanya al segle XVIII, en paral·lel amb el creixement de la indústria tradicional que culminarà amb la Revolució Industrial. La revolució demogràfica (com de vegades s’anomena) i la industrialització són dos fenòmens independents, però que s’afecten mútuament en profunditat i de forma molt complexa. Per això, la revolució demogràfica tendeix a produir-se més aviat o més tard, segons el grau de desenvolupament econòmic de cada país.

Recordem que el cicle demogràfic antic, explicat en el capítol 1, es caracteritzava per altes taxes de natalitat i de mortalitat, forta variació de les taxes de mortalitat (puntes de mortalitat), baixa esperança de vida en néixer i creixement lent, frenat pels sostres maltusians o tallat per retrocessos sobtats. Les característiques del cicle demogràfic modern són gairebé exactament les contràries: baixes taxes de natalitat i de mortalitat i elevada esperança de vida en néixer; el creixement de la població, molt fort al principi, decau més tard i, per moments i països concrets, arriba a ser negatiu.

2.1 La transició demogràfica

El pas del cicle demogràfic antic al modern configura una etapa de característiques especials, que es coneix com a transició demogràfica. Tant el cicle demogràfic antic com el modern mostren una evolució relativament paral·lela de les taxes de natalitat i de mortalitat (altes en el cicle antic, baixes en el cicle modern); en canvi, la transició demogràfica es caracteritza per una major separació entre les taxes: en una primera fase, la natalitat es manté elevada (de cicle antic) mentre que la mortalitat cau ràpidament (com en el cicle modern), fet que comporta durant un cert temps un creixement ràpid de la població. En una segona etapa, comença a caure també la natalitat, i per tant la taxa de creixement tendeix a disminuir (quadre 4.3). La transició demogràfica aboca en el cicle demogràfic modern quan tant la natalitat com la mortalitat s’han estabilitzat en taxes amb poca diferència entre elles, però molt més baixes que les anteriors i amb una esperança de vida molt superior.

QUADRE 4.3

Les fases de la transició demogràfica

Font: Guia pràctica..., p. 46, a partir de M. Livi-Bacci (1990).

Com ja hem dit, ni la transició demogràfica ni el cicle demogràfic modern no s’inicien en el mateix moment en tots els països, ni tampoc la transició demogràfica té a tot arreu la mateixa durada: encara avui hi ha llocs del món on predomina el cicle demogràfic antic o que es troben en el període de la transició demogràfica.

2.1.1 La caiguda de la mortalitat

La disminució de la mortalitat durant la transició demogràfica comença per l’atenuació i la posterior desaparició de les puntes de mortalitat epidèmiques, seguida del descens de la mortalitat infantil i posteriorment de la mortalitat adulta. D’aquests canvis, el més decisiu sembla ser la disminució de la mortalitat infantil, que en el règim demogràfic antic s’apropava a la meitat dels nascuts. Aquest descens augmenta l’esperança de vida en néixer (que a l’Europa del segle XVIII no superava els 35 anys, enfront dels més de 70 en l’actualitat), estimulant així el creixement de la població, ja que permet generacions molt més nombroses, amb el consegüent efecte multiplicador.

Els intents d’explicar les causes de la caiguda de la mortalitat han generat fortes polèmiques. Sembla que cal relacionar-la principalment amb les millores en la higiene i l’alimentació. A pesar del descobriment i inoculació de les vacunes i d’altres avanços importants, la medicina no va tenir un paper capdavanter en la disminució de la mortalitat fins després de la Primera Guerra Mundial.

2.1.2 El descens de la natalitat i la desacceleració del creixement de la població

En el primer moment de l’etapa de transició, la taxa de natalitat es manté elevada, i fins i tot pot experimentar un lleuger augment, a causa de l’increment de la durada de la vida familiar com a conseqüència de la disminució del nombre de vidus i vídues en edat fèrtil.

En casos com la Gran Bretanya, en què la transició demogràfica coincideix amb un moment de creixement econòmic, l’augment de la natalitat pot ser degut també a la major proporció d’embarassos que arriben al naixement, la disminució del percentatge de solters i la rebaixa de l’edat d’accés al matrimoni. Tot plegat fa que sigui més alt el percentatge de casats als millors anys per a la natalitat (18 a 25) i que el termini entre generacions es redueixi, amb el consegüent increment de la població.

Al cap d’un temps s’inicia el descens de la natalitat, que marca el pas al règim demogràfic modern. En aquest, el descens de la natalitat no s’aconsegueix com en el cicle demogràfic antic, de forma indirecta, reduint el percentatge de casats i endarrerint l’edat al matrimoni, sinó sobretot per decisió voluntària, mitjançant l’ús de pràctiques i de mètodes anticonceptius.

Encara que el cicle demogràfic modern mostra unes taxes de creixement inferiors a les del moment de la transició, l’efecte combinat d’una població més gran als països del cicle demogràfic modern i del fort creixement de la població als països en transició va produir al segle XIX i la primera meitat llarga del segle XX un creixement de la població a un ritme impensable en qualsevol moment històric anterior: a partir de l’inici de l’era cristiana, doblar la població va costar uns 1550 anys; tornar-ho a fer, només uns 270, i tornar a doblar, només uns 100 anys (1920): la població mundial de 1920 venia a ser vuit vegades la del començament de l’era (quadre 1.2).

Com a conseqüència de l’avançament de les poblacions europees en el procés de transició, els segles XVIII i XIX representen una modificació del repartiment mundial de la població a favor de les zones ocupades per aquestes i en detriment de la resta: el conjunt de la població d’Europa (sense Rússia) i d’Amèrica, representava el 1700 menys del 16% de la població mundial i el 1800 no arribava al 18% en canvi, el 1900 passava del 28%.

2.2 Factor treball i industrialització

La conjunció del creixement de la població i de l’oferta d’ocupació generada pel procés d’industrialització produeixen a tot arreu canvis importants en la localització i l’ocupació de la població. La tendència general és el pas del camp a la ciutat i del sector primari als sectors secundari i terciari, però es produeix també a la vegada una forta emigració transcontinental. A la major part dels països, fins i tot europeus, aquest procés no ha significat fins a temps molt recents una disminució de la població rural en termes absoluts, però sí en percentatge: la transició demogràfica feia compatible l’augment de població al camp amb un fort creixement de l’ocupació en la indústria i els serveis, al mateix temps que aquesta emigració permetia incrementar la productivitat dels treballadors agraris.

Aquest canvi en l’ocupació no es pot mesurar només pel nombre de persones ocupades; qualsevol procés d’industrialització significa al principi una ampliació i una intensificació del factor treball per damunt del creixement de la població, però aquest és un fenomen que varia profundament amb el pas del temps. En un primer moment, el factor treball creix per:

1 L’eliminació o disminució de la població que es mantenia subocupada al camp, a falta de millors expectatives de treball.

2 La forta ocupació femenina i infantil.

3 Una distribució més constant de la feina al llarg de l’any.

4 El ritme continuat exigit per la maquinària.

5 L’allargament de la jornada laboral, facilitat per la il·luminació artificial.

De tota manera, l’intent de perllongar en excés la jornada de treball resulta contraproduent: el cansament provoca una disminució de l’eficiència i un augment dels accidents en les persones i d’avaries en les màquines. En una segona etapa, aquesta intensificació inicial en l’ús del factor treball es desaccelera; de fet, la industrialització és un procés intensiu en capital i en tecnologia, en el qual la producció de béns requereix cada vegada menys treball: les economies industrials madures es caracteritzen per un creixement del factor treball inferior al creixement de la població, fins al punt de provocar problemes greus de desocupació.

Així i tot, rebaixar la jornada laboral a 10 hores va requerir a la Gran Bretanya una forta pressió sindical a la dècada dels anys 1870; passar a vuit hores va ser a tots els països una reivindicació molt llarga i de difícil obtenció, igual com l’escurçament de la vida laboral activa gràcies a la jubilació. Més tard, ja fora de l’etapa que estudiem, l’ús del factor treball va continuar disminuint com a conseqüència principalment de la legislació, que assenyala una edat mínima per al treball, un horari diari i setmanal màxim, el dret a les vacances pagades, l’avançament de l’edat de jubilació i l’endarreriment del moment d’entrada en el món laboral, com a conseqüència de l’augment de l’escolarització.

3. Les transformacions en l’agricultura

3.1 La modernització de les estructures de propietat agrària

L’altra característica distintiva del nou marc institucional que configura el capitalisme modern té a veure amb la definició i protecció del dret de propietat i amb la llibertat econòmica. Per bé que el dret de propietat té diferents aspectes, des de la liquidació de l’arbitrarietat senyorial o reial a la persecució dels robatoris i de l’incompliment dels contractes a la protecció de les innovacions mitjançant patents, el seu aspecte més important en els inicis del procés d’industrialització era el problema de la propietat i la lliure disponibilitat de la terra.

L’eliminació de les traves al dret de propietat va ser una de les novetats fonamentals dels canvis legislatius del final del segle XVIII i començament del segle XIX. Essencialment es tractava de concentrar tots els drets sobre la terra en un propietari individual i de deslliurar-lo de qualsevol altra obligació, tret de pagar a l’estat els impostos legalment establerts. Això implicava l’abolició del règim feudal i dels seus típics sistemes d’apropiació de la terra.

En el sistema agrari feudal podem distingir tres grans aspectes: la propietat de la terra, les relacions entorn de la terra i l’organització de la producció. Recordem que al nord d’Europa la producció estava organitzada mitjançant camps oberts (open fields) i era dirigida per la comunitat de poble. El sistema era adequat per a una economia a la defensiva, on el més important era assegurar la supervivència, obtenir tot allò necessari per a passar l’any, encara que fos a costa d’uns rendiments i una productivitat molt baixos i de dificultar les innovacions i el creixement econòmic. Al segle XVIII, la millora dels rendiments agraris, i sobretot l’increment del comerç, posen en qüestió la conveniència de mantenir el sistema tradicional, que no permetia aprofitar les oportunitats que oferien el mercat i les noves tècniques. Això va provocar enfrontaments entre els partidaris del sistema tradicional, de rendiments baixos, però relativament segurs i poc demandant de capital, i els partidaris de l’economia de mercat, de rendiments superiors, però més exigent en capital i més discriminatòria.

Per la seva banda, els partidaris del canvi consideraven que un sistema agrari més eficaç s’havia de basar en la propietat absoluta i la lliure disponibilitat de la terra en tres sentits:

1 Liquidació de la comunitat de poble i desaparició de les constriccions dels open fields.

2 Desaparició dels drets de propietat compartits (entre senyors i pagesos conreadors).

3 Abolició de les restriccions a la lliure disposició de la propietat (mans mortes, fideïcomisos, etc.).

El procés de modernització de les estructures de propietat i d’explotació comença a Anglaterra amb el procés d’enclosure (capítol 1), que va significar a la vegada la desaparició de qualsevol tipus de propietat compartida i la tendència a la gran explotació. Encara que no amb la intensitat que a la Gran Bretanya, al segle XVIII s’observa al conjunt de l’Europa occidental una ofensiva contra les estructures agràries feudals (exaccions feudals, organització comunitària de la producció, terres comunals, terres de mans mortes), en un enfrontament a tres bandes entre senyors, propietaris agraris i pagesos conreadors, centrat al voltant de l’organització de la producció, l’abolició dels drets feudals, l’apropiació de les terres comunals i la transformació de la propietat feudal (drets compartits) en propietat capitalista (propietat absoluta).

L’organització comunitària de la producció, ja molt debilitada pels processos de tancament de terres, va sucumbir a tot arreu amb la liquidació de les terres comunals. Pel que fa a aquestes, els senyors consideraven que eren de la seva propietat, argumentant que el fet que tradicionalment no haguessin estat cedides en tinença o arrendament no invalidava els seus drets ancestrals. Els pobles consideraven, en canvi, que els béns comunals eren propietat de la comunitat de poble, però sovint hi havia dins la comunitat diferències sobre què calia fer-ne: els grans propietaris, fossin pagesos rics o rendistes, desitjaven la venda dels comunals, a l’adquisició dels quals aspiraven, mentre que els pagesos pobres reclamaven el manteniment dels comunals o el seu repartiment, que els permetria de disposar de terra suficient en un moment de població creixent. La pugna va acabar a tot arreu amb la liquidació dels comunals, si bé en moments diferents i gairebé sempre ja al segle XIX.

Aquesta redefinició del dret de propietat de la terra va significar l’eliminació o la reducció radical de la propietat comunal i, a la major part dels països catòlics europeus, de la propietat eclesiàstica (els països protestants ja l’havien eliminada al segle XVI). Hom pensava que la propietat col·lectiva era molt menys eficient que la individual i, a més, la venda de les terres comunals i eclesiàstiques podia proporcionar a l’estat uns ingressos que li eren molt necessaris. La venda es va produir habitualment per subhasta, beneficiant així pagesos benestants i burgesos que disposaven de recursos econòmics per a comprar la terra, mentre que sovint va comportar el desnonament de famílies camperoles que conreaven les terres des de temps immemorial.

En el cas de les tinences i altres terres amb drets de propietat compartits, la determinació de qui obtindria la plena propietat va produir greus conflictes a la majoria dels països. En uns casos, com en els contractes emfitèutics, la situació legal preexistent afavoria els camperols, i aquests exigien l’eliminació de les càrregues i obligacions feudals. En altres, en canvi, els senyors havien aconseguit restringir el dret d’ús dels conreadors, convertint-los en simples arrendataris. Hi havia també, com és natural, moltes situacions intermèdies. En conjunt, mentre a la Gran Bretanya, a bona part de l’Europa de l’Est i a les regions meridionals d’Itàlia i d’Espanya el dret de propietat va quedar en gran part en mans dels antics senyors feudals, a França, a l’Alemanya Occidental i a les regions septentrionals d’Itàlia i d’Espanya van ser els pagesos o els burgesos que disposaven del dret d’ús els que van aconseguir la propietat absoluta. De manera que, més tard o més d’hora, l’abolició dels drets i de la propietat feudals s’aconseguí a tot arreu, però no va significar el mateix a tot arreu.

Pel que fa a l’explotació, la gran propietat podia comportar grans explotacions a la Gran Bretanya o a Prússia i també al sud de les penínsules Ibèrica i Itàlica, mentre que a la resta dels mons mediterrani i eslau sovint la gran propietat es trobava repartida en explotacions familiars de grandària i tipus de contracte molt variables, a la vegada que subsistien petites propietats amb explotació familiar. De fet, la grandària de la propietat no predeterminava les formes d’explotació: hi havia grans propietats capitalistes, generalment en règim d’arrendament, bolcades al mercat tant per la venda de productes com per la compra d’inputs (la Gran Bretanya), o bé grans explotacions de caire tradicional, amb estalvi sobretot del factor treball (Prússia, els Estats Units, sud de les penínsules mediterrànies). Però hi havia també explotacions familiars molt dependents del mercat, especialitzades en la producció de vi, oli o fruita, i perduraven encara en moltes zones les explotacions familiars que tenien com a fita principal l’autoabastament.

3.2 Les millores en la producció agrària

Deixant de banda els canvis institucionals, al segle XIX l’agricultura europea va experimentar també importants transformacions en la producció, els rendiments i la productivitat, com a conseqüència de millores que en part són resultat de l’evolució endògena de l’agricultura i en part aportacions exògenes, producte de la Revolució Industrial; unes i altres abasten aspectes molt diversos.

Encara que les millores endògenes i exògenes es produeixen alhora i es reforcen mútuament, per claredat en l’explicació ens hi referirem per separat, començant per les millores procedents de l’evolució de l’agricultura mateixa.

3.2.1 Millores endògenes

Les millores endògenes són en gran part el resultat de la difusió de les innovacions que havíem assenyalat en parlar de la revolució agrària a la Gran Bretanya, innovacions que començaren a escampar pel continent a partir de 1770: introducció de noves rotacions de conreus, integració de l’agricultura i la ramaderia, selecció de llavors i d’animals, i més atenció a l’adobament, a les quals es van afegir al segle XIX el drenatge i la correcció de sòls etc., innovacions aplicades amb més o menys intensitat i èxit segons les diferents estructures de propietat, tipus de sòl i de clima i mercats disponibles, amb el resultat de diferències en els rendiments, la productivitat i els beneficis obtinguts.

El resultat principal d’aquestes innovacions, el fet que marca la diferència entre l’agricultura tradicional i la moderna, és la supressió del guaret. L’augment del factor terra que aquesta supressió representa permet assolir les tres funcions que Kuznets (1973) considera necessàries perquè l’agricultura sigui un factor positiu de creixement econòmic: alimentar una població que, en proporció, cada vegada és menys productora directa d’aliments, alliberar treball i capital a favor de la indústria i oferir un mercat per als productes industrials.

Fent un pas més, a partir de 1830 comença a difondre’s a la Gran Bretanya una forma d’organització agrària tècnicament més avançada, anomenada high farming, coneguda també com a segona revolució agrària, que va significar «el pas de l’agricultura, d’una indústria extractiva a una indústria manufacturera» (Thompson, 1968), en el sentit que, com qualsevol altra indústria, l’empresa agrària necessitava adquirir al mercat una part important dels inputs necessaris per al procés de producció, especialment productes destinats a millorar l’alimentació animal i el rendiment de la terra. En tots dos aspectes, els productes bàsics són més aviat sorprenents: pinyola de lli i de colza (restes d’aquests productes un cop extret l’oli) i ossos. La pinyola premsada era venuda com a aliment del bestiar o bé utilitzada directament com a adob, pel seu contingut en nitrogen; els ossos, polvoritzats, eren apreciats com a adob també pel seu contingut en nitrogen però sobretot en fosfats. Cap a la meitat del segle XIX, la preocupació pels adobs va obrir la porta a la introducció de fertilitzants artificials, començant pel guano del Perú i el nitrat de Xile (de fet, dos adobs naturals fossilitzats) i seguint pels fertilitzants químics.

El caràcter empresarial del high farming tenia un segon aspecte: els productes que s’havien d’obtenir estaven determinats per les oportunitats del mercat. El high farming genera explotacions integrades (agrícoles i ramaderes) que poden fàcilment canviar la seva producció segons l’evolució relativa dels preus dels cereals i dels productes ramaders. Així, si els preus dels cereals eren més remuneratius, podien disminuir el nombre de caps de bestiar i vendre el cereal; en canvi, si la relació d’intercanvi era favorable als productes ramaders, es dedicava més cereal a alimentar el bestiar dins l’explotació.

Aquesta revolució capital intensiva deixa a l’ombra una revolució agrària paral·lela, treball intensiva, portada a terme per pagesos amb poca terra, gràcies a la difusió d’un producte humil, però de gran rendiment: la patata. Segons càlculs de Bairoch (1989), cap a 1800, a Europa, la mitjana de producció de blat era de 8,5 quintars per hectàrea; la de patates, de 50 quintars. Tot i que el blat aporta més calories per unitat de pes, el rendiment calòric per unitat de superfície és, de llarg, favorable a la patata. De fet, la disponibilitat d’una petita superfície per a sembrar patates explica la pervivència al camp britànic de molts pagesos empobrits com a conseqüència del procés d’enclosure: les patates i els jornals que es poguessin aconseguir els permetien sobreviure, ni que fos pobrament. Les alternatives possibles, el treball industrial o l’emigració no oferien perspectives millors. Per això, l’aparició d’un fong que podria les patates, i que causà la pèrdua de la collita de 1847, va arruïnar gran part de la pagesia i, a Irlanda, va causar moltes morts per inanició i va provocar l’emigració d’una part significativa de la població cap als Estats Units. En altres llocs sobrevivien petites explotacions familiars gràcies a l’especialització, ja fos en la vinya o en la producció de fruites, hortalisses i aviram per al consum urbà.

Una evolució paral·lela, però diferent, ve significada per l’explotació capitalista extensiva, practicada a les zones temperades i poc poblades d’Amèrica i Oceania; es tracta de grans explotacions amb una important disponibilitat de capital, destinades sobretot a l’obtenció de cereals o de productes ramaders (llana, secundàriament cuiro i carn), que feien compatibles uns rendiments baixos amb una productivitat alta, gràcies a l’estalvi del factor treball. En l’agricultura dels Estats Units, aquest estalvi va ser sobretot important quan, a partir de la Guerra de Secessió (1861-1865), es va difondre l’ús de la maquinària agrícola.