Читать книгу: «L'últim amor de Baba Dúnia»

Alina Bronsky

Шрифт:

Alina Bronsky

L’ÚLTIM AMOR DE BABA DÚNIA

Traducció de Ramon Farrés

Títol original: Baba Dunjas Letzte Liebe

Autor: Alina Bronsky

Primera edició ebook: novembre 2020

L’últim amor de Baba Dúnia

www.editorialleshores.com

hola@editorialleshores.com

Correcció: Maite Puig, Manuel Gómez Poyato i David Sempere

Maquetació: Dan Monells

Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

ISBN: 978-84-122839-3-8

Les Hores forma part de l’Associació d’Editorials Independents

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

L’ÚLTIM AMOR DE BABA DÚNIA

Durant la nit em torna a despertar el gall de la Maria, en Konstantin. Per a la Maria és una mena de substitut d’home. Ella el va criar i quan encara era un pollet ja l’amanyagava i l’aviciava; ara s’ha fet gran i no serveix per a res. Es passeja amb aire fatxenda pel pati de la Maria i em mira de reüll des de la distància. El seu rellotge interior no va a l’hora, ja des de sempre, però no crec que tingui a veure amb la radiació. No se la pot fer responsable de tot el que ve al món amb una tara.

Aixeco la flassada i poso els peus a terra. Sobre l’empostissat hi ha una estoreta que vaig trenar amb tires de llençols vells. A l’hivern tinc molt temps, perquè llavors no m’he de cuidar del jardí. A l’hivern rarament surto, només per anar a buscar aigua o llenya o per treure la neu de davant de la porta. Però ara és estiu i de bon matí ja estic llevada per torçar el coll al gall de la Maria.

Cada matí m’enduc una sorpresa quan em miro els peus, tan nuosos i amples dintre de les sandàlies alemanyes de caminar. Les sandàlies són robustes. Sobreviuen a tot, d’aquí a pocs anys segur que també a mi.

No sempre he tingut uns peus tan amples i aixafats. Abans eren prims i delicats, empolsinats per la brutícia seca del carrer, preciosos sense cap mena de sabata. En Iegor adorava els meus peus. Em va prohibir que anés descalça perquè els homes s’excitaven només de veure’m els dits dels peus.

Quan ara apareix per aquí, li ensenyo les protuberàncies dins les sandàlies de caminar i li dic: Ho veus, què n’ha quedat, d’aquella esplendor?

I ell riu i diu que encara són bonics. D’ençà que és mort és molt educat, el mentider.

Necessito uns quants minuts per activar la circulació. Em quedo dreta, agafada als peus del llit. Tinc el cap una mica ennuvolat. En Konstantin, el gall de la Maria, gralla com si l’escanyessin. Potser algú se m’ha avançat.

Agafo el barnús de la cadira. Havia sigut virolat, amb flors vermelles sobre fons negre. Ara les flors ja no es veuen. Però és net, això és important per a mi. La Irina m’ha promès que me n’enviaria un de nou. Me’l poso i em cordo el cinturó. Espolso la flassada de plomissol, la poso sobre el llit, l’alliso amb la mà i hi estenc al damunt el cobrellit brodat. Llavors em dirigeixo a la porta. Els primers passos després de despertar-me sempre són lents.

El cel de color blau clar cobreix el poble com un llençol descolorit. Es veu una mica de sol. No m’entra al cap que el mateix sol brilli per a tothom: per a la reina d’Anglaterra, per al president negre dels Estats Units, per a la Irina a Alemanya, per al gall Konstantin de la Maria. I per a mi, la Baba Dúnia, que fins fa trenta anys vaig arreglar fractures d’ossos i vaig acollir nadons d’altra gent, i avui decideixo convertir-me en una assassina. En Konstantin és una criatura estúpida, la seva cridòria no serveix de res. A més a més fa temps que no he menjat sopa de pollastre.

El gall està posat sobre la tanca i m’observa. De cua d’ull veig en Iegor repenjat al tronc de la meva pomera. Segur que té una expressió burleta a la cara. La tanca està torta i el vent la fa trontollar. L’ocell estúpid hi fa equilibris com un acròbata borratxo.

—Vine aquí, preciositat —li dic—. Vine, que et faré callar.

Estiro la mà. Ell agita les ales i deixa anar un esgarip. La pelleringa del coll és més aviat grisa que rosa i li tremola nerviosa. Intento recordar quina edat té. La Maria no m’ho perdonarà, penso. La meva mà estirada queda surant en l’aire.

I llavors, abans que hagi arribat a tocar-lo, el gall cau als meus peus.

La Maria ha dit que se li trencaria el cor. O sigui que ho he de fer jo.

Està asseguda al meu pati i es moca amb un mocador de quadres. S’ha girat per no haver de veure com arrenco les plomes amb clapes pàl·lides i les tiro en una bossa de plàstic. El plomissol sura per l’aire.

—M’estimava —diu ella—. Quan jo entrava al pati, em mirava sempre d’una manera...

La bossa està mig plena. En Konstantin està quasi indecentment nu a la meva falda. Un dels seus ulls està mig obert i mira al cel.

—Guaita —diu—. Sembla que encara ens escolti.

—Segur que no hi ha res que no t’hagi sentit dir ja.

Aquesta és la veritat. La Maria sempre parlava amb ell. Això em fa témer que a partir d’ara tindré menys tranquil·litat. Tret de mi tothom necessita algú per parlar-hi, i la Maria de manera molt especial. Jo soc la seva veïna més pròxima, només la tanca separa els nostres terrenys. I potser algun dia va ser una tanca com cal. Ara mateix és més aviat la idea d’una tanca.

—Explica’m d’una vegada com ha passat exactament. —La veu de la Maria és la d’una viuda.

—Ja t’ho he explicat mil cops. He sortit perquè cridava, i llavors ha caigut de sobte de la tanca. Directe als meus peus.

—Potser algú li ha llançat una maledicció.

Assenteixo amb el cap. La Maria creu en aquestes coses. Les llàgrimes li corren per les galtes i desapareixen a les arrugues profundes. I això que almenys és deu anys més jove que jo. La seva formació no és res de l’altre món: és munyidora de professió, una dona senzilla. Aquí no hi té ni una sola vaca, però sí una cabra que viu a casa seva i mira la televisió amb ella, quan al televisor s’hi veu alguna cosa. Així té companyia d’una criatura que respira. L’única cosa és que la cabra no pot contestar. O sigui que contesto jo.

—Qui vols que li llanci una maledicció, al teu estúpid ocell?

—Xxxxt. No es parla així d’un mort. I a més a més la gent és dolenta.

—La gent és gandula —dic jo—. Vols coure’l?

Fa un gest de rebuig amb la mà.

—D’acord. Doncs ho faré jo.

Fa que sí amb el cap i es mira de reüll la bossa amb les plomes.

—De fet volia enterrar-lo.

—Això ho hauries hagut de dir abans. Ara hauries de posar-li les plomes al costat, per tal que la seva gent no se’n burli al cel.

La Maria rumia.

—Què hi farem. Tu el cous i em dones la meitat de la sopa.

Ja sabia que la cosa acabaria així. Poques vegades mengem carn, i la Maria és una golafre.

Assenteixo i estiro la parpella arrugada per sobre l’ull vidriós del gall.

Això del cel ho he dit perquè sí. Jo no hi crec. És a dir, sí que crec en un cel que es troba per sobre els nostres caps, però sé que els morts no són allà. Ni tan sols quan era una nena petita no creia que et poguessis arraulir als núvols com en una flassada de plomes. Jo creia que te’ls podies menjar com si fossin sucre filat.

Els morts estan entre nosaltres, i sovint ni tan sols saben que són morts i que els seus cossos es podreixen sota terra.

Txernobo no és gran, però tenim cementiri propi, perquè els de Malishi ja no accepten els nostres cadàvers. Actualment es discuteix a l’Ajuntament si s’ha d’exigir un taüt de plom per enterrar gent de Txernobo, perquè la matèria radioactiva continua sent-ho quan ja no té vida. Mentrestant tenim un cementiri provisional allà on fa cent cinquanta anys hi havia una església i fins fa trenta anys una escola. És un lloc modest amb creus de fusta, i les poques tombes no estan ni tan sols protegides amb una tanca.

Si m’ho pregunten, jo no vull que m’enterrin a Malishi. Després de l’accident del reactor, vaig marxar com quasi tothom. Va ser el 1986, i al començament no sabíem què havia passat. Llavors van arribar a Txernobo els liquidadors amb vestits protectors i aparells que emetien sorollets, que traginaven amunt i avall del carrer Major. Es va desencadenar el pànic, les famílies amb nens petits van ser les que van fer les maletes més de pressa, van enrotllar els matalassos i van entaforar les joies i els mitjons a les teteres, van lligar els mobles a les baques dels cotxes i van partir amb gran estrèpit. Calia afanyar-se, perquè l’accident no havia passat el dia abans, però ningú no ens n’havia informat a temps.

Jo llavors encara era molt jove, cinquanta i tants, però ja no tenia els fills a casa. Per això no em vaig preocupar gaire. La Irina estudiava a Moscou i l’Aleksei estava justament fent una ruta pel massís de l’Altai. Vaig ser una de les últimes a abandonar Txernobo. N’havia ajudat d’altres a ficar els vestits en sacs i a arrencar taulons del terra, on tenien amagats els diners. De fet no veia per què havia d’anar-me’n enlloc.

En Iegor em va fer entrar en un dels últims cotxes que havien enviat de la capital, i ell també s’hi va entaforar. En Iegor es va deixar encomanar el pànic com si els seus ous encara haguessin d’engendrar molts fills i per tant haguessin de ser portats urgentment a un lloc segur. Però en realitat ja feia temps que tenia no tan sols el baix ventre buit i flàccid de tant beure. La notícia del reactor li va fer posar seny provisionalment, es planyia que el món se n’anava en orris i a mi em treia de polleguera.

A casa no hi tinc cap olla gran, perquè d’ençà de la meva tornada visc sola. Els convidats no proliferen precisament. No cuino mai per tenir reserves, sinó que em preparo cada dia el menjar. Només el borsx me l’escalfo diverses vegades, perquè cada dia que passa és més bo.

Agafo l’olla més gran que trobo a l’armari. Busco una tapa que hi encaixi. Amb els anys he aplegat moltes tapes, i no n’hi ha cap que encaixi bé, però a mi ja em serveixen. Tallo el cap i els peus al gall, que van amb la sopa, i després encara el carpó, que dono a la gata. Poso el gall a l’olla, hi afegeixo el cap i els peus, una pastanaga de l’hort pelada i una ceba amb pela, perquè el brou agafi un to daurat. Hi aboco aigua del pou amb la galleda, la justa per cobrir-ho tot. El brou serà nutritiu, greixós i lluent.

Quan va passar allò del reactor, vaig ser dels que se’n van sortir més bé. Els meus fills es trobaven en lloc segur, el meu home de totes maneres no aguantaria gaire temps i la meva carn aleshores ja era dura. De fet no hi tenia res a perdre. I estava disposada a morir. La meva feina m’havia ensenyat a tenir sempre en ment aquesta possibilitat, perquè un dia no m’agafés desprevinguda.

Fins avui em sorprèn cada dia que encara estigui viva. I dia sí, dia no em pregunto si no soc potser un dels morts que deambulen per aquí i no volen assabentar-se que el seu nom ja figura en una tomba. Algú els ho hauria de dir, però qui és el maco que s’hi atreveix. Jo m’alegro del fet que ja ningú no tingui res a dir-me. Ho he vist tot i ja no tinc por de res. La mort pot venir, però educadament si us plau.

L’aigua de l’olla comença a fer bombolles. Abaixo el foc, agafo un cullerot que tinc penjat en un ganxo i començo a recollir l’escuma espessa i grisa que s’acumula a les vores. Si l’aigua continués borbollejant, desfaria l’escuma en moltes porcions petites i les repartiria per tot el brou. Al cullerot l’escuma es veu tèrbola i poc apetitosa, com un núvol gris esmicolat. L’aboco al bol de la gata. Els gats encara són menys sensibles que nosaltres. Aquesta és filla de la que ja era a casa meva quan hi vaig tornar. De fet ella era la mestressa i jo la seva convidada.

Els pocs pobles que hi ha al voltant estan abandonats. Les cases continuen en peu, però les parets són tortes i primes i les ortigues s’hi enfilen fins a tocar la teulada. Ni tan sols hi ha rates, perquè les rates necessiten brossa, escombraries fresques i abundants. Les rates necessiten les persones.

Hauria pogut triar qualsevol casa de Txernobo, quan vaig tornar. Vaig agafar la meva d’abans. La porta estava oberta, la bombona de gas només estava mig buida, el pou es trobava amb prou feines a uns quants minuts a peu i l’hort encara es reconeixia. Vaig arrencar les ortigues i vaig retallar els esbarzers, durant setmanes no vaig fer altra cosa. Tenia clar que necessitava l’hort. Les caminades fins a la parada de l’autobús i el llarg trajecte fins a Malishi no els puc fer gaire sovint. Però menjar ho he de fer tres vegades al dia.

Des de llavors cultivo una tercera part de l’hort. Amb això n’hi ha prou. Si tingués una gran família, desembrossaria l’hort sencer. Trec profit del fet que abans del reactor m’hagués cuidat tan bé de tot. L’hivernacle és una joia feta per la mà d’en Iegor, i hi cullo tomàquets i cogombres una setmana abans que tots els altres al poble. Hi ha agrassons verds i vermells i groselles vermelles, blanques i negres: arbustos vells que esporgo amb cura a la tardor perquè treguin brots nous. Tinc dues pomeres i una gerdera. És una regió fèrtil aquesta.

La sopa fa xup-xup amb el foc al mínim. La deixaré així dues hores, o millor tres, fins que la carn vella s’estovi i es desfaci dels ossos. És com amb les persones: la carn vella no cedeix fàcilment.

L’olor de la sopa de pollastre fa que la gata es neguitegi. S’esquitlla miolant entre els meus peus i se’m refrega al panxell de les cames, cobertes amb uns mitjons gruixuts de llana. Que em faig vella ho noto perquè tinc fred. Fins i tot a l’estiu ja no surto de casa sense els mitjons de llana.

La gata està prenyada, després li donaré també la pell i els tendrums del gall. De vegades caça escarabats i aranyes. A Txernobo tenim moltes aranyes. D’ençà del reactor s’han multiplicat les bestioles. Fa un any va venir un biòleg que va fotografiar les teranyines de casa meva. Jo no les trec, encara que la Maria digui que soc una deixada.

Ser vella té de bo que ja no et cal demanar permís a ningú, ni per viure a la teva casa d’abans ni per deixar-hi les teranyines. Les aranyes també eren aquí abans que jo. El biòleg les va fotografiar amb una càmera que semblava una arma. Va instal·lar focus i va il·luminar cada racó de casa meva. Jo no hi vaig tenir res en contra i li vaig deixar fer tranquil·lament la seva feina. Només li vaig demanar que abaixés el volum del seu aparell, que feia uns sorolls que em pessigaven l’esquena.

El biòleg em va explicar per què teníem tantes bestioles. Perquè d’ençà del reactor hi ha molts menys ocells a la zona. Per això els escarabats i les aranyes es multipliquen sense que res ho impedeixi. En canvi no em va saber explicar per què tenim tants gats. Probablement els gats tenen alguna cosa que els protegeix de les adversitats.

Un segon gat s’esmuny per la porta cap a dintre. La gata que viu amb mi de seguida s’arqueja. És una bèstia i no deixa que ningú traspassi el llindar.

—Va, sigues amable —li dic, però no és amable. Fa fff i xxx, i el pèl se li eriça.

Només té mitja cua, algú n’hi va tallar la resta. Jo sempre he tingut gats i gallines, abans de vegades també gossos: és una cosa que m’agrada de la vida en un poble. Una altra raó que va fer que tornés. Els animals aquí no estan tan malalts del cap com els de la ciutat, encara que hagin sofert radiacions i mutilacions. La manca d’espai i el soroll de la ciutat fan embogir gats i gossos.

La Irina va venir expressament amb avió des d’Alemanya per fer-me desistir de tornar a Txernobo. Ho va intentar per tots els mitjans, fins i tot va plorar. La meva Irina, que mai no havia plorat, ni tan sols quan era una nena petita. I això que no li havia pas prohibit plorar, al contrari: de vegades hauria sigut saludable. Però era com un vailet, s’enfilava als arbres i a les tanques, alguna vegada havia caigut, rebia pallisses i mai no plorava. Després va estudiar Medicina, ara és cirurgiana de l’exèrcit alemany. Aquesta és la meva nena. I llavors va dir que havia de plorar precisament perquè jo volia tornar a casa.

—Mai t’he dit el que havies de fer —li vaig explicar—. I tampoc vull que tu em diguis el que jo he de fer.

—Però mare, qui, amb el cap clar, pot voler tornar a la zona de la mort?

—Fas servir paraules, filla meva, que no saps què volen dir. Hi he donat una ullada, les cases continuen en peu i a l’hort hi creixen les males herbes.

—Mare, saps molt bé què és la radioactivitat. Tot està contaminat.

—Soc vella, a mi les radiacions ja no em fan res, i encara que em fessin alguna cosa no s’acabaria el món.

Es va eixugar els ulls aplicant-hi el mocador d’una manera en què es veia clarament que és cirurgiana.

—Jo no et vindré a veure allà.

—Ja ho sé —vaig dir jo—, però tampoc vens gaire sovint.

—És un retret això?

—No. Ho trobo bé. Quin sentit té estar-se amb els vells?

Em va mirar una mica de reüll, com fa molts anys, quan encara era petita. No em creia. Però jo ho deia tal com ho sentia. Ella no hi té res a fer, aquí, i no vull que tingui mala consciència per això.

—Ens podem trobar cada tres o quatre anys a Malishi —vaig dir—. O quan vulguis venir. Mentre encara visqui.

Jo ja sabia que no té gaires vacances. I quan en té, no cal que les passi aquí. A més en aquella època els vols encara eren molt cars, molt més cars que ara.

Hi va haver una cosa sobre la qual no vam parlar. Quan les coses són especialment importants, no se’n parla. La Irina té una filla, i jo tinc una neta, que té un nom molt bonic: Laura. Aquí no hi ha cap noia que es digui Laura, només la meva neta, que encara no he vist mai. Quan vaig tornar al poble, la Laura acabava de fer un any. Quan vaig instal·lar-me de nou al poble, tenia clar que no la veuria mai.

Abans, per les vacances d’estiu, tots els nets sortien de la ciutat per anar a casa dels seus avis, al camp. Les vacances escolars eren llargues, tres mesos sencers de calor estiuenca, i els pares a les ciutats no tenien un període de repòs tan llarg. També al nostre poble, de juny a agost, hi havia molts nens de la ciutat, que de seguida tenien les cares colrades pel sol, els rínxols descolorits i els peus amb crostes de terra enganxada. Anaven junts al bosc, a collir mores, i es banyaven al riu. Recorrien el carrer Major fent xivarri com un estol d’ocells, robaven pomes i es barallaven rebolcant-se en la brutícia.

Quan s’esvalotaven massa els enviaven als camps, a aplegar els escarabats de la patata que posaven en perill les collites. Els escarabats es collien a galledes de les plantes i després es cremaven. Encara em ressona a les orelles el soroll de les closques de les incomptables bestioles espetegant al foc. Ara trobem a faltar aquells petits saltamarges que eren els nens: una plaga d’escarabats de la patata com la que hi ha hagut després del reactor no s’havia vist mai al món.

Tothom a Txernobo sabia que jo era auxiliar d’infermeria. Em cridaven quan els nens s’havien trencat alguna cosa o el mal de panxa no els acabava de passar. Una vegada un vailet es va menjar massa prunes verdes. Els filaments li havien provocat una obstrucció intestinal. Estava pàl·lid i es recargolava per terra, i jo vaig dir que se l’havia de portar a l’acte a l’hospital: el noi es va salvar gràcies a una operació. També un altre amb un atac d’apèndix i un que no havia resistit bé una picada d’abella.

A mi m’agradaven aquells nens, els seus peus bellugadissos, els braços esgarrinxats, les veus agudes. Si hi ha alguna cosa que enyori ara, són ells. Qui avui viu a Txernobo no té nets. I si en té com a molt en veu fotografies. Les meves parets estan plenes de fotos de la Laura. La Irina me n’envia de noves gairebé a cada carta.

Probablement la Laura també s’hauria pogut convertir de seguida en una nena de vacances sense preocupacions. Si tot fos com abans. Però em costa d’imaginar-m’ho. A les fotos de quan era un nadó tenia una carona seriosa, i jo em preguntava quins pensaments vivien en aquell cap i projectaven les seves ombres a través dels ulls de la Laura. Mai no portava agulles o cintes als cabells. Ja de tan petita no reia.

A les fotos més recents té unes cames llargues i els cabells quasi blancs. Continua tenint una mirada seriosa. Encara no m’ha escrit mai. El seu pare és alemany. La Irina m’havia promès una foto de casament, una de les poques promeses que no ha complert. Ara sempre m’envia records d’ell. Totes les cartes d’Alemanya les guardo en una capsa a l’armari.

No pregunto mai a la Irina si la Laura està bé de salut. Tampoc no demano per la salut de la mateixa Irina. Si hi ha alguna cosa de la qual tingui por, és d’una resposta a aquesta pregunta. Per això em limito a pregar per elles, encara que no crec que ningú escolti les meves pregàries.

La Irina sempre em pregunta si estic bé de salut. Quan ens veiem —cada dos anys—, el primer que fa és preguntar-me pels meus indicadors sanguinis. Com si jo els conegués. Em pregunta per la pressió i si em faig mamografies regularment.

—Noia —li dic—, mira’m. No veus que vella que soc? I tot això sense vitamines ni operacions ni revisions preventives. Si ara alguna cosa dolenta s’instal·la dintre meu, la deixaré tranquil·la. Ningú m’ha de tocar ni punxar-me amb agulles, almenys això m’ho he guanyat.

Llavors la Irina sacseja el cap. Tot i que sap que tinc raó, no pot evitar pensar com una cirurgiana. A la seva edat jo pensava el mateix. Tal com era jo a la seva edat, ara em barallaria de mala manera amb mi mateixa.

Quan em miro el nostre poble, no tinc la sensació que aquí només hi hagi cadàvers vivents. Alguns no resistiran gaire més, això és cert, i d’això no en té només la culpa el reactor. Som pocs, ens poden comptar tots amb els dits de les dues mans. Només fa cinc o set anys érem més, quan de sobte una dotzena de persones va seguir el meu exemple i va tornar a Txernobo. Des de llavors ja n’hem enterrat uns quants. D’altres són com les aranyes, incombustibles, només que els seus nius són una mica més desendreçats.

La Maria, per exemple, està una mica tocada del bolet amb la seva cabra i el seu gall, que va fent xup-xup a la meva olla. Al contrari de mi, la Maria sap perfectament com té la pressió, perquè se la controla tres vegades al dia. Si és massa alta, s’empassa una pastilla. Si és massa baixa, es pren una altra pastilla. Així sempre té alguna cosa a fer. Però tot i així s’avorreix.

Té una farmaciola tan plena de medicaments que podria matar el poble sencer. La Maria es proveeix regularment a Malishi. Contra els refredats i la diarrea es pren antibiòtics. Jo li dic que no ho faci, perquè això encara et deixa més baldat, però ella no em fa cas. Diu que estic massa sana i no hi entenc res. I de fet ja no recordo l’última vegada que vaig tenir un refredat.

L’olor del brou de pollastre s’escampa per la meva caseta i surt enfora per la finestra. Trec el gall de l’olla i el poso en un plat perquè es refredi. La gata miola i jo l’amenaço amb el dit. Pesco la verdura, que ha deixat el gust al brou i ara està emmusteïda. L’embolico amb un diari vell i la porto al compost. A la meva pila de compost hi creixen carbasses, a la tardor les colliré i les repartiré pel poble, perquè si no hauria de menjar tot l’hivern farinetes de mill amb carbassa.

Passo el brou a una altra olla amb un colador. El líquid em mira a través de tot d’ulls de greix daurats. Vaig llegir en una revista que també s’hauria d’eliminar el greix del brou. Però jo no hi estic d’acord. Qui vol viure ha de menjar greix. De sucre també se n’ha de menjar de tant en tant, i sobretot molts productes frescos. A l’estiu menjo gairebé cada dia una amanida de cogombre o de tomàquet. I herbes a manats que creixen verdes i ufanoses a l’hort: anet, porradell, julivert, alfàbrega, romaní.

La carn ja no crema i puc tocar-la amb els dits. Amb molt de compte la separo dels ossos i la poso en un bol. Abans la tallava petita per als meus fills, tenint cura de repartir els trossos de manera justa. L’Aleksei, tot i que només tenia divuit mesos menys que la Irina, era un nano escanyolit, i de vegades estava temptada de posar-li al plat els millors trossos.

Menjàvem molta sopa de pollastre, perquè a Txernobo hi havia molts pollastres. Amb el brou feia borsx, sopa de col i solianka. Mai no m’avorria. M’imagino com la Irina tallava abans la carn per a la Laura a trossets petits. Si la Laura fos aquí amb mi, li explicaria com era la seva mare de petita. Però la Laura és lluny i em mira des de la paret amb uns ulls grisos i tristos.

El dia passa de pressa quan tens coses per fer. Endreço la casa. Rento unes quantes calces i les penjo al fil que tinc a l’hort. El sol les asseca i les blanqueja, i al cap d’un parell d’hores puc plegar-les i guardar-les a l’armari.

Frego amb sorra l’olla que he embrutat, l’esclareixo amb aigua del pou i també la deixo assecar al sol. Entremig he de fer una pausa i m’assec amb una revista al banc que tinc davant de casa. Les revistes me les va passar la Maria. Les va trobar a casa seva quan s’hi va instal·lar. Abans hi havia viscut una dona que estava sola i llegia molt el diari i també les típiques revistes de dones: La Treballadora i La Pagesa, tots els números. Les tenia lligades amb cordill sota el llit i al cobert de les eines. La Maria me les va donar totes. Les llegeixo quan tinc temps durant el dia, o abans de dormir.

A La Pagesa que fullejo hi ha receptes amb vinagrella, un patró per tallar roba, una breu història d’amor que passa en un kolkhoz i un comentari sobre el tema «Per què les dones no haurien de portar pantalons durant el temps lliure». És del febrer de 1986.

Aboco la meitat de la sopa en una olla més petita i busco una tapa que hi encaixi. Agafant-la per les nanses, la porto a la Maria. En travessar la tanca, he de parpellejar un moment. L’esperit d’en Konstantin és allà enfilat i es balanceja al vent. Li faig un gest amb el cap i ell em respon agitant enèrgicament les ales.

Davant de la casa de la Maria s’hi acumulen els gats, i no és estrany: de dintre arriba l’olor de valeriana. La Maria és una dona grossa, sobretot ampla. Està asseguda en una butaca, el seu cos sobreïx per sobre els braços del moble. Té la mirada fixa en el televisor, que està proveït de dues antenes. La pantalla és negra.

—Què fan avui? —pregunto mentre deixo l’olla a la taula de la cuina.

—Només porqueria —diu la Maria—. Com sempre.

Per això no engego mai el meu televisor. Només de tant en tant li trec la pols, i a la gata li agrada dormir-hi a dalt, sobre el tapet de puntes. En la meva última estada a Malishi vaig veure en un aparador que ara hi ha televisors que es pengen a la paret com un quadre. El de la Maria, en canvi, és una caixa panxuda que ocupa la meitat de la cambra.

—Què has portat? —No es gira cap a mi, perquè és difícil estant encastada d’aquesta manera a la butaca.

—La sopa —li dic—. La part que et toca.

De seguida comença a sanglotar, i la cabra, que està estirada al llit de la Maria, entona un llastimós «beee!».

Quan trec els plats, no puc evitar constatar que la Maria darrerament viu en una gran deixadesa.

La seva vaixella està coberta d’una pel·lícula de greix que delata un estalvi de sabó. A l’aigüera hi ha senyals de floridura i descomposició. I aquesta dona és la que em diu que he de treure les teranyines. A la taula hi ha un pilot de pastilles de tots colors.

—Maria —dic amb severitat—. Què passa?

Ella fa un gest de rebuig amb una mà i es furga amb l’altra entre els pits. D’allà, entre diverses capes de roba sense rentar, en treu una foto i me la dona.

M’aixeco les ulleres al front i m’acosto la foto als ulls. És en blanc i negre i s’hi veu una parella: una noia amb un vestit blanc de núvia amb una llarga cua i un xicot vestit de negre amb les espatlles amples i el front baix. La noia és d’una bellesa corprenedora: els ulls grossos sota unes pestanyes espesses i una boca que promet dolços petons. Té un aire fràgil dintre del vestit de núvia un xic massa gran, no prou ben ajustat. I tot i que el contrast no podria ser més gran, reconec de seguida que la noia és la Maria.

—I aquest és el teu Aleksandr? —pregunto.

I la Maria encara sanglota més i diu que avui fa cinquanta-un anys que es va casar.

Hauria hagut d’adonar-me fa temps que la Maria no és simplement gandula i desmanegada. Sinó que és gandula i desmanegada perquè té depressions. Quan jo encara era auxiliar d’infermeria, ningú no tenia depressions, i si algú se suïcidava, se’l considerava un malalt mental, tret que fos per amor. Més tard vaig llegir al diari que últimament hi havia una cosa anomenada depressió, i durant l’última visita de la Irina vaig preguntar-li de què es tractava.

Em va mirar com si no volgués respondre’m. Per què ho pregunto, volia saber, com si fos un secret d’estat.

Jo li vaig dir que només volia saber si hi havia alguna cosa de cert en allò. I la Irina em va dir que a Alemanya era un fet molt estès, pràcticament com un virus gastrointestinal.

I quan em miro la Maria, penso que potser en algun moment s’ha escampat ençà de les fronteres nacionals. Si hagués vingut abans a Txernobo, potser se n’hauria escapat. Si hi ha alguna cosa que aquí no ens afecta, són les epidèmies de la resta del món.

La Maria ja m’ha explicat moltes coses del seu Aleksandr. Principalment que li clavava unes pallisses impressionants i que un dia anant begut el va atropellar un tractor. Llavors ella encara el va cuidar un temps, i ell continuava insultant-la i des del llit li llançava un bastó o altres coses pesants que tenia a mà. Uns quants dies abans del reactor li va tirar una ràdio i la va encertar. La ràdio es va fer malbé, i això a la Maria la va molestar tant que se’n va anar amb els liquidadors emportant-se un sac de roba i sense preocupar-se per l’Aleksandr. No el van trobar fins que ja era mort, i ara es fa retrets i pinta el seu passat de color de rosa.

Бесплатный фрагмент закончился.